Les altres llengües del Parlament Europeu*

El Parlament Europeu i les institucions de la UE en general estan a bastament caracteritzades pel seu multilingüisme. El gran respecte vers la diversitat cultural i lingüística d’Europa es fa palès quan observem el funcionament de qualsevol sessió del Parlament, en què tots els diputats poden dirigir-se a la cambra en qualsevol de les 24 llengües oficials de la UE. Això comporta que molt sovint es caracteritzin les institucions comunitàries com grans torres de babel. Les xifres són espectaculars. [English Version also]

Com que tots els documents, comunicacions i intervencions han d’estar disponibles en totes les llengües oficials, es donen fins a 552 combinacions possibles (24 llengües traduïdes a les 23 altres llengües). Això implica que la plantilla de traductors i intèrprets treballant per la UE sigui molt àmplia. El Parlament té 330 intèrprets funcionaris i una cartera de més de 1.800 intèrprets per cobrir diferents actes. Per exemple, en cada sessió plenària del Parlament, s’empren entre 800 i 1.000 intèrprets. També la Comissió té 1.700 lingüistes i fins a 600 assistents per assegurar que tots els documents estan disponibles en tots els idiomes oficials. En general, és àmpliament conegut el complex sistema de gestió lingüística a les institucions comunitàries. Ara bé, el que poca gent sap és que al Parlament Europeu també hi són presents llengües no oficials de la UE. I no, no parlem ni del català ni del gaèlic ni de l’èuscar, sinó que es tracta de llengües no orals: llengües de signes.

Els responsables de l’entrada d’aquestes llengües al Parlament Europeu han estat l’eurodiputat hongarès Ádám Kósa (PPE – Fidesz) i de la belga Helga Stevens (ECR – N-VA) , curiosament ambdós pertanyents a grups conservadors. Aquests dos eurodiputats són sords i empren la llengua de signes ―l’hongaresa en el cas de Kósa i la flamenca en el cas de Stevens― per comunicar-se, per la qual cosa aquestes dues llengües també són presents al Parlament europeu encara que no siguin oficials

Helga Stevens i Ádám Kósa durant la sessió constitutiva del Parlament Europeu 2014-2019

De fet, aquesta serà la segona legislatura per a l’eurodiputat Kósa, que va ser el primer eurodiputat sord de la història a intervenir en llengua de signes a la cambra. No així per Helga Stevens, que s’estrena en aquesta legislatura, però que ja sap què implica ser diputada, ja que va formar part del parlament belga. La normalització i la visualització de la llengua de signes a les institucions ha d’ajudar a la seva normalització també en altres àmbits quotidians i és per això que celebrem la presència d’aquests eurodiputats que generen un parlament més plural i cada cop més sensible amb la diversitat, com ho és també Europa.

*Publicat a Sexy Europe.

País i llengua

Ara feia uns quants dies que no escrivia res per al bloc, he estat una mica enfeinat. I, per sort, en aquests dies Mubàrak ha caigut i els egipcis han començat una transició, sembla ser que cap a millor. Des de diversos sectors de Catalunya, corre un comentari a sotaveu que diu:  «Hauríem de convertir la Plaça Catalunya en la nostra plaça Tahrir.» I jo penso, ¿què hauria passat si tots els qui vam anar a la manifestació més multitudinària de la nostra història, la del 10J, ens haguessim negat a tornar a casa fins assolir la plena llibertat? Ara bé, al seny català no li agraden aquestes aventures i s'estima més assolir els seus objectius per vies menys impulsives.

¡Però és que no paren! L'última, i per desgràcia sembla que la de sempre, la persecució lingüísitica i cultural perpetrada pel senyor Camps al País Valencià. En primer lloc vaig pensar a posar-me en negre el bloc, com s'ha fet a Vilaweb i d'altres pàgines, però he pensat que seria més útil expressar la meva indignació per escrit. Totes dues accions són igualment vàlides, la primera per impactant, la segona perquè ens dota de més raons, ens reforça moralment.

Alguna cosa passa al País Valencià, perquè no és normal aquesta fixació per tractar de diferenciar-se de Catalunya. Que si el valencià i el català són llengües diferents, que si els Països Catalans no existeixen, la por a permetre la visió de la televisió catalana a València. Ja n'hi ha prou.

