La democràcia a Europa*

La demokratia (govern del poble) nasqué a Europa uns 2.500 anys enrere i, recuperada de manera liberal al segle XIX, ha perdurat com un valor fonamental de la política europea contemporània. En un temps de crisi ―com el que forjà la democràcia a Atenes― s’ha fet més

evident que mai la complexa relació entre la Unió Europea i el sistema democràtic. No debades,sovint s’afirma que el sistema polític de la UE no compliria els requisits democràtics exigits als Estats candidats a formar-ne part. Però, és certa aquesta afirmació?

Procediment vs legitimitat

Els requisits d’accés a la UE es van fixar als criteris de Copenhaguen, l’any 1993, i es basen en els següents punts: estabilitat de les institucions, economia de mercat i assumpció de les obligacions derivades de la pertinença a la UE. Podem obviar els dos darrers punts per la seva tautologia i centrar-nos en el primer: què vol dir estabilitat de les institucions? Segons el Consell Europeu, l’existència d’un Estat de dret, respecte als drets humans i als de les minories i un funcionament democràtic. És aquest darrer punt on s’origina el conflicte, ja que depèn del que s’entén per democràcia.

Segons el professor Javier Arregui, de la Universitat Pompeu Fabra, la UE compleix amb tots els requisits procedimentals per poder ser considerada una democràcia. Totes les institucions amb poder executiu i legislatiu han estat elegides directament o indirecta ―o tenen un poder delegat― i poden ser controlades. Ara bé, els problemes hi són, sobretot pel que fa a la legitimitat democràtica de les institucions.

I és que la manca de legitimitat deriva dels febles mecanismes de rendició de comptes i de competició política de la UE. I no perquè no s’hi facin eleccions, sinó perquè els diputats es deuen als partits (nacionals o transnacionals) per ser reelegits. Les eleccions no són vistes com un procés de contraposició de programes, sinó que es vota en funció de la situació política interna de cada Estat. Aquest és un efecte de l’excés de delegació i la diversitat de conteses ―sense relació entre si― sota el paraigües de les eleccions europees.

En altres paraules, el problema rau en la concepció d’Europa, vista com una suma d’Estats i no com a una unitat política diferenciada. L’absència d’un demos europeu i d’un espai polític i mediàtic compartit és el que mina la legitimitat de la democràcia a la UE.

Una nova concepció

La crisi econòmica dels darrers anys ha exposat de manera crua el dèficit democràtic al qual s’enfronta la UE. Si bé és cert que el projecte europeu tot just és a mig fer, hi ha reformes que cal fer-les ―i ràpid― perquè d’elles en depèn la credibilitat de la UE. És per això que els politòlegs assenyalen la necessitat d’una reforma de la UE en dos àmbits essencials.

En primer lloc, canviar els mecanismes de competició política. És inaudit que només un dels representants de la UE que van recollir el Nobel de la Pau ―el President del Parlament, Martin Schulz― hagi estat directament elegit pels europeus. Caldria que la Comissió Europea, màxim exponent del poder executiu, tingués, com a mínim, un líder i un programa democràticament elegits. La concepció d’Europa prendria llavors un sentit radicalment diferent perquè Europa s’orientaria cap a un projecte dels ―i no només per als― europeus.

Segon, Europa necessita avançar cap a un federalisme propi del segle XXI. «No hay lugar para las soluciones federales dentro de la cultura nacionalista […], defiende el nosotros, la cultura federal es imposible sin el otro», diu Miquel Caminal en la seva defensa del federalisme pluralista. Cal que unitat i diversitat es conjuguin amb lleialtat i consideració, amb il·lusió i política d’alt nivell. L’última esperança europeista rau en el federalisme de l’entesa política i de l’acord en una nova concepció d’Europa.

I és que fins que no se superin les fronteres mentals que ens han imposat els estatalismes, a la democràcia a Europa li mancarà una peça fonamental, un poble. I sense demos, no hi ha democràcia.

