Carta al senyor Gregorio Peces-Barba

Benvolgut senyor Peces-Barba,

Li escric en català, si no li sap greu, perquè pel que tinc entès vostè presumeix que tant la seva família com vostè han tingut una llarga relació amb Catalunya. Per això, jo presumeixo que, com a mínim serà capaç d'entendre el català. Si no, no passa res, la gent com vostè tampoc no solen estar gaire oberts a raons.

No sé ben bé per què però el seu cognom em fa pensar en la vella dita castellana que diu cuando veas las barbas del vecino recortar, pon las tuyas a remojar. Suposo que és el que està fent, després de veure com a Escòcia estan a punt d'iniciar un procés sense marxa enrere cap a l'autodeterminació. Però Espanya no és el Regne Unit, aquí només d'esmentar la possibilitat d'exercir la democràcia sorgeixen tots els mals i tornem als vells recursos de sempre: l'amenaça de l'ús de la força, per bé que en to jocós ―evidentment―, tot i que si ho malinterpreten també farà el fet.

De fet, en la primera afirmació que fa, la que diu: «¿qué hubiera pasado si en lugar de quedarnos con Cataluña nos hubieramos quedado con Portugal? [any 1640], porque igual nos habría ido mejor.» No puc estar més d'acord amb vostè, a Catalunya segurament sí que nos hubiera ido mejor, però vostès estarien igual, o pitjor.

Vostè només lamenta el fet que s'haurien perdut els derbis Barça-Madrid, però no pensa en què haurien guanyat el derbi Madrid-Sporting. Ara bé, crec que s'oblida del fet que haurien perdut un dels principals motors econòmics de l'economia, no res: nimietats; ai, perdó, oblidava que Portugal és una de les grans potències d'Europa i que per això li van haver d'injectar grans sumes de capital. Ha pensat, senyor Peces-Barba, que amb Portugal haurien continuat tenint el mateix conflicte cultural-lingüístic i sense l'al·licient econòmic per continuar lluitant-hi. Crec que la seva visió i la seva memòria són molt selectives.

M'agradaria recordar-li que, a nivell històric, podem veure que durant el segle XVII la història de Portugal i Catalunya van anar molt lligades. La nostra revolta dels segadors va permetre que els portuguesos s'alcessin en armes contra els espanyols iniciant així la seva guerra d'independència que acabaria l'any 1668, amb el duc de Bragança com el nou rei Joan IV de Portugal. Malauradament, a Catalunya vam sortir del foc per caure a les brases i ens vam entregar al rei de França; les disputes entre Espanya i França (amb els catalans emprenyant pel mig) acabarien l'any 1659 amb l'infaust Tractat dels Pirineus, que sotmetia una part del territori català al Regne de França i el Principat al Regne d'Espanya. Com diu en el seu últim llibre el meu antic professor Lluís Busquets, va ser l'època de la crucifixió de Catalunya i de la resurrecció de Portugal.

Bé, és evident que vostè, erigit com a gran salvaguarda de la nació espanyola ens va demostrar en la seva xerrada polèmica com no creu en la democràcia. Tota l'estona esmentant la impossibilitat que ni Catalunya ni el País Basc puguin assolir la plena llibertat política, ja que la sacrosanta Constitució no ho permet. Doncs jo em permeto recordar-li, modestament, que cap, CAP, Constitució ―per molt espanyola que sigui― pot passar per sobre de la voluntat popular. La Constitució no pot ser límit de l'expressió popular, ara que hem aconseguit que deixin de bombardejar-nos físicament. Sé que deu fer mal que un col·lectiu pugui decidir que la seva obra més important ja no els és vàlida, però les normes democràtiques són així i li aconsello que s'ho vagi ficant al cap.

Crec que és bo que hi hagi algú que digui les coses pel seu nom, hem d'aprendre a parlar clar des de les dues bandes perquè si no no sortirem mai de l'atzucac en què ens trobem. Vostès creuen que ens aniria bé un bombardeig, doncs nosaltres creiem que hem de marxar i lluitarem per assolir una majoria social clara. Amenaça de les armes contra paraules de democràcia. Crec que si segueix així li estarem eternament agraïts, ens ajudarà a fer més fàcil la nostra feina.

