Si poguéssim fer-lo, segurament no el faríem

Federalisme socialista

Aquest cap de setmana, els socialistes catalans i espanyols han celebrat un aquelarre "federalista" (sic) en terres granadines que, segons diuen, ha acabat amb un pacte històric. Suposo que li diuen històric per repetitiu (per allò que la història es repeteix), ja que de fet no han anat pas més enllà del que deia l'Estatut de 2006 ―que no van voler defensar el 2010 i que ara usen com a estendard. 

El PSC (que s'hauria de dir pe-essa-ce, i no pe-ese-ce; ¿o potser sí?) segueix vivint en l'ambigüitat permanent i no acaba de saber quin és el seu lloc en l'actual escenari polític. Un dia s'integra a la Comissió pel Dret a decidir, un altre emula C's i compara el procés amb Kossovë, i qui dia passa any empeny. Aquesta ambigüitat acaba generant contradiccions constants com la d'aquest cap de setmana. Mentre ens venien que estaven a punt d'aconseguir el millor pacte per a Catalunya i la recepta infal·lible per solucionar l'encaix amb Espanya, s'oblidaven de comunicar-nos un petit detall. Res, una petitesa insignificant: que no inclou la possibilitat de fer un referèndum/consulta per exercir el dret a decidir. Llavors, si ni tan sols el seu pacte ho permet, com podrem fer-lo per una via pactada? De cap manera. Aquesta és la voluntat real dels socialistes, que el pacte amb l'Estat es frustri per enèsima vegada. 

Compromís federal

El federalisme, o la concepció federalista ―el nom no fa la cosa― de l'Estat requereix més que bones paraules o el criteri d'ordinalitat. Federalisme requereix de compromisos creïbles entre les parts. (Per tant, cal reconèixer que hi ha diverses parts que fan un foedus ―pacte―, i no només una norma que s'aplica a determinats objectes polítics.) Què són compromisos creïbles? Cursos d'acció que no es prendrien si unes determinades restriccions no limitessin la nostra capacitat d'elegir. Compromís creïble és emmanillar-se a un pal i donar la clau de les manilles a algú altre. 

Doncs bé, vies per al federalisme n'hi ha dues. Primer tenim el federalisme de facto quan som davant un joc de tipus win-win, tothom hi surt guanyant i, per tant, ningú té incentius a canviar les regles del joc federal. Segon, el federalisme de iure és aquell en què les normes legals ―a través de la Constitució i de difícils majories reforçades― impedeixen que les normes que estructuren una federació i protegeixen les minories siguin discrecionalment canviades per la majoria.

Doncs bé, a Espanya, ni una cosa ni l'altra. Però tot hauria tingut solució, precisament si s'hagués seguit la via contrària que han agafat el PSOE i el PSC. A través d'una eina que la minoria pogués emprar com a amenaça vers la majoria per recordar-li que es va comprometre, per tant, forçant a la credibilitat. Aquesta eina seria, és clar, la possibilitat d'un referèndum de secessió.

Diu Jason Sorens a Secessionism (2012) que «[g]roups that enjoy the prospect of controlling the central government through minority rule will see less need to secede» (p.53) Si la majoria sap que la minoria pot marxar en qualsevol moment segur que hi negociarà constantment per assegurar-ne el "bon encaix". Sense això la minoria difícilment pot esperar obtenir mesures que l'afavoreixin. I la cita de Sorens encaixa perfectament amb el cas espanyol, en què els majors avanços en descentralització s'han donat quan els governs en minoria al Congreso han necessitat de CiU o PNV per apuntalar la governabilitat. En aquest article s'explica perfectament.

Ara, possiblement, és massa tard i atorgar a Catalunya la possibilitat de fer un referèndum només faria que certificar la defunció d'un federalisme espanyol no nat. Però no deixa de ser curiós que determinades mesures que semblen enfortir les possibilitats de secessió, ben aplicades poden ser un incentiu perquè la majoria actuï a favor de la minoria i eviti així un resultat que no vol. Si des d'un bon principi la Constitució recollís el dret a la secessió molt probablement no hauríem arribat mai on som. El problema no és a Catalunya, sinó que se'ns va prometre un pacte que no han sabut complir.

