Terroristes que ho són i d'altres que ja no

Dilluns, a les notícies, apareixien centenars d'estatunidencs anònims cridant embogits U-S-A, U-S-A! Per què? Doncs perquè les forces militars havien matat Obama..., dic, Ossama Bin Laden. El terrorista més buscat durant tota una dècada va morir en unes condicions poc clares, partint de la base que les versions que ha anat donant la Casa Blanca han estat contradictòries.

Doncs bé, aquest episodi m'ha fet reflexionar sobre alguns temes. En primer lloc, ¿quina havia de ser la meva reacció davant aital notícia? ¿Me n'havia d'alegrar, ho havia de celebrar? Vist l'ambient que regnava a tot el món, em vaig quedar sorprès que tantíssima gent celebrés l'assassinat d'un home. Aquest home era un criminal, un gran criminal. Però potser per això no mereixia més ser jutjat i condemnat per un jurat tal i com es va fer amb els criminals nazis? Particularment no me'n vaig alegrar pas que l'haguessin matat. Vaig celebrar que el criminal no pogués ordir més plans contra la seguretat de la resta d'humans, però em va fer molta ràbia que només hagués pagat la seva trajectòria amb la mort.

En segon lloc, crec que s'ha sobredimensionat la notícia. El setmanari Times va arribar a comparar la mort de Bin Laden amb la mort de Hitler. Si us plau, algú creu que mort el gos, morta la ràbia? La mort de Bin Laden no suposa la mort del terrorisme islamista, si més no, no a curt termini. Els mitjans han tractat la notícia com si el gran i últim objectiu de la lluita contra Al-Qaeda hagi estat la fita d'assassinar-ne el cap més visible. Replantegem-nos-ho; la principal manera de lluitar contra el terrorisme no és a través de les armes, el terrorisme es combat amb democràcia i transparència.

Parlant de democràcia i terrorisme, per desgràcia, a l'Estat on vivim en tenim una certa experiència. Les relacions entre aquests dos conceptes són un dur combat on el terrorisme sap que té les de perdre. A ETA li ha costat força temps, massa temps, i massa víctimes entremig reconèixer que els seus ideals els ha de defensar a les urnes, i deixar les armes per sempre. La banda, debilitada i pressionada per cada vegada més sectors socials, sembla que ha pres la determinació total de desaparèixer.

Bildu, la coalició de partits abertzales que condemnen la violència, recull la lluita dels ideals de la banda i els canalitza de manera democràtica i respectuosa. Com ha de ser! Però sembla que a una bona part de la societat espanyola no li sembla bé que els grups amb idees diferents a les seves es pugui presentar a les eleccions. Condemnant la violència aquestes idees tenen la mateixa legitimitat de presentar-se a les eleccions que qualsevol altra. El que no pot ser és deixar un percentatge prou elevat de la població basca sense la possibilitat que un partit els representi políticament.

¡Democràcia!, per davant de tot. Celebro que el TC a vegades sigui capaç de prendre decisions que facin la nostra democràcia més propera a Europa que a Costa de Marfil. La independència es construeix, si hi ha consens, des de les urnes, i re ni ningú pot tallar les ales dels pobles que volen ser, si volen ser en pau amb la resta.

Parlarem al camp

3 de 4

Tres duels ―i a sobre tan rellevants!― en tan pocs dies ens han fet embogir una mica a tots. Quin meravellós espectacle que dóna el futbol, perquè, com diu el tòpic, el futbol és com la vida. Diria més, l'esport recull en un temps limitat les pressions i les decisions que després hem d'acabar prenent a la vida; és el petit teatre de la vida. I, al final, acaba guanyant qui més treballa, qui més s'ho mereix. Hi ha una certa justícia poètica en l'esport, suposo que això ens meravella una mica a tots. (Alguns, fins i tot, s'ho acaben prenent tot una mica massa a pit.)

Barça

Em sento orgullós de formar part de la immensa munió de seguidors blaugrana que cada dia hem sortit de casa amb el cap ben alt, orgullosos del nostre equip, perdi, guanyi o empati. Ser del Barça és admirar un equip que no es rendeix mai, que té un estil de joc propi, que surt a guanyar, que juga bé i fa meravellar la gernació de seguidors que els segueixen per la televisió, per la ràdio o, els més afortunats, en directe des del camp. Admirem a en Pep Guardiola (quina roda de premsa més magistral!!), perquè el que ha fet és, fins un cert punt, fàcil amb la gran qualitat de la plantilla que tenia; ara bé, no oblidem que, en l'esport, no només cal ser bo, cal demostrar-ho en el dia a dia. En Josep Guardiola ha sabut transmetre la cultura de l'esforç, la humilitat, la companyonia, l'orgull de lluir una samarreta blaugrana a unes estrelles que podrien haver pensat que no els calia. Sóc del Barça, ara més que mai.