Atentament,

Pau Vall (Independentista demòcrata.)

El primer gest, el més necessari*

Peace, peace, peace! Peace in the world, peace against wars. - Pau Casals

ETA abandona definitivament la violència. Alegria generalitzada, eufòria en alguns casos. Desconfiança, incredulitat i impassibilitat en alguns altres. Una nova passa, una d'important, però encara no hem arribat a la meta tot i que ja la veiem a l'horitzó.

No es pot negar que entrem en una nova etapa per a Euskal Herria, per la seguretat a l'Estat espanyol i a Europa i, sobretot, una nova etapa per a la democràcia i la seva relació amb els moviments independentistes.

No ens podem estar de denunciar i criticar la lentitud amb què s'ha arribat a aquest punt. Més de 50 anys d'existència, 30 d'ells en democràcia, no han servit més que per provocar dolor i danys. No podem dir que no han servit a la causa basca, el conflicte armat ha internacionalitzat el conflicte però a un cost inassumible per a la societat basca. En aquest cas, el fi no pot justificar mai els mitjans quan aquests són per la via armada. Ara bé, vist amb certa perspectiva històrica ―i sense ser un expert del tema―, si bé es pot arribar a entendre l'aparició d'ETA en un context dictatorial i repressiu com el del franquisme, és inadmisissible que la seva actuació es perllongués en l'etapa democràtica, en què la llibertat per defensar qualsevol postura ―incloses les independentistes― era un fet, dèbil però existent. ETA ha existit més anys sota democràcia que sota franquisme i, malauradament, sota el beneplàcit d'un cert sector social d'Euskadi.

Per sort, en els darrers temps aquest suport s'ha vist reduït a favor d'opcions abertzales que han virat cap a un sobiranisme cívic i plenament democràtic. L'aparell polític ha entès que no podia ser només una part del moviment d'alliberació nacional, sinó que era l'única part amb possibilitats reals d'assolir l'objectiu desitjat. Aquest viratge de plantejament ha estat àmpliament recolzat per la societat civil basca, mostra d'això n'ha estat l'èxit de la plataforma Bildu en les darreres eleccions municipals i que probablement es repetirà amb Amaiur. Tot això sumat a un debilitament econòmic, personal i de recursos al si de l'organització etarra, degut a l'ofegament a què ha estat sotmesa per les forces de seguretat espanyoles i basques. El fet que ja no només els de fora els combatin, sinó que els qui abans els donaven suport ara els girin l'esquena ha acabat provocant el fi de la violència.

L'únic problema és que la pau s'haurà d'establir amb l'únic partit polític que en els darrers temps de voluntat conciliadora per la banda abertzale s'ha negat a parlar, el Partit Popular. Ho ha demostrat fins i tot en una conferència internacional amb personatges de talla mundial, fet que mostra o bé poca talla democràtica o bé un tacticisme electoralista (execrable); esperem, pel bé de tots i del País Basc, que sigui això darrer.

Un fi de la violència que es produeix sense haver assolit els objectius que en van provocar la fundació, però que allisa el camí i assenta unes bases per facilitar aquest objectiu i que sigui possible en un termini no gaire llunyà.

Avui, per fi, es pot dir Gora Euskal Herria Askatuta dins un marc democràtic desvinculat a qualsevol reminiscència terrorista. Això farà créixer els adeptes a la causa abertzale, alegrem-nos-en perquè la democràcia cada vegada tingui més alternatives i més fortes!

^* En cap moment es parla de pau, perquè aquesta no consisteix únicament en l'absència de conflicte armat.

Democratisme cínic

Fa poc, a classe, parlàvem dels valors democràtics, de la cultura política espanyola, del descontentament amb el sistema, etcètera. En un moment donat va sorgir el terme “democratisme cínic” per referir-se a la visió sobre la política dels espanyols. “Democratisme cínic”…, em va fer pensar.