Tot tancant el cercle

Avui, em perdonareu, però no escriuré de política com acostumo a fer modestament des  d'aquest blog. Aquesta és segurament una de les entrades més difícils de les que he escrit. 

No és mai fàcil acabar etapes i jo he decidit posar fi a una de les que m'han marcat més. L'any que ve no seguiré jugant a waterpolo. Els qui em coneixeu sabeu que una decisió així no l'he pres a la babalà, sinó que és una decisió reflexionada i madurada. De fet, l'he anat gestant dins meu des dels últims cinc o sis mesos. Involuntàriament, m'he adonat que no només estava cansat pel ritme frenètic dels darrers anys, sinó que havia deixat de gaudir fent l'esport que m'ha apassionat des que vaig començar a jugar-hi. Ha estat, sobretot, la pèrdua de la il·lusió i també les ganes d'emprendre nous projectes el que m'ha portat a prendre aquesta decisió vital tan complicada. 

Va ser a la piscina de baix (la municipal/santa coloma) on vaig comunicar la meva decisió. Quan hi estava anant, no podia parar de pensar que el destí té un meravellós sentit de l'oportunitat perquè va ser precisament allà on vaig fer el meu primer entrenament. Vaig recuperar el record del nerviosisme d'aquell dia mentre anàvem cap a la piscina amb en David sense tenir clar què ens hi trobaríem. Amb els anys, ha acabat essent una de les piscines més especials per a mi per tot el que hi hem viscut.

Sobretot, el que li agraeixo al waterpolo és les satisfaccions esportives (poques però intenses) i, especialment, l'oportunitat d'haver conegut gent meravellosa i especial que ja formen part de la meva vida. A tots ells: companys, entrenadors, rivals... no puc fer altra cosa que dir-los gràcies. M'agradaria poder enumerar-los tots però no voldria deixar-me ningú. 

Ara simplement em queda dir-vos MOLTES GRÀCIES a tots els qui m'heu acompanyat en aquest llarg trajecte esportiu i vital, i que tinguem sort!

El repte de construir una Europa àmplia

Sota aquest títol s'ha desenvolupat un debat a la Universitat Pompeu Fabra en la qual hi han participat tres ex ministres d'exteriors: Dominique de Villepin, Igor Ivanov i Miguel Ángel Moratinos. Un  debat que havia de servir per reflexionar i pensar el paper que juga avui en dia una Europa entesa d'una manera àmplia, «de l'Atlàntic als Urals» per dir-ho a la manera del general De Gaulle.

El debat ha començat una hora més tard de l'habitual per les protestes d'alguns estudiants que ens han privat l'accés a l'auditori de manera contundent, sense incidents però amb violència (n'hi ha de tants tipus que segur que n'exercien algun). Sincerament, comprenc molts dels motius i, fins i tot puc arribar a compartir-ne la majoria, però no la forma. Jo entenc la universitat com un espai de debat i de pensament, una àgora en què totes les opinions són benvingudes quan respecten les dels altres. El dret a protestar i reivindicar forma part de la vida universitària, però no entenc quin és el problema davant el fet que 3 personalitats de reconegut prestigi i experiència en la diplomàcia comparteixin les seves experiències i reflexions. El boicot pel boicot no és justificable i menys quan atempta contra alguns dels valors més essencials de la vida en democràcia.

Però més enllà d'aquests fets lamentables, voldria fer algunes reflexions sobre el què ha aportat de si el debat. 

Dominique de Villepin

En primer lloc, Villepin ha defensat la necessitat de reformular Europa després de destacar-ne alguns dels problemes actuals: governança, tecnocràcia, manca de partits de visió transnacional, etc.  En definitiva, que cal dotar-la de sentit i de projecte de futur si volem enfortir-la i que sigui realment un espai de diàleg per fer-hi sorgir unes preferències comunes.

Igor Ivanov

Seguidament, Igor Ivanov s'ha centrat en les relacions entre la UE i Rússia, tot destacant-ne que 22 anys després de la caiguda del mur, encara es regeixen per la desconfiança, que només es pot entendre per una manca de comprensió vers l'altre.

