L'estat de la qüestió

Després d'unes setmanes de revifalla i bogeria informativa sobre la consulta i el procés, he volgut deixar passar uns dies abans de posar blanc sobre negre les meves impressions. Sobretot, volia esperar a sentir l'entrevista amb el president Mas de TV3 per acabar de veure quin és l'estat (en mínúscula, per no provocar malentesos) de la qüestió.

1. Ja tenim dia D i pregunta P (amb apartats a i b). La data sembla encertada, seria millor fer-ho abans però cal muntar una infraestructura i saber el camí a seguir. Després de la d'Escòcia, però la gent seguirà votant el mateix sabent el d'Escòcia que sense saber-ho. 9 de novembre de 2014, apuntat a l'agenda.

2. Tots sabem que aquest dia no es farà la consulta. Les vies per organitzar una consulta utilitzant la legislació espanyola fracassaran perquè ni hi haurà pacte amb l'Estat, ni se'ns cedirà la competència per fer referèndums ("ni quiero ni puedo"), ni la llei de consultes tirarà endavant. Mal que ens pesi, la legislació catalana segueix essent part de l'espanyola. Molt probablement, si el 9 de novembre anem a votar serà perquè s'organitzaran unes eleccions plebiscitàries. El president Mas s'ha compromès a fer-nos votar d'alguna manera el 9 de novembre.

3. Sobre la pregunta. És una pregunta estranya i no és l'esperada ni la desitjada. Malgrat tot compleix els requisits que el president s'havia marcat: és clara i inclusiva. És inclusiva perquè inclou les respostes preferides de tot l'arc parlamentari: PP i C's poden votar No; el PSC, Unió i ICV-EUiA (parcialment) poden votar Sí-No i la resta poden votar Sí-Sí. La pregunta també és clara perquè tots sabem què se'ns pregunta: al primer apartat hem de dir si volem canviar la configuració política actual i a la segona sobre si volem que la nova situació política sigui equivalent a la de països "independents" com Holanda o Finlàndia. Tots sabem què se'ns demana. Malgrat tot, la pregunta és clara però no la resposta que se'n desprèn. En una entrada anterior em posicionava en contra d'una pregunta amb 3 respostes precisament per això, perquè cal que la pregunta sigui clara però la resposta també. I en aquesta no ho és. Malgrat tot, entenc que un cop formulada i amb les concessions fetes per una i altra banda no ens queda més que defensar-la fins al final. No és la millor pregunta però ara ja és una bona pregunta. Ens toca jugar amb aquestes cartes i, com en el pòquer, no només la mà decideix el resultat de la partida.

4. Com s'han de llegir els resultats? Com molts analistes ja han posat sobre la taula la independència (Sí-Sí) ha d'obtenir més del 50% dels vots per guanyar i l'statu-quo (No) també. L'única opció que pot guanyar amb menys del 50% és el Sí-No, si es considera que els vots pel No reforcen els del Sí-No. La veritable clau de volta de la consulta, ara com ara ―i considerant que s'arribi a fer― és saber com es llegiran els resultats. Això és el que la majoria esperàvem conèixer de boca del president aquest dilluns. I no ens ho va voler (o saber) dir. Cadascun dels membres de la reunió ha dit coses diferents: ERC diu que amb 51% afirmatiu a cada pregunta i de participació ja n'hi ha prou (¡només un 26% del cens!), la CUP es queixa precisament perquè no ho sap i CiU diu que ara no és moment de parlar-ne. S'equivoquen! Els politòlegs sabem perfectament que els votants no voten només en funció de l'oferta, sinó també de les possibilitats que té aquesta oferta de fer-se realitat. Tal i com passa quan només hi ha en joc un diputat ―els tercers partits són els màxims perjudicats―, en una consulta es decideix una sola qüestió i cal deixar ben clar què implica la opció del Sí-No. Un dels requisits de qualsevol sistema electoral és que les normes s'han de conèixer per avançat i no es poden canviar enmig de la cursa. Els qui voten Sí-No han de tenir molt clar quines conseqüències implica que guanyi la seva opció per decidir si realment la volen votar o, per contra, s'estimen més engruixir els suports a eleccions més clares (No o Sí-Sí).

