L'estat de la qüestió

Després d'unes setmanes de revifalla i bogeria informativa sobre la consulta i el procés, he volgut deixar passar uns dies abans de posar blanc sobre negre les meves impressions. Sobretot, volia esperar a sentir l'entrevista amb el president Mas de TV3 per acabar de veure quin és l'estat (en mínúscula, per no provocar malentesos) de la qüestió.

1. Ja tenim dia D i pregunta P (amb apartats a i b). La data sembla encertada, seria millor fer-ho abans però cal muntar una infraestructura i saber el camí a seguir. Després de la d'Escòcia, però la gent seguirà votant el mateix sabent el d'Escòcia que sense saber-ho. 9 de novembre de 2014, apuntat a l'agenda.

2. Tots sabem que aquest dia no es farà la consulta. Les vies per organitzar una consulta utilitzant la legislació espanyola fracassaran perquè ni hi haurà pacte amb l'Estat, ni se'ns cedirà la competència per fer referèndums ("ni quiero ni puedo"), ni la llei de consultes tirarà endavant. Mal que ens pesi, la legislació catalana segueix essent part de l'espanyola. Molt probablement, si el 9 de novembre anem a votar serà perquè s'organitzaran unes eleccions plebiscitàries. El president Mas s'ha compromès a fer-nos votar d'alguna manera el 9 de novembre.

3. Sobre la pregunta. És una pregunta estranya i no és l'esperada ni la desitjada. Malgrat tot compleix els requisits que el president s'havia marcat: és clara i inclusiva. És inclusiva perquè inclou les respostes preferides de tot l'arc parlamentari: PP i C's poden votar No; el PSC, Unió i ICV-EUiA (parcialment) poden votar Sí-No i la resta poden votar Sí-Sí. La pregunta també és clara perquè tots sabem què se'ns pregunta: al primer apartat hem de dir si volem canviar la configuració política actual i a la segona sobre si volem que la nova situació política sigui equivalent a la de països "independents" com Holanda o Finlàndia. Tots sabem què se'ns demana. Malgrat tot, la pregunta és clara però no la resposta que se'n desprèn. En una entrada anterior em posicionava en contra d'una pregunta amb 3 respostes precisament per això, perquè cal que la pregunta sigui clara però la resposta també. I en aquesta no ho és. Malgrat tot, entenc que un cop formulada i amb les concessions fetes per una i altra banda no ens queda més que defensar-la fins al final. No és la millor pregunta però ara ja és una bona pregunta. Ens toca jugar amb aquestes cartes i, com en el pòquer, no només la mà decideix el resultat de la partida.

4. Com s'han de llegir els resultats? Com molts analistes ja han posat sobre la taula la independència (Sí-Sí) ha d'obtenir més del 50% dels vots per guanyar i l'statu-quo (No) també. L'única opció que pot guanyar amb menys del 50% és el Sí-No, si es considera que els vots pel No reforcen els del Sí-No. La veritable clau de volta de la consulta, ara com ara ―i considerant que s'arribi a fer― és saber com es llegiran els resultats. Això és el que la majoria esperàvem conèixer de boca del president aquest dilluns. I no ens ho va voler (o saber) dir. Cadascun dels membres de la reunió ha dit coses diferents: ERC diu que amb 51% afirmatiu a cada pregunta i de participació ja n'hi ha prou (¡només un 26% del cens!), la CUP es queixa precisament perquè no ho sap i CiU diu que ara no és moment de parlar-ne. S'equivoquen! Els politòlegs sabem perfectament que els votants no voten només en funció de l'oferta, sinó també de les possibilitats que té aquesta oferta de fer-se realitat. Tal i com passa quan només hi ha en joc un diputat ―els tercers partits són els màxims perjudicats―, en una consulta es decideix una sola qüestió i cal deixar ben clar què implica la opció del Sí-No. Un dels requisits de qualsevol sistema electoral és que les normes s'han de conèixer per avançat i no es poden canviar enmig de la cursa. Els qui voten Sí-No han de tenir molt clar quines conseqüències implica que guanyi la seva opció per decidir si realment la volen votar o, per contra, s'estimen més engruixir els suports a eleccions més clares (No o Sí-Sí).

