#RedingBCN

Breus apunts sobre la visita de Viviane Reding a Barcelona, en el marc dels debats ciutadans de la Comissió Europea

1. Gràcies, moltes gràcies per venir. Sobretot, perquè molts li havien dit que no ho fes però ha vingut igualment. S'estima Barcelona i Catalunya, es nota.
2. Europa interessa i sobretot interessa als joves. Normalment, quan vas a xerrades sobre política no acostuma a haver-hi més de petits grups, màxim 5-10 persones de menys de 30 anys. Ahir a la Pedrera la mostra present (amb aforament completíssim) era prou significativa de la població en termes d'edat. Això ens demostra que Europa, malgrat tot, és interessant i sexy, sobretot per als joves.
3. Se'ns promet una Europa preocupada per l'economia i que creu que la base del futur només pot ser educació, educació i educació. Perfecte, hi estem d'acord, però això no arriba de la mateixa manera a tots els Estats europeus. Hi ha més diners per Erasmus, però mentre els diners i l'implementació estiguin tan supervisats pels Estats potser no avançarem unitàriament en aquesta direcció. I si Europa se'ns bifurca, costarà molt fer tornar a coincidir els camins.
4. La UE és l'economia més gran del món, està bé no deixar de repetir-nos-ho perquè sembla que només els EUA i la Xina puguin ser les primeres potències econòmiques mundials. De moment ho som nosaltres, però deixarem de ser-ho si no innovem, si no invertim en eficiència a través de la recerca, l'esforç i la millora constant. I podrem millorar l'eficiència si unim les nostres economies, si les fem menys estanques i reduim els tràmits burocràtics per fer el mateix en cadascun dels Estats membres. Unir l'economia és positiu pel que els economistes en diuen economies d'escala (100 gr. d'avellanes són més cares en bosses de 50 gr. que si en comprem 500 Kg, és evident!). Però la comissària ha oblidat que les preferències i les identitats importen en economia. I Europa, en aquest sentit, mai podrà ser tan "eficient" com els EUA pel simple fet que la seva diversitat identitària interna és la que és. I tal com ha recordat, aquest és també el gran valor d'Europa: la unió en la diversitat, e pluribus unum. El respecte i la comprensió vers aquesta diferència ha de ser el nostre valor afegit, aquell element que ens ha de compensar el cost que ens suposa per no poder maximitzar l'eficiència.
5. A Europa es prenen moltes, moltíssimes, decisions que ens afecten. M'ha semblat molt encertada i molt viscuda la seva passió a l'hora de defensar el paper del Parlament Europeu en tot el procés polític. Hem d'anar a votar el proper 25 de maig (jo mateix us animo en aquest vídeo). També és cert que hi haurà un gran pas endavant amb l'elecció com a president de la Comissió Europea del candidat del partit guanyador. Però, encara que els comissaris, hagin de passar exàmens molt rigorosos abans de ser acceptats com a tal, no deixen de ser "imposats" pels Estats. Li negarem al primer ministre europeu que configuri el seu gabinet? Suposo que amb el temps això canviarà, però necessitem més gestos i més símbols provinents d'Europa.
6. Catalunya. Ja ho ha vist, segons vostè, com els luxemburguesos, som gent tossuda. Disculpi'ns per fer-nos pesats amb EL TEMA però sàpiga que no és per gust. De fet, molts estem esperant el dia que puguem posar-nos a construir Europa com qualsevol ciutadà més. Però fins que no resolguem la nostra configuració política, la nostra essència (al capdavall qui som i quin lloc volem ocupar al món), ens costa pensar en res més. Nosaltres volem seguir formant part d'Europa i acceptem que la independència pot significar una sortida provisional de la UE. Ara bé, no ens demani diàleg només a nosaltres, prediqui també al nostre interlocutor que ha de seure i parlar. Estic segur que si ens convoca a Brussel·les per parlar-ne nosaltres vindríem, l'altra part no ho tinc tan clar. Jo entenc que la seva posició és complicada i està vigilada per (alguns) Estats membres, però vostè que sembla que ens entén millor que d'altres mediï d'alguna manera. Públicament ha de fer un paper, però la política de debò sabem que s'acaba fent als despatxos. Allà, doni'ns un cop de mà, que si no, no hi som quan es parla de nosaltres. La nostra manera de ser europeus és essent catalans, i no pensem demanar ni permís ni perdó per això. No entendre-ho significa que cada vegada més gent vegi Europa com quelcom contraposat a Catalunya, fet que ens fa més petits i ens perjudica a tots.
7. Per acabar, moltes, moltes gràcies. Torni aviat i porti els seus companys. Ens han quedat molts temes al tinter (el virtual) i moltes dades sobre el que fa Europa per nosaltres, el que hauria de fer o el que podem fer nosaltres per ella. Fem més debats ciutadans, parlem més sovint d'Europa. Ahir ja ho va veure, el tema interessa perquè se'n parla massa poc des del punt de vista europeu. Com deia Joan Maragall en una llengua ens han parlat massa, en l'altra massa poc. Fins que no parlem d'Europa amb prisma europeu, Europa seguirà quedant massa lluny. Tornin quan vulguin, seguirem aquí, en una de les capitals més belles d'Europa.

