Mercats atroços

PIGS. Porcs, en anglès. Però més recentment ha estat conegut per ser l'acrònim ―en anglès, també― de 4 dels països europeus més castigats per la crisi: Portugal, Grècia, Irlanda i Espanya. I podríem afegir la Itàlia de Berlusconi, i no passaria res ―excepte que ja no ens serviria el nom PIGS que dóna tant de joc. Castigats per la crisi perquè es van veure esquitxats per l’efecte global de la crisi de les subprime (hipoteques concedides a qui no les podia pagar i venudes als mercats com a valors segurs), però agreujades per una economia interna massa basada en mercats especulatius i no productius.

Doncs bé, és evident que aquests Estats no van saber encarar la situació de bonança econòmica com tocava. Això, no obstant, no treu que sigui una vergonya el que està passant amb el finançament del deute d’aquests Estats. L’ésser humà tendeix a oblidar ràpid, massa ràpid des que vivim en aquesta era de la tecnologia. Sembla que ja no recordem qui va ser un dels principals culpables de facilitar el clima propici perquè es donés l’especulació que va acabar provocant la crisi. En diuen agències de qualificació, però darrerament sembla que hagin agafat gust per desqualificar.

Moody’s, Fitch i Standard & Poors formen part ja del vocabulari quotidià dels nostres informatius i diaris. No passa un sol dia que no en sentim a parlar. 3 grans empreses que es dediquen al tràfic d’opinions, valoracions i percepcions. Sense cap control governamental ―ni, per tant, democràtic― es dediquen a jugar amb el diner públic: a portar a l’alça o a la baixa ―segons el seu interès― els tipus d’interès dels préstecs demanats pel govern. En poques paraules, si invertirem més o menys diners d’impostos públics a enriquir els rics.

Hem oblidat ràpid, deia abans. Són aquestes mateixes tres agències les que no van saber veure que es venien parts de deute hipotecari escombraries. Si més no, les tres agències van continuar qualificant-ho com a un producte triple A, de màxima confiança per invertir-hi. (Així ens ha anat…)

Sí, són ells els mateixos que un dia es lleven i decideixen que el deute de la principal potència mundial ja no és fiable al cent per cent. I així provoquen que les borses de tot el món es desplomin agreujant les conseqüències de la crisi. Quin fonament tenen les seves sospites? Potser hauríem de preguntar-nos d’on treuen la informació per dictaminar que per molts brots verds, en alguns casos ja plantes, no ho són i se’ls carreguin amb tanta facilitat.

És perillós i preocupant veure com seguim sense aprendre la lliçó i permetem que els mercats,
aquest monstre sense rostre, segueixi dominant la política. I fins quan hi posem rostre i nom als culpables seguim deixant-nos portar com simples marionetes. No pot ser que els països europeus tremolin quan senten a parlar de les mateixes agències que van agreujar la crisi. Cal ser valents i buscar maneres de mesurar de manera fidedigna el grau de solvència dels Estats. En aquests temes tan fonamentals no podem continuar confiant en empreses privades. Tots els Estats necessiten tenir un deute qualificat d’acord amb la seva realitat perquè ningú pugui especular amb els diners dels seus ciutadans; és tan vital com l’accés a una sanitat pública per a qualsevol persona.

Davant els perills de la globalització econòmica no podem permetre que els localismes polítics perdin la força que tenen en el recolzament de la voluntat popular. Potser seria moment que l’ONU prengués cartes en l’assumpte i vetllés d’una vegada per totes per un funcionament de l’economia que estigués al servei de les necessitats socials. Posem fi a aquestes atrocitats.

El dret ―i el deure― a la indignació

El món canvia molt de pressa, potser massa. I sembla que la política i, sobretot, els polítics no són capaços de seguir-li el ritme. Indignats de totes les edats han sortit de casa les darreres setmanes per demostrar (i demostrar-se) que no estan pas sols. No m'equivoco gaire si dic que una gran part dels nostres conciutadans estan descontents amb la gestió dels seus polítics.

Jo estic indignat, i la indignació s'ha de fer córrer. Aportant solucions, el que ens cal és una indignació constructiva. Els inicis del moviment 15M van ser esperançadors i, fins i tot, il·lusionants: una petita revolta de la nostra època. Un moviment totalment assembleari, amb decisions preses per acord comú. La voluntat de proposar unes noves regles per al joc democràtic, expressades en termes 2.0 per acostar la política al món. Fins aquí pràcticament tots podem coincidir que els anhels d'aquests canvis són compartits per molta gent. Ara bé, no podem oblidar que el sistema actual, mal que els pesi a alguns, és democràtic. Segurament no democràtic a la manera que voldríem, però democratic al cap i a la fi.

