Temps de negociar

¿És habitual que encara no hi hagi govern a Catalunya després de tants dies de negociació o, per contra, estem parlant d’una excepció? Què passa a la resta d'Europa?

Han passat més de dos mesos des que el 27 de setembre es van celebrar les eleccions al Parlament de Catalunya i encara no hi ha acord per al nou govern. A mesura que passen els dies, les negociacions entre Junts pel Sí (JxSí) i la CUP semblen encallades en el qui i el com, i la data límit del 9 de gener s’acosta inexorablement. Més enllà del cas català, és oportú fer un cop d’ull a la política comparada i preguntar-se quant triguen, de mitjana, els països amb sistemes parlamentaris en cas que el partit més votat no obtingui la majoria absoluta. D’aquesta manera, podrem saber si és habitual que encara no hi hagi govern a Catalunya després de tants dies de negociació o, per contra, estem parlant d’una excepció.

La resposta és que no és gaire usual que després de dos mesos no hi hagi acord de govern, però tampoc és excepcional. En les democràcies parlamentàries la fragmentació partidista genera més dificultats a l’hora de formar govern, ja que les negociacions entre diferents partits poden ser força complexes i endarrerir-ne la constitució. A nivell comparat trobem una gran variació entre els dies que passen entre les eleccions i la investidura del nou primer ministre. La variació s’observa tant si comparem el mateix país en diferents períodes com si comparem països diferents. En el gràfic següent es pot veure que hi ha països com Noruega o Irlanda on el patró és molt estable i el temps que es triga a formar govern ha estat curt i pràcticament constant al llarg del temps. En canvi, països com Finlàndia, Islàndia o Itàlia han oscil·lat entre negociacions ràpides i altres de més costoses. A més a més, el gràfic també ens mostra que alguns països han tingut pics en què les negociacions s’han arribat a allargar fins a 150 dies o més (dades: Cabinets and Coalition Bargaining Project).

Si prenem com a referència els governs formats a Europa des de la fi de la II Guerra Mundial, podem observar que, de mitjana, es triga al voltant d’uns 20-30 dies a constituir un nou govern. Tal com es veu a la taula següent, sobresurt, però, el cas dels Països Baixos, on es triga pràcticament dos mesos i mig a constituir un nou govern. En la segona posició trobem Bèlgica, que des del 2011 ostenta el rècord mundial de dies sense govern –després de les eleccions del 2010 van caldre 541 dies abans no s’arribés a un acord de coalició–. En general, si ens fixem en les dades presentades, sembla que els països amb sistemes electorals més proporcionals tendeixen a allargar més les negociacions (dades: Comparative Parliamentary Democracy).

Però el retard es deu realment a la fragmentació? No del tot. A països com Dinamarca o Suècia la fragmentació partidista és prou elevada –a Suècia ha augmentat en els darrers anys– i, malgrat això, la seva mitjana de dies de negociació es manté entre les més baixes. Una possible explicació a aquest fenomen podria ser que tots els partits, quan es presenten, anuncien prèviament a qui donaran suport en la investidura. Així, 'de facto', els partits es presenten per separat però els electors saben en quina coalició participaran si s'assoleix una majoria parlamentària. Aquests pactes anteriors a les eleccions faciliten l’elecció d’un nou govern amb rapidesa, perquè les negociacions de la coalició s’han fet abans de les eleccions. Una simple correlació entre el nombre efectiu de partits i els dies de negociació ens mostra una relació positiva, però no acaba d’explicar que països semblants com Dinamarca, Holanda i Bèlgica tinguin patrons de negociació tan diferents.

Una possible alternativa seria que el nombre de partits i/o la distància ideològica entre els membres de la coalició influeixi a l'hora d'allargar els terminis de la negociació. Així, un govern entre tres partits seria més costós que un entre dos partits si els partits són similars ideològicament, però un pacte entre dos partits –un d’esquerres i l’altre de dretes– implicaria més temps que un pacte entre tres partits de centre i centre-esquerra, per exemple.

Tot i que aquesta sembla una hipòtesi factible, Golder (2010) prova que, a l’hora de formar govern, és més important la incertesa que no el nombre de partits o la seva distància ideològica. Golder mostra que la incertesa sobre l’acord, motivada pels dubtes sobre quins són els objectius reals de les parts, porten a retardar un acord de govern. Golder relaciona la incertesa amb les propostes que els altres partits estan disposats a acceptar, en termes de càrrecs o de polítiques. Per exemple, en una coalició entre un gran partit socialdemòcrata i un petit partit ecologista, el partit gran sap que oferint carteres de medi ambient i gestió del territori el partit petit acceptarà l’oferta perquè les expectatives i demandes de tots dos partits són més o menys conegudes. En canvi, la negociació es podria complicar si el pacte fos una coalició entre partits semblants, perquè tots els partits buscarien les mateixes carteres. Si bé és cert que aquests dubtes augmenten amb el nombre de partits i la seva distància ideològica, el principal factor sembla ser la incertesa entre les parts: quan els partits no saben què és el que esperen o busquen els altres partits amb qui han de pactar, les negociacions s’allarguen per evitar cedir més del que és realment necessari.