Sovint, quan algú em pregunta com veig el procés, hi ha molta gent favorable a la independència que em diu que dubta. És normal, després dels moments històrics de les diades, quan l'exaltació no esdevé ràpidament en actes polítics concrets hi ha un lleuger sentiment de frustració. Si a tot això hi sumem les petites nimietats que discuteixen els polítics en el dia a dia, és fàcil caure en el desànim. Malgrat tot, a mi m'agrada agafar una mica de perspectiva històrica. Fa poc més de 2 anys el govern apostava per un pacte fiscal, avui ja tenim acord ampli, data i pregunta. Com diu el meu avi: a poc a poc i bona lletra, però com deia l'avi del meu avi: sempre hem de tenir un roc a la faixa. Anem a bon ritme i anem fent via perquè ja no podem anar enrere.

Subjecte de sobirania

Un dels acords als quals van arribar ERC i CiU en el seu pacte de govern ―conegut com a pacte per la llibertat― era iniciar la legislatura amb una resolució institucional que marqués l’obertura del procés que ha de concloure amb l’exercici del dret a decidir.

Tots sabem que aquesta legislatura es caracteritzarà per la importància cabdal de tot  el que hi passi (probablement, titllat amb excessiva facilitat d’esdeveniment històric), però sobretot per la recerca del punt d’equilibri just per tirar endavant els reptes que ens hem proposat com a poble. El moment històric requereix alta política, és a dir, grans capacitats de dirimir els conflictes i d’empatia envers els adversaris polítics; i  és que la política és precisament això, la gestió de l’irresoluble conflicte permanent.

Però no tots els conflictes ni totes les situacions es poden resoldre de la mateixa manera, hi ha espais concrets per a l’entesa que no poden ser alterats. El gran problema que es beslluma per aquesta legislatura és la confusió per part dels dos principals partits del lloc on s’han de prendre les decisions rellevants. Sembla evident que qualsevol acte relacionat amb el dret a decidir haurà de passar pel Parlament, i encara més quan parlem de l’inici ―ni més ni menys!― d’un procés constituent.

No només el què, sinó també el com, serà observat minuciosament a Catalunya, a Espanya i arreu del món. I és d’una ingenuïtat impròpia de polítics d’alta volada ―com els que necessitem en aquests moments― pensar que els partits polítics dirien que sí a qualsevol proposta pactada per avançat per CiU i ERC. Pensar que l’esborrany, un cop tramès a les altres forces, no seria filtrat als mitjans era il·lús i poc professional; sobretot després d’haver menyspreat els partits que podrien recolzar la resolució. Deixar-los com a convidats de pedra d’unes negociacions de les quals és vital que se sentin part rellevant ha estat un error tàctic imperdonable i que no es pot tornar a repetir, pel bé del futur de l’Estat que hem de construir entre tots.

«El poble de Catalunya té, per raons de legitimitat democràtica, caràcter de subjecte polític i jurídic sobirà», segons l’esborrany de resolució. Ara es tracta de passar de les declaracions als fets i demostrar que existeix aquest subjecte polític sobirà. I res millor que fer-ho tot demostrant que és al Parlament ―dipositari de la sobirania nacional a través del sufragi― on es prenen les decisions que han de canviar el curs de la nostra història. 

In memoriam, Sepharad

Comença a ser moment d'anar escalfant motors de cara a la Diada de l'11 de setembre. Espero que la marxa per la independència de la tarda sigui massiva perquè poguem mostrar al món que volem la independència, i res més.

L'anunci de l'ANC, utilitzant uns magnífics (encara que antiquats) versos d'Espriu, m'ha recordat uns breus versos que vaig escriure (sense grans pretensions) tot revisant una mica l'univers descrit per l'arenyenc a La pell de brau. M'ha semblat convenient fer-los públics en uns temps tan assenyalats. Diu així.

Hem estimat la terra

i el nostre somni de la nova casa

alçada en el solar de la llibertat

S. Espriu

In memoriam , Sepharad

Deixa'ns marxar, vella Sepharad,

allà on puguem sentir-nos fills

de la nostra pròpia terra;

allà on no haguem de patir

per banderes ni nacions.

