Corrupció i desigualtat

Últimament no fem més que sentir parlar a través dels mitjans de dos grans conceptes: corrupció i desigualtat. Arran dels afers Matas, Camps, Millet, Pretòria, etcètera s'ha vist com augmentava la concepció tan arrelada que vivim en una societat corrupta i moguda pels interessos dels més poderosos. I és a partir dels processos judicials en què han desembocat quan s'ha començat a parlar de la desigualtat ciutadana, el famós  «no tots som iguals davant la llei».

La corrupció és inherent a la naturalesa humana, en totes les societats en trobem casos i exemples perquè serveixen per satisfer la necessitat insaciable d'algunes persones. Això, però, no la justifica. L'objectiu racional de l'espècie humana organitzada en societat ha de ser posar límits racionals a l'actuació humana, la famosa sentència de «la meva llibertat acaba on comença la d'altri». 

El gran problema és que aquesta corrupció comporta una erosió continuada al sistema democràtic i desemboca en el populista «tots són iguals». Com podem acabar amb aquesta corrupció? Control, control i més control; directe, indirecte; popular, parlamentari i legal. Com deia avui mateix a twitter el cantautor Feliu Ventura «Quan m'envaeix la desafecció política pense en la desinfecció política.»

Hem de diferenciar, no obstant, dues vessants diferenciades. Per una banda, el desfalc de diners públics per part de persones i societats privades només es pot fer amb legislacions dures i amb una bona supervisió del compliment d'aquestes. Per altra banda, la corrupció dels càrrecs públics també té un component de control públic, més enllà del control legal ―que també hi és―; a nivell politològic ens hem de fer la pregunta següent: ¿hi ha algun sistema que redueixi les probabilitats de corrupció política? 

Des del bloc del Pati descobert llegeixo una síntesi d'un article de Nicholas Charron que puntualitza l'afirmació per la qual els sistemes majoritaris són menys propensos a la corrupció, i afirma que això només és cert quan el nombre de partits amb possibilitats reals d'accedir al poder només són dos. Això implica que el ciutadà ha de triar entre la disjuntiva de bipartidisme o corrupció? Què passaria amb la corrupció amb un sistema mixt pluripartidista? Podria ser que la pressió entre partits fos a diverses bandes per intentar arrabassar l'escó d'algun altre partit en cada determinat districte electoral? Aquest sistema de pressions creuades podria ser més efectiu per combatre la corrupció (ja que es donaria tots contra tots) i podria combinar-lo amb un sistema electoral pluripartidista? Són elements a tenir en compte i que serien dignes d'estudi. De moment, sembla ser que la lluita contra la corrupció encara té un llarg i costerut camí per davant.

I desigualtat. Hem vist com la desigualtat ha saltat a primera pàgina dels diaris arran de privilegis que han rebut determinades persones que havien de tenir tractes amb la justícia. El que m'indigna és que es faci el comentari de no som tots iguals. Evidentment que no. La pròpia Constitució del Regne d'Espanya és contradictòria en aquest aspecte. En l'article 14 diu, literalment: «Los españoles son iguales ante la Ley, sin que pueda prevalecer discriminación alguna por razón de nacimiento, raza, sexo, religión, opinión o cualquier otra condición o circunstancia personal o social.» Ara bé, després existeix un Títol II anomenat: «La Corona», on se'n va a l'aigua tota l'argumentació anterior. No érem tots iguals? Llavors per què hi ha una determinada família amb privilegis que no pot tenir cap altra família? Com s'ha dit alguna vegada, la pròpia Constitució té aspectes anticonstitucionals! La pròpia Constitució ja ho diu que no tots som iguals, així doncs, de què s'estranyen?

Desiguals i corruptes, radiografia de l'Estat a què estem sotmesos. N'hi ha per posar-se a córrer i marxar ben lluny!

Escòcia, un pas endavant. I Catalunya?

La confrontació democràtica està servida «nord enllà,/ on diuen que la gent és neta/ i noble, culta, rica, lliure,/ desvetllada i feliç!», com va dir el poeta. N'estic segur que, com a mínim per als qui ens interessa la política, a Escòcia vénen temps molt interessants. I serà un espectacle assistir a la contesa de legitimitats democràtiques ben enteses ―i ben exercides― per part dels governs del Regne Unit i d'Escòcia. I és que el que hi ha en joc no és pas cap minúcia.