Madrid

El Madrid és un dels grans, i ho ha estat durant molts anys. Així ho testimonien els centenars de títols que llueixen a les seves vitrines (i no penso parlar de les circumstàncies en què els van guanyar, perquè és simplificar massa el tema). I la seva ―milionària― plantilla actual està plena de grandíssims futbolistes. Tenen un entrenador que ha demostrat que, quan vol, és capaç de fer bons plantejaments tàctics. Per això crec que és un insult a l'espectacle la manera com han jugat aquests últims enfrontaments. Són capaços de jugar millor del que han demostrat fins ara, exceptuant potser la 1a part de la final de Copa. Jugar a tallar el joc del rival és fins a cert punt acceptable (encara que no ho considero adequat); ara bé, el que és inacceptable és la duresa i la ràbia amb què es produeixen les accions per tallar el joc. I alguns encara es pregunten el perquè de les coses. En el teatre del futbol, alguns no saben acceptar el paper de secundaris i s'emborratxen de faltes i entrades criminals que els acaben destruint; d'altres, s'hi senten a la seva salsa... teatro del bueno. Diuen que el Madrid havia tingut una cosa que en diuen señorío, més els valdria recuperar-ho si volen deixar de fer el ridícul.

D'altres fets

No m'agrada barrejar política i futbol, però us voldria recomanar que llegíssiu aquest article de la CNN, en què fan un paral·lelisme entre les relacions Madrid-Barça i les relacions Espanya-Catalunya. El futbol esdevé una bona eina per explicar Catalunya al món, i si és el Barça qui representa Catalunya, jo ja estic tranquil.

Visca el Barça i visca el futbol!

Compte enrere

Del diumenge 13 de setembre de 2009 al diumenge 10 d'Abril de 2011. Aquestes dues dates seran recordades llargament per tots els catalans, els d'avui i sobretot els que vindran, que les hauran d'estudiar a història. Una perquè va trencar un tabú, i mai podrem agrair mai prou a Arenys de Munt el favor que va fer a l'independentisme, l'altra perquè culmina un procés de mobilització ciutadana sense precedents. Mobilitzar 70.000 persones, voluntàries totes elles, no és fàcil, és pràcticament una proesa.

I diumenge s'acaba tot, tot i que diuen que sempre comença alguna cosa després d'un final. Esperem que així sigui. És cert que la Consulta del 10A no és vinculant, no hi haurà una causa-efecte clara i evident. Però una àmplia participació pot suposar dues coses: primera, que s'encengui l'espurna política real per iniciar el procés cap a la independència, i segona, que es faci un toc d'atenció a la classe política apoltronada: els ciutadans, si volen es poden organitzar i fer la feina molt millor que ells (en un duel Hereu vs Alfred Bosch sempre guanyaria el segon, com a organitzadors de consultes parlo). Així, referent al primer aspecte, serà curiós veure com expliquen els dirigents un vot afirmatiu en la consulta i el negatiu en un tràmit parlamentari. ¿Com ho justificarà el Molt Honorable?

Diumenge serà una festa de la democràcia, la real, la participativa. Una democràcia de base pura i dura, que sembla que molesta a alguns partits perquè és un tipus de democràcia que escapa del seu control. Així, PP, PSC-PSOE (¿existeix un PSC?) i C's criden a l'abstenció. Això no es pot votar. La meva pregunta és ¿això atempta contra algun principi humà bàsic?, ¿oi que no? Doncs endavant, tornem-hi amb les esquizofrènies del polítics. ¿Com justificaran aquests partits la seva crida a votar a les properes eleccions municipals? Ells sols es desacrediten. Tot per al poble però sense el poble (¿us sona?); el poble només quan els interessa. N'hi ha ben bé per llogar-hi cadires...

Però bé, no ens fem mala sang, aquest diumenge sorim tots al carrer per expressar la nostra opinió: Sí, No o en Blanc. Perquè el que és vital és que demostrem la nostra força com a poble, com a ciutadania oberta i respectuosa, però alhora plural. Sense fractures, es pot votar sí a la Independència i té el mateix valor que un No. I si la majoria ho vol, doncs endavant. Potser és això el que els fa por, que parlem alt i clar.

Jo seré en una taula, recollint vots per traduir-los en un missatge clar i concís, allò que massa sovint no aconsegueixen les urnes oficials.

