Les altres llengües del Parlament Europeu*

El Parlament Europeu i les institucions de la UE en general estan a bastament caracteritzades pel seu multilingüisme. El gran respecte vers la diversitat cultural i lingüística d’Europa es fa palès quan observem el funcionament de qualsevol sessió del Parlament, en què tots els diputats poden dirigir-se a la cambra en qualsevol de les 24 llengües oficials de la UE. Això comporta que molt sovint es caracteritzin les institucions comunitàries com grans torres de babel. Les xifres són espectaculars. [English Version also]

Com que tots els documents, comunicacions i intervencions han d’estar disponibles en totes les llengües oficials, es donen fins a 552 combinacions possibles (24 llengües traduïdes a les 23 altres llengües). Això implica que la plantilla de traductors i intèrprets treballant per la UE sigui molt àmplia. El Parlament té 330 intèrprets funcionaris i una cartera de més de 1.800 intèrprets per cobrir diferents actes. Per exemple, en cada sessió plenària del Parlament, s’empren entre 800 i 1.000 intèrprets. També la Comissió té 1.700 lingüistes i fins a 600 assistents per assegurar que tots els documents estan disponibles en tots els idiomes oficials. En general, és àmpliament conegut el complex sistema de gestió lingüística a les institucions comunitàries. Ara bé, el que poca gent sap és que al Parlament Europeu també hi són presents llengües no oficials de la UE. I no, no parlem ni del català ni del gaèlic ni de l’èuscar, sinó que es tracta de llengües no orals: llengües de signes.

Els responsables de l’entrada d’aquestes llengües al Parlament Europeu han estat l’eurodiputat hongarès Ádám Kósa (PPE – Fidesz) i de la belga Helga Stevens (ECR – N-VA) , curiosament ambdós pertanyents a grups conservadors. Aquests dos eurodiputats són sords i empren la llengua de signes ―l’hongaresa en el cas de Kósa i la flamenca en el cas de Stevens― per comunicar-se, per la qual cosa aquestes dues llengües també són presents al Parlament europeu encara que no siguin oficials

Helga Stevens i Ádám Kósa durant la sessió constitutiva del Parlament Europeu 2014-2019

De fet, aquesta serà la segona legislatura per a l’eurodiputat Kósa, que va ser el primer eurodiputat sord de la història a intervenir en llengua de signes a la cambra. No així per Helga Stevens, que s’estrena en aquesta legislatura, però que ja sap què implica ser diputada, ja que va formar part del parlament belga. La normalització i la visualització de la llengua de signes a les institucions ha d’ajudar a la seva normalització també en altres àmbits quotidians i és per això que celebrem la presència d’aquests eurodiputats que generen un parlament més plural i cada cop més sensible amb la diversitat, com ho és també Europa.

*Publicat a Sexy Europe.

El costat fosc de la codecisió*

A segon de batxillerat vaig tenir un professor de castellà que algunes classes ens parlava de l’amor ―i no només quan fèiem literatura. De fet, era un mestre, algú que intentava transmetre als quatre adolescents que teníem l’orella mig parada les ensenyances que ell havia tret de la vida. L’amor de debò ―ens deia― és imaginar-se la roba bruta de la teva parella. Era, i encara és, un home savi perquè ens va ensenyar que tot projecte de futur té els seus peròs, i només si n’ets conscient podràs tirar-lo endavant.

En aquestes eleccions europees hem parlat més del president de la Comissió que del Parlament quan eren les primeres eleccions sota el paraigües delTractat de Lisboa. Un tractat que ha incrementat el poder real del Parlament, ja que bona part de la legislació s’aprova a través del procediment decodecisió ―rebatejat ara com a procediment legislatiu ordinari. A grans trets aquest procediment implica que el Parlament i el Consell actuen com a colegisladors amb el mateix poder. (S’explica de manera gràfica i sexy aquí.) Ara que estrenem una nova legislatura pot ser un bon moment per aprofundir en alguns aspectes d’aquest procediment.