Sovint, quan algú em pregunta com veig el procés, hi ha molta gent favorable a la independència que em diu que dubta. És normal, després dels moments històrics de les diades, quan l'exaltació no esdevé ràpidament en actes polítics concrets hi ha un lleuger sentiment de frustració. Si a tot això hi sumem les petites nimietats que discuteixen els polítics en el dia a dia, és fàcil caure en el desànim. Malgrat tot, a mi m'agrada agafar una mica de perspectiva històrica. Fa poc més de 2 anys el govern apostava per un pacte fiscal, avui ja tenim acord ampli, data i pregunta. Com diu el meu avi: a poc a poc i bona lletra, però com deia l'avi del meu avi: sempre hem de tenir un roc a la faixa. Anem a bon ritme i anem fent via perquè ja no podem anar enrere.

Les eleccions que vénen

El 2014 votarem sí o sí. Encara sense saber si la consulta sobre la independència serà factible, el que és segur és que tots els ciutadans de la Unió Europea (UE) estem cridats a les urnes entre el 22 i el 25 de maig per exercir el nostre dret a vot. 

Els districtes electorals europeus

Encara enmig de la crisi econòmica més forta que ha assolat Europa des de la Segona Guerra Mundial, les eleccions europees són un data cada vegada més rellevant en el marc del govern multinivell a què ens duu la integració europea. Malgrat tot, els pronòstics semblen indicar que la participació en les eleccions europees (tradicionalment força més baixa) seguirà caient, pel simple fet que són vistes com unes eleccions de segon/tercer ordre. 

Contradictòriament, això passa en uns moments en què el Parlament Europeu cada vegada guanya més i més poders a través dels nous mecanismes de codecisió en el procés legislatiu. A més a més, en el punt en què ens trobem, els partits polítics europeus han decidit adoptar per primera vegada un cap de llista comú. (En el cas dels socialistes serà Martin Schulz, actual president del Parlament Europeu, i els altres partits busquen un candidat; sembla que per l'Esquerra Europea podria ser el grec Alexis Tsipras.) Aquest fet que sembla banal, té un component transcendental lligat amb la manca de legitimitat democràtica de les institucions europees. Si, finalment, el Consell Europeu ―els caps d'Estat i de govern dels 28 Estats membres― decidís nomenar com a president de la Comissió Europea el cap de llista de la força amb més escons al Parlament Europeu, per primera vegada els "europeus" hauríem elegit un president per a Europa. Tot i ser un avenç, no podem deixar de plantejar-nos quina és la legitimitat democràtica d'aquesta elecció quan els principals debats giraran entorn de temàtiques nacionals. En aquesta ocasió el context permetrà defugir menys les qüestions realment europees però segurament només hi seran a segona fila. Tant de bo no fos així.

Com dèiem, la participació a les eleccions europees s'ha desplomat amb els anys, com ens mostra el següent gràfic.

Per entendre en quin punt ens trobem respecte a les nostres relacions amb el Parlament Europeu ―i amb la UE en general― , podem observar les dades que ens presenta l'Enquesta Social Europea. Malgrat que no hi són presents tots els països del club, sí que ens permet presentar algunes dades rellevants. Especialment, sobre la confiança de la ciutadania en el Parlament, val la pena remarcar dos aspectes.

Primer, quina relació s'estableix entre la confiança entre el parlament nacional i l'europeu (Figura 1). Curiosament, veiem com la confiança en uns i altres no és massa alta, però pràcticament a tot arreu ―només exceptuant Dinamarca, Bèlgica i Finlàndia― el Parlament Europeu no aprova. Una tendència remarcable és que els països que en què més es confia en el Parlament Europeu, la confiança no supera la dipositada en el parlament nacional; per contra, la tendència és l'oposada en la majoria de països per sota de la mitjana. Una possible explicació per a això seria que el segon grup es correspongui als països amb un parlament nacional més deslegitimat degut als efectes de la crisi econòmica ―precisament les desviacions de cada grup es poden explicar per aquesta raó.

Figura 1

En segon lloc, i seguint amb l'argumentació anterior val la pena remarcar com ha evolucionat la confiança en el Parlament Europeu a Espanya (Figura 2). Una cosa queda clara, els efectes de la crisi econòmica han portat a una reducció dràstica en els nivells de confiança en la institució. Si ens fixem en la meitat esquerra de la gràfica, veiem com els valors del suspens han anat en augment, especialment el 2012, mentre que els valors d'aprovat han seguit una tendència a la baixa. Especialment remarcable és el 15% de ciutadans que posen un 0 al Parlament. Una dada, però, és positiva, cada vegada hi ha més gent que respon a aquesta pregunta, és a dir que és conscient del paper (no entrarem en quin grau) de les institucions europees en el seu dia a dia.