Des que el passat mes de maig les eleccions al Parlament escocès de Holyrood van donar una victòria claríssima, aclaparadora i històrica al partit nacionalista-independentista escocès de l'SNP l'horitzó d'un referèndum d'independència ha anat prenent nitidesa. Ja després de la victòria, finalment amb majoria absoluta, el líder de l'SNP, Alex Salmond, va apressar-se a anunciar la voluntat d'organitzar un referèndum d'autodeterminació abans de finalitzar la legislatura.

Lluny de la resposta que ens podríem imaginar del govern espanyol de torn davant aital ofensa a la unitat de l'Estat, el govern de David Cameron no va oposar-se a la celebració del mateix, entenent que aquesta era la voluntat dels escocesos. (És trist celebrar una actitud demòcrata que hauria de representar una característica habitual en el comportament dels polítics.) Tot i la victòria de Salmond i l'SNP no cal oblidar l'efecte distorsionador que tenen els sistemes majoritaris en la composició de les cambres de representació. No obstant això, el resultat va ser clar i l'SNP va guanyar les eleccions en vots i escons. (Per cert, no puc estar-me de comentar la gràcia que fa que el nom de l'Estat matriu d'on volen marxar els escocesos sigui Regne Unit...)

I ara què? Tothom sap que el temps va a favor del procés d'independència i és per això que Cameron intenta apressar els terminis perquè, a dia d'avui, no està tan clar que Escòcia assolís la independència. Salmond, però sap que la crisi allunya els escocesos de la City i els acosta a l'autodeterminació si segueixen demostrant el pragmatisme amb què han sabut dirigir els assumptes públics des del poder regional que ostenten des de 2007. Les enquestes diuen que si es fes demà probablement el referèndum es perdria. Només un 35% (aprox.) dels escocesos votarien que sí, mentre que un 40-45% dirien no; la clau, com sempre, la tenen  ―tindran― els indecisos.

I davant de tot això és quan jo em pregunto què carai estem esperant nosaltres a fer aquest pas. Els esocesos estan tenint la valentia i el coratge polític de creure que són capaços de tirar-ho endavant tot i tenir menys suports i raons menys potents que les nostres. Ells no pateixen un dèficit fiscal asfixiant (que, per cert, alguns nacionalistes recolzen a Madrit), no estan constantment en el punt de mira ni són la causa de tots els mals, tenen menys suport en les enquestes, etc. Què esperem? Hem de deixar que ens arruïnin, ens empobreixin i ens espoliïn en tots els sentits abans de marxar? Jo crec que no.

Necessitem valentia i orgull, creure'ns que som capaços d'aconseguir-ho, sense això no hi arribarem mai. Perquè si esperem que el suport a la independència vingui més pel desencant de la ciutadania amb Espanya que per la il·lusió de construir quelcom nou, útil i amb força, el present i futur de Catalunya és i serà mediocre. I per això necessitem líders sense por i segurs de fer el més correcte, que no pensin només en l'endemà sinó més enllà. Només amb l'energia que siguem capaços d'abocar en aquest nou projecte serem capaços d'engrescar més i més gent, a Escòcia ho saben. Si ens dediquem a esperar i esperar el moment adient, aquest no arribarà mai, perquè haurà mort a la poltrona des d'on esperava que comencés una batalla que ningú es va recordar de convocar.

Una unió de futur

La Unió Europea (UE) passa una etapa d'inestabilitat com a institució supraestatal. La percepció de la gent sobre les institucions europees és que es dediquen més a protegir els interessos macroeconòmics de determinats Estats més que de l'economia dels ciutadans d'aquells Estats. Amb la crisi hem perdut una oportunitat de construir Europa i s'ha optat per enfortir un club d'Estats de nom Unió Europea.