Certament, el fet que el posicionament del Parlament ja no pugui ser ignorat ―com encara passa en aquells àmbits en què sí que s’aplica el procediment de consulta― reforça la legitimitat de la legislació que ve de Brussel·les, ja que aquesta ha passat l’escrutini i l’assentiment dels nostres representants electes. L’extensió del procediment de codecisió es va fer precisament per lluitar contra el dèficit democràtic de la UE però no tot són flors i violes. Alguns politòlegs especialitzats en temes europeus ja han posat sobre la taula els efectes indirectes que implica l’ampliació de la codecisióa la major part de la legislació.

L’expansió de la codecisió tenia com a objectiu reforçar la legitimitat democràtica del funcionament de la UE, tot fent que la postura del Parlament fos necessària sempre. Però en una entitat política no només importen les institucions formals ―el que està escrit― sinó que cal tenir també molt en compte les informals. Què entenem per institució informal? Qualsevol norma no escrita però que defineix de manera habitual la manera de fer les coses. Tota institució formal, com la codecisió, genera institucions informals que poden influir a bastament en els resultats polítics als quals s’arriba. Heu sentit a parlar mai dels triàlegs? No? Doncs són una de les institucions informals més rellevants en el funcionament de la UE.

Els triàlegs són les reunions a tres bandes entre membres de la Comissió, el Consell i el Parlament i només es preveuen formalment abans de la tercera i última ronda d’esmenes a qualsevol text legislatiu (amb el nom de comitè de conciliació). Ara bé, a mesura que el procediment de codecisió s’ha anat fent més habitual, les parts implicades han sabut apreciar els avantatges d’aquestes reunions a tres bandes: exposar i escoltar amb més tranquil·litat les raons de les esmenes, modificar els posicionaments propis a partir de la reacció esperada de la resta d’actors, etc. Amb el temps, la utilitat que li perceben tots els actors ha fet que els triàlegs s’hagin estès de manera informal a totes les fases del procés de codecisió. Fins aquí aparentment cap problema, ja que els triàlegs permeten estalviar temps i recursos a totes les institucions perquè escurcen el nombre de rondes de negociació. A més a més, el Parlament és qui en surt més beneficiat perquè és capaç d’obtenir majors cessions del Consell en els primers estadis de la negociació. L’estudi de Reh et al. (2011) mostra com ha augmentat increïblement la legislació que s’aprova en la primera ronda després d’un acord primerenc entre la V i la VI legislatures.

Font: Reh et al. (2011: 1.118)

Ara bé, les institucions informals com els triàlegs poden desvirtuar l’objectiu inicial d’estendre el procediment de codecisió. Els triàlegs, no deixen de ser reunions entre representants de les tres institucions que s’allarguen hores i hores, sense que se sàpiga quan es reuneixen, on ho fan ni què s’hi diu (vegeu aquest article). Les comissions parlamentàries només poden saber què hi ha passat a través del seu representant ―normalment qui redacta les esmenes― i, per tant, els diferents grups parlamentaris no hi participen. Els triàlegs minen el principal valor que ha caracteritzat el Parlament Europeu: l’elevat nivell de transparència de la institució, que contrasta amb l’hermètic secretisme amb què massa sovint actua el Consell. Amb l’ús dels triàlegs, el Parlament s’enfronta a un trade-off: ha de triar entre mantenir una manera de fer basada en la transparència o aconseguir el màxim de cessions del Consell per reforçar el seu poder. I fins ara, malauradament, s’ha inclinat per la segona opció. Les institucions informals no són negatives per naturalesa, depèn de quina sigui la seva finalitat i com s’articulen. Els triàlegs, formalitzats i amb unes normes que en garantissin la transparència, podrien mantenir la seva utilitat com a catalitzadors del procediment legislatiu.