*Article finalista al VI Concurs d'articles periodístics de la Representació de la Comissió Europea a Barcelona

Subjecte de sobirania

Un dels acords als quals van arribar ERC i CiU en el seu pacte de govern ―conegut com a pacte per la llibertat― era iniciar la legislatura amb una resolució institucional que marqués l’obertura del procés que ha de concloure amb l’exercici del dret a decidir.

Tots sabem que aquesta legislatura es caracteritzarà per la importància cabdal de tot  el que hi passi (probablement, titllat amb excessiva facilitat d’esdeveniment històric), però sobretot per la recerca del punt d’equilibri just per tirar endavant els reptes que ens hem proposat com a poble. El moment històric requereix alta política, és a dir, grans capacitats de dirimir els conflictes i d’empatia envers els adversaris polítics; i  és que la política és precisament això, la gestió de l’irresoluble conflicte permanent.

Però no tots els conflictes ni totes les situacions es poden resoldre de la mateixa manera, hi ha espais concrets per a l’entesa que no poden ser alterats. El gran problema que es beslluma per aquesta legislatura és la confusió per part dels dos principals partits del lloc on s’han de prendre les decisions rellevants. Sembla evident que qualsevol acte relacionat amb el dret a decidir haurà de passar pel Parlament, i encara més quan parlem de l’inici ―ni més ni menys!― d’un procés constituent.

No només el què, sinó també el com, serà observat minuciosament a Catalunya, a Espanya i arreu del món. I és d’una ingenuïtat impròpia de polítics d’alta volada ―com els que necessitem en aquests moments― pensar que els partits polítics dirien que sí a qualsevol proposta pactada per avançat per CiU i ERC. Pensar que l’esborrany, un cop tramès a les altres forces, no seria filtrat als mitjans era il·lús i poc professional; sobretot després d’haver menyspreat els partits que podrien recolzar la resolució. Deixar-los com a convidats de pedra d’unes negociacions de les quals és vital que se sentin part rellevant ha estat un error tàctic imperdonable i que no es pot tornar a repetir, pel bé del futur de l’Estat que hem de construir entre tots.

«El poble de Catalunya té, per raons de legitimitat democràtica, caràcter de subjecte polític i jurídic sobirà», segons l’esborrany de resolució. Ara es tracta de passar de les declaracions als fets i demostrar que existeix aquest subjecte polític sobirà. I res millor que fer-ho tot demostrant que és al Parlament ―dipositari de la sobirania nacional a través del sufragi― on es prenen les decisions que han de canviar el curs de la nostra història. 

El segrest liberal

Els nostre sistema polític és definit com una democràcia liberal. No deixa de ser un sistema pel qual tots deleguem en els nostres representants la capacitat de governar-nos, sempre que se'ns garanteixi un determinat nivell de drets i llibertats. Fins aquí tothom pot estar d'acord que és un dels sistemes menys dolents ideats per fer funcionar la cosa pública; cadascú hi introduiria diversos matisos, que si més o menys drets o llibertats, que si més o menys poder per als representants, més democràcia directa... Però en el que és bàsic i essencial podríem dir que hi trobem un acord relativament ampli.

Però, malgrat que van ser els grans pensadors liberals els qui van posar les bases dels nostres sistemes polítics moderns, sembla que el liberalisme com a corrent de pensament té cada vegada menys importància en l'esfera pública. Poques vegades el trobem a l'argumentari dels qui defensen la democràcia i  és relegat dels valors fonamentals que s'esgrimeixen en la defensa dels poders públics. I això, per què passa?

Molt probablement es deu a l'auge del neoliberalisme, una ideologia econòmica i políticament totalitzadora que promou la llibertat dels actors econòmics per sobre de tot. La similitud entre dos termes que van lligats a dues concepcions quasi antagòniques de la llibertat fa que   molts s'abstinguin de fer bandera dels valors liberals per no ser presos per neoliberals. Estem tan imbuïts pels valors que ens ha imposat el neoliberalisme des dels anys 80' del s. XX, que estem perdent l'arma més valuosa contra la tirania que lentament ha anat introduint aquest ideologia. 

