Remodelar el govern, una qüestió de lideratge

«Amb la renovació de l’executiu, s’envia una senyal d’autoritat tant de portes endins com de portes enfora, mostrant a l’electorat que el govern camina en una sola direcció, en aquest cas cap al referèndum»

Divendres va començar el període Puigdemont II, és a dir, el segon gabinet del president Carles Puigdemont. Cal recordar que en qualsevol democràcia el cap de govern té sempre la potestat d’organitzar l’executiu de la manera que cregui més convenient. El president o primer ministre té, a nivell personal i intransferible, tant la capacitat de decidir el nombre de ministres com de designar les persones que consideri més adients per desenvolupar el càrrec. Arran de la remodelació de l’executiu català, cal preguntar-se: fins a quin punt és habitual remodelar el govern? I, encara més important, quines raons porten a prendre aquesta decisió?

Cal començar, però, definint què s’entén com una remodelació de govern? Segons Indriðason i Kam (2008), només es pot considerar una remodelació de govern (reshuffle) un canvi en l’executiu que afecti dos o més ministres i com a mínim dues carteres. Això és així per assegurar que es mesuren com a remodelacions tots aquells canvis intencionats en la direcció política del govern; d’aquesta manera, s’evita que es comptabilitzin com remodelacions les casuístiques de caire personal o fortuït. Així, per exemple, la destitució de Baiget no s’hauria considerat com una remodelació, però la substitució de Neus Munté, Jordi Jané i Meritzell Ruiz, sí. D’acord amb aquesta consideració, cal veure fins a quin punt són habituals les remodelacions a nivell comparat.

La figura 1 representa la situació a Europa i mostra que les remodelacions han estat un fet molt habitual durant la segona meitat del segle XX. Destaquen països com Itàlia o Finlàndia, on el nombre de governs remodelats ha estat superior al nombre de governs inicials. Fins i tot en països amb poques remodelacions, com Luxemburg o Irlanda, aquestes superen el 20% dels casos totals.

Font: Comparative Parliamentary Data Archive

Si es canvia el focus i es pren com a referència tots els governs autonòmics des de l’any 1980 (Figura 2), la situació és molt similar. Es pot veure com totes les comunitats autònomes han fet remodelacions del govern en algun moment. Múrcia i Castella–La Manxa lideren el rànquing amb pràcticament un 60% del total de gabinets com a conseqüència d’una remodelació. A l’altre extrem es trobaria La Rioja, on, des de la instauració de l’autonomia, el govern només s’ha remodelat una única vegada durant la legislatura. En general, de mitjana, es pot veure que quasi un 40% dels governs són remodelacions, és a dir, que en pràcticament totes les legislatures hi hauria alguna remodelació de govern.

Font: Decentralisation and regional cabinet size: the Spanish case (1979-2015)

Ara bé, si es desglossen aquestes dades per comunitat autònoma i legislatura, es pot veure com en totes les legislatures no hi ha la mateixa probabilitat d’observar remodelacions. Per exemple, Galícia va tenir unes primeres legislatures amb més remodelacions i, a posteriori, pràcticament no n’hi ha hagut. En canvi, a Múrcia pràcticament en totes les legislatures hi ha hagut alguna remodelació.

Font: Decentralisation and regional cabinet size: the Spanish case (1979-2015)

La recerca de Kam i Indriðason (aquí i aquí) ens mostra que hi ha dues raons principals que porten qualsevol cap de l’executiu a remodelar el seu govern. Per una banda, el cessament i substitució d’un ministre es produeix quan les preferències del ministre en qüestió i el president divergeixen. Posem per cas que un ministre d’Educació s’entestés a implementar una reforma que va contra l’opinió del president. Davant d’aquest fet, el president probablement el cessaria i posaria en el seu càrrec algú més afí als seus plantejaments polítics. Qualsevol cap de l’executiu busca, essencialment, evitar la deriva política (policy drift) del govern. En governs de coalició aquests cessaments no són tan simples perquè el president ha de valorar les conseqüències que tindrà el cessament d’un ministre d’un altre partit sobre l’acord de govern. El més habitual en aquests casos serà consensuar un substitut del mateix partit amb qui el president se senti més afí.