Són precisament valors com la democràcia i la transparència el que atrauen d’Europa però també es diu que la UE és més sexi de lluny que de prop. Possiblement sigui cert. Tal i com ens passa als humans, sovint ens enamorem d’altres persones perquè els tenim idealitzats però només arribem a estimar quan comprenem i acceptem que l’altre no és perfecte. La UE és sexi de lluny, té un no sé què de prop i té costats foscos ―com els triàlegs― quan fa temps que hi convius. Però quan un creu en una relació no ho pot deixar córrer a la primera perquè s’ha de recordar una cosa: la roba bruta es pot rentar.

Fonts:

Reh, C. et al., 2011. The Informal Politics of Legislation: Explaining Secluded Decision Making in the European Union. Comparative Political Studies, 46(9), pp.1112–1142.

*Publicat a Sexy Europe.

Què pensem sobre el Parlament Europeu?*

A mesura que s’acosten les eleccions del 25 de maig cada vegada es remarca més i més de la importància del Parlament Europeu, els candidats comencen a sortir a la televisió i els partits comencen a fer actes i vídeos de precampanya. Des de la implantació del Tractat de Lisboa, el Parlament cada vegada té un poder més gran en el procés legislatiu, ja que pràcticament tota la legislació segueix el procés de codecisió (la Comissió proposa i Parlament i Consell consensuen un text). Però, fins a quin punt coneixem l’únic poder que no elegim per delegació? Des de fa un temps, l’Eurobaròmetre elabora una onada específica per conèixer l’opinió dels ciutadans europeus sobre el seu Parlament. Com que ve de l’Eurobarometer, no s’hi van trencar gaire el cap i n’hi diuen Parlemeter. Tot esperant les dades del Parlameter del 2013, que segurament es faran públiques aviat, analitzem les dades de l’any 2012.

En primer lloc, cal destacar que els ciutadans interessats en la UE ja són majoria (51%) i, per primera vegada superen els que declaren que no hi estan interessats. Malgrat tot, les dades demostren que l’interès no és homogeni al llarg del continent. Per exemple, Espanya se situa tercera per la cua i només un 33% declaren estar interessats en els afers europeus. És interessant veure com són els països del Nord d’Europa els que demostren un interès per sobre la mitjana, mentre que els països del Sud (excepte Itàlia) i de l’Est hi estan menys interessats. És colpidor veure com a França, llavor del projecte europeu, l’interès se situa per sota que al Regne Unit (49% vs 50%). Curiosament, es pot observar certa relació d’associació (recordeu:correlation is not causation!) entre el fet que els països més interessats són també aquells on més ha augmentat darrerament l’interès per la UE. Podríem deduir que en temps de crisi, s’ha reforçat encara més l’interès dels països que ja tenien uns nivells més elevats d’interès. La Gràfica de sota mostra aquesta relació.

Gràfic 1

Una altra qüestió rellevant i preocupant és la imatge que els europeus tenim sobre el Parlament Europeu. Com dèiem al principi, des del 2007 aquesta institució té més poders que mai però la seva imatge s’ha anat deteriorant cada cop més. Segurament l’impacte de la crisi i el fet que “tot és culpa de Brussel·les” és el causant d’aquesta davallada. Malgrat tot, com ja dèiem en aquest vídeo, moltes de les decisions econòmiques no depenen del Parlament Europeu. De fet, molt sovint és el Parlament qui obliga els Estats a repensar algunes polítiques econòmiques ―com hem vist en el cas de la Unió Bancària. El més preocupant de tot plegat és que, per primera vegada, hi ha més gent que valora negativament que positivament el Parlament (Gràfic 2).

Gràfic 2

Aquest deteriorament de la imatge del Parlament és, en bona part, deguda al desconeixement del funcionament i a la llunyania de les institucions europees. Les dades ja ens indiquen que els qui tenen més interès són els qui valoren més bé les institucions. Més enllà de l’endogeneïtat d’aquesta relació (si valores més bé el Parlament és perquè estàs interessat i si estàs més interessat és perquè creus que el Parlament és útil), és possible que un tercer factor reforci aquesta relació: el coneixement de la UE, com més t’interesses per la UE més bé coneixes el seu funcionament i ets més capaç d’atribuir a cada institució les seves responsabilitats. El Parlameter demostra que els interessats en la UE valoren positivament el Parlament quasi 3 vegades més que els qui diuen no estar interessats (un 40% respecte a un 15%).