L'acceptació del qui és diferent i la protecció del més dèbil davant l'abús del poderós, això és el liberalisme. I on queda això en la nostra societat actual? Cada vegada més, veiem com aquestes dues característiques se'ns diu que no són possibles en l'actual situació de crisi. L'economia se'ns presenta com a finalitat i no com a mitjà per satisfer les necessitats de les persones. La sacrosanta austeritat és el valor més important i no s'hi accepten discrepàncies polítiques. L'austeritat és democràtica, però l'hegemonia de l'austeritat és falsa i tramposa, i només pot ser definida com a autoritària.

I és aquí on hem de retornar als valors més preuats i originaris del liberalisme. Les democràcies no s'avenen amb les hegemonies i el que cal és una llibertat de debat ideològic profund, no emmascarat de política partidista o de debats entre dretes i esquerres. (Una distinció, per cert, que els partits d'esquerres estan buidant de sentit des que han decidit defensar els valors immobilistes de la dreta en relació a la distribució de poder i de la riquesa!) La llibertat ha de deixar de ser patrimoni de la dreta per formar part del discurs de tot l'espectre ideològic. El que cal és menys retòrica i més debat en profunditat sobre les idees diverses i, a poder ser, oposades que donin a llum encara més noves idees.

El liberalisme pot ser d'esquerres. És més, el liberalisme també ha de ser d'esquerres, perquè sense això no tenen sentit ni les dretes ni les esquerres. Si el neoliberalisme mata el liberalisme, la tirania haurà vençut el lliure albir i, amb ell, les idees. I llavors, ja serà massa tard.

Reflexions polítiques

L'últim trimestre de l'any ha estat apassionant políticament parlant. Tot just després de vacances ens trobàvem amb la manifestació multitudinària de l'11-S que va marcar el tempo polític de tot el que succeiria després. El fracàs definitiu del pacte fiscal (que ja va néixer mort) i la convocatòria d'eleccions anticipades que van acabar amb un resultat agredolç una mica per a tothom.

Els resultats negatius, des del meu punt de vista, van provenir dels mals resultats de CiU i de SI. De CiU, si bé no desitjava una majoria absoluta que refredés el clam de la Diada, considero que el càstig que va rebre n'Artur Mas va ser excessiu, si bé comprensible pel desgast de les retallades i perquè hem de comprendre que els resultats del 2010 van ser excepcionals. Malgrat tot, van obtenir una majoria prou folgada que assegurava el seu lideratge.  Els comentaris sobre SI me'ls reservo pel final.

La vessant positiva dels comicis va ser que, per primera vegada, el segon partit de la cambra va ser un partit independentista, ERC, amb n'Oriol Junqueras al capdavant. Considero que van fer una campanya molt bona i van ser capaços de netejar la imatge que havia embrutat el partit durant els tripartits. Un altre aspecte positiu és l'ascens de les esquerres, ICV-EUiA i la CUP, sobretot d'aquesta darrera, que aportarà una alenada d'aire fresc i noves maneres de fer política. (I sense oblidar que són independentistes!) I, finalment, 

Sobre Solidaritat. No ho negaré, va ser un fracàs i una decepció per un projecte al qual em sentia vinculat des dels seus inicis. Malgrat tot, no va ser una sorpresa, la majoria ja ens ho temíem però, com algú ha dit molt sàviament, podem considerar que hem mort d'èxit. SI no serà al Parlament, però el tema central del debat polític serà quasi exclusivament la independència de Catalunya, tal i com han fet els diputats de SI durant la passada (mitja) legislatura. Per a mi, SI era només un instrument per assolir la independència i fora del Parlament ha perdut el seu sentit originari: fer la independència. És per això que he decidit desvincular-me'n.  I, realment, em sap molt de greu perquè crec que SI aportava una visió clara i contundent, una manera diferent de fer política, amb mecanismes diferents a l'hora de funcionar com a partit. És una llàstima, però el poble és sobirà.