Les eleccions que vénen

El 2014 votarem sí o sí. Encara sense saber si la consulta sobre la independència serà factible, el que és segur és que tots els ciutadans de la Unió Europea (UE) estem cridats a les urnes entre el 22 i el 25 de maig per exercir el nostre dret a vot. 

Els districtes electorals europeus

Encara enmig de la crisi econòmica més forta que ha assolat Europa des de la Segona Guerra Mundial, les eleccions europees són un data cada vegada més rellevant en el marc del govern multinivell a què ens duu la integració europea. Malgrat tot, els pronòstics semblen indicar que la participació en les eleccions europees (tradicionalment força més baixa) seguirà caient, pel simple fet que són vistes com unes eleccions de segon/tercer ordre. 

Contradictòriament, això passa en uns moments en què el Parlament Europeu cada vegada guanya més i més poders a través dels nous mecanismes de codecisió en el procés legislatiu. A més a més, en el punt en què ens trobem, els partits polítics europeus han decidit adoptar per primera vegada un cap de llista comú. (En el cas dels socialistes serà Martin Schulz, actual president del Parlament Europeu, i els altres partits busquen un candidat; sembla que per l'Esquerra Europea podria ser el grec Alexis Tsipras.) Aquest fet que sembla banal, té un component transcendental lligat amb la manca de legitimitat democràtica de les institucions europees. Si, finalment, el Consell Europeu ―els caps d'Estat i de govern dels 28 Estats membres― decidís nomenar com a president de la Comissió Europea el cap de llista de la força amb més escons al Parlament Europeu, per primera vegada els "europeus" hauríem elegit un president per a Europa. Tot i ser un avenç, no podem deixar de plantejar-nos quina és la legitimitat democràtica d'aquesta elecció quan els principals debats giraran entorn de temàtiques nacionals. En aquesta ocasió el context permetrà defugir menys les qüestions realment europees però segurament només hi seran a segona fila. Tant de bo no fos així.

Com dèiem, la participació a les eleccions europees s'ha desplomat amb els anys, com ens mostra el següent gràfic.

Per entendre en quin punt ens trobem respecte a les nostres relacions amb el Parlament Europeu ―i amb la UE en general― , podem observar les dades que ens presenta l'Enquesta Social Europea. Malgrat que no hi són presents tots els països del club, sí que ens permet presentar algunes dades rellevants. Especialment, sobre la confiança de la ciutadania en el Parlament, val la pena remarcar dos aspectes.

Primer, quina relació s'estableix entre la confiança entre el parlament nacional i l'europeu (Figura 1). Curiosament, veiem com la confiança en uns i altres no és massa alta, però pràcticament a tot arreu ―només exceptuant Dinamarca, Bèlgica i Finlàndia― el Parlament Europeu no aprova. Una tendència remarcable és que els països que en què més es confia en el Parlament Europeu, la confiança no supera la dipositada en el parlament nacional; per contra, la tendència és l'oposada en la majoria de països per sota de la mitjana. Una possible explicació per a això seria que el segon grup es correspongui als països amb un parlament nacional més deslegitimat degut als efectes de la crisi econòmica ―precisament les desviacions de cada grup es poden explicar per aquesta raó.