M. Ángel Moratinos

Finalment, M. A. Moratinos ha destacat quina és la visió que es té de Rússia com a veí però no com a aliat, en part pel recel i la suspicàcia que genera entre els Estats membres que van ser satèl·lits (o repúbliques) de la URSS. Només una reformulació de les institucions i un major diàleg intergovernamentals ens ajudarien a enfortir el lligam i poder acabar-la de veure com a aliada i superar la «síndrome de Guerra Freda».

Després d'unes intervencions tan interessants sobre les relacions UE-Rússia m'han vingut al cap algunes reflexions.

Dominique de Villepin ha afirmat que una Europa àmplia ha de ser un lloc de diàleg, però també ha de conservar les seves arrels, mirar de difondre els seus valors fundacionals de pau, llibertat i democràcia. Rússia no és precisament un model polític exemplar en aquests aspectes, ho hem vist en les repressions dels crítics amb el president Putin, en les tensions territorials amb alguns dels seus Estats fronterers i pel suport que sovint dóna a Estats autocràtics a les Nacions Unides. Des del meu punt de vista, assolir una Europa àmplia va més enllà de simplement estretir la col·laboració entre governs i empreses de determinats territoris. La singularitat d'Europa és, precisament, que és (o hauria de ser) alguna cosa més que un territori: una manera de fer i de veure al món que contribueixi a la seva civilització, pacificació i progrés  en base a uns valors de tolerància, llibertats, participació i respecte a la diversitat.

Una Europa àmplia

Un altre element que ha sorgit durant el debat és la crisi de l'Estat-nació com a forma de govern, els països grans són els qui tenen el poder en un món globalitzat i aquestes coses. Oblidant clarament l'enorme poder que encara exerceixen avui en dia aquestes institucions que conserven bona part de les polítiques de l'Estat del Benestar i que són les que lluiten per estar més ben col·locades en les institucions europees i acaparar tant poder com puguin. D'acord, però si l'Estat-nació està en crisi sobre quina base construïm l'Europa federal que tant Villepin com Moratinos han coincidit que ha de ser el futur de la UE? Si ho fem sobre aquesta base tan dolenta l'edifici ens caurà ràpid. 

Parlant amb el ministre Moratinos després del debat, li he exposat tot això i m'ha comentat que, per ell, la clau rau en la ciutadania europea. D'acord, però sobre quina base s'aconsegueix la ciutadania? Sobre la de la nacionalitat, és clar, que atorga l'Estat-nació. De fet, el problema real a Europa és com aconseguir conjugar les diverses realitats nacionals i culturals sota un mateix marc europeu. Europa federal sí, però només si es basa en un pacte entre totes les realitats europees.

Una Europa àmplia no només és possible, sinó que a la curta és cada vegada més necessària, però hem de procurar que l'objectiu de tenir més poder geoestratègic no ens faci perdre de vista que això només té sentit quan es fa sobre una base de benestar social i individual. Sense llibertats, debat, respecte i empatia cap a l'alteritat, potser les estructures d'Europa seran àmplies, però no la seva concepció. I Europa només serà àmplia si reforça i estén els valors que han sigut la seva base des de la II Guerra Mundial.

La democràcia a Europa*

La demokratia (govern del poble) nasqué a Europa uns 2.500 anys enrere i, recuperada de manera liberal al segle XIX, ha perdurat com un valor fonamental de la política europea contemporània. En un temps de crisi ―com el que forjà la democràcia a Atenes― s’ha fet més

evident que mai la complexa relació entre la Unió Europea i el sistema democràtic. No debades,sovint s’afirma que el sistema polític de la UE no compliria els requisits democràtics exigits als Estats candidats a formar-ne part. Però, és certa aquesta afirmació?

Procediment vs legitimitat

Els requisits d’accés a la UE es van fixar als criteris de Copenhaguen, l’any 1993, i es basen en els següents punts: estabilitat de les institucions, economia de mercat i assumpció de les obligacions derivades de la pertinença a la UE. Podem obviar els dos darrers punts per la seva tautologia i centrar-nos en el primer: què vol dir estabilitat de les institucions? Segons el Consell Europeu, l’existència d’un Estat de dret, respecte als drets humans i als de les minories i un funcionament democràtic. És aquest darrer punt on s’origina el conflicte, ja que depèn del que s’entén per democràcia.

