Pla I

Nou capítol del culebrot de la Hisenda pròpia per via unilateral. Com ens agrada crear tendències i inventar solucions inversemblants per maquillar el que ja no arregla ningú.

Avui el diari Ara publicava que el govern estudia la manera d'aconseguir la Hisenda pròpia per a Catalunya en cas que fracassi —que fracassarà— la proposta de pacte fiscal. Segons el rotatiu, una possibilitat seria que l'Agència Tributària Catalana assumís la recaptació dels impostos locals, cedits per les diputacions i, posteriorment, demanar siusplau als contribuents que ingressin els seus impostos a la Hisenda catalana. 

D'acord, molt bé, imaginem que això passa i que els catalans en massa fem confiança al nostre govern i fem els tràmits corresponents. Problemes: 1) Manca personal per fer-se càrrec de tot el que això suposa, 2) els censos detallats sobre qui ha de pagar què són en mans de l'Estat, 3) no tothom pagaria els impostos a l'Agència catalana, hi hauria qui per desinterès, desinformació, indiferència o ideologia —absolutament respectable!— faria tractes amb l'Agència espanyola, i 4) Espanya ens tallaria l'aixeta de les transferències, que ens abocarien a l'asfíxia econòmica, als impagaments i a la desconfiança dels mercats. 

Pregunta: aquest és el pla B que té preparat el govern per quan Espanya digui que no al pacte fiscal?

A més, anem a una base més profunda: què vol dir crear una Hisenda pròpia de manera unilateral? Aclarim-nos. Podem arribar a comprendre —a alguns ens costa molt, però deixem-ho...— que alguns busquin l'enèsim pacte amb Espanya, és un ideal polític perfectament legítim, però el que no es pot fer és enganyar al poble. Diguem-ho clar, davant la negativa espanyola a la proposta catalana, què farem? Perquè el que no es pot fer és anunciar un acte de sobirania econòmica renunciant a la sobirania política, de la qual emana la legitimitat de qualsevol govern per fixar, recaptar i executar els seus impostos. 

Hisenda pròpia no vol dir res. Hisenda pròpia vol dir fer el ridícul i perdre el temps. O és que potser quan anem pel món explicant-ho ens aplaudiran? No. Posaran cara estranya i diran: «això què és? que encara formeu part d'Espanya, no?» I no ens quedarà més remei que abaixar el cap i canviar de tema. Hisenda pròpia vol dir malgastar recursos per preparar una eina que naixerà morta perquè no serà útil si no hi ha la valentia de fer un pas endavant políticament. Hisenda pròpia és fer-te el gallet davant un contrincant que sap que mai podràs fer-ho, que és només un gest per guardar les aparences.

Aparquem el pla B. Posem en marxa el Pla I, el Pla Independència. Treballem per posar en marxa i bastir l'Estat Català —que no pateixin que tindrà Hisenda pròpia, com tots els Estats del món—, fem sentir arreu del món les nostres ànsies de llibertat. Proposem un horitzó seriós per al nostre poble. Treballem per fer de Catalunya un nou estat d'Europa.

Yes, you could...*

La política d'un país foraster és difícilment comprensible per als qui no hi resideixen. Tot i així, és massa temptadora la possibilitat d'opinar sobre allò que fan a fora de casa. A la gent li encanta parlar de Cuba, el Regne Unit o Kuwait (per posar 3 exemples dispars) des del punt de vista que li genera la seva pròpia cultura política, sense tenir en compte que en cadascun d'aquests llocs serà completament diferent. És cert, i jo tampoc no me'n puc estar. La carn és feble... Fets els advertiments —i assumint les crítiques—, passem a la qüestió.

Que decebedora està essent la (¿pre?)campanya electoral dels EUA entre Mitt Romney i Barack Obama! Que lluny queden (i que ràpid que han passat els 4 anys) els eslògans d'esperança que venia el primer aspirant negre a la Casa Blanca. Jo encara recordo que procurava guardar els seus discursos, de fet encara són per casa. Van ser unes eleccions històriques que van mostrar la creixent normalitat de les minories i van fer néixer un nou grup d'extremistes, el Tea Party. (Què se n'ha fet de Sarah Palin?)