Conèixer el funcionament de les institucions a les quals deleguem la representació de la voluntat popular és bàsic en qualsevol democràcia. Fins a quin punt coneixem el funcionament del Parlament Europeu? Els resultats mostren que encara queda camí per recórrer en aquest sentit. Per saber si coneixem el funcionament del Parlament Europeu, el Parlemeter utilitza una pregunta indirecta: els eurodiputats s’agrupen segons l’Estat d’origen o per afinitats ideològiques. Fins a un 44% respon correctament que és en funció de la ideologia però és preocupant que encara un 36% dels europeus respongui que és per la nacionalitat i un 20% declari no saber-ho. És trist que fins i tot en Estats capdavanters com Alemanya, Regne Unit o Itàlia, el percentatge de respostes correctes sigui inferior a la mitjana europea. El Parlemeter encara fa una segona pregunta sobre si les decisions del Parlament es prenen d’acord als interessos dels Estats d’on venen els eurodiputats o de la seva ideologia. Els resultats són semblants i mostren un empat al 37% per cada opció. Tot i que es veu una tendència a l’alça en les respostes correctes, és encara insuficient i un obstacle per al desenvolupament d’una veritable democràcia a nivell europeu.

El Parlament Europeu és segurament la institució més sexi de la UE, l’única elegida directament i la que representa millor els interessos de la ciutadania en qüestions com els drets dels consumidors, el medi ambient, la regulació de les telecomunicacions, etc. És precisament per això que cal saber explicar què fa, però sobretot com ho fa. Si no entenem el procés polític és impossible demanar rendició de comptes i, sense això, no podrem tenir mai una democràcia europea. El Parlament ha de ser la veu del poble, però només ho pot ser si el poble sap què diuen en boca seva. Conèixer millor el Parlament és vital per al futur d’Europa i, sobretot, per al seu sex-appeal.

Font:

Resultats del Parlameter 2012 aquí.

*Publicat a Sexy Europe.

Parlar o callar per a sempre més

Els polítics parlen i parlen molt. Des de l'època de grecs i romans s'entén que per ser un bon polític s'ha de dominar el trivium de les arts liberals clàssiques: la gramàtica ―l'ús correcte de la llengua―, la retòrica ―l'art d'embellir els mots― i la dialèctica o lògica ―l'art de pensar bé. (A aquestes tres el gran politòleg americà William H. Riker hi va afegir l'herestètica, o l'art de modificar les preferències de la gent, però d'això en parlarem un altre dia.) Sovint quan pensem en els discursos polítics tenim la impressió que la retòrica prima sobre la dialèctica. Cada discurs polític sembla més destinat a reafirmar la posició dels qui defensen la idea A sobre la idea B. L'entrada de la idea B en escena no serveix per reflexionar sobre si A és realment la posició més encertada sinó que sovint s'empra com a contrincant i rival a batre. O estàs amb mi o estàs contra mi. (Vegeu aquest article del professor Carles Boix.)

Llavors la pregunta que ens hem de fer és per a què serveixen els "debats parlamentaris". La imatge dels tres diputats catalans a Madrid parlant d'un hemicicle pràcticament ple no deixen de ser l'excepció que confirma la regla. I això no significa que els diputats no facin la seva feina, probablement alguns aprofiten per tenir reunions per discutir altres qüestions que arribaran al ple en les properes setmanes. Però la qüestió roman: quin sentit tenen aquests discursos llargs davant una audiència mínima. Probablement en les nostres democràcies parlamentàries només una: intentar colar un missatge, el del partit, als mitjans. No són debats, són soliloquis, monòlegs assajats per tal de vendre un producte, una idea. 