Els estudis comparats sobre la formació de governs, per tant, ens ajuden a entendre la tardança d’un acord entre JxSí i la CUP. El fet que els dos actors no s’acabin de conèixer, tinguin mecàniques de funcionament diferents i desconfiïn l’un de l’altre en les negociacions incrementa la incertesa, la qual cosa implica que dos mesos després de les eleccions encara no hi hagi un acord. La manca d’un pacte a aquestes altures és perfectament comprensible si tenim en compte un context d’incertesa elevada i la distància ideològica entre JxSí i la CUP. Ara bé, el fet que hi hagi una data límit per arribar a un acord és un element que ens diferencia d’Holanda i de Bèlgica i, per tant, és un factor clau, ja que a mesura que s’acosta el 9 de gener els actors estaran obligats a buscar mecanismes per reduir la desconfiança i consolidar un pacte de govern, si és que volen evitar unes noves eleccions.

Article publicat originalment a El Pati descobert

CiU, incentius de divorci

Des de l’any 1978 Convergència Democràtica de Catalunya (CDC) i Unió Democràtica de Catalunya (UDC) s’han presentat sempre plegades a totes les cites electorals sota la marca Convergència i Unió (CiU). Tot i que no són l’única coalició preelectoral que trobem en el panorama polític català ―ICV-EUiA en seria un altre exemple―, la majoria de partits acostumen a optar per anar sols a les eleccions i formar coalicions postelectorals per governar. Llavors, per què alguns partits opten per aliar-se abans de mesurar les seves forces a les urnes? Si entenem els elements que condicionen la coalició preelectoral entre partits, segurament podrem comprendre millor les causes de la ruptura de CiU.

Abans de res, és important definir una coalició preelectoral com un acord a través del qual dos (o més) partits es comprometen a coordinar públicament les seves estratègies electorals en lloc de competir entre ells. Per tant, aquest pacte implica que els diferents partits actuïn electoralment com un únic actor. Tot i que no semblin gaire habituals, segons Golder (2006), en pràcticament la meitat de les eleccions hi ha alguna candidatura que es pot considerar una coalició preelectoral.

Tradicionalment, es considerava que les coalicions preelectorals eren més pròpies de sistemes majoritaris, ja que permetien superar les elevades barreres electorals que aquest sistema imposa. Ara bé, la seva existència en sistemes proporcionals ―com el català― demostra que hi ha altres factors que hi influeixen. Per què, podent pactar després de les eleccions, hi ha partits que s’estimen més fer-ho abans? Ras i curt, per influir en el resultat. Segons Golder les coalicions preelectorals modifiquen el comportament electoral dels votants, mentre que la incertesa dels pactes postelectorals dificulta la captació estratègica de votants. No obstant això, els partits acostumen a analitzar els costos i beneficis que els implica la decisió de competir o cooperar amb altres partits.

En general, es considera que les aliances preelectorals impliquen una expectativa de vots/escons superior a la que s’obtindria per separat, ja sigui per les regles electorals o pel fet que la coalició és una opció més sòlida i creïble a l’hora de formar govern. És important remarcar que la solidesa de l’aliança i, per tant, la seva capacitat de multiplicar vots, rau en un elevat nivell de congruència ideològica. També cal tenir en compte la simetria en el poder dels diferents partits, ja que si un dels partits té molts més recursos que l’altre (ja sigui en militants, credibilitat o expectatives de vot), pot considerar que presentant-se sol pot obtenir uns resultats prou bons i descartar la coalició preelectoral.

Aquests diversos elements expliquen per què durant la Transició CDC i UDC, dos partits que compartien posicions en l’eix social i, en aquell moment, encara nacional, van decidir aliar-se. Aquesta congruència els va permetre erigir-se com una alternativa viable i creïble de govern a les forces d’esquerra ―que en aquell moment semblaven majoritàries a Catalunya. El posterior èxit electoral durant més de 30 anys va permetre el manteniment de la federació, atès que la possibilitat de presentar-se per separat hauria implicat una excessiva incertesa sobre els resultats de cadascun dels socis, en una coalició que estava molt acostumada a tocar poder. Ambdós partits doncs tenien incentius per mantenir la coalició.