I després de vendre esperança, se n'ha pogut recollir molt poca; massa fum per a algú que prometia major igualtat i una nació menys dividida. Probablement no és (tot) culpa seva, es van posar més esperances de les degudes sobre la seva persona i fins i tot se li va entregar un Nobel immerescut —perquè encara no havia (ni ha) fet res per merèixer-lo. La gent va oblidar que simplement era un home, un president més dels EUA. El món va voler veure en ell un successor de F.D. Roosvelt i, amb prou feines s'han trobat un Jimmy Carter qualsevol.

Obama no es pot dir, no obstant, que no ho hagi intentat. Ha sabut redefinir la posició dels EUA en un marc multilateral en les Relacions Internacionals, renunciant a l'unilateralisme de l'era Bush Jr., i va aprovar la reforma sanitària més important dels darrers 50 anys —per més que descafeïnada, ja és més del que van aconseguir els seus antecessors.

«Mai hem estat simplement una col·lecció d'individus ni una col·lecció d'Estats vermells i Estats blaus. Som, i sempre serem, els Estats Units d'Amèrica.» El gran fracàs d'Obama rau precisament aquí, en la incapacitat de progressar en aquesta direcció. (No diré complir-ho perquè cal ser realistes!) Durant el seu mandat l'antagonisme entre Partit Republicà i Demòcrata s'ha eixamplat com feia temps que no passava. Suposo que és per això, fastiguejat i frustrat per no haver pogut complir amb un dels seus principals somnis, que ara es dedica a fer una campanya anti-republicana, en contra del que sempre havia predicat: la necessària entesa entre republicans i demòcrates per assolir una millor presa de decisions polítiques.

En definitiva, el president Obama perdrà les properes eleccions, però els republicans no seran capaços de vèncer el fantasma del personatge, del candidat Obama. Un fantasma que persegueix el president, recordant-li cada dia tot el que hauria d'haver estat i que difícilment podrà aconseguir.


*Sí, podries...

Intervenció urgent

Les autoritats espanyoles (in)competents en l’àmbit econòmic amenacen, des de fa un temps, amb la intervenció d’aquelles Comunitats Autònomes que incompleixin els objectius de déficit. I assenyalen amb el dit, sense pebrots de dir-ho clar, Catalunya.

La pregunta que s’haurien de fer és si un Estat intervingut de facto per la Unió Europea i que segueix el Diktat alemany té l’autoritat ―material i moral― per tutelar algú econòmicament. I encara menys un govern com el català que ha demostrat el seu compromís amb la reducció del dèficit, tot i que si forméssim un Estat propi no només no hauríem de fer retallades (o almenys no tan dràstiques) sinó que podríem apostar pel creixement.

No deixa de ser curiós que en un dels moments en què la paraula democràcia (mal usada, quan de fet ens referim a la poliarquia de Dahl) està més desprestigiada, la classe política dirigent s’entesti a fer passar bou per bèstia grossa i a imposar mesures que no formaven part del seu programa electoral ―i el cap de l’executiu del Regne d’Espanya està fent mèrits per encapçalar aquest rànquing.

En un moment en què tothom ―famílies, empreses i Estats― està intervingut econòmicament per la voluntat de mercats i agències de ràting, no podem permetre’ns també ser intervinguts políticament. Ens hi juguem la nostra dignitat com a individus i com a col·lectiu. I l’única sortida digna possible és un canvi en les tornes: hem de ser els ciutadans els qui intervinguem l’Estat.