Tal com passa amb la disciplina de vot, només una persona pot parlar en nom del partit. És el grup parlamentari qui decideix qui pot parlar i, tot i que podria decidir que parlessin els diferents "corrents crítics" del partit, la direcció nomena un portaveu que defensarà la posició comuna del partit. En cada temàtica trobarem un representant del partit que parlarà i, ni tan sols si algú s'atreveix a votar diferent del partit exposarà quines són les raons que el porten a fer-ho. La qüestió és clara, l'important és minimitzar l'impacte mediàtic d'una defecció interna. Però això no és així a tot arreu.

Als Estats Units, per exemple, qualsevol congressista o senador pot demanar el torn de paraula per exposar les raons per les quals decideix actuar contra la decisió del partit. Per què allà sí que poden? Primer, perquè els representants polítics es deuen més al seu districte que al partit, qualsevol acció que facin serà fiscalitzada pels seus electors i han d'exposar davant els mitjans les raons per les quals actuen com ho fan. En democràcies parlamentàries és més important la lleialtat al partit que al districte, per tant, més val no actuar contra el partit. Segon, els líders parlamentaris el trien els diputats i, per tant, els líders tenen interès a tenir-hi bones relacions amb els diputats, que tornin a ser elegits i així el reelegeixin com a líder parlamentari. 

Un bon exemple d'aquest pràctica de parlar quan volen, el tenim en el filibusterisme. Aquesta curiosa institució informal existeix al Senat americà i consisteix en què els senadors poden prendre la paraula sense límit de temps per mirar de retardar al màxim l'aprovació d'una llei (i la paciència dels senadors!). El rècord el té Strom Thurmond que l'any 1957 es va voler oposar a la Civil Rights Act: el senador va parlar durant 24 hores i 17 minuts. Tot i que recentment s'ha limitat aquesta pràctica per les lleis de determinats àmbits, encara l'any passat el senador Rand Paul va fer un discurs de pràcticament 12 hores i 20 minuts. (Al final, va descobrir que hi havia necessitats vitals que limitaven la pràctica del filibusterisme!) En podeu veure un resum a sota. 

Un altre exemple més proper el trobem al Parlament Europeu on els eurodiputats estan subjectes a una doble dependència: partit nacional i grup europeu. En aquest cas, Slapin i Proksch (2010) mostren com les probabilitats d'intervenir en un debat parlamentari augmenten quan els eurodiputats voten en contra del grup per ordres de la direcció nacional. Com en el cas americà, els líders del grup al Parlament ho permeten perquè l'elecció dels diputats que els ha situat en el càrrec no depèn d'ells sinó de tercers, partits nacionals en aquest cas. De fet, intervenen per dues raons. 1) Per fer-se notar davant els líders del partit nacional i així assegurar-se la reelecció o la promoció, i 2) per fer-se perdonar pel grup, explicar les raons per les quals trenquen la disciplina de vot i així minimitzar les sancions del grup (que és qui controla l'assignació dels càrrecs dins el Parlament europeu). 

Al capdavall, veiem que el fet de parlar o no fer-ho acaba tenint més sentit per motivacions de partit i d'assegurar els futurs càrrecs que no tant per prendre millors decisions. En seu parlamentària s'escenifica una dialèctica que no deixa de ser simple retòrica ja que el que realment importa és què s'obté de parlar o no fer-ho. Com en un casament, els diputats han de triar entre parlar o callar per a sempre més!

Les eleccions que vénen

El 2014 votarem sí o sí. Encara sense saber si la consulta sobre la independència serà factible, el que és segur és que tots els ciutadans de la Unió Europea (UE) estem cridats a les urnes entre el 22 i el 25 de maig per exercir el nostre dret a vot. 

Els districtes electorals europeus

Encara enmig de la crisi econòmica més forta que ha assolat Europa des de la Segona Guerra Mundial, les eleccions europees són un data cada vegada més rellevant en el marc del govern multinivell a què ens duu la integració europea. Malgrat tot, els pronòstics semblen indicar que la participació en les eleccions europees (tradicionalment força més baixa) seguirà caient, pel simple fet que són vistes com unes eleccions de segon/tercer ordre. 