Perquè jo no sóc fill teu,

maleïda i vilipendiada

Sepharad.

¿Que no ho saps?

Ja ningú t'estima!

Llargues serres, vells turons,

grans altiplans:

històriques presons!

Tinc un somni: deixar

de ser mesell de la meseta.

Oblidar tota aquella gent,

de mires estretes, que dels

mots nostres en feia vent

per enfonsar ponts i estripar

velles ensenyes de brau.

Vull ser, i vull saber

com puc ser jo tot sol.

Dissortadament, fins que tu

no jaguis, inerta i gelada, damunt

aquesta pell de brau ensangonada

cap fill teu no serà feliç.

Després de tantes baralles,

i batalles ―perdudes totes—,

ja és hora de sepultar-te,

agònica Sepharad.

Bona Diada!!!

Intervenció urgent

Les autoritats espanyoles (in)competents en l’àmbit econòmic amenacen, des de fa un temps, amb la intervenció d’aquelles Comunitats Autònomes que incompleixin els objectius de déficit. I assenyalen amb el dit, sense pebrots de dir-ho clar, Catalunya.

La pregunta que s’haurien de fer és si un Estat intervingut de facto per la Unió Europea i que segueix el Diktat alemany té l’autoritat ―material i moral― per tutelar algú econòmicament. I encara menys un govern com el català que ha demostrat el seu compromís amb la reducció del dèficit, tot i que si forméssim un Estat propi no només no hauríem de fer retallades (o almenys no tan dràstiques) sinó que podríem apostar pel creixement.

No deixa de ser curiós que en un dels moments en què la paraula democràcia (mal usada, quan de fet ens referim a la poliarquia de Dahl) està més desprestigiada, la classe política dirigent s’entesti a fer passar bou per bèstia grossa i a imposar mesures que no formaven part del seu programa electoral ―i el cap de l’executiu del Regne d’Espanya està fent mèrits per encapçalar aquest rànquing.

En un moment en què tothom ―famílies, empreses i Estats― està intervingut econòmicament per la voluntat de mercats i agències de ràting, no podem permetre’ns també ser intervinguts políticament. Ens hi juguem la nostra dignitat com a individus i com a col·lectiu. I l’única sortida digna possible és un canvi en les tornes: hem de ser els ciutadans els qui intervinguem l’Estat.

L’objectiu no ha de ser posar fi a l’Estat, sinó enfortir-lo amb preses de decisions que es fonamentin en la decisió clara i concreta declarada per la ciutadania. Democràcia directa per als aspectes inesperats que sorgeixin en la gestió executiva i per les demandes d’una part considerable de la ciutadania. Democràcia representativa per dotar d’estabilitat les estructures polítiques i guiar unes línies mestres d’actuació a mitjà termini. I, a vegades, per assolir això caldrà que diguem prou.

Tenim dret a decidir si volem formar part d’un Estat intervingut o si volem intervenir per constituir el nostre propi Estat. I, per això caldrà que treballem en la mateixa direcció, perquè llavors, «creieu-me que som imparables». 

Escòcia, un pas endavant. I Catalunya?

La confrontació democràtica està servida «nord enllà,/ on diuen que la gent és neta/ i noble, culta, rica, lliure,/ desvetllada i feliç!», com va dir el poeta. N'estic segur que, com a mínim per als qui ens interessa la política, a Escòcia vénen temps molt interessants. I serà un espectacle assistir a la contesa de legitimitats democràtiques ben enteses ―i ben exercides― per part dels governs del Regne Unit i d'Escòcia. I és que el que hi ha en joc no és pas cap minúcia.

Des que el passat mes de maig les eleccions al Parlament escocès de Holyrood van donar una victòria claríssima, aclaparadora i històrica al partit nacionalista-independentista escocès de l'SNP l'horitzó d'un referèndum d'independència ha anat prenent nitidesa. Ja després de la victòria, finalment amb majoria absoluta, el líder de l'SNP, Alex Salmond, va apressar-se a anunciar la voluntat d'organitzar un referèndum d'autodeterminació abans de finalitzar la legislatura.