Segons el professor Javier Arregui, de la Universitat Pompeu Fabra, la UE compleix amb tots els requisits procedimentals per poder ser considerada una democràcia. Totes les institucions amb poder executiu i legislatiu han estat elegides directament o indirecta ―o tenen un poder delegat― i poden ser controlades. Ara bé, els problemes hi són, sobretot pel que fa a la legitimitat democràtica de les institucions.

I és que la manca de legitimitat deriva dels febles mecanismes de rendició de comptes i de competició política de la UE. I no perquè no s’hi facin eleccions, sinó perquè els diputats es deuen als partits (nacionals o transnacionals) per ser reelegits. Les eleccions no són vistes com un procés de contraposició de programes, sinó que es vota en funció de la situació política interna de cada Estat. Aquest és un efecte de l’excés de delegació i la diversitat de conteses ―sense relació entre si― sota el paraigües de les eleccions europees.

En altres paraules, el problema rau en la concepció d’Europa, vista com una suma d’Estats i no com a una unitat política diferenciada. L’absència d’un demos europeu i d’un espai polític i mediàtic compartit és el que mina la legitimitat de la democràcia a la UE.

Una nova concepció

La crisi econòmica dels darrers anys ha exposat de manera crua el dèficit democràtic al qual s’enfronta la UE. Si bé és cert que el projecte europeu tot just és a mig fer, hi ha reformes que cal fer-les ―i ràpid― perquè d’elles en depèn la credibilitat de la UE. És per això que els politòlegs assenyalen la necessitat d’una reforma de la UE en dos àmbits essencials.

En primer lloc, canviar els mecanismes de competició política. És inaudit que només un dels representants de la UE que van recollir el Nobel de la Pau ―el President del Parlament, Martin Schulz― hagi estat directament elegit pels europeus. Caldria que la Comissió Europea, màxim exponent del poder executiu, tingués, com a mínim, un líder i un programa democràticament elegits. La concepció d’Europa prendria llavors un sentit radicalment diferent perquè Europa s’orientaria cap a un projecte dels ―i no només per als― europeus.

Segon, Europa necessita avançar cap a un federalisme propi del segle XXI. «No hay lugar para las soluciones federales dentro de la cultura nacionalista […], defiende el nosotros, la cultura federal es imposible sin el otro», diu Miquel Caminal en la seva defensa del federalisme pluralista. Cal que unitat i diversitat es conjuguin amb lleialtat i consideració, amb il·lusió i política d’alt nivell. L’última esperança europeista rau en el federalisme de l’entesa política i de l’acord en una nova concepció d’Europa.

I és que fins que no se superin les fronteres mentals que ens han imposat els estatalismes, a la democràcia a Europa li mancarà una peça fonamental, un poble. I sense demos, no hi ha democràcia.

*Article finalista al VI Concurs d'articles periodístics de la Representació de la Comissió Europea a Barcelona

Subjecte de sobirania

Un dels acords als quals van arribar ERC i CiU en el seu pacte de govern ―conegut com a pacte per la llibertat― era iniciar la legislatura amb una resolució institucional que marqués l’obertura del procés que ha de concloure amb l’exercici del dret a decidir.

Tots sabem que aquesta legislatura es caracteritzarà per la importància cabdal de tot  el que hi passi (probablement, titllat amb excessiva facilitat d’esdeveniment històric), però sobretot per la recerca del punt d’equilibri just per tirar endavant els reptes que ens hem proposat com a poble. El moment històric requereix alta política, és a dir, grans capacitats de dirimir els conflictes i d’empatia envers els adversaris polítics; i  és que la política és precisament això, la gestió de l’irresoluble conflicte permanent.

Però no tots els conflictes ni totes les situacions es poden resoldre de la mateixa manera, hi ha espais concrets per a l’entesa que no poden ser alterats. El gran problema que es beslluma per aquesta legislatura és la confusió per part dels dos principals partits del lloc on s’han de prendre les decisions rellevants. Sembla evident que qualsevol acte relacionat amb el dret a decidir haurà de passar pel Parlament, i encara més quan parlem de l’inici ―ni més ni menys!― d’un procés constituent.