En la democràcia actual les coses es canvien és canvien a la manera democràtica que, a dia d'avui, és mitjançant el vot. Entendria que en un sistema no democràtic les revoltes es fessin per altres vies, en no tenir la possibilitat del vot, però aquest no és el cas. És totalment lògic, lícit i, evidentment, necessari que el poble es revolti i reclami millores; és per això que existeixen els drets de reunió i manifestació! I s'ha de combatre qualsevol intent de retallar aquests drets. Però també cal saber respectar les institucions democràtiques. Hem d'entendre que en una societat democràtica els canvis els inicia la societat: la gent, tots nosaltres; però no podem oblidar que els canvis es materialitzen a les seus parlamentàries, que representen a qui les ha triat ―i podem estar d'acord en què els mecanismes actuals no són els que ens representen―, el poble, i que tenen el poder legítim per estructurar la societat. Un moviment de 20 persones no pot aprovar una llei, com tampoc ho pot fer un de 200.000, però ambdós han de tenir la capacitat d'impulsar-la. L'important és crear debat, tenir la capacitat de posar damunt la taula els temes que realment ens interessen, no només els que els interessen a ells. Reclamem això, fem-ho amb força perquè ens farà més lliures com a societat.

Els ideals es defensen amb la paraula, els gestos i els fets i s'expressen en el vot. La meva militància independentista no és res més que una resposta a la indignació del tracte donat a Catalunya per part d'Espanya. El poble inicia el debat, es mobilitza i crea el moviment de les consultes populars dins de la legalitat (o aprofitant buits legals, que és també vàlid); però aquesta acció pren un veritable efecte polític quan, en conseqüència, som els ciutadans els qui votem SÍ o NO a la independència.

Tots coincidim en què manquen canvis, i recolzaré el moviment 15M quan es tracti d'impulsar aquests canvis a favor d'una democràcia més justa, representativa i participativa; però mai quan tracti de coartar la potestat lícita i legal que aquests canvis no es tirin endavant. Si la voluntat real és de canvi no n'hi ha prou amb manifestar-se, també cal votar en conseqüència, cal votar regeneració democràtica! Cridem, protestem, reflexionem, debatem, però sobretot: votem!

Terroristes que ho són i d'altres que ja no

Dilluns, a les notícies, apareixien centenars d'estatunidencs anònims cridant embogits U-S-A, U-S-A! Per què? Doncs perquè les forces militars havien matat Obama..., dic, Ossama Bin Laden. El terrorista més buscat durant tota una dècada va morir en unes condicions poc clares, partint de la base que les versions que ha anat donant la Casa Blanca han estat contradictòries.

Doncs bé, aquest episodi m'ha fet reflexionar sobre alguns temes. En primer lloc, ¿quina havia de ser la meva reacció davant aital notícia? ¿Me n'havia d'alegrar, ho havia de celebrar? Vist l'ambient que regnava a tot el món, em vaig quedar sorprès que tantíssima gent celebrés l'assassinat d'un home. Aquest home era un criminal, un gran criminal. Però potser per això no mereixia més ser jutjat i condemnat per un jurat tal i com es va fer amb els criminals nazis? Particularment no me'n vaig alegrar pas que l'haguessin matat. Vaig celebrar que el criminal no pogués ordir més plans contra la seguretat de la resta d'humans, però em va fer molta ràbia que només hagués pagat la seva trajectòria amb la mort.

En segon lloc, crec que s'ha sobredimensionat la notícia. El setmanari Times va arribar a comparar la mort de Bin Laden amb la mort de Hitler. Si us plau, algú creu que mort el gos, morta la ràbia? La mort de Bin Laden no suposa la mort del terrorisme islamista, si més no, no a curt termini. Els mitjans han tractat la notícia com si el gran i últim objectiu de la lluita contra Al-Qaeda hagi estat la fita d'assassinar-ne el cap més visible. Replantegem-nos-ho; la principal manera de lluitar contra el terrorisme no és a través de les armes, el terrorisme es combat amb democràcia i transparència.

Parlant de democràcia i terrorisme, per desgràcia, a l'Estat on vivim en tenim una certa experiència. Les relacions entre aquests dos conceptes són un dur combat on el terrorisme sap que té les de perdre. A ETA li ha costat força temps, massa temps, i massa víctimes entremig reconèixer que els seus ideals els ha de defensar a les urnes, i deixar les armes per sempre. La banda, debilitada i pressionada per cada vegada més sectors socials, sembla que ha pres la determinació total de desaparèixer.

Bildu, la coalició de partits abertzales que condemnen la violència, recull la lluita dels ideals de la banda i els canalitza de manera democràtica i respectuosa. Com ha de ser! Però sembla que a una bona part de la societat espanyola no li sembla bé que els grups amb idees diferents a les seves es pugui presentar a les eleccions. Condemnant la violència aquestes idees tenen la mateixa legitimitat de presentar-se a les eleccions que qualsevol altra. El que no pot ser és deixar un percentatge prou elevat de la població basca sense la possibilitat que un partit els representi políticament.