Lligat al factor anterior, Indriðason i Kam exposen que la segona causa per la qual es fan remodelacions de govern són les finalitats polítiques que comporta aquesta decisió. Si un govern no es veu cohesionat (amb deriva política i faccions enfrontades) el govern es debilita, el president perd popularitat –ja que mostra feblesa– i això afecta les seves perspectives electorals. Per tant, qualsevol cap de l’executiu remodelarà el seu govern quan s’enfronti amb conflictes intrapartidistes (o interpartidistes en governs de coalició) o desafiaments al seu lideratge. Amb la renovació de l’executiu, s’envia una senyal d’autoritat tant de portes endins (els altres ministres que estiguin temptats d’allunyar-se de la posició del cap de l’executiu segurament s’ho repensaran) com de portes enfora, mostrant a l’electorat que el govern camina en una sola direcció.

Hem d’entendre, per tant, la remodelació del Govern que ha realitzat el president Puigdemont com un fet habitual i comú en qualsevol democràcia europea, amb una clara voluntat de reforçar el lideratge del seu gabinet. Amb el cop d’autoritat que suposa un govern remodelat, Puigdemont ha volgut assenyalar que el rumb del procés és un i que no hi haurà més dissensions internes; tot el govern haurà de remar en la mateixa direcció. El president segurament ha estat encertat, des d’un punt de vista estratègic, a remodelar el govern però potser no prou a l’hora de mesurar els tempos de la decisió. Per capitanejar un projecte polític calen decisions concretes i contundents, però si a cada moment apareixen dissensions i crítiques no n’hi haurà prou amb una remodelació de govern per reforçar el pla de govern. Si s’ha d’estar tot el temps reiterant la unitat, la ciutadania acaba per desconfiar-ne. En principi, però, cal esperar que aquesta remodelació contribuirà a reforçar el lideratge del Govern i del president Puigdemont en els dos mesos i mig que resten fins arribar al referèndum.

Article publicat originalment al diari Nació Digital

El pla de govern Puigdemont: 45 lleis en 18 mesos?

Dimarts passat, el president Puigdemont va presentar el pla de govern per a l’actual legislatura. Aquest document és l’eix central de qualsevol govern, ja que s’hi detallen les actuacions previstes per l’executiu per tal de satisfer el programa electoral. Un dels elements que marcaran aquesta legislatura, però, és el seu caràcter transitori, amb una durada inferior als 4 anys que té una legislatura sencera. L’element temporal ―ja siguin 18, 20 o 24 mesos― condicionarà el desplegament del pla i en pot arribar a qüestionar l'aplicabilitat. Un dels objectius que s’ha marcat l’executiu català és l’aprovació de 45 lleis al llarg de la legislatura. Ara bé, és factible aquest objectiu?

Des de l’any 1980 el Parlament de Catalunya ha aprovat 675 lleis en els diferents àmbits sobre els quals té competències la Generalitat de Catalunya. La primera llei (llei 1/1980) estableix l’11 de setembre com a festa nacional, i la darrera (llei 25/2015) regula el voluntariat i l’associacionisme. Entre aquestes dues s’han aprovat lleis de tot tipus: per crear nous impostos, per regular l’accessibilitat o el medi ambient i, fins i tot, per regular l’elaboració de noves lleis (a través de les iniciatives legislatives populars). El ritme legislatiu, però, no ha estat el mateix en totes les legislatures. Com es pot veure al gràfic següent, la legislatura més productiva va generar més de 100 lleis, mentre que la menys productiva només 20. De mitjana s’han elaborat unes 68 lleis per legislatura i, curiosament (o no), les legislatures que han quedat per sota d’aquest nombre són les que han acabat de manera anticipada (marcades amb un asterisc).

Tot i que cal tenir en compte que hi pot haver un sostre competencial que limiti les tasques legislatives, hi ha un element crucial: en cada legislatura es requereix un temps d’adaptació per tal que els nous diputats s’habituïn a les tasques legislatives. A més a més,l’aprovació d’una llei va lligada a unes fases (admissió a tràmit, elaboració en ponència, etc.) que requereixen temps i són una barrera a l’hora de reduir el termini necessari per aprovar una llei.