El futur, és evident, passa per la Unió Europea. Però no per una Unió Europea tal i com l'entenem ara. El futur és dels europeus i és per això que cal buscar mecanismes per incentivar la implicació política dels europeus en les institucions comunitàries, de tota la col·lectivitat, del demos europeu.

Danya moltíssim la imatge de la Unió Europea el fet de no tenir una sola veu davant el món i resta part de la credibilitat que poguéssim tenir. És un gran problema que els teòrics dos líders de la Unió Europea, Herman Van Rompuy (President del Consell Europeu) i Durão Barroso  (President de la Comissió), facin una roda de premsa a la qual hi hagi molts menys periodistes acreditats que a la que fan paral·lelament Merkel y Sarkozy. Què vol dir això? Francesos i alemanys tenen dret a imposar a la resta el seu criteri només perquè les seves economies funcionen millor que les de la resta d'Estats? On queda la legitimitat democràtica de la Unió Europea? De què ens serveix escollir un Parlament, si al final les decisions les pren un petit grup selecte?

Ens hem de replantejar el funcionament de la Unió Europea. Hem de tenir en compte què volem. Volem cedir més poder a Europa en conjunt, com a tot, o només a determinades parts d'Europa? Més Europa implica menys Estat. Estem disposats a fer aquest sacrifici? En poques línies ja he suscitat massa interrogants. El problema d'Europa és que té massa fronts oberts i sense resoldre, cal tenir valentia per començar a reflexionar sobre el futur que volem.

La Unió Europea és una eina que ja està en marxa, que no ens podem deixar perdre, però de nosaltres depèn que el seu desenvolupament sigui més ràpid o més lent. La globalització ens hi empeny, sense ella els nostres productes no podran ser competitius a nivell mundial. Hem d'aprofitar que les forces econòmiques ens impulsen cap a un mercat més obert per enfortir lligams polítics. Una força econòmica sense capacitat d'articular discurs polític propi mai tindrà prou força per ser escoltada en el concert internacional.

Hem de ser conscients que aquesta força política només es pot construir des de la legitimitat democràtica i, a més, aquesta ha de ser una força directa. Hem de buscar mecanismes per tal que el demos pugui controlar ―i això pot voler dir triar, ¿per què no?― els poders executius de la Unió Europea. I que siguin els poders triats per la mateixa ciutadania els qui regeixin els destins de la Unió Europea. Sense aquestes reformes veig molt difícil que la gent pugui tornar a confiar en les institucions europees.

Més Europa? Sí. Però només a partir de més democràcia.

Carta al senyor Gregorio Peces-Barba

Benvolgut senyor Peces-Barba,

Li escric en català, si no li sap greu, perquè pel que tinc entès vostè presumeix que tant la seva família com vostè han tingut una llarga relació amb Catalunya. Per això, jo presumeixo que, com a mínim serà capaç d'entendre el català. Si no, no passa res, la gent com vostè tampoc no solen estar gaire oberts a raons.

No sé ben bé per què però el seu cognom em fa pensar en la vella dita castellana que diu cuando veas las barbas del vecino recortar, pon las tuyas a remojar. Suposo que és el que està fent, després de veure com a Escòcia estan a punt d'iniciar un procés sense marxa enrere cap a l'autodeterminació. Però Espanya no és el Regne Unit, aquí només d'esmentar la possibilitat d'exercir la democràcia sorgeixen tots els mals i tornem als vells recursos de sempre: l'amenaça de l'ús de la força, per bé que en to jocós ―evidentment―, tot i que si ho malinterpreten també farà el fet.

De fet, en la primera afirmació que fa, la que diu: «¿qué hubiera pasado si en lugar de quedarnos con Cataluña nos hubieramos quedado con Portugal? [any 1640], porque igual nos habría ido mejor.» No puc estar més d'acord amb vostè, a Catalunya segurament sí que nos hubiera ido mejor, però vostès estarien igual, o pitjor.

Vostè només lamenta el fet que s'haurien perdut els derbis Barça-Madrid, però no pensa en què haurien guanyat el derbi Madrid-Sporting. Ara bé, crec que s'oblida del fet que haurien perdut un dels principals motors econòmics de l'economia, no res: nimietats; ai, perdó, oblidava que Portugal és una de les grans potències d'Europa i que per això li van haver d'injectar grans sumes de capital. Ha pensat, senyor Peces-Barba, que amb Portugal haurien continuat tenint el mateix conflicte cultural-lingüístic i sense l'al·licient econòmic per continuar lluitant-hi. Crec que la seva visió i la seva memòria són molt selectives.