Ara ja no formo part ni de SI ni de cap altre partit. Aquests dies després de les eleccions i aprofitant les vacances he fet un exercici d'autocrítica. M'he adonat que formar part d'un partit polític no anul·la el sentit crític però massa sovint va fer que deixés de veure la realitat, massa sovint m'entestava a pensar i mantenir-me inflexible en les meves posicions. I no, això no és el que requereix la política ni la societat. I això no és culpa de SI, ni molt menys, ans al contrari, considero que malgrat tot han estat una bona aportació a la política catalana. Però, personalment, m'he adonat que no estic fet per formar part de cap partit, almenys no encara.  

Em prendré un temps de reflexió i de seguiment més independent de l'actualitat per aconseguir una mirada més tranquil·la sobre la realitat. Seguim endavant!

Cap a un nou federalisme

Podríem parlar del federalisme com l’evolució democràtica del feudalisme. Derivats ambdós de la mateixa arrel llatina, foedus ―pacte―, l’un representa el passat d’Europa i l’altre n’ha de representar el futur. Parafrasejant el bisbe Torras i Bages, Europa serà federal o no serà!

L’ascens dels nous processos secessionistes en el si de la Unió Europea hauria d’accelerar la conversió d’aquest ens en un major paraigües comú dels pobles i nacions europeus que en vulguin formar part. La reordenació del mapa polític hauria de desembocar en una sèrie de pactes multilaterals entre iguals que reformulin una anquilosada concepció d’Europa. Caldrà establir un nou i clar sistema de pesos i contrapesos ―polítics, econòmics, judicials...― i sistemes democràtics de conformació de les institucions. Europa hauria de ser capaç d’assumir el poder polític i econòmic cedit pels Estats, mantenint una àmplia autonomia en la resta d’aspectes que els Estats membres decideixin. Únicament la claredat competencial i l’autonomia pressupostària de cada nivell administratiu pot fer gran aquest projecte. Però això només pot sorgir del comú acord de la ciutadania europea, el nou foedus on assentarem les bases del nostre futur no pot ser mai coaccionat.

Aquest és el projecte de futur, el full de ruta que hauria de propugnar ―al meu entendre, i a grans trets― el catalanisme independentista que lluita per esdevenir nou Estat dins de la UE. L’únic federalisme veritablement útil, possible i acceptable per als catalans és aquell que emana del dret inalienable de la ciutadania a decidir el seu futur. Cap proposta federalitzant provinent d’Espanya serà acceptable perquè sorgirà d’una voluntat d’imposar una federació a Catalunya, mai no serà una federació per a Catalunya. S’han acabat els enganys. Espanya ―com és coneguda fins avui― no serà! Catalunya serà federal, sí, però només en una federació de voluntats democràtiques.

El discurs de la por, ja no fa tanta por. És una mica com el conte d’en Pere i el llop. Els beneficis nets de la independència ―ja siguin raons polítiques, culturals o econòmiques― en el millor escenari projectat possible són coneguts i a bastament assumits i compartits. Ara cal bastir i reforçar l’engranatge d’aquest procés, desmentir les calúmnies amb raons i treballar per descartar progressivament tots els escenaris de futur que poden ser percebuts com a negatius per una part de la població. Les incerteses han de deixar de ser excusa per als posicionaments negatius. Això requereix un full de ruta ben traçat i clar, trampejant les passes en fals i assumint amb rigor els esforços necessaris per arribar a la meta.

El federalisme europeu que desitgem requereix que acomplim serenament i voluntariosament aquesta primera tasca. Els catalans som pactistes per naturalesa política i la nostra Ítaca va més enllà del que molts pensen. Ser capaços de caminar tot sols és només la primera passa per poder allargar la mà a la resta de membres del gran pacte europeu. Federals? Així sí.

#11s2012 - Canvi d'estratègia

«Only when identity is coupled with interest does a 

popular  desire for independence come about. If a 

people can be  better off economically, culturally, 

and politically as the core of an  autonomous poli-

tical jurisdiction, then secession emerges.» 