Si desglossem les lleis aprovades anualment en cada legislatura, veiem com el nombre de lleis que aprova el Parlament augmenta al final de cada legislatura. [Per elaborar el gràfic no s’han considerat anys naturals, sinó les lleis aprovades en un any a partir de la constitució del Parlament.] Tot i que no totes les legislatures segueixen el mateix patró, a grans trets s’observa una evolució temporal que concentra bona part de les lleis als darrers mesos de legislatura ―el primer govern Pujol o el segon tripartit en serien clars exponents.

A nivell agregat, veiem com la mitjana de lleis per any té una tendència creixent. Aquest fet, més enllà dels aspectes tècnics, possiblement també té una explicació en termes electorals, ja que a mesura que s’acosta la reelecció els partits polítics tenen més incentius per demostrar que compleixen les seves promeses electorals.

Aquestes dades mostren que, tot i que no és impossible, sí que sembla difícil que l’actual govern pugui aprovar les 45 lleis previstes al pla de govern actual. De les 10 legislatures anteriors, només en la segona es va poder igualar aquesta xifra. A més, cal tenir en compte que la legislatura està previst que duri uns dos anys i que, de mitjana, en totes les legislatures anteriors només s’han aprovat 30 lleis en els dos primers anys. Si a tot això hi sumem el fet que a dia d’avui ―mig any després de l’inici de la legislatura― encara no s’ha aprovat cap llei, sembla que l’objectiu queda lluny de la realitat. Ara bé, és cert queaquesta legislatura no es planteja de manera convencional ―té un únic objectiu i una durada curta― i que això pot influir en el desenvolupament de l’activitat legislativa normal. Preveient el xoc de legalitats que implica l’aprovació de certes lleis, l’executiu en pot estar retardant l'aprovació, per evitar recursos al TC i, a més a més, en certes propostes és possible que el compromís del govern estigui en l’impuls de la llei més que en la seva aprovació ―anticipant-ne la inconstitucionalitat.

Si ens atenim a les dades de les anteriors legislatures, sembla complicat que s’aprovin 45 lleis en dos anys. Tot i que en alguns anys s’han pogut aprovar més de 30 lleis, això generalment ha passat en el tercer o quart any de legislatura. Si aquest fet es deu a la proximitat d’unes noves eleccions o, per contra, a les feixugues feines de redacció de les lleis, és un element que aquesta legislatura extraordinària podria ajudar a escatir. El que sembla cert és que, si el govern català vol aprovar les 45 lleis que s’ha fixat, caldrà que s’hi dediquin més recursos del que és habitual en els primers anys de legislatura.

Article publicat originalment a El Pati descobert

Temps de negociar

¿És habitual que encara no hi hagi govern a Catalunya després de tants dies de negociació o, per contra, estem parlant d’una excepció? Què passa a la resta d'Europa?

Han passat més de dos mesos des que el 27 de setembre es van celebrar les eleccions al Parlament de Catalunya i encara no hi ha acord per al nou govern. A mesura que passen els dies, les negociacions entre Junts pel Sí (JxSí) i la CUP semblen encallades en el qui i el com, i la data límit del 9 de gener s’acosta inexorablement. Més enllà del cas català, és oportú fer un cop d’ull a la política comparada i preguntar-se quant triguen, de mitjana, els països amb sistemes parlamentaris en cas que el partit més votat no obtingui la majoria absoluta. D’aquesta manera, podrem saber si és habitual que encara no hi hagi govern a Catalunya després de tants dies de negociació o, per contra, estem parlant d’una excepció.

