El primer gest, el més necessari*

Peace, peace, peace! Peace in the world, peace against wars. - Pau Casals

ETA abandona definitivament la violència. Alegria generalitzada, eufòria en alguns casos. Desconfiança, incredulitat i impassibilitat en alguns altres. Una nova passa, una d'important, però encara no hem arribat a la meta tot i que ja la veiem a l'horitzó.

No es pot negar que entrem en una nova etapa per a Euskal Herria, per la seguretat a l'Estat espanyol i a Europa i, sobretot, una nova etapa per a la democràcia i la seva relació amb els moviments independentistes.

No ens podem estar de denunciar i criticar la lentitud amb què s'ha arribat a aquest punt. Més de 50 anys d'existència, 30 d'ells en democràcia, no han servit més que per provocar dolor i danys. No podem dir que no han servit a la causa basca, el conflicte armat ha internacionalitzat el conflicte però a un cost inassumible per a la societat basca. En aquest cas, el fi no pot justificar mai els mitjans quan aquests són per la via armada. Ara bé, vist amb certa perspectiva històrica ―i sense ser un expert del tema―, si bé es pot arribar a entendre l'aparició d'ETA en un context dictatorial i repressiu com el del franquisme, és inadmisissible que la seva actuació es perllongués en l'etapa democràtica, en què la llibertat per defensar qualsevol postura ―incloses les independentistes― era un fet, dèbil però existent. ETA ha existit més anys sota democràcia que sota franquisme i, malauradament, sota el beneplàcit d'un cert sector social d'Euskadi.

Per sort, en els darrers temps aquest suport s'ha vist reduït a favor d'opcions abertzales que han virat cap a un sobiranisme cívic i plenament democràtic. L'aparell polític ha entès que no podia ser només una part del moviment d'alliberació nacional, sinó que era l'única part amb possibilitats reals d'assolir l'objectiu desitjat. Aquest viratge de plantejament ha estat àmpliament recolzat per la societat civil basca, mostra d'això n'ha estat l'èxit de la plataforma Bildu en les darreres eleccions municipals i que probablement es repetirà amb Amaiur. Tot això sumat a un debilitament econòmic, personal i de recursos al si de l'organització etarra, degut a l'ofegament a què ha estat sotmesa per les forces de seguretat espanyoles i basques. El fet que ja no només els de fora els combatin, sinó que els qui abans els donaven suport ara els girin l'esquena ha acabat provocant el fi de la violència.

L'únic problema és que la pau s'haurà d'establir amb l'únic partit polític que en els darrers temps de voluntat conciliadora per la banda abertzale s'ha negat a parlar, el Partit Popular. Ho ha demostrat fins i tot en una conferència internacional amb personatges de talla mundial, fet que mostra o bé poca talla democràtica o bé un tacticisme electoralista (execrable); esperem, pel bé de tots i del País Basc, que sigui això darrer.

Un fi de la violència que es produeix sense haver assolit els objectius que en van provocar la fundació, però que allisa el camí i assenta unes bases per facilitar aquest objectiu i que sigui possible en un termini no gaire llunyà.

Avui, per fi, es pot dir Gora Euskal Herria Askatuta dins un marc democràtic desvinculat a qualsevol reminiscència terrorista. Això farà créixer els adeptes a la causa abertzale, alegrem-nos-en perquè la democràcia cada vegada tingui més alternatives i més fortes!

^* En cap moment es parla de pau, perquè aquesta no consisteix únicament en l'absència de conflicte armat.

Terroristes que ho són i d'altres que ja no

Dilluns, a les notícies, apareixien centenars d'estatunidencs anònims cridant embogits U-S-A, U-S-A! Per què? Doncs perquè les forces militars havien matat Obama..., dic, Ossama Bin Laden. El terrorista més buscat durant tota una dècada va morir en unes condicions poc clares, partint de la base que les versions que ha anat donant la Casa Blanca han estat contradictòries.

Doncs bé, aquest episodi m'ha fet reflexionar sobre alguns temes. En primer lloc, ¿quina havia de ser la meva reacció davant aital notícia? ¿Me n'havia d'alegrar, ho havia de celebrar? Vist l'ambient que regnava a tot el món, em vaig quedar sorprès que tantíssima gent celebrés l'assassinat d'un home. Aquest home era un criminal, un gran criminal. Però potser per això no mereixia més ser jutjat i condemnat per un jurat tal i com es va fer amb els criminals nazis? Particularment no me'n vaig alegrar pas que l'haguessin matat. Vaig celebrar que el criminal no pogués ordir més plans contra la seguretat de la resta d'humans, però em va fer molta ràbia que només hagués pagat la seva trajectòria amb la mort.