M'agradaria recordar-li que, a nivell històric, podem veure que durant el segle XVII la història de Portugal i Catalunya van anar molt lligades. La nostra revolta dels segadors va permetre que els portuguesos s'alcessin en armes contra els espanyols iniciant així la seva guerra d'independència que acabaria l'any 1668, amb el duc de Bragança com el nou rei Joan IV de Portugal. Malauradament, a Catalunya vam sortir del foc per caure a les brases i ens vam entregar al rei de França; les disputes entre Espanya i França (amb els catalans emprenyant pel mig) acabarien l'any 1659 amb l'infaust Tractat dels Pirineus, que sotmetia una part del territori català al Regne de França i el Principat al Regne d'Espanya. Com diu en el seu últim llibre el meu antic professor Lluís Busquets, va ser l'època de la crucifixió de Catalunya i de la resurrecció de Portugal.

Bé, és evident que vostè, erigit com a gran salvaguarda de la nació espanyola ens va demostrar en la seva xerrada polèmica com no creu en la democràcia. Tota l'estona esmentant la impossibilitat que ni Catalunya ni el País Basc puguin assolir la plena llibertat política, ja que la sacrosanta Constitució no ho permet. Doncs jo em permeto recordar-li, modestament, que cap, CAP, Constitució ―per molt espanyola que sigui― pot passar per sobre de la voluntat popular. La Constitució no pot ser límit de l'expressió popular, ara que hem aconseguit que deixin de bombardejar-nos físicament. Sé que deu fer mal que un col·lectiu pugui decidir que la seva obra més important ja no els és vàlida, però les normes democràtiques són així i li aconsello que s'ho vagi ficant al cap.

Crec que és bo que hi hagi algú que digui les coses pel seu nom, hem d'aprendre a parlar clar des de les dues bandes perquè si no no sortirem mai de l'atzucac en què ens trobem. Vostès creuen que ens aniria bé un bombardeig, doncs nosaltres creiem que hem de marxar i lluitarem per assolir una majoria social clara. Amenaça de les armes contra paraules de democràcia. Crec que si segueix així li estarem eternament agraïts, ens ajudarà a fer més fàcil la nostra feina.

Atentament,

Pau Vall (Independentista demòcrata.)

El primer gest, el més necessari*

Peace, peace, peace! Peace in the world, peace against wars. - Pau Casals

ETA abandona definitivament la violència. Alegria generalitzada, eufòria en alguns casos. Desconfiança, incredulitat i impassibilitat en alguns altres. Una nova passa, una d'important, però encara no hem arribat a la meta tot i que ja la veiem a l'horitzó.

No es pot negar que entrem en una nova etapa per a Euskal Herria, per la seguretat a l'Estat espanyol i a Europa i, sobretot, una nova etapa per a la democràcia i la seva relació amb els moviments independentistes.

No ens podem estar de denunciar i criticar la lentitud amb què s'ha arribat a aquest punt. Més de 50 anys d'existència, 30 d'ells en democràcia, no han servit més que per provocar dolor i danys. No podem dir que no han servit a la causa basca, el conflicte armat ha internacionalitzat el conflicte però a un cost inassumible per a la societat basca. En aquest cas, el fi no pot justificar mai els mitjans quan aquests són per la via armada. Ara bé, vist amb certa perspectiva històrica ―i sense ser un expert del tema―, si bé es pot arribar a entendre l'aparició d'ETA en un context dictatorial i repressiu com el del franquisme, és inadmisissible que la seva actuació es perllongués en l'etapa democràtica, en què la llibertat per defensar qualsevol postura ―incloses les independentistes― era un fet, dèbil però existent. ETA ha existit més anys sota democràcia que sota franquisme i, malauradament, sota el beneplàcit d'un cert sector social d'Euskadi.