¡Democràcia!, per davant de tot. Celebro que el TC a vegades sigui capaç de prendre decisions que facin la nostra democràcia més propera a Europa que a Costa de Marfil. La independència es construeix, si hi ha consens, des de les urnes, i re ni ningú pot tallar les ales dels pobles que volen ser, si volen ser en pau amb la resta.

Parlarem al camp

3 de 4

Tres duels ―i a sobre tan rellevants!― en tan pocs dies ens han fet embogir una mica a tots. Quin meravellós espectacle que dóna el futbol, perquè, com diu el tòpic, el futbol és com la vida. Diria més, l'esport recull en un temps limitat les pressions i les decisions que després hem d'acabar prenent a la vida; és el petit teatre de la vida. I, al final, acaba guanyant qui més treballa, qui més s'ho mereix. Hi ha una certa justícia poètica en l'esport, suposo que això ens meravella una mica a tots. (Alguns, fins i tot, s'ho acaben prenent tot una mica massa a pit.)

Barça

Em sento orgullós de formar part de la immensa munió de seguidors blaugrana que cada dia hem sortit de casa amb el cap ben alt, orgullosos del nostre equip, perdi, guanyi o empati. Ser del Barça és admirar un equip que no es rendeix mai, que té un estil de joc propi, que surt a guanyar, que juga bé i fa meravellar la gernació de seguidors que els segueixen per la televisió, per la ràdio o, els més afortunats, en directe des del camp. Admirem a en Pep Guardiola (quina roda de premsa més magistral!!), perquè el que ha fet és, fins un cert punt, fàcil amb la gran qualitat de la plantilla que tenia; ara bé, no oblidem que, en l'esport, no només cal ser bo, cal demostrar-ho en el dia a dia. En Josep Guardiola ha sabut transmetre la cultura de l'esforç, la humilitat, la companyonia, l'orgull de lluir una samarreta blaugrana a unes estrelles que podrien haver pensat que no els calia. Sóc del Barça, ara més que mai.

Madrid

El Madrid és un dels grans, i ho ha estat durant molts anys. Així ho testimonien els centenars de títols que llueixen a les seves vitrines (i no penso parlar de les circumstàncies en què els van guanyar, perquè és simplificar massa el tema). I la seva ―milionària― plantilla actual està plena de grandíssims futbolistes. Tenen un entrenador que ha demostrat que, quan vol, és capaç de fer bons plantejaments tàctics. Per això crec que és un insult a l'espectacle la manera com han jugat aquests últims enfrontaments. Són capaços de jugar millor del que han demostrat fins ara, exceptuant potser la 1a part de la final de Copa. Jugar a tallar el joc del rival és fins a cert punt acceptable (encara que no ho considero adequat); ara bé, el que és inacceptable és la duresa i la ràbia amb què es produeixen les accions per tallar el joc. I alguns encara es pregunten el perquè de les coses. En el teatre del futbol, alguns no saben acceptar el paper de secundaris i s'emborratxen de faltes i entrades criminals que els acaben destruint; d'altres, s'hi senten a la seva salsa... teatro del bueno. Diuen que el Madrid havia tingut una cosa que en diuen señorío, més els valdria recuperar-ho si volen deixar de fer el ridícul.

D'altres fets

No m'agrada barrejar política i futbol, però us voldria recomanar que llegíssiu aquest article de la CNN, en què fan un paral·lelisme entre les relacions Madrid-Barça i les relacions Espanya-Catalunya. El futbol esdevé una bona eina per explicar Catalunya al món, i si és el Barça qui representa Catalunya, jo ja estic tranquil.

Visca el Barça i visca el futbol!

Compte enrere

Del diumenge 13 de setembre de 2009 al diumenge 10 d'Abril de 2011. Aquestes dues dates seran recordades llargament per tots els catalans, els d'avui i sobretot els que vindran, que les hauran d'estudiar a història. Una perquè va trencar un tabú, i mai podrem agrair mai prou a Arenys de Munt el favor que va fer a l'independentisme, l'altra perquè culmina un procés de mobilització ciutadana sense precedents. Mobilitzar 70.000 persones, voluntàries totes elles, no és fàcil, és pràcticament una proesa.