Alguns parlen de «genocidi lingüístic», jo no sé si es pot arribar a aquest extrem. El que sí que és cert és que el català (o valencià , pel nom no ens barallarem pas ―sempre que acceptem que és el mateix―) no rep el tracte que es mereixeria  essent la llengua pròpia d'aquella terra, on fins fa uns anys era la llengua predominant. El problema és que si des de les institucions valencianes no es promouen uns mitjans perquè la cultura i la llengua pròpies del País Valencià puguin satisfer les necessitats dels ciutadans, la gent va a buscar el que vol a fora. I aquest fora, mal que els pesi, és el Principat.

Igual que tants i tants immigrants arribats en els darrers temps a casa nostra, els valencians se sentiran estrangers a la seva terra; comminats a recórrer al satèl·lit o a Internet per poder seguir una televisió de qualitat en la seva llengua. TV3 esdevindrà per als valencians, el que és Al-Jazzera per als immigrants àrabs. ¿I d'això en diuen Estat democràtic de Dret? Atacant TV3, el govern valencià, l'únic que aconsegueix és posar-se a tot la Nació catalana en contra. És restringir drets i llibertats bàsiques. Després els separatistes som nosaltres, quan ells són els primers a separar Catalunya de la resta i assenyalar-la com a causant de tots els mals.

Doncs que sapiguen que dificultar l'accés a la llibertat d'informació és més propi d'un Estat d'aquests que comencen a caure com mosques al nord d'Àfrica. Que s'ho facin mirar...

La immersió que ens espera

El preludi

Ens trobem immersos en un bon sarau. La situació política de Catalunya dels darrers temps és ben curiosa. Un Estatut retallat, vilipendiat i trepitjat va ser el resultat de la pitjor ofensiva espanyolista dels últims temps. Un Tribunal Constitucional amb una legitimitat indiscutiblement dubtosa va decidir passar el ribot, l'escarpra i el paper de vidre sobre la voluntat dels catalans expressada a les urnes. Una multitud enutjadíssima, 1 milió i mig de catalans emprenyats passejant-se pels carrers de Barcelona als crits d'In-Inde-Independència. (No va ser una manifestació de caràcter marcadament independentista, però tampoc va ser l'expressió de la voluntat de recuperar la integritat de l'Estatut: va ser una manifestació en contra del funcionament de l'aparell polític de l'Estat espanyol, un clam de canvi ―«Som una nació. Nosaltres decidim».) Unes eleccions en què guanya l'eix nacional català envers l'eix nacional espanyol. Un descens dels vots cap a partits independentistes, però amb l'entrada d'un partit que, per primer cop, pretén proclamar la independència durant la legislatura. (Tot i això, al Parlament hi podem trobar ―com a mínim― 58 diputats que han expressat obertament que són partidaris de la independència de Catalunya, com informava la revista El Temps en el núm. 1.384)

El primer repte del President Mas

S'inicia la IX Legislatura amb la certesa per part de tothom que, finalment, Artur Mas serà investit President de la Generalitat. Tot funciona segons el guió previst: discurs d'investidura, vot contrari majoritari en la primera ronda, investidura per majoria simple en segona ronda gràcies a l'abstenció del PSC-PSOE.

Casualment (¿o potser no?), el dia abans de ser investit el Tribunal Suprem del Regne d'Espanya diu prou. A partir de les denúncies de tres ―sí, sí, només tres― pares, i emparant-se en la sentència del TC sobre l'Estatut, ha establert que, a partir d'ara, el castellà també haurà de ser llengua vehicular a les escoles de Catalunya.

La gran majoria de la societat civil catalana ―amb el recolzament dels mitjans de comunicació, d'organitzacions culturals (Òmnium, p.ex.) i de la Plataforma per la Llengua― expressa indignada el contingut de la sentència. Tal i com molt sàviament diu Màrius Serra a la seva columna de La Vanguardia (28-XII-2010): «El contexto es la doctrina neonacionalista española que tiene la desvergüenza de esconder la E y autodefinirse como nonacionalista.» Podem entendre que la reacció del PP i de Ciutadans-Partido de la Ciudadanía fos d'alegria: ells són qui ha originat, i posteriorment maximitzat, el conflicte lingüístic a casa nostra. Aquesta era la reacció esperada.