És curiós veure com, amb dades d’enquesta del CIS, els espanyols mostren un clar suport al sistema democràtic com a sistema d’organització política (75-80%) mentre que estan descontents amb el funcionament de la política. Fins aquí res que no se sàpiga ―és una de les raons del moviment indignat―, fins i tot aquestes mateixes idees podrien ser perfectament extrapolables a la societat catalana.

Ara bé, realment els espanyols són tan demòcrates com afirmen? És molt fàcil afirmar sobre el paper o en una entrevista telefònica que la democràcia és el sistema més preferible, però què hi diuen els fets? I aquí m’encaixava a la perfecció el “democratisme cínic”: demòcrates que menyspreen els valors morals que comporta la democràcia.

Democràcia? Sí, però fins a quin punt? Els independentistes sabem bé que la democràcia, per als espanyols, només es pot aplicar en determinats supòsits, que són els que vénen configurats de sèrie. Hi ha temes democràtics i d’altres que no accepten discussió ni debat possible. Davant els moviments secessionistes la democràcia s’oblida i passa a imperar la mentalitat militar, garant de la sagrada unitat de la pàtria. Com un pòsit caciquista, ara ja no controlen què votem sinó sobre què votem (o què no votem), i no sé què és pitjor.

Jo no demano que els espanyols donin suport a la independència de Catalunya, com si que fan la majoria de britànics, és lògic i comprensible que els espanyols no vulguin perdre part del seu territori. Només demano respecte i valors democràtics, que en democràcia tot s’ha de poder debatre. No han sabut entendre que amb aquest cinisme democràtic han allunyat més la política dels ciutadans i encara han donat més raons als independentistes.

El que separa Catalunya d’Espanya no són només projectes nacionals diferenciats, sinó diferents concepcions democràtiques; i, en els temps que corren, aquest abisme és molt més profund que el primer.

*Article publicat al bloc d'Opinió Jove

Constitucions i dèficit democràtic

Fins ara vivia enganyat. Sempre havia sentit que la Constitució espanyola de 1978 era quelcom sagrat i intocable. (Sense acabar d'entendre-ho ni compartir-ho.) Després vaig entendre el perquè, quan vaig comprovar quins eren els mecanismes per reformar-la. Les majories reforçades de 3/5 parts tant a Congrés i Senat feien complicadíssima qualsevol reforma, vist el bipartidisme clar que domina la política espanyola. Només un acord entre PP i PSOE ho feia possible, i això semblava força improbable vista la forta divergència ideològica entre ambdós i per electoralisme, ja que un acord amb el partit de l'oposició perjudicaria el partit que governés en aquell moment.

Avui, però, sembla que ja s'ha superat. Avui hem pogut comprovar que l'entesa entre PP i PSOE és més fàcil que mai. Hem vist com, a l'hora d'obeir dels dictats dels pilars de la UE o a l'hora d'enfrontar-se als "nacionalismes perifèrics", l'entesa és ben fàcil. Molt bé, les regles de joc són aquestes: els dos partits sumen més de 3/5 parts i poden reformar la Constitució al seu gust.

On queda, però, la democràcia? Algun d'aquests partits duia aquesta reforma al seu programa polític? No, evidentment. I en quina posició quedaria una Constitució que —en teoria— representa la voluntat popular de la ciutadania. Pels terres, qualsevol persona que no sigui un economista o que representi els interessos dels mercats, entendrà que aquesta reforma exprés és totalment antidemocràtica; no en la forma (legalment...) però sí en el fons. Per poder assolir un consens entre la població cal un debat pausat i temps. Justament el que no volen els mercats.

Això és precisament el que no es vol, obrir debats, perquè aboquen a l'esclat de la caixa de Pandora dels grans defectes que ens han llegat una Constitució postfranquista i 30 anys de democràcia. Però és que precisament la força de la democràcia resideix en el fet que sempre és millorable. I cada vegada hi ha més gent que ho demana, que es mobilitza, que clama per un sistema més just i més proper al de les seves expectatives.