J. Sorens, Secessionism

Des de fa uns dies tots els independentistes vivim en un núvol, en una mena de somni permanent després de la manifestació independentista més gran vista mai a Europa. Com em deia algú fa un parell de dies, encara som a la manifestació. Anem a pams.

En primer lloc, crec que és de justícia que ens donem les gràcies els uns als altres per haver estat capaços de formar part d'un petit gest  —però no per això menys important— de i per a la sobirania. L'actitud de tothom va ser exemplar i vam ser capaços de despertar un corrent de simpatia arreu del món. Aquests dies fa goig passejar-se per Barcelona i observar la gran quantitat de senyeres i estelades que romanen als balcons. 

Després del poble va venir el torn dels polítics. El MH Artur Mas va exercir el seu paper institucional amb més valentia del que molts crèiem; la manifestació li ha trastocat el calendari polític per a la legislatura i estic ben segur que el seu equip treballa amb més celeritat en el pla B i, fins i tot, en el Pla I. Tot i això, i per més que hagi tingut la valentia de dir el mateix aquí que a Madrid, segueix putaramonejant una mica. Ja se sap, la gent no canvia d'un dia per l'altre. Segueix encaparrat en la seva dèria pel pacte fiscal, per més que el poble ja li hagi dit que aquesta és una assignatura optativa, innecessària per aprovar el curs polític.

Tercer, la reacció prèvia d'Europa va ser totalment influenciada per Madrit («no ciutat sinó concepte», com diria Iu Forn) amb l'advertència de quedar fora de la Unió Europea. L'endemà, van rectificar. El més positiu de tot això és que a Espanya es contempla la possibilitat de la independència com una qüestió factible, el més negatiu és que això no serveixi per iniciar una discussió amb posicionaments argumentats. Seguim com estàvem, arguments contra repressió i discursos de la por. Espanya segueix igual.

En quart lloc, sembla que el panorama a Europa s'anirà clarificant en els propers temps. La UE veu com el moment de les secessions de territoris d'Estats membres com un fet inevitable i prepara la resposta política —perquè els tractats no ho preveuen— per solucionar-ho. Des del meu punt de vista, si els processos es duen a terme de manera democràtica, pacífica i cívica, la UE no tindrà més remei que acceptar una ampliació automàtica del nombre d'Estats. Ho crec així en tant en quant la Convenció de Viena considera que els dos Estats resultants d'un procés de secessió conserven la implicació en els tractats internacionals subscrits per l'Estat matriu o primari. L'ampliació hauria de ser automàtica i el que s'hauria de negociar bilateralment amb la UE —a ser possible amb anterioritat a la proclamació de la secessió— seria la forma i les quotes de poder dels dos nous Estats resultants; també Espanya, ja que l'Estat espanyol membre de la UE no seria el mateix que ha subscrit els anteriors tractats europeus.

Ja per acabar, cada cop es fa més patent que la independència de Catalunya és una mostra del fracàs polític espanyol de la transició. El café para todos va aigualir l'objectiu real de les autonomies: dotar d'autogovern els qui realment el volien per aplacar les seves possibles ànsies secessionistes. El fi de la descentralització, sumat a la manca de mecanismes legals per exercir la secessió (paradoxalment aquests mecanismes redueixen les possibilitats de secessió!) han generat l'efecte contrari del que es pretenia i ha provocat a mitjà termini un increment dels secessionistes condicionals —persones que davant la disjuntiva de statu quo vs secessió prefereixen aquesta darrera quan l'statu quo no és previsible que canviï. En definitiva, les persones que fan que la secessió esdevingui una qüestió política central o no del debat públic. Tot això és el que indica Jason Sorens en el seu magnífic llibre Secessionism.

Catalunya ha arribat a aquell punt en què la suma de la identitat i de l'interès públic col·lectiu convergeix en direcció a una única estratègia factible, la secessió. El poble ha parlat al carrer, ara cal que s'expressi a les urnes!