En els darrers anys, però, el panorama polític ha fet un gir de 180º que ha canviat l’estructura d’incentius per mantenir-se units. Cal destacar, especialment, 4 factors que han causat aquest canvi. En primer lloc, l’increment de la distància ideològica entre ambdós partits en l’eix nacional. L’aposta independentista de CDC xoca amb la indeterminació d’UDC en aquesta qüestió i mina la congruència ideològica de la coalició. Segon, aquest allunyament implica que CiU ha perdut la seva capacitat de multiplicar els vots que trauria cada partit per separat ―les enquestes així ho assenyalen―, ja que ha perdut credibilitat política i els electors no acaben de saber què voten. A tot això se li ha de sumar que, tercer, en un escenari de creixent fragmentació política i a les envistes de la creació d’un possible pacte d’esquerres a imatge i semblança de Barcelona en Comú de cara al 27S, CiU ja no tindria tan assegurada la seva condició d’opció clara de govern. Aquest fet redueix la utilitat de bastir una coalició preelectoral, ja que no assegura a cap dels dos partits una elevada quota de poder. Finalment, cal tenir en compte un quart element: l’asimetria creixent entre CDC i UDC, que fa que els convergents considerin excessiu haver de renunciar a un 25% del poder en favor dels d’Unió, fet que s’ha agreujat després d’aquest cap de setmana en què s’ha fet evident que UCD no compta amb més que 4.000 militants.

Així doncs, aquest quatre elements són els que han dinamitat una coalició preelectoral de més de 35 anys d’història. En el context polític actual, els convergents consideren que la millor estratègia electoral ja no passa pels pactes preelectorals, sinó pels postelectorals. CDC considera que la manera de maximitzar vots és deixant anar el llast d’un pacte preelectoral que ja no és ni congruent, ni creïble ni opció viable de govern i que, per tant, el deixa en una posició pitjor de la que es trobaria si es presentés sola. Això, a més a més, es dóna en un escenari de fragmentació creixent, que encara dificulta més l’accés al poder per a CDC. En un escenari de poca fragmentació, CDC va poder consolidar-se com a opció de govern gràcies a una coalició preelectoral, però, en un escenari diametralment oposat, conservar el govern sembla que passa per liderar pactes postelectorals. I això implica necessàriament trencar una coalició que ja no maximitza vots.

Article publicat originalment a El Pati descobert

Una tercera via per al socialisme

L'últim capítol de la política catalana ens ha deixat la dimissió de Pere Navarro, també dit "el federalista". No podem dir que sigui una gran pèrdua per a la política catalana. Com a diputat i líder (per dir-ho d'alguna manera) del PSC, no ha estat capaç d'aturar l'enfonsament electoral del seu partit en cap dels darrers comicis; i a nivell parlamentari no s'ha destacat per presentar alternatives a l'acció de govern de CiU ni per la concreció del seu gran tòtem: el federalisme ―si algú descobreix de què va que truqui al carrer Nicaragua. Tampoc no es pot dir que perdem un gran orador, així que humilment li podem dir #simiribonanit!

Però deixem estar les necrològiques. Un dels elements destacats de la dimissió d'en Pere Navarro ha estat que alguns destacats membres de l'opinió publicada i alts dirigents socialistes han defensat que cal implantar el PSOE a Catalunya. Així, hi ha qui defensa que s'ha de posar fi a l'anomalia històrica que ha suposat l'existència del PSC (pe-essa-ce, no pessecé, ¿o sí?) com a partit diferent del PSOE. Tot i que orgànicament el PSC no depengui directament del PSOE en els últims anys tampoc ho ha demostrat. El que realment volen els qui ho demanen és poder influir més en la composició de l'executiva del PSC. Ara bé, és necessari dividir les dues ànimes? S'ha de triar necessàriament entre conllevància o independència, no hi ha tercera via en el socialisme català? Doncs sí, podria haver-n'hi.

En sistemes polítics multinivell és fàcil que es donin efectes de contaminació entre diferents arenes electorals. L'exemple més clar el trobem en el fenomen conegut com a vot dual, que caracteritzà la política catalana entre els 80' i els 90': individus que votaven el PSOE a les generals i CiU a les autonòmiques perquè consideraven que representaven millor els interessos a defensar en cada nivell polític. Sabent que els individus ens replantegem el vot en funció del tipus de comici, per què no plantejar diferents marques electorals per als diferents tipus d'eleccions. De fet, al Canadà ho fan així, i és una manera d'evitar contradiccions i contaminació entre eleccions. 

La tercera via, per tant, es basaria en establir una branca regional del PSOE a Catalunya però que només es presentaria a les eleccions al Congrés mentre que el PSC mantindria la seva independència i idiosincràcia per poder presentar-se lliurement a les eleccions catalanes sense ingerències del PSOE. S'acabaria ràpidament el debat sobre el grup propi del PSC al Congrés, el PSC es podria alinear sense problemes al costat del dret a decidir, etc. Al Quebec tots els partits tenen dues "marques" electorals, fins i tot els independentistes: el Parti Québecois es presenta a les provincials (autonòmiques) i el Bloc Québecois a les federals (generals).

És evident que això, com totes les terceres vies que es proposen darrerament, no té gaires possibilitats de prosperar. Potser si s'hagués aplicat fa uns anys, el socialisme català no seria on és, però ara per ara l'únic futur que se li pot augurar al PSC és la residualització política. No és una qüestió de lideratges, sinó de fons, de projecte, d'idea de país. En això el socialisme català està hipotecat, i sembla difícil que trobin cap Ada Colau que els vulgui rescatar.