I diumenge s'acaba tot, tot i que diuen que sempre comença alguna cosa després d'un final. Esperem que així sigui. És cert que la Consulta del 10A no és vinculant, no hi haurà una causa-efecte clara i evident. Però una àmplia participació pot suposar dues coses: primera, que s'encengui l'espurna política real per iniciar el procés cap a la independència, i segona, que es faci un toc d'atenció a la classe política apoltronada: els ciutadans, si volen es poden organitzar i fer la feina molt millor que ells (en un duel Hereu vs Alfred Bosch sempre guanyaria el segon, com a organitzadors de consultes parlo). Així, referent al primer aspecte, serà curiós veure com expliquen els dirigents un vot afirmatiu en la consulta i el negatiu en un tràmit parlamentari. ¿Com ho justificarà el Molt Honorable?

Diumenge serà una festa de la democràcia, la real, la participativa. Una democràcia de base pura i dura, que sembla que molesta a alguns partits perquè és un tipus de democràcia que escapa del seu control. Així, PP, PSC-PSOE (¿existeix un PSC?) i C's criden a l'abstenció. Això no es pot votar. La meva pregunta és ¿això atempta contra algun principi humà bàsic?, ¿oi que no? Doncs endavant, tornem-hi amb les esquizofrènies del polítics. ¿Com justificaran aquests partits la seva crida a votar a les properes eleccions municipals? Ells sols es desacrediten. Tot per al poble però sense el poble (¿us sona?); el poble només quan els interessa. N'hi ha ben bé per llogar-hi cadires...

Però bé, no ens fem mala sang, aquest diumenge sorim tots al carrer per expressar la nostra opinió: Sí, No o en Blanc. Perquè el que és vital és que demostrem la nostra força com a poble, com a ciutadania oberta i respectuosa, però alhora plural. Sense fractures, es pot votar sí a la Independència i té el mateix valor que un No. I si la majoria ho vol, doncs endavant. Potser és això el que els fa por, que parlem alt i clar.

Jo seré en una taula, recollint vots per traduir-los en un missatge clar i concís, allò que massa sovint no aconsegueixen les urnes oficials.

¡Fem córrer la indignació! *

Diu Stéphane Hessel, en el seu petit assaig Indignez-vous, que ―textualment― «le motif de la résistance c’est l’indignation». La indignació porta a la resistència, a la lluita contra la injustícia. Suposo que és el que ens ha portat a tots els que escrivim en aquest bloc, i a molts d’altres, a considerar-nos independentistes. Per què? Cadascú tindrà les seves pròpies raons: culturals, sentimentals, econòmiques, pràctiques… Tant li fa, totes les raons ens han dut a rebel·lar-nos contra la injustícia, a indignar-nos i a compartir un horitzó comú, una meta que volem atrapar. I, si algú té la culpa de l’auge de l’independentisme, és qui ha alimentat aquesta situació en què cada vegada més catalans ens sentim indignats. Perquè vivim en un Estat que no només no ens aprecia, sinó que a sobre ens menysprea (a la nostra identitat, que ja se sap que Barcelona és bona si la bossa sona).

Hessel entén que les raons per indignar-se són cada volta menys clares, en un món molt més complex. Per sort, a Catalunya cada vegada hi ha més joves que veuen que la injustícia de ser català en un Estat intolerant com l’espanyol és insostenible, i això els indigna. Perquè només cal buscar una mica al nostre voltant per trobar aspectes a millorar. Vivim envoltat de motius d’indignació i, darrerament, és sorprenent com cada vegada ens arriben més notícies que aconsegueixen augmentar la nostra indignació, fins i tot quan semblava que això ja no era possible. Només cal que sapiguem obrir els ulls i veure que hi ha aspectes pels quals val la pena lluitar. Com diu Hessel, «cherchez un peu, vous allez trouver».

Cada generació ha tingut la seva pròpia lluita, els seus motius per enfrontar-se a determinades realitats. Sembla que la globalització ha adormit els instints d’indignació. Abans era fàcil saber qui eren els enemics: la distinció entre bons i dolents era molt més precisa. Avui, aquesta distinció ja no és tan clara. Molt sovint hi ha aspectes que ens indignen, però ens costa canalitzar la nostra lluita cap a persones, ideals o institucions concretes. Podríem dir que els dolents han aprofitat la globalització per difuminar-se. Per sort, nosaltres encara sabem a qui hem de dirigir la nostra indignació.

Els nostres avis van defensar la República, els nostres pares clamaren per la Transició a la democràcia, ara ens toca a nosaltres demostrar que volem la Independència. Sabem on ens dirigim, i sabem perquè ho fem. Ara l’únic que ens cal és combatre la indiferència dels nostres conciutadans, amb bones raons. Amb la millor manera de resistència no violenta: apel·lant a la democràcia. A la capacitat lliure i sobirana del poble de Catalunya de decidir el seu futur. La millor manera de fer progressar el nostre projecte és fent córrer la indignació. Aquesta és la nostra raó de ser.

Catalans, apel·lem a la indignació!

*Article publicat originalment al bloc de Joves de SI