El gran problema és que a les Espanyes no es creu ni en la democràcia, ni en el debat, ni en l'entesa. Només es creu en la imposició —en els darrers anys una imposició tenyida de democràcia, això sí—, i només cal saber una mica d'història per comprovar que Espanya deu ser un dels Estats amb més cops d'Estat en la seva història... I per això cada volta som més els desencantats.

«El dèficit democràtic genera independència», diu Jaume López en aquesta entrevista. I té raó. L'independentisme avança per diverses raons, però de les dues principals ja n'he parlat. En primer lloc, l'econòmica; no oblidem que la reforma constitucional escanyarà més els pobres recursos migrats d'una Catalunya espoliada. En segon lloc, el dèficit democràtic; una raó que porta a creure que segurament en molts aspectes un nou Estat Català seria capaç d'afrontar millor segons quines situacions, pel major bagatge democràtic que ha acreditat Catalunya.

Ah, sí. I una tercera: la identitària. Ja se sap que qui té una llengua té una identitat. I mentre aprofiten que tothom està pendent de la reforma constitucional aprofiten per colar-nos un altre gol per l'esquadra: el castellà serà llengua vehicular a Catalunya.

Qui continua pensant que encara no toca?

Mercats atroços

PIGS. Porcs, en anglès. Però més recentment ha estat conegut per ser l'acrònim ―en anglès, també― de 4 dels països europeus més castigats per la crisi: Portugal, Grècia, Irlanda i Espanya. I podríem afegir la Itàlia de Berlusconi, i no passaria res ―excepte que ja no ens serviria el nom PIGS que dóna tant de joc. Castigats per la crisi perquè es van veure esquitxats per l’efecte global de la crisi de les subprime (hipoteques concedides a qui no les podia pagar i venudes als mercats com a valors segurs), però agreujades per una economia interna massa basada en mercats especulatius i no productius.

Doncs bé, és evident que aquests Estats no van saber encarar la situació de bonança econòmica com tocava. Això, no obstant, no treu que sigui una vergonya el que està passant amb el finançament del deute d’aquests Estats. L’ésser humà tendeix a oblidar ràpid, massa ràpid des que vivim en aquesta era de la tecnologia. Sembla que ja no recordem qui va ser un dels principals culpables de facilitar el clima propici perquè es donés l’especulació que va acabar provocant la crisi. En diuen agències de qualificació, però darrerament sembla que hagin agafat gust per desqualificar.

Moody’s, Fitch i Standard & Poors formen part ja del vocabulari quotidià dels nostres informatius i diaris. No passa un sol dia que no en sentim a parlar. 3 grans empreses que es dediquen al tràfic d’opinions, valoracions i percepcions. Sense cap control governamental ―ni, per tant, democràtic― es dediquen a jugar amb el diner públic: a portar a l’alça o a la baixa ―segons el seu interès― els tipus d’interès dels préstecs demanats pel govern. En poques paraules, si invertirem més o menys diners d’impostos públics a enriquir els rics.

Hem oblidat ràpid, deia abans. Són aquestes mateixes tres agències les que no van saber veure que es venien parts de deute hipotecari escombraries. Si més no, les tres agències van continuar qualificant-ho com a un producte triple A, de màxima confiança per invertir-hi. (Així ens ha anat…)

Sí, són ells els mateixos que un dia es lleven i decideixen que el deute de la principal potència mundial ja no és fiable al cent per cent. I així provoquen que les borses de tot el món es desplomin agreujant les conseqüències de la crisi. Quin fonament tenen les seves sospites? Potser hauríem de preguntar-nos d’on treuen la informació per dictaminar que per molts brots verds, en alguns casos ja plantes, no ho són i se’ls carreguin amb tanta facilitat.