¡Fem córrer la indignació! *

Diu Stéphane Hessel, en el seu petit assaig Indignez-vous, que ―textualment― «le motif de la résistance c’est l’indignation». La indignació porta a la resistència, a la lluita contra la injustícia. Suposo que és el que ens ha portat a tots els que escrivim en aquest bloc, i a molts d’altres, a considerar-nos independentistes. Per què? Cadascú tindrà les seves pròpies raons: culturals, sentimentals, econòmiques, pràctiques… Tant li fa, totes les raons ens han dut a rebel·lar-nos contra la injustícia, a indignar-nos i a compartir un horitzó comú, una meta que volem atrapar. I, si algú té la culpa de l’auge de l’independentisme, és qui ha alimentat aquesta situació en què cada vegada més catalans ens sentim indignats. Perquè vivim en un Estat que no només no ens aprecia, sinó que a sobre ens menysprea (a la nostra identitat, que ja se sap que Barcelona és bona si la bossa sona).

Hessel entén que les raons per indignar-se són cada volta menys clares, en un món molt més complex. Per sort, a Catalunya cada vegada hi ha més joves que veuen que la injustícia de ser català en un Estat intolerant com l’espanyol és insostenible, i això els indigna. Perquè només cal buscar una mica al nostre voltant per trobar aspectes a millorar. Vivim envoltat de motius d’indignació i, darrerament, és sorprenent com cada vegada ens arriben més notícies que aconsegueixen augmentar la nostra indignació, fins i tot quan semblava que això ja no era possible. Només cal que sapiguem obrir els ulls i veure que hi ha aspectes pels quals val la pena lluitar. Com diu Hessel, «cherchez un peu, vous allez trouver».

Cada generació ha tingut la seva pròpia lluita, els seus motius per enfrontar-se a determinades realitats. Sembla que la globalització ha adormit els instints d’indignació. Abans era fàcil saber qui eren els enemics: la distinció entre bons i dolents era molt més precisa. Avui, aquesta distinció ja no és tan clara. Molt sovint hi ha aspectes que ens indignen, però ens costa canalitzar la nostra lluita cap a persones, ideals o institucions concretes. Podríem dir que els dolents han aprofitat la globalització per difuminar-se. Per sort, nosaltres encara sabem a qui hem de dirigir la nostra indignació.

Els nostres avis van defensar la República, els nostres pares clamaren per la Transició a la democràcia, ara ens toca a nosaltres demostrar que volem la Independència. Sabem on ens dirigim, i sabem perquè ho fem. Ara l’únic que ens cal és combatre la indiferència dels nostres conciutadans, amb bones raons. Amb la millor manera de resistència no violenta: apel·lant a la democràcia. A la capacitat lliure i sobirana del poble de Catalunya de decidir el seu futur. La millor manera de fer progressar el nostre projecte és fent córrer la indignació. Aquesta és la nostra raó de ser.

Catalans, apel·lem a la indignació!

*Article publicat originalment al bloc de Joves de SI

Participació política

L'altre dia ho discutia amb uns companys d'equip. Parlàvem de política, i de tots aquells defectes del sistema de partits, dels partits en si, del funcionament del sistema, de tot i de res, com ha de ser en una bona conversa informal! Però aquestes reflexions en veu alta em van servir per fer-me pensar en el tema.
Les societats occidentals vivim en un marc d'Estats de Dret, en què el sistema es basa en la democràcia i en el liberalisme. És a dir: llibertats, drets, deures i participació. I la política és l'eina que utilitzem per modificar (tant per augmentar com per  disminuir) les llibertats, els drets i els deures dels ciutadans, i exercir i/o fomentar la participació. La majoria dels elements fonamentals d'aquests aspectes es troben recollits en les nostres Constitucions, però hi ha un cert marge de maniobra a partir d'aquesta base. (Tot i que en algun Estat ―llegeixi's l'espanyol— es pretengui brandar la Carta Magna com un límit, un màxim a la voluntat popular.)

D'uns anys ençà, la política institucional provoca apatia en la ciutadania. No, en canvi, l'interès en la política, que continua situant-se per sobre de la participació. Així doncs, tenim un problema, i dels grossos. Un problema estructural, que no és culpa dels qui manen ara, ni dels d'abans ni dels d'encara més abans: és un problema de tots ells i de nosaltres. I el problema és que s'ha transmès la imatge que la política és cosa d'uns quants que es barallen entre si per poder tenir més poder. I no, la política no és això.

Política és, des del meu punt de vista, participació i implicació ciutadana. Política no és anar a votar. Política és fer que la gent senti seves les decisions que pren el govern, o que hi argumenti en contra i, per tant, recolzi legitimament l'oposició. Política és escoltar el ciutadà en el dia a dia: consultar-lo des de les institucions, però també donant-los la capacitat de ser ells qui generin el debat ciutadà. Política és que el ciutadà participi en directament de la gestió ciutadana, ordenadament, però que en tingui l'opció. Involucrar la ciutadania farà que es valorin més les dificultats de prendre determinades decisions, i facilitarà el debat, l'enriquiment de la raó, i assegurarà consensos majors, que, al seu torn, disminuiran una possible conflictivitat social.