Figura 1

En segon lloc, i seguint amb l'argumentació anterior val la pena remarcar com ha evolucionat la confiança en el Parlament Europeu a Espanya (Figura 2). Una cosa queda clara, els efectes de la crisi econòmica han portat a una reducció dràstica en els nivells de confiança en la institució. Si ens fixem en la meitat esquerra de la gràfica, veiem com els valors del suspens han anat en augment, especialment el 2012, mentre que els valors d'aprovat han seguit una tendència a la baixa. Especialment remarcable és el 15% de ciutadans que posen un 0 al Parlament. Una dada, però, és positiva, cada vegada hi ha més gent que respon a aquesta pregunta, és a dir que és conscient del paper (no entrarem en quin grau) de les institucions europees en el seu dia a dia.

Figura 2

Els temps que vivim són apassionants, tant a escala catalana com a europea. I a Europa s'hi decideixen coses tan importants com les que hem de decidir a Catalunya. Per tant, és important que mai perdem de vista l'horitzó que ens espera. El Parlament Europeu està fent reformes institucionals per construir una Europa que els ciutadans es puguin sentir més seva però, malgrat tot, la ciutadania no confia més en les seves institucions. És la crisi o és la demanda de majors i més profundes reformes institucionals? Probablement és la conseqüència d'unes institucions que encara ens segueixen quedant massa llunyanes i que cada vegada decideixen més. Precisament per la seva rellevància, seguirem investigant.

El repte de construir una Europa àmplia

Sota aquest títol s'ha desenvolupat un debat a la Universitat Pompeu Fabra en la qual hi han participat tres ex ministres d'exteriors: Dominique de Villepin, Igor Ivanov i Miguel Ángel Moratinos. Un  debat que havia de servir per reflexionar i pensar el paper que juga avui en dia una Europa entesa d'una manera àmplia, «de l'Atlàntic als Urals» per dir-ho a la manera del general De Gaulle.

El debat ha començat una hora més tard de l'habitual per les protestes d'alguns estudiants que ens han privat l'accés a l'auditori de manera contundent, sense incidents però amb violència (n'hi ha de tants tipus que segur que n'exercien algun). Sincerament, comprenc molts dels motius i, fins i tot puc arribar a compartir-ne la majoria, però no la forma. Jo entenc la universitat com un espai de debat i de pensament, una àgora en què totes les opinions són benvingudes quan respecten les dels altres. El dret a protestar i reivindicar forma part de la vida universitària, però no entenc quin és el problema davant el fet que 3 personalitats de reconegut prestigi i experiència en la diplomàcia comparteixin les seves experiències i reflexions. El boicot pel boicot no és justificable i menys quan atempta contra alguns dels valors més essencials de la vida en democràcia.

Però més enllà d'aquests fets lamentables, voldria fer algunes reflexions sobre el què ha aportat de si el debat. 

Dominique de Villepin

En primer lloc, Villepin ha defensat la necessitat de reformular Europa després de destacar-ne alguns dels problemes actuals: governança, tecnocràcia, manca de partits de visió transnacional, etc.  En definitiva, que cal dotar-la de sentit i de projecte de futur si volem enfortir-la i que sigui realment un espai de diàleg per fer-hi sorgir unes preferències comunes.

Igor Ivanov

Seguidament, Igor Ivanov s'ha centrat en les relacions entre la UE i Rússia, tot destacant-ne que 22 anys després de la caiguda del mur, encara es regeixen per la desconfiança, que només es pot entendre per una manca de comprensió vers l'altre.