Figura 2

Els temps que vivim són apassionants, tant a escala catalana com a europea. I a Europa s'hi decideixen coses tan importants com les que hem de decidir a Catalunya. Per tant, és important que mai perdem de vista l'horitzó que ens espera. El Parlament Europeu està fent reformes institucionals per construir una Europa que els ciutadans es puguin sentir més seva però, malgrat tot, la ciutadania no confia més en les seves institucions. És la crisi o és la demanda de majors i més profundes reformes institucionals? Probablement és la conseqüència d'unes institucions que encara ens segueixen quedant massa llunyanes i que cada vegada decideixen més. Precisament per la seva rellevància, seguirem investigant.

Nascuts per unir, predestinats a dividir

La presentació del Procés Constituent capitanejat per la monja Teresa Forcades va ser una exhibició de múscul davant d'aquells que se'n van riure tant al principi. Sembla que han fet una gran feina de base durant els darrers mesos que els ha permès estructurar una xarxa d'associacions locals estable. El seu discurs no pot ser més vigent en els temps que corren, però no puc deixar de mirar-me'ls amb desconfiança malgrat la simpatia inicial. 

Els projectes polítics que pretenen aglutinar altres forces difícilment aconsegueixen els seus objectius. Després de l'experiència de Solidaritat Catalana, cada vegada tinc més clar que cap projecte unificador pot venir de fora. El discurs del Procés Constituent no és tan lluny de discursos que ja són presents al Parlament de Catalunya. Especialment des que la (o les) CUP va(n) entrar-hi en les darreres eleccions. Al capdavall, el paper de Procés Constituent és només el d'aglutinar aquells que se senten propers al discurs de la CUP però partint d'una confessionalitat religiosa molt sentida. En ciència sabem que posar un nom diferent per a un fenomen que ja existeix és inútil, conceptes nous han de servir per anomenar fets nous. 

És molt difícil que un partit nou sigui capaç d'aglutinar-ne d'altres sota el seu paraigües perquè només el seu naixement ja genera suspicàcies en els qui ha d'unir. La unió només pot venir de la voluntat d'unir-se de les parts implicades. Per molt que neixin noves formacions per unir, si les prèvies persisteixen en la seva negativa a unir-se, aquesta nova entitat no serveix per al que s'ha creat i més valdria que no hagués nascut. Tal com va passar amb Solidaritat, com a màxim poden aspirar a robar suports dels qui pretenen unir, fet que encara els dificultarà més ser capaços de generar aquesta unió. (Encara que, per ser sincers, SI inicialment sí que tenia una proposta diferent, que el curs dels esdeveniments va convertir en mainstream.)

En política, el naixement de noves opcions només és útil si es pot oferir alguna cosa diferent, si no, més val dedicar els esforços a acostar posicions entre els qui estan separats per petites desavinences.

Arrow i la tercera via

Últimament es parla molt de la tercera via, de la pregunta del referèndum i de les possibles respostes. No deixa de sobtar que quan encara no sabem si el podrem fer ni quan el farem, ja hi hagi gent que s'esveri pel com serà. Certament, el com és important però primer haurien d'aclarir si podrem i sobre què ens faran votar.

La proposta estrella que ha saltat a la palestra aquesta setmana és que, en lloc de consultar a la gent sobre si vol o no la independència, fem una consulta tipus test amb tres opcions possibles: a) Independència, b) Federalisme, c) Status quo. ―Potser algun partit demanarà aquesta setmana que s'hi afegeixi la opció d) "b i c són correctes".― Malgrat que el president Mas ahir va defensar que les terceres vies ja no són el camí, va obrir la porta a fer una consulta amb tres opcions. Ara bé, si el que vol ―com insisteix sovint― és una pregunta clara  i una resposta també clara del poble de Catalunya, fer la pregunta tipus test seria un error. 

El premi Nobel d'economia Kenneth Arrow va desenvolupar una teoria coneguda com la paradoxa d'Arrow. Aquesta teoria demostra que quan els votants tenen tres o més opcions per escollir, no és possible dissenyar un sistema de votació que permeti reflectir les preferències dels individus en una preferència global comuna. Arrow demostrà que només si les preferències dels individus són iguals a les d'un "dictador" el resultat global podria ser racional i coherent amb les preferències individuals. 