Per sort, en els darrers temps aquest suport s'ha vist reduït a favor d'opcions abertzales que han virat cap a un sobiranisme cívic i plenament democràtic. L'aparell polític ha entès que no podia ser només una part del moviment d'alliberació nacional, sinó que era l'única part amb possibilitats reals d'assolir l'objectiu desitjat. Aquest viratge de plantejament ha estat àmpliament recolzat per la societat civil basca, mostra d'això n'ha estat l'èxit de la plataforma Bildu en les darreres eleccions municipals i que probablement es repetirà amb Amaiur. Tot això sumat a un debilitament econòmic, personal i de recursos al si de l'organització etarra, degut a l'ofegament a què ha estat sotmesa per les forces de seguretat espanyoles i basques. El fet que ja no només els de fora els combatin, sinó que els qui abans els donaven suport ara els girin l'esquena ha acabat provocant el fi de la violència.

L'únic problema és que la pau s'haurà d'establir amb l'únic partit polític que en els darrers temps de voluntat conciliadora per la banda abertzale s'ha negat a parlar, el Partit Popular. Ho ha demostrat fins i tot en una conferència internacional amb personatges de talla mundial, fet que mostra o bé poca talla democràtica o bé un tacticisme electoralista (execrable); esperem, pel bé de tots i del País Basc, que sigui això darrer.

Un fi de la violència que es produeix sense haver assolit els objectius que en van provocar la fundació, però que allisa el camí i assenta unes bases per facilitar aquest objectiu i que sigui possible en un termini no gaire llunyà.

Avui, per fi, es pot dir Gora Euskal Herria Askatuta dins un marc democràtic desvinculat a qualsevol reminiscència terrorista. Això farà créixer els adeptes a la causa abertzale, alegrem-nos-en perquè la democràcia cada vegada tingui més alternatives i més fortes!

^* En cap moment es parla de pau, perquè aquesta no consisteix únicament en l'absència de conflicte armat.

Democratisme cínic

Fa poc, a classe, parlàvem dels valors democràtics, de la cultura política espanyola, del descontentament amb el sistema, etcètera. En un moment donat va sorgir el terme “democratisme cínic” per referir-se a la visió sobre la política dels espanyols. “Democratisme cínic”…, em va fer pensar.

És curiós veure com, amb dades d’enquesta del CIS, els espanyols mostren un clar suport al sistema democràtic com a sistema d’organització política (75-80%) mentre que estan descontents amb el funcionament de la política. Fins aquí res que no se sàpiga ―és una de les raons del moviment indignat―, fins i tot aquestes mateixes idees podrien ser perfectament extrapolables a la societat catalana.

Ara bé, realment els espanyols són tan demòcrates com afirmen? És molt fàcil afirmar sobre el paper o en una entrevista telefònica que la democràcia és el sistema més preferible, però què hi diuen els fets? I aquí m’encaixava a la perfecció el “democratisme cínic”: demòcrates que menyspreen els valors morals que comporta la democràcia.

Democràcia? Sí, però fins a quin punt? Els independentistes sabem bé que la democràcia, per als espanyols, només es pot aplicar en determinats supòsits, que són els que vénen configurats de sèrie. Hi ha temes democràtics i d’altres que no accepten discussió ni debat possible. Davant els moviments secessionistes la democràcia s’oblida i passa a imperar la mentalitat militar, garant de la sagrada unitat de la pàtria. Com un pòsit caciquista, ara ja no controlen què votem sinó sobre què votem (o què no votem), i no sé què és pitjor.

Jo no demano que els espanyols donin suport a la independència de Catalunya, com si que fan la majoria de britànics, és lògic i comprensible que els espanyols no vulguin perdre part del seu territori. Només demano respecte i valors democràtics, que en democràcia tot s’ha de poder debatre. No han sabut entendre que amb aquest cinisme democràtic han allunyat més la política dels ciutadans i encara han donat més raons als independentistes.

El que separa Catalunya d’Espanya no són només projectes nacionals diferenciats, sinó diferents concepcions democràtiques; i, en els temps que corren, aquest abisme és molt més profund que el primer.

*Article publicat al bloc d'Opinió Jove