L’objectiu no ha de ser posar fi a l’Estat, sinó enfortir-lo amb preses de decisions que es fonamentin en la decisió clara i concreta declarada per la ciutadania. Democràcia directa per als aspectes inesperats que sorgeixin en la gestió executiva i per les demandes d’una part considerable de la ciutadania. Democràcia representativa per dotar d’estabilitat les estructures polítiques i guiar unes línies mestres d’actuació a mitjà termini. I, a vegades, per assolir això caldrà que diguem prou.

Tenim dret a decidir si volem formar part d’un Estat intervingut o si volem intervenir per constituir el nostre propi Estat. I, per això caldrà que treballem en la mateixa direcció, perquè llavors, «creieu-me que som imparables». 

Models de present i futur

La idea d'aquesta entrada comença a Sant Cugat del Vallès. Per què en aquesta població? Perquè és un exemple proper de la implantació d'un projecte integral de ciutat anomenat smart city. I què és una smart city o ciutat intel·ligent? Doncs bé, segons la definició de Caragliu, «una ciutat és intel·ligent quan inverteix en capital humà i social, i infraestructures de la comunicació (informació i transports) per estimular un desenvolupament econòmic sostenible i incrementar la qualitat de vida amb una gestió intel·ligent dels recursos a través de l'Administració».

És a dir, smart city, és l'actualització de les ciutats a la seva nova realitat econòmica, demogràfica, política i ―sobretot― social. La ciutat, entesa com aquell espai on la gent viu, treballa, descansa i es relaciona amb els altres ha d'aprendre a encarar els nous reptes que ha dut amb si el s. XXI. Si les ciutats medievals van haver d'ampliar muralles per encabir la població que s'hi encaminava, les ciutats del segle XXI hauran de trencar unes barreres tecnològiques, però especialment les muralles burocràtiques que en dificulten i alenteixen el desenvolupament.

Smart city, no ens enganyem, no deixa de ser un nom maco que encaixa amb els aires de globalització i que porta associades algunes idees que no acaben de ser certes. En canvi, no acaben de ser coneguts alguns aspectes que suposen un canvi que, personalment, considero essencial. Anem per parts.

En primer lloc, ¿l'smart city és una ciutat tecnològica? "Sí, però..." Sí perquè és evident que una ciutat de present ha d'aprofitar totes les oportunitats que li ofereix el desenvolupament tecnològic. Però, smart city no és només tecnologia; és la part més visible, la que s'hi associa més directament, però la pregunta que cal fer-se és: tecnologia a la ciutat per a què?

I, en segon lloc, aquí és on entren en escena els aspectes segurament menys coneguts per la ciutadania del que hauria de suposar ser smart city. Smart city ha d'implicar posar tots els recursos tecnològics possibles al servei del ciutadà, guiats a través de valors com la transparència, la sostenibilitat, l'eficiència i la transversalitat. La tecnologia només ha de ser un mitjà per recollir dades que permetin conèixer necessitats i solucionar problemes tan bon punt es produeixin; però no només això, la tecnologia també ha de formar part de les solucions que es proposin. 


No obstant, el més important aquí no és la tecnologia sinó el que ens permet fer, i el fet que ens obre noves vies de funcionament de l'administració pública i en la prestació de serveis a la ciutadania. 

Aquest cap de setmana, l'impulsor inicial de la transformació de Sant Cugat en una ciutat jove i dinàmica, que va posar les bases per a l'actual projecte smart, l'H. Conseller Recoder, és a Las Vegas negociant per aconseguir portar a Catalunya el projecte d'EuroVegas. I només pocs dies després que el MH Pr. Mas ens hagi indicat que la nostra Ítaca ha de ser Massachussets, el conseller de Territori i Sostenibilitat, «que ―com diu Ignasi Aragay al diari Ara― va aconseguir que el creixement de Sant Cugat fos verd i cultural, [i] mai li hauria passat pel cap fer-hi un Eurovegas als afores», ha de batallar per portar un model de funcionament que no s'adiu amb el que va predicar des del consistori de Sant Cugat. 