Lluny de la resposta que ens podríem imaginar del govern espanyol de torn davant aital ofensa a la unitat de l'Estat, el govern de David Cameron no va oposar-se a la celebració del mateix, entenent que aquesta era la voluntat dels escocesos. (És trist celebrar una actitud demòcrata que hauria de representar una característica habitual en el comportament dels polítics.) Tot i la victòria de Salmond i l'SNP no cal oblidar l'efecte distorsionador que tenen els sistemes majoritaris en la composició de les cambres de representació. No obstant això, el resultat va ser clar i l'SNP va guanyar les eleccions en vots i escons. (Per cert, no puc estar-me de comentar la gràcia que fa que el nom de l'Estat matriu d'on volen marxar els escocesos sigui Regne Unit...)

I ara què? Tothom sap que el temps va a favor del procés d'independència i és per això que Cameron intenta apressar els terminis perquè, a dia d'avui, no està tan clar que Escòcia assolís la independència. Salmond, però sap que la crisi allunya els escocesos de la City i els acosta a l'autodeterminació si segueixen demostrant el pragmatisme amb què han sabut dirigir els assumptes públics des del poder regional que ostenten des de 2007. Les enquestes diuen que si es fes demà probablement el referèndum es perdria. Només un 35% (aprox.) dels escocesos votarien que sí, mentre que un 40-45% dirien no; la clau, com sempre, la tenen  ―tindran― els indecisos.

I davant de tot això és quan jo em pregunto què carai estem esperant nosaltres a fer aquest pas. Els esocesos estan tenint la valentia i el coratge polític de creure que són capaços de tirar-ho endavant tot i tenir menys suports i raons menys potents que les nostres. Ells no pateixen un dèficit fiscal asfixiant (que, per cert, alguns nacionalistes recolzen a Madrit), no estan constantment en el punt de mira ni són la causa de tots els mals, tenen menys suport en les enquestes, etc. Què esperem? Hem de deixar que ens arruïnin, ens empobreixin i ens espoliïn en tots els sentits abans de marxar? Jo crec que no.

Necessitem valentia i orgull, creure'ns que som capaços d'aconseguir-ho, sense això no hi arribarem mai. Perquè si esperem que el suport a la independència vingui més pel desencant de la ciutadania amb Espanya que per la il·lusió de construir quelcom nou, útil i amb força, el present i futur de Catalunya és i serà mediocre. I per això necessitem líders sense por i segurs de fer el més correcte, que no pensin només en l'endemà sinó més enllà. Només amb l'energia que siguem capaços d'abocar en aquest nou projecte serem capaços d'engrescar més i més gent, a Escòcia ho saben. Si ens dediquem a esperar i esperar el moment adient, aquest no arribarà mai, perquè haurà mort a la poltrona des d'on esperava que comencés una batalla que ningú es va recordar de convocar.

Constitucions i dèficit democràtic

Fins ara vivia enganyat. Sempre havia sentit que la Constitució espanyola de 1978 era quelcom sagrat i intocable. (Sense acabar d'entendre-ho ni compartir-ho.) Després vaig entendre el perquè, quan vaig comprovar quins eren els mecanismes per reformar-la. Les majories reforçades de 3/5 parts tant a Congrés i Senat feien complicadíssima qualsevol reforma, vist el bipartidisme clar que domina la política espanyola. Només un acord entre PP i PSOE ho feia possible, i això semblava força improbable vista la forta divergència ideològica entre ambdós i per electoralisme, ja que un acord amb el partit de l'oposició perjudicaria el partit que governés en aquell moment.

Avui, però, sembla que ja s'ha superat. Avui hem pogut comprovar que l'entesa entre PP i PSOE és més fàcil que mai. Hem vist com, a l'hora d'obeir dels dictats dels pilars de la UE o a l'hora d'enfrontar-se als "nacionalismes perifèrics", l'entesa és ben fàcil. Molt bé, les regles de joc són aquestes: els dos partits sumen més de 3/5 parts i poden reformar la Constitució al seu gust.