La resposta és que no és gaire usual que després de dos mesos no hi hagi acord de govern, però tampoc és excepcional. En les democràcies parlamentàries la fragmentació partidista genera més dificultats a l’hora de formar govern, ja que les negociacions entre diferents partits poden ser força complexes i endarrerir-ne la constitució. A nivell comparat trobem una gran variació entre els dies que passen entre les eleccions i la investidura del nou primer ministre. La variació s’observa tant si comparem el mateix país en diferents períodes com si comparem països diferents. En el gràfic següent es pot veure que hi ha països com Noruega o Irlanda on el patró és molt estable i el temps que es triga a formar govern ha estat curt i pràcticament constant al llarg del temps. En canvi, països com Finlàndia, Islàndia o Itàlia han oscil·lat entre negociacions ràpides i altres de més costoses. A més a més, el gràfic també ens mostra que alguns països han tingut pics en què les negociacions s’han arribat a allargar fins a 150 dies o més (dades: Cabinets and Coalition Bargaining Project).

Si prenem com a referència els governs formats a Europa des de la fi de la II Guerra Mundial, podem observar que, de mitjana, es triga al voltant d’uns 20-30 dies a constituir un nou govern. Tal com es veu a la taula següent, sobresurt, però, el cas dels Països Baixos, on es triga pràcticament dos mesos i mig a constituir un nou govern. En la segona posició trobem Bèlgica, que des del 2011 ostenta el rècord mundial de dies sense govern –després de les eleccions del 2010 van caldre 541 dies abans no s’arribés a un acord de coalició–. En general, si ens fixem en les dades presentades, sembla que els països amb sistemes electorals més proporcionals tendeixen a allargar més les negociacions (dades: Comparative Parliamentary Democracy).

Però el retard es deu realment a la fragmentació? No del tot. A països com Dinamarca o Suècia la fragmentació partidista és prou elevada –a Suècia ha augmentat en els darrers anys– i, malgrat això, la seva mitjana de dies de negociació es manté entre les més baixes. Una possible explicació a aquest fenomen podria ser que tots els partits, quan es presenten, anuncien prèviament a qui donaran suport en la investidura. Així, 'de facto', els partits es presenten per separat però els electors saben en quina coalició participaran si s'assoleix una majoria parlamentària. Aquests pactes anteriors a les eleccions faciliten l’elecció d’un nou govern amb rapidesa, perquè les negociacions de la coalició s’han fet abans de les eleccions. Una simple correlació entre el nombre efectiu de partits i els dies de negociació ens mostra una relació positiva, però no acaba d’explicar que països semblants com Dinamarca, Holanda i Bèlgica tinguin patrons de negociació tan diferents.

Una possible alternativa seria que el nombre de partits i/o la distància ideològica entre els membres de la coalició influeixi a l'hora d'allargar els terminis de la negociació. Així, un govern entre tres partits seria més costós que un entre dos partits si els partits són similars ideològicament, però un pacte entre dos partits –un d’esquerres i l’altre de dretes– implicaria més temps que un pacte entre tres partits de centre i centre-esquerra, per exemple.

Tot i que aquesta sembla una hipòtesi factible, Golder (2010) prova que, a l’hora de formar govern, és més important la incertesa que no el nombre de partits o la seva distància ideològica. Golder mostra que la incertesa sobre l’acord, motivada pels dubtes sobre quins són els objectius reals de les parts, porten a retardar un acord de govern. Golder relaciona la incertesa amb les propostes que els altres partits estan disposats a acceptar, en termes de càrrecs o de polítiques. Per exemple, en una coalició entre un gran partit socialdemòcrata i un petit partit ecologista, el partit gran sap que oferint carteres de medi ambient i gestió del territori el partit petit acceptarà l’oferta perquè les expectatives i demandes de tots dos partits són més o menys conegudes. En canvi, la negociació es podria complicar si el pacte fos una coalició entre partits semblants, perquè tots els partits buscarien les mateixes carteres. Si bé és cert que aquests dubtes augmenten amb el nombre de partits i la seva distància ideològica, el principal factor sembla ser la incertesa entre les parts: quan els partits no saben què és el que esperen o busquen els altres partits amb qui han de pactar, les negociacions s’allarguen per evitar cedir més del que és realment necessari.