M. Ángel Moratinos

Finalment, M. A. Moratinos ha destacat quina és la visió que es té de Rússia com a veí però no com a aliat, en part pel recel i la suspicàcia que genera entre els Estats membres que van ser satèl·lits (o repúbliques) de la URSS. Només una reformulació de les institucions i un major diàleg intergovernamentals ens ajudarien a enfortir el lligam i poder acabar-la de veure com a aliada i superar la «síndrome de Guerra Freda».

Després d'unes intervencions tan interessants sobre les relacions UE-Rússia m'han vingut al cap algunes reflexions.

Dominique de Villepin ha afirmat que una Europa àmplia ha de ser un lloc de diàleg, però també ha de conservar les seves arrels, mirar de difondre els seus valors fundacionals de pau, llibertat i democràcia. Rússia no és precisament un model polític exemplar en aquests aspectes, ho hem vist en les repressions dels crítics amb el president Putin, en les tensions territorials amb alguns dels seus Estats fronterers i pel suport que sovint dóna a Estats autocràtics a les Nacions Unides. Des del meu punt de vista, assolir una Europa àmplia va més enllà de simplement estretir la col·laboració entre governs i empreses de determinats territoris. La singularitat d'Europa és, precisament, que és (o hauria de ser) alguna cosa més que un territori: una manera de fer i de veure al món que contribueixi a la seva civilització, pacificació i progrés  en base a uns valors de tolerància, llibertats, participació i respecte a la diversitat.

Una Europa àmplia

Un altre element que ha sorgit durant el debat és la crisi de l'Estat-nació com a forma de govern, els països grans són els qui tenen el poder en un món globalitzat i aquestes coses. Oblidant clarament l'enorme poder que encara exerceixen avui en dia aquestes institucions que conserven bona part de les polítiques de l'Estat del Benestar i que són les que lluiten per estar més ben col·locades en les institucions europees i acaparar tant poder com puguin. D'acord, però si l'Estat-nació està en crisi sobre quina base construïm l'Europa federal que tant Villepin com Moratinos han coincidit que ha de ser el futur de la UE? Si ho fem sobre aquesta base tan dolenta l'edifici ens caurà ràpid. 

Parlant amb el ministre Moratinos després del debat, li he exposat tot això i m'ha comentat que, per ell, la clau rau en la ciutadania europea. D'acord, però sobre quina base s'aconsegueix la ciutadania? Sobre la de la nacionalitat, és clar, que atorga l'Estat-nació. De fet, el problema real a Europa és com aconseguir conjugar les diverses realitats nacionals i culturals sota un mateix marc europeu. Europa federal sí, però només si es basa en un pacte entre totes les realitats europees.

Una Europa àmplia no només és possible, sinó que a la curta és cada vegada més necessària, però hem de procurar que l'objectiu de tenir més poder geoestratègic no ens faci perdre de vista que això només té sentit quan es fa sobre una base de benestar social i individual. Sense llibertats, debat, respecte i empatia cap a l'alteritat, potser les estructures d'Europa seran àmplies, però no la seva concepció. I Europa només serà àmplia si reforça i estén els valors que han sigut la seva base des de la II Guerra Mundial.

La democràcia a Europa*

La demokratia (govern del poble) nasqué a Europa uns 2.500 anys enrere i, recuperada de manera liberal al segle XIX, ha perdurat com un valor fonamental de la política europea contemporània. En un temps de crisi ―com el que forjà la democràcia a Atenes― s’ha fet més

evident que mai la complexa relació entre la Unió Europea i el sistema democràtic. No debades,sovint s’afirma que el sistema polític de la UE no compliria els requisits democràtics exigits als Estats candidats a formar-ne part. Però, és certa aquesta afirmació?

Procediment vs legitimitat

Els requisits d’accés a la UE es van fixar als criteris de Copenhaguen, l’any 1993, i es basen en els següents punts: estabilitat de les institucions, economia de mercat i assumpció de les obligacions derivades de la pertinença a la UE. Podem obviar els dos darrers punts per la seva tautologia i centrar-nos en el primer: què vol dir estabilitat de les institucions? Segons el Consell Europeu, l’existència d’un Estat de dret, respecte als drets humans i als de les minories i un funcionament democràtic. És aquest darrer punt on s’origina el conflicte, ja que depèn del que s’entén per democràcia.