Mot bé, molt maco.  «Parole, parole, parole...», que diu la cançó. Com podem fer-ho, en el nostre sistema. Molt fàcil i molt difícil. Les mesures a aplicar són força simples i de sentit comú, ara bé la seva posada en pràctica es dificulta pels vicis estructurals que ja ha adquirit el sistema. ¿Què cal fer?

1. Transparència. Informació rigorosa i objectiva, sense manipulació per part dels grups amb major poder.

2. Elecció directa. Representativitat directa, és vital poder conèixer i saber localitzar la persona que ha de representar els teus interessos als òrgans polítics.

3. Incentius de la participació. Començant per no posar traves a consultes ciutadanes, i seguint amb un ensenyament del sistema polític a l'educació obligatòria i, ¿per què no? rebaixant l'edat mínima per votar.

4. Sotmetre determinades decisions a referèndum popular obligatori. Per exemple els pressupostos; potser no totes les partides, però deixant un percentatge dels diners públics a repartir entre les opcions preferides per la gent.

5. ¿El vot obligatori? És un tema polèmic, però és evident que així entrarien, per fi, interessos populars als òrgans polítics, que no hi han estat presents per una manca de cultura política dels interessats. Si tots els interessos tenen representació, la implicació augmentaria. És clar que s'haurien d'establir excepcions, per a casos i col·lectius determinats.  — Debat obert

6. Altres (¿Quines més se us acudeixen?)

No hem d'oblidar mai que, encara que la situació actual del sistema polític no ens agradi, l'única manera legítima de canviar-ho  ―en el marc dels nostres Estats de Dret, liberals i democràtics― és mitjançant la política. Vèncer els vicis a través dels seus mecanismes d'autodefensa farà més forts els nostres objectius i ens legitimarà encara més per poder introduir els canvis necessaris per millorar el sistema. Només depèn de nosaltres.

País i llengua

Ara feia uns quants dies que no escrivia res per al bloc, he estat una mica enfeinat. I, per sort, en aquests dies Mubàrak ha caigut i els egipcis han començat una transició, sembla ser que cap a millor. Des de diversos sectors de Catalunya, corre un comentari a sotaveu que diu:  «Hauríem de convertir la Plaça Catalunya en la nostra plaça Tahrir.» I jo penso, ¿què hauria passat si tots els qui vam anar a la manifestació més multitudinària de la nostra història, la del 10J, ens haguessim negat a tornar a casa fins assolir la plena llibertat? Ara bé, al seny català no li agraden aquestes aventures i s'estima més assolir els seus objectius per vies menys impulsives.

¡Però és que no paren! L'última, i per desgràcia sembla que la de sempre, la persecució lingüísitica i cultural perpetrada pel senyor Camps al País Valencià. En primer lloc vaig pensar a posar-me en negre el bloc, com s'ha fet a Vilaweb i d'altres pàgines, però he pensat que seria més útil expressar la meva indignació per escrit. Totes dues accions són igualment vàlides, la primera per impactant, la segona perquè ens dota de més raons, ens reforça moralment.

Alguna cosa passa al País Valencià, perquè no és normal aquesta fixació per tractar de diferenciar-se de Catalunya. Que si el valencià i el català són llengües diferents, que si els Països Catalans no existeixen, la por a permetre la visió de la televisió catalana a València. Ja n'hi ha prou.

Alguns parlen de «genocidi lingüístic», jo no sé si es pot arribar a aquest extrem. El que sí que és cert és que el català (o valencià , pel nom no ens barallarem pas ―sempre que acceptem que és el mateix―) no rep el tracte que es mereixeria  essent la llengua pròpia d'aquella terra, on fins fa uns anys era la llengua predominant. El problema és que si des de les institucions valencianes no es promouen uns mitjans perquè la cultura i la llengua pròpies del País Valencià puguin satisfer les necessitats dels ciutadans, la gent va a buscar el que vol a fora. I aquest fora, mal que els pesi, és el Principat.

Igual que tants i tants immigrants arribats en els darrers temps a casa nostra, els valencians se sentiran estrangers a la seva terra; comminats a recórrer al satèl·lit o a Internet per poder seguir una televisió de qualitat en la seva llengua. TV3 esdevindrà per als valencians, el que és Al-Jazzera per als immigrants àrabs. ¿I d'això en diuen Estat democràtic de Dret? Atacant TV3, el govern valencià, l'únic que aconsegueix és posar-se a tot la Nació catalana en contra. És restringir drets i llibertats bàsiques. Després els separatistes som nosaltres, quan ells són els primers a separar Catalunya de la resta i assenyalar-la com a causant de tots els mals.

Doncs que sapiguen que dificultar l'accés a la llibertat d'informació és més propi d'un Estat d'aquests que comencen a caure com mosques al nord d'Àfrica. Que s'ho facin mirar...