Si realment volem ser com Massachussets i acostar-nos a l'Ítaca somniada hem d'invertir en smart cities i tot el que comporta; si, per contra, ens acostem al model Nevada (Las Vegas), hem de tenir present que l'Ítaca cada vegada queda més lluny. I això, com a col·lectiu i com a país no ens ho podem permetre.

Corrupció i desigualtat

Últimament no fem més que sentir parlar a través dels mitjans de dos grans conceptes: corrupció i desigualtat. Arran dels afers Matas, Camps, Millet, Pretòria, etcètera s'ha vist com augmentava la concepció tan arrelada que vivim en una societat corrupta i moguda pels interessos dels més poderosos. I és a partir dels processos judicials en què han desembocat quan s'ha començat a parlar de la desigualtat ciutadana, el famós  «no tots som iguals davant la llei».

La corrupció és inherent a la naturalesa humana, en totes les societats en trobem casos i exemples perquè serveixen per satisfer la necessitat insaciable d'algunes persones. Això, però, no la justifica. L'objectiu racional de l'espècie humana organitzada en societat ha de ser posar límits racionals a l'actuació humana, la famosa sentència de «la meva llibertat acaba on comença la d'altri». 

El gran problema és que aquesta corrupció comporta una erosió continuada al sistema democràtic i desemboca en el populista «tots són iguals». Com podem acabar amb aquesta corrupció? Control, control i més control; directe, indirecte; popular, parlamentari i legal. Com deia avui mateix a twitter el cantautor Feliu Ventura «Quan m'envaeix la desafecció política pense en la desinfecció política.»

Hem de diferenciar, no obstant, dues vessants diferenciades. Per una banda, el desfalc de diners públics per part de persones i societats privades només es pot fer amb legislacions dures i amb una bona supervisió del compliment d'aquestes. Per altra banda, la corrupció dels càrrecs públics també té un component de control públic, més enllà del control legal ―que també hi és―; a nivell politològic ens hem de fer la pregunta següent: ¿hi ha algun sistema que redueixi les probabilitats de corrupció política? 

Des del bloc del Pati descobert llegeixo una síntesi d'un article de Nicholas Charron que puntualitza l'afirmació per la qual els sistemes majoritaris són menys propensos a la corrupció, i afirma que això només és cert quan el nombre de partits amb possibilitats reals d'accedir al poder només són dos. Això implica que el ciutadà ha de triar entre la disjuntiva de bipartidisme o corrupció? Què passaria amb la corrupció amb un sistema mixt pluripartidista? Podria ser que la pressió entre partits fos a diverses bandes per intentar arrabassar l'escó d'algun altre partit en cada determinat districte electoral? Aquest sistema de pressions creuades podria ser més efectiu per combatre la corrupció (ja que es donaria tots contra tots) i podria combinar-lo amb un sistema electoral pluripartidista? Són elements a tenir en compte i que serien dignes d'estudi. De moment, sembla ser que la lluita contra la corrupció encara té un llarg i costerut camí per davant.

I desigualtat. Hem vist com la desigualtat ha saltat a primera pàgina dels diaris arran de privilegis que han rebut determinades persones que havien de tenir tractes amb la justícia. El que m'indigna és que es faci el comentari de no som tots iguals. Evidentment que no. La pròpia Constitució del Regne d'Espanya és contradictòria en aquest aspecte. En l'article 14 diu, literalment: «Los españoles son iguales ante la Ley, sin que pueda prevalecer discriminación alguna por razón de nacimiento, raza, sexo, religión, opinión o cualquier otra condición o circunstancia personal o social.» Ara bé, després existeix un Títol II anomenat: «La Corona», on se'n va a l'aigua tota l'argumentació anterior. No érem tots iguals? Llavors per què hi ha una determinada família amb privilegis que no pot tenir cap altra família? Com s'ha dit alguna vegada, la pròpia Constitució té aspectes anticonstitucionals! La pròpia Constitució ja ho diu que no tots som iguals, així doncs, de què s'estranyen?