Segons el professor Javier Arregui, de la Universitat Pompeu Fabra, la UE compleix amb tots els requisits procedimentals per poder ser considerada una democràcia. Totes les institucions amb poder executiu i legislatiu han estat elegides directament o indirecta ―o tenen un poder delegat― i poden ser controlades. Ara bé, els problemes hi són, sobretot pel que fa a la legitimitat democràtica de les institucions.

I és que la manca de legitimitat deriva dels febles mecanismes de rendició de comptes i de competició política de la UE. I no perquè no s’hi facin eleccions, sinó perquè els diputats es deuen als partits (nacionals o transnacionals) per ser reelegits. Les eleccions no són vistes com un procés de contraposició de programes, sinó que es vota en funció de la situació política interna de cada Estat. Aquest és un efecte de l’excés de delegació i la diversitat de conteses ―sense relació entre si― sota el paraigües de les eleccions europees.

En altres paraules, el problema rau en la concepció d’Europa, vista com una suma d’Estats i no com a una unitat política diferenciada. L’absència d’un demos europeu i d’un espai polític i mediàtic compartit és el que mina la legitimitat de la democràcia a la UE.

Una nova concepció

La crisi econòmica dels darrers anys ha exposat de manera crua el dèficit democràtic al qual s’enfronta la UE. Si bé és cert que el projecte europeu tot just és a mig fer, hi ha reformes que cal fer-les ―i ràpid― perquè d’elles en depèn la credibilitat de la UE. És per això que els politòlegs assenyalen la necessitat d’una reforma de la UE en dos àmbits essencials.

En primer lloc, canviar els mecanismes de competició política. És inaudit que només un dels representants de la UE que van recollir el Nobel de la Pau ―el President del Parlament, Martin Schulz― hagi estat directament elegit pels europeus. Caldria que la Comissió Europea, màxim exponent del poder executiu, tingués, com a mínim, un líder i un programa democràticament elegits. La concepció d’Europa prendria llavors un sentit radicalment diferent perquè Europa s’orientaria cap a un projecte dels ―i no només per als― europeus.

Segon, Europa necessita avançar cap a un federalisme propi del segle XXI. «No hay lugar para las soluciones federales dentro de la cultura nacionalista […], defiende el nosotros, la cultura federal es imposible sin el otro», diu Miquel Caminal en la seva defensa del federalisme pluralista. Cal que unitat i diversitat es conjuguin amb lleialtat i consideració, amb il·lusió i política d’alt nivell. L’última esperança europeista rau en el federalisme de l’entesa política i de l’acord en una nova concepció d’Europa.

I és que fins que no se superin les fronteres mentals que ens han imposat els estatalismes, a la democràcia a Europa li mancarà una peça fonamental, un poble. I sense demos, no hi ha democràcia.

*Article finalista al VI Concurs d'articles periodístics de la Representació de la Comissió Europea a Barcelona

Intervenció urgent

Les autoritats espanyoles (in)competents en l’àmbit econòmic amenacen, des de fa un temps, amb la intervenció d’aquelles Comunitats Autònomes que incompleixin els objectius de déficit. I assenyalen amb el dit, sense pebrots de dir-ho clar, Catalunya.

La pregunta que s’haurien de fer és si un Estat intervingut de facto per la Unió Europea i que segueix el Diktat alemany té l’autoritat ―material i moral― per tutelar algú econòmicament. I encara menys un govern com el català que ha demostrat el seu compromís amb la reducció del dèficit, tot i que si forméssim un Estat propi no només no hauríem de fer retallades (o almenys no tan dràstiques) sinó que podríem apostar pel creixement.

No deixa de ser curiós que en un dels moments en què la paraula democràcia (mal usada, quan de fet ens referim a la poliarquia de Dahl) està més desprestigiada, la classe política dirigent s’entesti a fer passar bou per bèstia grossa i a imposar mesures que no formaven part del seu programa electoral ―i el cap de l’executiu del Regne d’Espanya està fent mèrits per encapçalar aquest rànquing.