La reacció d'ERC, ICV-EUiA i SI va en concordança amb el que va expressar la majoria de la població catalana: cal oposar-se a aquest atac flagrant a la voluntat i la dignitat del poble de Catalunya.

¿Què van fer, no obstant, els dos partits més votats: CiU i PSC-PSOE?  Amagar el cap sota l'ala i negar l'abast de la sentència, minimitzar el valor i el caràcter dispositiu que té una resolució en ferm emesa pel màxim òrgan judicial (juntament amb el TC) del Regne d'Espanya. Dir que aquesta sentència no obliga a replantejar el sistema educatiu és una fal·làcia, una burla als ciutadans que confien en la immersió lingüística en català i que els van votar. Per molt que ens desagradi, les sentències són en ferm i cada vegada aniran a més. No podem fer com qui res perquè ataquen el moll de l'os del nostre sistema social. La gran majoria de ciutadans esperem més dels grups que ostenten dos terços dels escons de la cambra catalana; no ens podem permetre tenir pa a l'ull.

Una consellera de justícia

Les sentències no s'aturaran. La sentència 31/2010 del TC sobre l'Estatut ha creat jurisprudència i ara en començarem a veure les conseqüències. La nova consellera de justícia, Pilar Fernández Bozal, ho sap prou bé, ja que va treballar com a cap de l'advocacia del govern central a Catalunya. Precisament va ser ella qui va encarregar que fos un fiscal ex-militant de la Falange qui interposés un recurs contra la celebració de la Consulta per la Independència d'Arenys de Munt. ¿Podem esperar que aquesta dona encapçali les reaccions a les ofenses que sobrevindran a la dignitat nacional de Catalunya per part dels tribunals espanyols? No és això una burla als catalans per part del M.H. Pr. Mas. El temps dirà si aquesta elecció ha estat correcta. Ara per ara, aquesta "independent" sembla que serà una trava més en el llarguíssim camí ―¿o n'hauríem de dir cursa d'obtacles?― de la «transició nacional».

El que ens espera

Hem de ser conscients que vivim en un Estat Democràtic i de Dret, en el qual les lleis i les sentències hi són per complir-les ―com s'encarreguen de recordar-nos els ciudadanos sempre que poden, i tenen raó. Les sentències són en ferm i s'hauran d'acatar, el nou govern no pot fer com qui res perquè, si es nega a complir-les, s'exposa a penes de presó. Cal ser conscients que tenim tres vies: acatar (i sotmetre'ns a) la voluntat dels tribunals espanyols, reformar les lleis en el marc espanyol (fet que suposaria haver de buscar el beneplàcit del PP i PSOE) o establir una nova legalitat constituint-nos en un Estat independent.

Mal que ens pesi, en aquest cas cal decidir entre reafirmar la nostra voluntat i conservar el nostre model educatiu exitós actual, o assumir que ens obligaran a modificar-lo perquè, no ens enganyem, les lleis que hem de complir les han fet ells, a la seva mida. Ells són més que nosaltres, i sempre que puguin, s'encarregaran de recordar-nos-ho.

I això no s'aturarà, han començat per la llengua però les sentències aniran a més. Hem de començar a preguntar-nos si és aquesta la legalitat que volem. ¿Volem una legalitat que vagi, sistemàticament, en contra dels nostres interessos?

Desenganyem-nos, aquesta sentència no busca una millora per a la salut (excel·lent, a dia d'avui) de la llengua espanyola a Catalunya. No, és una manera de treure pit, de recordar-nos que manen ells. No hi ha cap justifiació sociològica en tot això. Cal recordar que a Catalunya els únics monolingües que hi ha són castellanoparlants; tots els catalanoparlants són també castellanoparlants, amb el mateix grau de coneixement de la llengua que els de la resta de l'Estat.  L'únic que volem és poder viure i gaudir de la nostra llengua i cultura en llibertat i plenitud; fer-la accessible a quanta més gent millor, i això només pot passar per una immersió lingüística en català.

No tenim temps per perdre en transicions nacionals. (¡La nació ja hi és!) Si no volem perdre el rumb del nostre vaixell ni que s'hi obrin noves ―i cada vegada més nombroses― vies d'aigua, cal actuar amb celeritat!