Els estudis comparats sobre la formació de governs, per tant, ens ajuden a entendre la tardança d’un acord entre JxSí i la CUP. El fet que els dos actors no s’acabin de conèixer, tinguin mecàniques de funcionament diferents i desconfiïn l’un de l’altre en les negociacions incrementa la incertesa, la qual cosa implica que dos mesos després de les eleccions encara no hi hagi un acord. La manca d’un pacte a aquestes altures és perfectament comprensible si tenim en compte un context d’incertesa elevada i la distància ideològica entre JxSí i la CUP. Ara bé, el fet que hi hagi una data límit per arribar a un acord és un element que ens diferencia d’Holanda i de Bèlgica i, per tant, és un factor clau, ja que a mesura que s’acosta el 9 de gener els actors estaran obligats a buscar mecanismes per reduir la desconfiança i consolidar un pacte de govern, si és que volen evitar unes noves eleccions.

Article publicat originalment a El Pati descobert

CiU, incentius de divorci

Des de l’any 1978 Convergència Democràtica de Catalunya (CDC) i Unió Democràtica de Catalunya (UDC) s’han presentat sempre plegades a totes les cites electorals sota la marca Convergència i Unió (CiU). Tot i que no són l’única coalició preelectoral que trobem en el panorama polític català ―ICV-EUiA en seria un altre exemple―, la majoria de partits acostumen a optar per anar sols a les eleccions i formar coalicions postelectorals per governar. Llavors, per què alguns partits opten per aliar-se abans de mesurar les seves forces a les urnes? Si entenem els elements que condicionen la coalició preelectoral entre partits, segurament podrem comprendre millor les causes de la ruptura de CiU.

Abans de res, és important definir una coalició preelectoral com un acord a través del qual dos (o més) partits es comprometen a coordinar públicament les seves estratègies electorals en lloc de competir entre ells. Per tant, aquest pacte implica que els diferents partits actuïn electoralment com un únic actor. Tot i que no semblin gaire habituals, segons Golder (2006), en pràcticament la meitat de les eleccions hi ha alguna candidatura que es pot considerar una coalició preelectoral.

Tradicionalment, es considerava que les coalicions preelectorals eren més pròpies de sistemes majoritaris, ja que permetien superar les elevades barreres electorals que aquest sistema imposa. Ara bé, la seva existència en sistemes proporcionals ―com el català― demostra que hi ha altres factors que hi influeixen. Per què, podent pactar després de les eleccions, hi ha partits que s’estimen més fer-ho abans? Ras i curt, per influir en el resultat. Segons Golder les coalicions preelectorals modifiquen el comportament electoral dels votants, mentre que la incertesa dels pactes postelectorals dificulta la captació estratègica de votants. No obstant això, els partits acostumen a analitzar els costos i beneficis que els implica la decisió de competir o cooperar amb altres partits.

En general, es considera que les aliances preelectorals impliquen una expectativa de vots/escons superior a la que s’obtindria per separat, ja sigui per les regles electorals o pel fet que la coalició és una opció més sòlida i creïble a l’hora de formar govern. És important remarcar que la solidesa de l’aliança i, per tant, la seva capacitat de multiplicar vots, rau en un elevat nivell de congruència ideològica. També cal tenir en compte la simetria en el poder dels diferents partits, ja que si un dels partits té molts més recursos que l’altre (ja sigui en militants, credibilitat o expectatives de vot), pot considerar que presentant-se sol pot obtenir uns resultats prou bons i descartar la coalició preelectoral.

Aquests diversos elements expliquen per què durant la Transició CDC i UDC, dos partits que compartien posicions en l’eix social i, en aquell moment, encara nacional, van decidir aliar-se. Aquesta congruència els va permetre erigir-se com una alternativa viable i creïble de govern a les forces d’esquerra ―que en aquell moment semblaven majoritàries a Catalunya. El posterior èxit electoral durant més de 30 anys va permetre el manteniment de la federació, atès que la possibilitat de presentar-se per separat hauria implicat una excessiva incertesa sobre els resultats de cadascun dels socis, en una coalició que estava molt acostumada a tocar poder. Ambdós partits doncs tenien incentius per mantenir la coalició.