Contradictòriament, això passa en uns moments en què el Parlament Europeu cada vegada guanya més i més poders a través dels nous mecanismes de codecisió en el procés legislatiu. A més a més, en el punt en què ens trobem, els partits polítics europeus han decidit adoptar per primera vegada un cap de llista comú. (En el cas dels socialistes serà Martin Schulz, actual president del Parlament Europeu, i els altres partits busquen un candidat; sembla que per l'Esquerra Europea podria ser el grec Alexis Tsipras.) Aquest fet que sembla banal, té un component transcendental lligat amb la manca de legitimitat democràtica de les institucions europees. Si, finalment, el Consell Europeu ―els caps d'Estat i de govern dels 28 Estats membres― decidís nomenar com a president de la Comissió Europea el cap de llista de la força amb més escons al Parlament Europeu, per primera vegada els "europeus" hauríem elegit un president per a Europa. Tot i ser un avenç, no podem deixar de plantejar-nos quina és la legitimitat democràtica d'aquesta elecció quan els principals debats giraran entorn de temàtiques nacionals. En aquesta ocasió el context permetrà defugir menys les qüestions realment europees però segurament només hi seran a segona fila. Tant de bo no fos així.

Com dèiem, la participació a les eleccions europees s'ha desplomat amb els anys, com ens mostra el següent gràfic.

Per entendre en quin punt ens trobem respecte a les nostres relacions amb el Parlament Europeu ―i amb la UE en general― , podem observar les dades que ens presenta l'Enquesta Social Europea. Malgrat que no hi són presents tots els països del club, sí que ens permet presentar algunes dades rellevants. Especialment, sobre la confiança de la ciutadania en el Parlament, val la pena remarcar dos aspectes.

Primer, quina relació s'estableix entre la confiança entre el parlament nacional i l'europeu (Figura 1). Curiosament, veiem com la confiança en uns i altres no és massa alta, però pràcticament a tot arreu ―només exceptuant Dinamarca, Bèlgica i Finlàndia― el Parlament Europeu no aprova. Una tendència remarcable és que els països que en què més es confia en el Parlament Europeu, la confiança no supera la dipositada en el parlament nacional; per contra, la tendència és l'oposada en la majoria de països per sota de la mitjana. Una possible explicació per a això seria que el segon grup es correspongui als països amb un parlament nacional més deslegitimat degut als efectes de la crisi econòmica ―precisament les desviacions de cada grup es poden explicar per aquesta raó.

Figura 1

En segon lloc, i seguint amb l'argumentació anterior val la pena remarcar com ha evolucionat la confiança en el Parlament Europeu a Espanya (Figura 2). Una cosa queda clara, els efectes de la crisi econòmica han portat a una reducció dràstica en els nivells de confiança en la institució. Si ens fixem en la meitat esquerra de la gràfica, veiem com els valors del suspens han anat en augment, especialment el 2012, mentre que els valors d'aprovat han seguit una tendència a la baixa. Especialment remarcable és el 15% de ciutadans que posen un 0 al Parlament. Una dada, però, és positiva, cada vegada hi ha més gent que respon a aquesta pregunta, és a dir que és conscient del paper (no entrarem en quin grau) de les institucions europees en el seu dia a dia.

Figura 2

Els temps que vivim són apassionants, tant a escala catalana com a europea. I a Europa s'hi decideixen coses tan importants com les que hem de decidir a Catalunya. Per tant, és important que mai perdem de vista l'horitzó que ens espera. El Parlament Europeu està fent reformes institucionals per construir una Europa que els ciutadans es puguin sentir més seva però, malgrat tot, la ciutadania no confia més en les seves institucions. És la crisi o és la demanda de majors i més profundes reformes institucionals? Probablement és la conseqüència d'unes institucions que encara ens segueixen quedant massa llunyanes i que cada vegada decideixen més. Precisament per la seva rellevància, seguirem investigant.