Posem aquesta paradoxa en l'hipotètica consulta tipus test. Imaginem 3 electors que poden votar Independència (I), Federalisme (F) o Statu Quo (SQ)

• L'independentista, prefereix I>F>SQ
• El federalista, prefereix F>SQ>I
• L'indiferent, prefereix SQ>I>F

Imaginem que aquestes opcions estan repartides equitativament en la societat. Aquesta opció no sembla tan descabellada perquè molts dels qui es declaren independentistes probablement no ho serien davant una oferta federalista real i seriosa de l'Estat. A més, el 25% dels qui declaren NS/NC en les enquestes podria perfectament ajustar-se a la postura d'indiferent en un context de bombardeig mediàtic a favor de la independència ―i fins i tot potser alguns dels votants del bloc del no.

Doncs bé, en aquesta situació ens trobem que la majoria recolza I>F (independentistes+indiferents) i F>SQ (independentistes+federalistes). Per tant, si la decisió expressada a les urnes fos racional hauríem d'esperar que I>SQ però aquest no és el cas ja que tant els federalistes com els indiferents ―ja surt la "majoria silenciosa"!― preferirien l'Statu Quo a la Independència. I aquest resultat sí que és un gran cacau democràtic. Cap opció no obtindria una majoria suficient com per ser adoptada, però és que, a més a més, tampoc sabríem quin és l'ordre de preferències dels ciutadans sobre el futur de Catalunya!

Quan les eleccions busquen definir el nombre d'escons d'un Parlament, la presència de més de dues opcions a escollir és més fàcilment superada pel fet que la majoria de les preferències almenys obtindran representació (en democràcies proporcionals, esclar). Ara bé, quan el que es busca a les urnes és una resposta clara a l'opinió de la ciutadania, permetre més de dues opcions és un error i encara contribueix més a la confusió sense resoldre el problema plantejat. Els resultats de les urnes, bé que ho sabem, sempre es poden llegir de moltes maneres. Si volem una resposta clara, només hi pot haver una pregunta i dues respostes.


* Des del Cercle Gerrymandering han publicat un article que explica ben detalladament perquè el que escric en aquest article no és correcte. El Teorema d'Arrow no justifica ben bé un referèndum amb només dues respostes. Us recomano que el llegiu!

Si poguéssim fer-lo, segurament no el faríem

Federalisme socialista

Aquest cap de setmana, els socialistes catalans i espanyols han celebrat un aquelarre "federalista" (sic) en terres granadines que, segons diuen, ha acabat amb un pacte històric. Suposo que li diuen històric per repetitiu (per allò que la història es repeteix), ja que de fet no han anat pas més enllà del que deia l'Estatut de 2006 ―que no van voler defensar el 2010 i que ara usen com a estendard. 

El PSC (que s'hauria de dir pe-essa-ce, i no pe-ese-ce; ¿o potser sí?) segueix vivint en l'ambigüitat permanent i no acaba de saber quin és el seu lloc en l'actual escenari polític. Un dia s'integra a la Comissió pel Dret a decidir, un altre emula C's i compara el procés amb Kossovë, i qui dia passa any empeny. Aquesta ambigüitat acaba generant contradiccions constants com la d'aquest cap de setmana. Mentre ens venien que estaven a punt d'aconseguir el millor pacte per a Catalunya i la recepta infal·lible per solucionar l'encaix amb Espanya, s'oblidaven de comunicar-nos un petit detall. Res, una petitesa insignificant: que no inclou la possibilitat de fer un referèndum/consulta per exercir el dret a decidir. Llavors, si ni tan sols el seu pacte ho permet, com podrem fer-lo per una via pactada? De cap manera. Aquesta és la voluntat real dels socialistes, que el pacte amb l'Estat es frustri per enèsima vegada. 

Compromís federal

El federalisme, o la concepció federalista ―el nom no fa la cosa― de l'Estat requereix més que bones paraules o el criteri d'ordinalitat. Federalisme requereix de compromisos creïbles entre les parts. (Per tant, cal reconèixer que hi ha diverses parts que fan un foedus ―pacte―, i no només una norma que s'aplica a determinats objectes polítics.) Què són compromisos creïbles? Cursos d'acció que no es prendrien si unes determinades restriccions no limitessin la nostra capacitat d'elegir. Compromís creïble és emmanillar-se a un pal i donar la clau de les manilles a algú altre. 