En els darrers anys, però, el panorama polític ha fet un gir de 180º que ha canviat l’estructura d’incentius per mantenir-se units. Cal destacar, especialment, 4 factors que han causat aquest canvi. En primer lloc, l’increment de la distància ideològica entre ambdós partits en l’eix nacional. L’aposta independentista de CDC xoca amb la indeterminació d’UDC en aquesta qüestió i mina la congruència ideològica de la coalició. Segon, aquest allunyament implica que CiU ha perdut la seva capacitat de multiplicar els vots que trauria cada partit per separat ―les enquestes així ho assenyalen―, ja que ha perdut credibilitat política i els electors no acaben de saber què voten. A tot això se li ha de sumar que, tercer, en un escenari de creixent fragmentació política i a les envistes de la creació d’un possible pacte d’esquerres a imatge i semblança de Barcelona en Comú de cara al 27S, CiU ja no tindria tan assegurada la seva condició d’opció clara de govern. Aquest fet redueix la utilitat de bastir una coalició preelectoral, ja que no assegura a cap dels dos partits una elevada quota de poder. Finalment, cal tenir en compte un quart element: l’asimetria creixent entre CDC i UDC, que fa que els convergents considerin excessiu haver de renunciar a un 25% del poder en favor dels d’Unió, fet que s’ha agreujat després d’aquest cap de setmana en què s’ha fet evident que UCD no compta amb més que 4.000 militants.

Així doncs, aquest quatre elements són els que han dinamitat una coalició preelectoral de més de 35 anys d’història. En el context polític actual, els convergents consideren que la millor estratègia electoral ja no passa pels pactes preelectorals, sinó pels postelectorals. CDC considera que la manera de maximitzar vots és deixant anar el llast d’un pacte preelectoral que ja no és ni congruent, ni creïble ni opció viable de govern i que, per tant, el deixa en una posició pitjor de la que es trobaria si es presentés sola. Això, a més a més, es dóna en un escenari de fragmentació creixent, que encara dificulta més l’accés al poder per a CDC. En un escenari de poca fragmentació, CDC va poder consolidar-se com a opció de govern gràcies a una coalició preelectoral, però, en un escenari diametralment oposat, conservar el govern sembla que passa per liderar pactes postelectorals. I això implica necessàriament trencar una coalició que ja no maximitza vots.

Article publicat originalment a El Pati descobert

Qui treballa més al Parlament?

Una imatge habitual al Parlament de Catalunya els dies de Ple és la dels portaveus de grup marcant amb els dits el sentit del vot dels seus diputats: un dit, a favor; dos dits, en contra; tres dits, abstenció. Tots els diputats ocupen el seu escó a l’hora de votar i voten igual que els seus companys de grup parlamentari, però tots ells treballen per igual?

Tot i que el vot és una les àrees més profuses en la ciència política, des de fa més de 40 anys alguns politòlegs es dediquen a estudiar les dinàmiques de vot, no dels ciutadans, sinó dels diputats. En aquest sentit, és comprensible que fos als Estats Units on es concentressin bona part d’aquests estudis, ja que la manca de disciplina de partit afavoreix que els diferents diputats votin diferent en funció del tema a debat. Així, per exemple, s’han pogut verificar que els diputats americans intercanvien el vot favorables a les lleis d’un company a canvi que aquest voti a favor de les seves (un exemple aquí). Aquestes dinàmiques de vot diferenciat són difícilment imaginables a Europa degut a la disciplina de partit que impera en bona part dels seus parlaments.

Ara bé, l’aparició del Parlament Europeu i les peculiaritats del seu sistema d’elecció va permetre l’aplicació d’alguns d’aquests estudis a nivell europeu. Hix, Noury i Roland (2006) van ser els primers a investigar-ho i van descobrir que els vots emesos pels eurodiputats no només responien a una oposició en l’escala esquerra-dreta, sinó que pels eurodiputats el fet d’estar a l’oposició a nivell domèstic o la ideologia pro/anti-europea també importava. Per tant, veiem que la manera de votar dels diputats és una variable clau a l’hora d’estudiar les cambres legislatives. Això vol dir que sota disciplina de partit els politòlegs no tenim res a estudiar? No ben bé. De fet, gràcies a les dades recollides per El teu Parlament podem veure que l’activitat parlamentària quan hi ha disciplina de vot també pot ser igualment interessant. 