En segon lloc, crec que s'ha sobredimensionat la notícia. El setmanari Times va arribar a comparar la mort de Bin Laden amb la mort de Hitler. Si us plau, algú creu que mort el gos, morta la ràbia? La mort de Bin Laden no suposa la mort del terrorisme islamista, si més no, no a curt termini. Els mitjans han tractat la notícia com si el gran i últim objectiu de la lluita contra Al-Qaeda hagi estat la fita d'assassinar-ne el cap més visible. Replantegem-nos-ho; la principal manera de lluitar contra el terrorisme no és a través de les armes, el terrorisme es combat amb democràcia i transparència.

Parlant de democràcia i terrorisme, per desgràcia, a l'Estat on vivim en tenim una certa experiència. Les relacions entre aquests dos conceptes són un dur combat on el terrorisme sap que té les de perdre. A ETA li ha costat força temps, massa temps, i massa víctimes entremig reconèixer que els seus ideals els ha de defensar a les urnes, i deixar les armes per sempre. La banda, debilitada i pressionada per cada vegada més sectors socials, sembla que ha pres la determinació total de desaparèixer.

Bildu, la coalició de partits abertzales que condemnen la violència, recull la lluita dels ideals de la banda i els canalitza de manera democràtica i respectuosa. Com ha de ser! Però sembla que a una bona part de la societat espanyola no li sembla bé que els grups amb idees diferents a les seves es pugui presentar a les eleccions. Condemnant la violència aquestes idees tenen la mateixa legitimitat de presentar-se a les eleccions que qualsevol altra. El que no pot ser és deixar un percentatge prou elevat de la població basca sense la possibilitat que un partit els representi políticament.

¡Democràcia!, per davant de tot. Celebro que el TC a vegades sigui capaç de prendre decisions que facin la nostra democràcia més propera a Europa que a Costa de Marfil. La independència es construeix, si hi ha consens, des de les urnes, i re ni ningú pot tallar les ales dels pobles que volen ser, si volen ser en pau amb la resta.

Redreçant el camí

ETA ha anunciat un alto al foc "permanent, general i verificable internacionalment". ¿Això què vol dir? Vol dir que ETA ha passat d'una semitreva en què només va renunciar a les activitats armades ofensives (llegiu: no als atemptats, però sí a l'impost revolucionari i a l'extorsió dels empresaris, és a dir, al terrorisme econòmic) per posar-se en stand by. Cal celebrar-ho. Qualsevol demòcrata se n'hauria d'alegrar i considerar-ho un gran pas endavant en la llarga senda d'esbarzers que acabarà portant a la desaparició total de la violència abertzale.

¿Per què es dóna ara? Evidentment per molts factors diversos i complexos, però sobretot crec que els més rellevants són tres. Primer, l'assetjament a què està sotmesa la banda i la debilitat de l'organització. (Hem de tenir present que en els darrers temps s'han produït un gran nombre de detencions i, endemés, de pesos pesants de l'organigrama.) Segon, la pressió de l'esquerra abertzale per tal que ETA deixi les armes perquè veuen que, si no ho fa, perdran la oportunitat de concórrer a les eleccions i fer pressió per al canvi des de dins. L'esquerra abertzale necessita poder concórrer per demostrar que els independentistes no són tots terroristes, que hi ha qui busca la via pacífica i democràtica. Tercer, un canvi de plantejament; la violència etarra no ha suposat ―en els últims temps― un benefici per a la causa independentista basca, ans al contrari: actualment són l'excepció en els processos secessionistes dins un marc europeu. Cada vegada més, s'adonen que els partidaris de la independència augmenten quan s'explica raonadament i a partir d'un debat entre totes les capes de la societat; la violència impedeix l'adhesió i la implicació total a la causa independentista de moltíssimes persones, que recolzen la idea però no poden recolzar els mètodes. Euskal-Herria no serà mai independent mentre arrossegui el llast d'ETA.

Els exemples català, flamenc i escocès són una bona mostra de processos pacífics de conscienciació de la ciutadania sobre els beneficis de la independència de les nacions oprimides, i la societat basca se n'ha adonat. Els independentistes bascos han vist que les consultes que s'han fet a Catalunya han ajudat moltíssim més a la causa independentista catalana del que ho hagin pogut fer tots els atemptats d'ETA. L'independentisme català ha crescut més quan s'ha sabut explicar un veritable projecte de país, de manera seriosa i democràtica. La democràcia i l'expressió popular és el camí a seguir, igual que a Escòcia han plantejat la possibilitat de fer un referèndum d'autodeterminació, o que el partit vencedor de les eleccions belgues fos un partit independentista flamenc. La societat basca n'està farta de violència i assassinats, i així ho va fer saber en la darrera manifestació massiva a favor del retorn dels presos, per avançar cal deixar de matar i asseure's en una taula per parlar, allà trobaran el camí a emprendre els propers anys.

Per mitjà de la força potser venceran alguna batalla puntual, però només es pot convèncer per mitjà de la raó, de la persistència i del respecte al joc democràtic; sembla que, mica en mica, ETA ho ha anat entenent. Esperem que continuï així.