On queda, però, la democràcia? Algun d'aquests partits duia aquesta reforma al seu programa polític? No, evidentment. I en quina posició quedaria una Constitució que —en teoria— representa la voluntat popular de la ciutadania. Pels terres, qualsevol persona que no sigui un economista o que representi els interessos dels mercats, entendrà que aquesta reforma exprés és totalment antidemocràtica; no en la forma (legalment...) però sí en el fons. Per poder assolir un consens entre la població cal un debat pausat i temps. Justament el que no volen els mercats.

Això és precisament el que no es vol, obrir debats, perquè aboquen a l'esclat de la caixa de Pandora dels grans defectes que ens han llegat una Constitució postfranquista i 30 anys de democràcia. Però és que precisament la força de la democràcia resideix en el fet que sempre és millorable. I cada vegada hi ha més gent que ho demana, que es mobilitza, que clama per un sistema més just i més proper al de les seves expectatives.

El gran problema és que a les Espanyes no es creu ni en la democràcia, ni en el debat, ni en l'entesa. Només es creu en la imposició —en els darrers anys una imposició tenyida de democràcia, això sí—, i només cal saber una mica d'història per comprovar que Espanya deu ser un dels Estats amb més cops d'Estat en la seva història... I per això cada volta som més els desencantats.

«El dèficit democràtic genera independència», diu Jaume López en aquesta entrevista. I té raó. L'independentisme avança per diverses raons, però de les dues principals ja n'he parlat. En primer lloc, l'econòmica; no oblidem que la reforma constitucional escanyarà més els pobres recursos migrats d'una Catalunya espoliada. En segon lloc, el dèficit democràtic; una raó que porta a creure que segurament en molts aspectes un nou Estat Català seria capaç d'afrontar millor segons quines situacions, pel major bagatge democràtic que ha acreditat Catalunya.

Ah, sí. I una tercera: la identitària. Ja se sap que qui té una llengua té una identitat. I mentre aprofiten que tothom està pendent de la reforma constitucional aprofiten per colar-nos un altre gol per l'esquadra: el castellà serà llengua vehicular a Catalunya.

Qui continua pensant que encara no toca?

Terroristes que ho són i d'altres que ja no

Dilluns, a les notícies, apareixien centenars d'estatunidencs anònims cridant embogits U-S-A, U-S-A! Per què? Doncs perquè les forces militars havien matat Obama..., dic, Ossama Bin Laden. El terrorista més buscat durant tota una dècada va morir en unes condicions poc clares, partint de la base que les versions que ha anat donant la Casa Blanca han estat contradictòries.

Doncs bé, aquest episodi m'ha fet reflexionar sobre alguns temes. En primer lloc, ¿quina havia de ser la meva reacció davant aital notícia? ¿Me n'havia d'alegrar, ho havia de celebrar? Vist l'ambient que regnava a tot el món, em vaig quedar sorprès que tantíssima gent celebrés l'assassinat d'un home. Aquest home era un criminal, un gran criminal. Però potser per això no mereixia més ser jutjat i condemnat per un jurat tal i com es va fer amb els criminals nazis? Particularment no me'n vaig alegrar pas que l'haguessin matat. Vaig celebrar que el criminal no pogués ordir més plans contra la seguretat de la resta d'humans, però em va fer molta ràbia que només hagués pagat la seva trajectòria amb la mort.

En segon lloc, crec que s'ha sobredimensionat la notícia. El setmanari Times va arribar a comparar la mort de Bin Laden amb la mort de Hitler. Si us plau, algú creu que mort el gos, morta la ràbia? La mort de Bin Laden no suposa la mort del terrorisme islamista, si més no, no a curt termini. Els mitjans han tractat la notícia com si el gran i últim objectiu de la lluita contra Al-Qaeda hagi estat la fita d'assassinar-ne el cap més visible. Replantegem-nos-ho; la principal manera de lluitar contra el terrorisme no és a través de les armes, el terrorisme es combat amb democràcia i transparència.