Doncs bé, vies per al federalisme n'hi ha dues. Primer tenim el federalisme de facto quan som davant un joc de tipus win-win, tothom hi surt guanyant i, per tant, ningú té incentius a canviar les regles del joc federal. Segon, el federalisme de iure és aquell en què les normes legals ―a través de la Constitució i de difícils majories reforçades― impedeixen que les normes que estructuren una federació i protegeixen les minories siguin discrecionalment canviades per la majoria.

Doncs bé, a Espanya, ni una cosa ni l'altra. Però tot hauria tingut solució, precisament si s'hagués seguit la via contrària que han agafat el PSOE i el PSC. A través d'una eina que la minoria pogués emprar com a amenaça vers la majoria per recordar-li que es va comprometre, per tant, forçant a la credibilitat. Aquesta eina seria, és clar, la possibilitat d'un referèndum de secessió.

Diu Jason Sorens a Secessionism (2012) que «[g]roups that enjoy the prospect of controlling the central government through minority rule will see less need to secede» (p.53) Si la majoria sap que la minoria pot marxar en qualsevol moment segur que hi negociarà constantment per assegurar-ne el "bon encaix". Sense això la minoria difícilment pot esperar obtenir mesures que l'afavoreixin. I la cita de Sorens encaixa perfectament amb el cas espanyol, en què els majors avanços en descentralització s'han donat quan els governs en minoria al Congreso han necessitat de CiU o PNV per apuntalar la governabilitat. En aquest article s'explica perfectament.

Ara, possiblement, és massa tard i atorgar a Catalunya la possibilitat de fer un referèndum només faria que certificar la defunció d'un federalisme espanyol no nat. Però no deixa de ser curiós que determinades mesures que semblen enfortir les possibilitats de secessió, ben aplicades poden ser un incentiu perquè la majoria actuï a favor de la minoria i eviti així un resultat que no vol. Si des d'un bon principi la Constitució recollís el dret a la secessió molt probablement no hauríem arribat mai on som. El problema no és a Catalunya, sinó que se'ns va prometre un pacte que no han sabut complir.

Tot tancant el cercle

Avui, em perdonareu, però no escriuré de política com acostumo a fer modestament des  d'aquest blog. Aquesta és segurament una de les entrades més difícils de les que he escrit. 

No és mai fàcil acabar etapes i jo he decidit posar fi a una de les que m'han marcat més. L'any que ve no seguiré jugant a waterpolo. Els qui em coneixeu sabeu que una decisió així no l'he pres a la babalà, sinó que és una decisió reflexionada i madurada. De fet, l'he anat gestant dins meu des dels últims cinc o sis mesos. Involuntàriament, m'he adonat que no només estava cansat pel ritme frenètic dels darrers anys, sinó que havia deixat de gaudir fent l'esport que m'ha apassionat des que vaig començar a jugar-hi. Ha estat, sobretot, la pèrdua de la il·lusió i també les ganes d'emprendre nous projectes el que m'ha portat a prendre aquesta decisió vital tan complicada. 

Va ser a la piscina de baix (la municipal/santa coloma) on vaig comunicar la meva decisió. Quan hi estava anant, no podia parar de pensar que el destí té un meravellós sentit de l'oportunitat perquè va ser precisament allà on vaig fer el meu primer entrenament. Vaig recuperar el record del nerviosisme d'aquell dia mentre anàvem cap a la piscina amb en David sense tenir clar què ens hi trobaríem. Amb els anys, ha acabat essent una de les piscines més especials per a mi per tot el que hi hem viscut.

Sobretot, el que li agraeixo al waterpolo és les satisfaccions esportives (poques però intenses) i, especialment, l'oportunitat d'haver conegut gent meravellosa i especial que ja formen part de la meva vida. A tots ells: companys, entrenadors, rivals... no puc fer altra cosa que dir-los gràcies. M'agradaria poder enumerar-los tots però no voldria deixar-me ningú. 

Ara simplement em queda dir-vos MOLTES GRÀCIES a tots els qui m'heu acompanyat en aquest llarg trajecte esportiu i vital, i que tinguem sort!