Desiguals i corruptes, radiografia de l'Estat a què estem sotmesos. N'hi ha per posar-se a córrer i marxar ben lluny!

Escòcia, un pas endavant. I Catalunya?

La confrontació democràtica està servida «nord enllà,/ on diuen que la gent és neta/ i noble, culta, rica, lliure,/ desvetllada i feliç!», com va dir el poeta. N'estic segur que, com a mínim per als qui ens interessa la política, a Escòcia vénen temps molt interessants. I serà un espectacle assistir a la contesa de legitimitats democràtiques ben enteses ―i ben exercides― per part dels governs del Regne Unit i d'Escòcia. I és que el que hi ha en joc no és pas cap minúcia.

Des que el passat mes de maig les eleccions al Parlament escocès de Holyrood van donar una victòria claríssima, aclaparadora i històrica al partit nacionalista-independentista escocès de l'SNP l'horitzó d'un referèndum d'independència ha anat prenent nitidesa. Ja després de la victòria, finalment amb majoria absoluta, el líder de l'SNP, Alex Salmond, va apressar-se a anunciar la voluntat d'organitzar un referèndum d'autodeterminació abans de finalitzar la legislatura.

Lluny de la resposta que ens podríem imaginar del govern espanyol de torn davant aital ofensa a la unitat de l'Estat, el govern de David Cameron no va oposar-se a la celebració del mateix, entenent que aquesta era la voluntat dels escocesos. (És trist celebrar una actitud demòcrata que hauria de representar una característica habitual en el comportament dels polítics.) Tot i la victòria de Salmond i l'SNP no cal oblidar l'efecte distorsionador que tenen els sistemes majoritaris en la composició de les cambres de representació. No obstant això, el resultat va ser clar i l'SNP va guanyar les eleccions en vots i escons. (Per cert, no puc estar-me de comentar la gràcia que fa que el nom de l'Estat matriu d'on volen marxar els escocesos sigui Regne Unit...)

I ara què? Tothom sap que el temps va a favor del procés d'independència i és per això que Cameron intenta apressar els terminis perquè, a dia d'avui, no està tan clar que Escòcia assolís la independència. Salmond, però sap que la crisi allunya els escocesos de la City i els acosta a l'autodeterminació si segueixen demostrant el pragmatisme amb què han sabut dirigir els assumptes públics des del poder regional que ostenten des de 2007. Les enquestes diuen que si es fes demà probablement el referèndum es perdria. Només un 35% (aprox.) dels escocesos votarien que sí, mentre que un 40-45% dirien no; la clau, com sempre, la tenen  ―tindran― els indecisos.

I davant de tot això és quan jo em pregunto què carai estem esperant nosaltres a fer aquest pas. Els esocesos estan tenint la valentia i el coratge polític de creure que són capaços de tirar-ho endavant tot i tenir menys suports i raons menys potents que les nostres. Ells no pateixen un dèficit fiscal asfixiant (que, per cert, alguns nacionalistes recolzen a Madrit), no estan constantment en el punt de mira ni són la causa de tots els mals, tenen menys suport en les enquestes, etc. Què esperem? Hem de deixar que ens arruïnin, ens empobreixin i ens espoliïn en tots els sentits abans de marxar? Jo crec que no.

Necessitem valentia i orgull, creure'ns que som capaços d'aconseguir-ho, sense això no hi arribarem mai. Perquè si esperem que el suport a la independència vingui més pel desencant de la ciutadania amb Espanya que per la il·lusió de construir quelcom nou, útil i amb força, el present i futur de Catalunya és i serà mediocre. I per això necessitem líders sense por i segurs de fer el més correcte, que no pensin només en l'endemà sinó més enllà. Només amb l'energia que siguem capaços d'abocar en aquest nou projecte serem capaços d'engrescar més i més gent, a Escòcia ho saben. Si ens dediquem a esperar i esperar el moment adient, aquest no arribarà mai, perquè haurà mort a la poltrona des d'on esperava que comencés una batalla que ningú es va recordar de convocar.