Parlant de democràcia i terrorisme, per desgràcia, a l'Estat on vivim en tenim una certa experiència. Les relacions entre aquests dos conceptes són un dur combat on el terrorisme sap que té les de perdre. A ETA li ha costat força temps, massa temps, i massa víctimes entremig reconèixer que els seus ideals els ha de defensar a les urnes, i deixar les armes per sempre. La banda, debilitada i pressionada per cada vegada més sectors socials, sembla que ha pres la determinació total de desaparèixer.

Bildu, la coalició de partits abertzales que condemnen la violència, recull la lluita dels ideals de la banda i els canalitza de manera democràtica i respectuosa. Com ha de ser! Però sembla que a una bona part de la societat espanyola no li sembla bé que els grups amb idees diferents a les seves es pugui presentar a les eleccions. Condemnant la violència aquestes idees tenen la mateixa legitimitat de presentar-se a les eleccions que qualsevol altra. El que no pot ser és deixar un percentatge prou elevat de la població basca sense la possibilitat que un partit els representi políticament.

¡Democràcia!, per davant de tot. Celebro que el TC a vegades sigui capaç de prendre decisions que facin la nostra democràcia més propera a Europa que a Costa de Marfil. La independència es construeix, si hi ha consens, des de les urnes, i re ni ningú pot tallar les ales dels pobles que volen ser, si volen ser en pau amb la resta.

¡Fem córrer la indignació! *

Diu Stéphane Hessel, en el seu petit assaig Indignez-vous, que ―textualment― «le motif de la résistance c’est l’indignation». La indignació porta a la resistència, a la lluita contra la injustícia. Suposo que és el que ens ha portat a tots els que escrivim en aquest bloc, i a molts d’altres, a considerar-nos independentistes. Per què? Cadascú tindrà les seves pròpies raons: culturals, sentimentals, econòmiques, pràctiques… Tant li fa, totes les raons ens han dut a rebel·lar-nos contra la injustícia, a indignar-nos i a compartir un horitzó comú, una meta que volem atrapar. I, si algú té la culpa de l’auge de l’independentisme, és qui ha alimentat aquesta situació en què cada vegada més catalans ens sentim indignats. Perquè vivim en un Estat que no només no ens aprecia, sinó que a sobre ens menysprea (a la nostra identitat, que ja se sap que Barcelona és bona si la bossa sona).

Hessel entén que les raons per indignar-se són cada volta menys clares, en un món molt més complex. Per sort, a Catalunya cada vegada hi ha més joves que veuen que la injustícia de ser català en un Estat intolerant com l’espanyol és insostenible, i això els indigna. Perquè només cal buscar una mica al nostre voltant per trobar aspectes a millorar. Vivim envoltat de motius d’indignació i, darrerament, és sorprenent com cada vegada ens arriben més notícies que aconsegueixen augmentar la nostra indignació, fins i tot quan semblava que això ja no era possible. Només cal que sapiguem obrir els ulls i veure que hi ha aspectes pels quals val la pena lluitar. Com diu Hessel, «cherchez un peu, vous allez trouver».

Cada generació ha tingut la seva pròpia lluita, els seus motius per enfrontar-se a determinades realitats. Sembla que la globalització ha adormit els instints d’indignació. Abans era fàcil saber qui eren els enemics: la distinció entre bons i dolents era molt més precisa. Avui, aquesta distinció ja no és tan clara. Molt sovint hi ha aspectes que ens indignen, però ens costa canalitzar la nostra lluita cap a persones, ideals o institucions concretes. Podríem dir que els dolents han aprofitat la globalització per difuminar-se. Per sort, nosaltres encara sabem a qui hem de dirigir la nostra indignació.

Els nostres avis van defensar la República, els nostres pares clamaren per la Transició a la democràcia, ara ens toca a nosaltres demostrar que volem la Independència. Sabem on ens dirigim, i sabem perquè ho fem. Ara l’únic que ens cal és combatre la indiferència dels nostres conciutadans, amb bones raons. Amb la millor manera de resistència no violenta: apel·lant a la democràcia. A la capacitat lliure i sobirana del poble de Catalunya de decidir el seu futur. La millor manera de fer progressar el nostre projecte és fent córrer la indignació. Aquesta és la nostra raó de ser.