En un moment en què tothom ―famílies, empreses i Estats― està intervingut econòmicament per la voluntat de mercats i agències de ràting, no podem permetre’ns també ser intervinguts políticament. Ens hi juguem la nostra dignitat com a individus i com a col·lectiu. I l’única sortida digna possible és un canvi en les tornes: hem de ser els ciutadans els qui intervinguem l’Estat.

L’objectiu no ha de ser posar fi a l’Estat, sinó enfortir-lo amb preses de decisions que es fonamentin en la decisió clara i concreta declarada per la ciutadania. Democràcia directa per als aspectes inesperats que sorgeixin en la gestió executiva i per les demandes d’una part considerable de la ciutadania. Democràcia representativa per dotar d’estabilitat les estructures polítiques i guiar unes línies mestres d’actuació a mitjà termini. I, a vegades, per assolir això caldrà que diguem prou.

Tenim dret a decidir si volem formar part d’un Estat intervingut o si volem intervenir per constituir el nostre propi Estat. I, per això caldrà que treballem en la mateixa direcció, perquè llavors, «creieu-me que som imparables». 

Una unió de futur

La Unió Europea (UE) passa una etapa d'inestabilitat com a institució supraestatal. La percepció de la gent sobre les institucions europees és que es dediquen més a protegir els interessos macroeconòmics de determinats Estats més que de l'economia dels ciutadans d'aquells Estats. Amb la crisi hem perdut una oportunitat de construir Europa i s'ha optat per enfortir un club d'Estats de nom Unió Europea.

El futur, és evident, passa per la Unió Europea. Però no per una Unió Europea tal i com l'entenem ara. El futur és dels europeus i és per això que cal buscar mecanismes per incentivar la implicació política dels europeus en les institucions comunitàries, de tota la col·lectivitat, del demos europeu.

Danya moltíssim la imatge de la Unió Europea el fet de no tenir una sola veu davant el món i resta part de la credibilitat que poguéssim tenir. És un gran problema que els teòrics dos líders de la Unió Europea, Herman Van Rompuy (President del Consell Europeu) i Durão Barroso  (President de la Comissió), facin una roda de premsa a la qual hi hagi molts menys periodistes acreditats que a la que fan paral·lelament Merkel y Sarkozy. Què vol dir això? Francesos i alemanys tenen dret a imposar a la resta el seu criteri només perquè les seves economies funcionen millor que les de la resta d'Estats? On queda la legitimitat democràtica de la Unió Europea? De què ens serveix escollir un Parlament, si al final les decisions les pren un petit grup selecte?

Ens hem de replantejar el funcionament de la Unió Europea. Hem de tenir en compte què volem. Volem cedir més poder a Europa en conjunt, com a tot, o només a determinades parts d'Europa? Més Europa implica menys Estat. Estem disposats a fer aquest sacrifici? En poques línies ja he suscitat massa interrogants. El problema d'Europa és que té massa fronts oberts i sense resoldre, cal tenir valentia per començar a reflexionar sobre el futur que volem.

La Unió Europea és una eina que ja està en marxa, que no ens podem deixar perdre, però de nosaltres depèn que el seu desenvolupament sigui més ràpid o més lent. La globalització ens hi empeny, sense ella els nostres productes no podran ser competitius a nivell mundial. Hem d'aprofitar que les forces econòmiques ens impulsen cap a un mercat més obert per enfortir lligams polítics. Una força econòmica sense capacitat d'articular discurs polític propi mai tindrà prou força per ser escoltada en el concert internacional.

Hem de ser conscients que aquesta força política només es pot construir des de la legitimitat democràtica i, a més, aquesta ha de ser una força directa. Hem de buscar mecanismes per tal que el demos pugui controlar ―i això pot voler dir triar, ¿per què no?― els poders executius de la Unió Europea. I que siguin els poders triats per la mateixa ciutadania els qui regeixin els destins de la Unió Europea. Sense aquestes reformes veig molt difícil que la gent pugui tornar a confiar en les institucions europees.

Més Europa? Sí. Però només a partir de més democràcia.