Al Parlament de Catalunya els diputats no es poden fer notar amb el seu vot però disposen d’altres mecanismes. Un d’aquests és la presentació de mocions, que són mandats de la cambra que el Govern ha de respectar en les seves actuacions. Tots els partits presenten el mateix nombre de mocions? Tenen el mateix èxit a l’hora d’aprovar-les? La gràfica següent ens indica clarament que no.

D’entrada, cal destacar que el partit de govern (CiU) ha presentat moltes menys mocions ―bàsicament perquè no li cal orientar la política del govern, ¡és el govern!― i que entre els partits d’oposició el nombre de mocions està molt relacionat amb el nombre de diputats de què disposen. Tot i així, en termes relatius, els diputats de la CUP han presentat més mocions (4,33) que no els d’ERC (2,62), però aquest fet no vol dir que tinguin més iniciativa, sinó que s’han de repartir un volum de feina similar entre un menor nombre de diputats. 

El gràfic anterior també ens informa de la capacitat d’arribar a acords que tenen els diferents grups parlamentaris. El pacte d’estabilitat signat entre CiU i ERC s’exemplifica clarament, ja que ambdues formacions han aprovat la pràctica totalitat de les mocions que han presentat. Però entre els altres grups d’oposició val la pena destacar que el PSC, ICV-EUiA i la CUP també han aprovat gran part de les seves mocions, gràcies al fet que el govern està en minoria i són capaços de teixir aliances amb ERC en l’eix esquerra-dreta. En canvi, PP i C’s no són capaços de bastir coalicions de dretes perquè es concentren a presentar mocions en l’eix nacional, on la coalició a favor del dret a decidir sempre és majoritària i les refusa. 

És important, però, recordar que són els diputats els qui presenten les mocions. D’entre els 135 diputats, qui són els que n’han presentat més? El gràfic següent mostra els 12 diputats que han presentat 6 o més mocions durant la X legislatura.*

Podem veure que entre els 12 diputats “més treballadors” en relació al nombre de mocions presentades hi ha una gran divergència ideològica; entre ells hi trobem representants de tots els partits de l’oposició. És important destacar que aquests 12 diputats (8% total) han realitzat 83 de les 273 mocions realitzades (30,4% del total) i que l’aprovació o no de les seves mocions va molt lligada a la dinàmica del seu grup parlamentari. 

Així doncs, veiem que més enllà de votar tots igual, la resposta a la pregunta que ens fèiem inicialment sembla clara: no tots els diputats treballen per igual. N’hi ha alguns que ho fan més que d’altres i l’exemple de les mocions ens ho demostra clarament. Arrel de tot això sorgeixen algunes preguntes que serien interessants de respondre: per què alguns diputats treballen més que d’altres? O, què determina que es presenti una moció sense possibilitat d’aprovar-la?

Aquestes són preguntes que la ciència política encara no pot respondre, principalment perquè li manquen dades. Iniciatives com El teu Parlament són necessàries per tenir sistemes polítics més transparents i amb una major rendició de comptes, però també per entendre més bé el funcionament de les nostres democràcies. Per això, si aquest article us ha semblat interessant us demanaria una petita col·laboració per ajudar-nos a fer possible El teu Parlament. Sense aquestes dades aquest article no hauria estat possible.

*Nota. Cal destacar que totes les mocions les signen sempre els portaveus dels grups, acompanyats del diputat que les ha treballat en profunditat. Eliminant de la base de dades els portaveus, excepte quan les signen sols, obtenim aquest rànquing.

Article publicat originalment a El Pati descobert

Presidir sense guanyar*

La setmana passada, el president d'ERC, Oriol Junqueras, feia unes declaracions en què assegurava que havia ofert al president Artur Mas la presidència de la Generalitat en cas que no guanyés les eleccions plebiscitàries. Segons els republicans, aquest fet seria un altre gest conciliador per facilitar que el president Mas convoqui unes eleccions anticipades de caire plebiscitari. Ara bé, fins a quin punt és habitual que el president d’un govern de coalició no sigui el del partit més votat?