No només el què, sinó també el com, serà observat minuciosament a Catalunya, a Espanya i arreu del món. I és d’una ingenuïtat impròpia de polítics d’alta volada ―com els que necessitem en aquests moments― pensar que els partits polítics dirien que sí a qualsevol proposta pactada per avançat per CiU i ERC. Pensar que l’esborrany, un cop tramès a les altres forces, no seria filtrat als mitjans era il·lús i poc professional; sobretot després d’haver menyspreat els partits que podrien recolzar la resolució. Deixar-los com a convidats de pedra d’unes negociacions de les quals és vital que se sentin part rellevant ha estat un error tàctic imperdonable i que no es pot tornar a repetir, pel bé del futur de l’Estat que hem de construir entre tots.

«El poble de Catalunya té, per raons de legitimitat democràtica, caràcter de subjecte polític i jurídic sobirà», segons l’esborrany de resolució. Ara es tracta de passar de les declaracions als fets i demostrar que existeix aquest subjecte polític sobirà. I res millor que fer-ho tot demostrant que és al Parlament ―dipositari de la sobirania nacional a través del sufragi― on es prenen les decisions que han de canviar el curs de la nostra història. 

El segrest liberal

Els nostre sistema polític és definit com una democràcia liberal. No deixa de ser un sistema pel qual tots deleguem en els nostres representants la capacitat de governar-nos, sempre que se'ns garanteixi un determinat nivell de drets i llibertats. Fins aquí tothom pot estar d'acord que és un dels sistemes menys dolents ideats per fer funcionar la cosa pública; cadascú hi introduiria diversos matisos, que si més o menys drets o llibertats, que si més o menys poder per als representants, més democràcia directa... Però en el que és bàsic i essencial podríem dir que hi trobem un acord relativament ampli.

Però, malgrat que van ser els grans pensadors liberals els qui van posar les bases dels nostres sistemes polítics moderns, sembla que el liberalisme com a corrent de pensament té cada vegada menys importància en l'esfera pública. Poques vegades el trobem a l'argumentari dels qui defensen la democràcia i  és relegat dels valors fonamentals que s'esgrimeixen en la defensa dels poders públics. I això, per què passa?

Molt probablement es deu a l'auge del neoliberalisme, una ideologia econòmica i políticament totalitzadora que promou la llibertat dels actors econòmics per sobre de tot. La similitud entre dos termes que van lligats a dues concepcions quasi antagòniques de la llibertat fa que   molts s'abstinguin de fer bandera dels valors liberals per no ser presos per neoliberals. Estem tan imbuïts pels valors que ens ha imposat el neoliberalisme des dels anys 80' del s. XX, que estem perdent l'arma més valuosa contra la tirania que lentament ha anat introduint aquest ideologia. 

L'acceptació del qui és diferent i la protecció del més dèbil davant l'abús del poderós, això és el liberalisme. I on queda això en la nostra societat actual? Cada vegada més, veiem com aquestes dues característiques se'ns diu que no són possibles en l'actual situació de crisi. L'economia se'ns presenta com a finalitat i no com a mitjà per satisfer les necessitats de les persones. La sacrosanta austeritat és el valor més important i no s'hi accepten discrepàncies polítiques. L'austeritat és democràtica, però l'hegemonia de l'austeritat és falsa i tramposa, i només pot ser definida com a autoritària.

I és aquí on hem de retornar als valors més preuats i originaris del liberalisme. Les democràcies no s'avenen amb les hegemonies i el que cal és una llibertat de debat ideològic profund, no emmascarat de política partidista o de debats entre dretes i esquerres. (Una distinció, per cert, que els partits d'esquerres estan buidant de sentit des que han decidit defensar els valors immobilistes de la dreta en relació a la distribució de poder i de la riquesa!) La llibertat ha de deixar de ser patrimoni de la dreta per formar part del discurs de tot l'espectre ideològic. El que cal és menys retòrica i més debat en profunditat sobre les idees diverses i, a poder ser, oposades que donin a llum encara més noves idees.

El liberalisme pot ser d'esquerres. És més, el liberalisme també ha de ser d'esquerres, perquè sense això no tenen sentit ni les dretes ni les esquerres. Si el neoliberalisme mata el liberalisme, la tirania haurà vençut el lliure albir i, amb ell, les idees. I llavors, ja serà massa tard.