Catalans, apel·lem a la indignació!

*Article publicat originalment al bloc de Joves de SI

Cada vegada som més

En el seu article «Del Tribunal Constitucional a la independència. Passant pel Québec.» Jordi Pujol entén que si seguim tal i com fins ara, la història de Catalunya no tindrà un final feliç. És només quan els pobles tenen la capacitat de triar cap on volen anar que tenen possibilitats d'arribar a bon port; un poble tutelat mai acabarà la travessia perquè serà engolit per les onades que espera que el portin a destí. El dret a la llibertat només s'assoleix amb llibertat d'acció, cal prendre el timó i defensar-se de l'embestida de les onades. I això és precisament el que ens diu el President Pujol. Les coses per a Catalunya només poden anar a pitjor dins del marc espanyol. La solució, difícil i complicada, és la independència ―i ho diu un home que mai havia cregut en la independència de Catalunya―; ara bé, el que ens espera si no prenem aquest camí serà molt pitjor. L'afirmació és, a més, taxativa, assegurant que els nacionalistes catalans  ―els qui de debò s'estimen la Catalunya present i futura― ja no tenen raons per a no ser independentistes; és més, per a un nacionalista català ja ha esdevingut impossible seguir defensant l'encaix català en aquesta Espanya del café para todos (de la qual ara, per por, ja comencen a renegar des de Madrit). ¡El cafè aigualit ja se'l poden confitar!

Ja ho diuen que és en  moments de crisi quan es produeixen els grans canvis en la Història. Per sort o per desgràcia, ha calgut que fos aquesta maleïda crisi econòmica ―unida a una esclaridora sentència del TC― qui ens fes adonar de la fal·làcia en què ens han volgut fer creure que vivíem: l'Espanya plurinacional no ha existit mai, i no hi han cregut ni els que en teoritzaven. Ens ho han dit ras i curt: no hi ha lloc per a la Catalunya que voleu en la nostra Espanya. Ens han amenaçat: o canvieu o us anirem canviant a base de sentències; i com que saben del tarannà pacífic i tranquil dels catalans, estaven segurs que en un Estat de Dret acabaríem acatant les seves lleis.

Ara bé, han oblidat que als catalans una de les coses que més ens emprenya són els greuges en el terreny econòmic. L'intent de recentralització, el límit en la despesa pública, el veto a emetre deute públic i, finalment, la reconversió del nostre model tradicional de caixes en bancs. Ah, per aquí sí que no hi podem passar. Les elits polítiques i, sobretot, les econòmiques catalanes no poden veure amb bons ulls aquesta ingerència prepotent espanyola. L'economia mana, i si políticament Catalunya no va bé, econòmicament tampoc hi pot anar; i viceversa, que ja se sap que política i economia solen anar massa lligades. Senyors, la funció s'acaba. Ja n'hi ha hagut prou de fer el paperina pidolant infraestructures i aguantant el menyspreu espanyol per tot allò que és català (vegeu si no ―i a tall d'exemple― el boicot al cava). El futur de la nostra economia perilla en un marc espanyol hostil.

Cada vegada som més, i cada vegada serem més els qui picarem amb el puny damunt la taula i direm: PROU! No per odi a ningú, sinó perquè volem arribar al port on ens esperen uns nous reptes i problemes (que també hi seran) que seran nostres, però volem afrontar-los amb totes les eines i amb llibertat de moviments. Ara ja han deixat de tenir sentit les mitges tintes. La societat catalana ha madurat, a base d'hòsties (amb perdó), de travetes i de punyalades per l'esquena. Del "vull però no puc perquè em preocupa el que diran", hem de passar al "vull i, si tots volem, podem fer una societat tranquil·la, justa, que promogui el progrés per a tots els catalans, sense distincions, i sense haver de demanar permís a ningú". El fracàs de la via autonomista és cada dia més visible i la solució es presenta ―per a cada vegada més gent― cada volta més nítida a l'horitzó. El que ens ha vingut a dir el Molt Honorable ―tot parafrasejant a Torras i Bages― és que ¡Catalunya serà independent o no serà!
Així sia.