És perillós i preocupant veure com seguim sense aprendre la lliçó i permetem que els mercats,
aquest monstre sense rostre, segueixi dominant la política. I fins quan hi posem rostre i nom als culpables seguim deixant-nos portar com simples marionetes. No pot ser que els països europeus tremolin quan senten a parlar de les mateixes agències que van agreujar la crisi. Cal ser valents i buscar maneres de mesurar de manera fidedigna el grau de solvència dels Estats. En aquests temes tan fonamentals no podem continuar confiant en empreses privades. Tots els Estats necessiten tenir un deute qualificat d’acord amb la seva realitat perquè ningú pugui especular amb els diners dels seus ciutadans; és tan vital com l’accés a una sanitat pública per a qualsevol persona.

Davant els perills de la globalització econòmica no podem permetre que els localismes polítics perdin la força que tenen en el recolzament de la voluntat popular. Potser seria moment que l’ONU prengués cartes en l’assumpte i vetllés d’una vegada per totes per un funcionament de l’economia que estigués al servei de les necessitats socials. Posem fi a aquestes atrocitats.

El dret ―i el deure― a la indignació

El món canvia molt de pressa, potser massa. I sembla que la política i, sobretot, els polítics no són capaços de seguir-li el ritme. Indignats de totes les edats han sortit de casa les darreres setmanes per demostrar (i demostrar-se) que no estan pas sols. No m'equivoco gaire si dic que una gran part dels nostres conciutadans estan descontents amb la gestió dels seus polítics.

Jo estic indignat, i la indignació s'ha de fer córrer. Aportant solucions, el que ens cal és una indignació constructiva. Els inicis del moviment 15M van ser esperançadors i, fins i tot, il·lusionants: una petita revolta de la nostra època. Un moviment totalment assembleari, amb decisions preses per acord comú. La voluntat de proposar unes noves regles per al joc democràtic, expressades en termes 2.0 per acostar la política al món. Fins aquí pràcticament tots podem coincidir que els anhels d'aquests canvis són compartits per molta gent. Ara bé, no podem oblidar que el sistema actual, mal que els pesi a alguns, és democràtic. Segurament no democràtic a la manera que voldríem, però democratic al cap i a la fi.

En la democràcia actual les coses es canvien és canvien a la manera democràtica que, a dia d'avui, és mitjançant el vot. Entendria que en un sistema no democràtic les revoltes es fessin per altres vies, en no tenir la possibilitat del vot, però aquest no és el cas. És totalment lògic, lícit i, evidentment, necessari que el poble es revolti i reclami millores; és per això que existeixen els drets de reunió i manifestació! I s'ha de combatre qualsevol intent de retallar aquests drets. Però també cal saber respectar les institucions democràtiques. Hem d'entendre que en una societat democràtica els canvis els inicia la societat: la gent, tots nosaltres; però no podem oblidar que els canvis es materialitzen a les seus parlamentàries, que representen a qui les ha triat ―i podem estar d'acord en què els mecanismes actuals no són els que ens representen―, el poble, i que tenen el poder legítim per estructurar la societat. Un moviment de 20 persones no pot aprovar una llei, com tampoc ho pot fer un de 200.000, però ambdós han de tenir la capacitat d'impulsar-la. L'important és crear debat, tenir la capacitat de posar damunt la taula els temes que realment ens interessen, no només els que els interessen a ells. Reclamem això, fem-ho amb força perquè ens farà més lliures com a societat.

Els ideals es defensen amb la paraula, els gestos i els fets i s'expressen en el vot. La meva militància independentista no és res més que una resposta a la indignació del tracte donat a Catalunya per part d'Espanya. El poble inicia el debat, es mobilitza i crea el moviment de les consultes populars dins de la legalitat (o aprofitant buits legals, que és també vàlid); però aquesta acció pren un veritable efecte polític quan, en conseqüència, som els ciutadans els qui votem SÍ o NO a la independència.

Tots coincidim en què manquen canvis, i recolzaré el moviment 15M quan es tracti d'impulsar aquests canvis a favor d'una democràcia més justa, representativa i participativa; però mai quan tracti de coartar la potestat lícita i legal que aquests canvis no es tirin endavant. Si la voluntat real és de canvi no n'hi ha prou amb manifestar-se, també cal votar en conseqüència, cal votar regeneració democràtica! Cridem, protestem, reflexionem, debatem, però sobretot: votem!