Els sistemes polítics basats en la representació proporcional faciliten l’entrada al Parlament d’un elevat nombre de partits polítics i, per tant, és habitual que calgui pactar per governar. Clars exemples d’això els trobem en països com Holanda, Bèlgica, Israel o Noruega, on tots els governs són sempre de coalició. En el cas català, tal com explicava en Toni Rodon en un article anterior, el nombre efectiu de partits polítics ha augmentat clarament amb l’entrada de nous partits com C's o la CUP i la davallada de CiU i PSC, fet que empeny els partits a pactar. Aquesta atomització dels partits fa que sigui difícil pensar en alternatives a la formació d’un govern de coalició, especialment vistes les darreres enquestes. Sembla clar que qualsevol govern resultant d’unes hipotètiques eleccions plebiscitàries haurà de ser d’aquest tipus, fet que ―com recorda el Dr. Reniu en un article recent― no és intrínsecament negatiu.

La literatura sobre governs de coalició ha estudiat a bastament com es reparteixen el poder els partits quan formen una coalició. Generalment, el repartiment de les carteres es fa d’acord amb el pes polític de cada partit, és a dir, cadascun dels partits rep un nombre de ministeris/conselleries en funció de la seva aportació a l’hora de bastir la majoria parlamentària. Aquesta norma no escrita es coneix amb el nom de llei de Gamson i és, juntament amb la llei de Duverger (Districtes uninominals generen sistemes polítics bipartidistes), una de les poques "lleis científiques" que ha generat la ciència política. Seguint aquesta llei, en qualsevol govern de coalició els partits amb més escons tindran més ministres/consellers que els partits més petits. Si agafem el cas del primer govern tripartit, veiem després de les eleccions de 2003 el PSC va obtenir 42 escons, ERC 23 i ICV-EUiA 9, que representaven un 57%, un 31% i un 12% respectivament dels 74 escons de la coalició. Si ens fixem en el govern que va formar el president Maragall veiem que estava composat per 17 membres, 9 dels quals provenien del PSC (53%), 6 d’ERC (35%) i 2 d’ICV-EUiA (12%). La llei de Gamson en estat pur.

Ara bé, el que la llei de Gamson no ens indica és quins partits s’han de fer càrrec de cadascuna de les carteres. Precisament en aquesta línia és on s’han centrat els darrers estudis sobre els governs de coalició. El que s’ha anat veient és que cada partit té interessos específics i prefereix un determinat tipus de carteres. Per exemple, un partit ecologista prioritzarà sempre obtenir una cartera relacionada amb el medi ambient, o un partit d’esquerres una cartera de relacions laborals. Tot i això, en principi hi ha dues posicions que haurien de ser cobejades per tots els partits per igual: la presidència i la cartera de finances, ja que aquestes dues posicions permeten controlar la resta de departaments i, per tant, condicionar les polítiques que s’hi duen a terme.

Per això, en general, s’assumeix que el càrrec de president està reservat per al partit més votat. Tot i que aquesta és la norma, podem trobar-hi excepcions. Si prenem com a referència els 73 governs de coalició que s’han format a les comunitats autònomes espanyoles des del 1980, només trobem un únic cas d’un partit que hagi ostentat la presidència del govern sense ser el partit amb més escons de la coalició. Va ser el 2003, quan el Partit Regionalista de Cantàbria (PRC) va situar el seu mediàtic líder, Miguel Àngel Revilla, com a president després de fer coalició amb el PSOE, que havia obtingut més escons. Ara, això sí, la llei de Gamson es va seguir complint: el PSOE tenia més carteres que no el PRC.

Al capdavall, la proposta que feia dissabte ERC no és tan descabellada ni tan estranya. Atorgar la presidència a un partit que no és el més gran no és gens habitual a nivell comparat, però tampoc seria la primera vegada que passa. El més interessant del cas, però, seria veure si el president Mas acceptaria ser nomenat president sense haver guanyat les eleccions.

*Publicat a El Pati Descobert.