#RedingBCN

Breus apunts sobre la visita de Viviane Reding a Barcelona, en el marc dels debats ciutadans de la Comissió Europea

1. Gràcies, moltes gràcies per venir. Sobretot, perquè molts li havien dit que no ho fes però ha vingut igualment. S'estima Barcelona i Catalunya, es nota.
2. Europa interessa i sobretot interessa als joves. Normalment, quan vas a xerrades sobre política no acostuma a haver-hi més de petits grups, màxim 5-10 persones de menys de 30 anys. Ahir a la Pedrera la mostra present (amb aforament completíssim) era prou significativa de la població en termes d'edat. Això ens demostra que Europa, malgrat tot, és interessant i sexy, sobretot per als joves.
3. Se'ns promet una Europa preocupada per l'economia i que creu que la base del futur només pot ser educació, educació i educació. Perfecte, hi estem d'acord, però això no arriba de la mateixa manera a tots els Estats europeus. Hi ha més diners per Erasmus, però mentre els diners i l'implementació estiguin tan supervisats pels Estats potser no avançarem unitàriament en aquesta direcció. I si Europa se'ns bifurca, costarà molt fer tornar a coincidir els camins.
4. La UE és l'economia més gran del món, està bé no deixar de repetir-nos-ho perquè sembla que només els EUA i la Xina puguin ser les primeres potències econòmiques mundials. De moment ho som nosaltres, però deixarem de ser-ho si no innovem, si no invertim en eficiència a través de la recerca, l'esforç i la millora constant. I podrem millorar l'eficiència si unim les nostres economies, si les fem menys estanques i reduim els tràmits burocràtics per fer el mateix en cadascun dels Estats membres. Unir l'economia és positiu pel que els economistes en diuen economies d'escala (100 gr. d'avellanes són més cares en bosses de 50 gr. que si en comprem 500 Kg, és evident!). Però la comissària ha oblidat que les preferències i les identitats importen en economia. I Europa, en aquest sentit, mai podrà ser tan "eficient" com els EUA pel simple fet que la seva diversitat identitària interna és la que és. I tal com ha recordat, aquest és també el gran valor d'Europa: la unió en la diversitat, e pluribus unum. El respecte i la comprensió vers aquesta diferència ha de ser el nostre valor afegit, aquell element que ens ha de compensar el cost que ens suposa per no poder maximitzar l'eficiència.
5. A Europa es prenen moltes, moltíssimes, decisions que ens afecten. M'ha semblat molt encertada i molt viscuda la seva passió a l'hora de defensar el paper del Parlament Europeu en tot el procés polític. Hem d'anar a votar el proper 25 de maig (jo mateix us animo en aquest vídeo). També és cert que hi haurà un gran pas endavant amb l'elecció com a president de la Comissió Europea del candidat del partit guanyador. Però, encara que els comissaris, hagin de passar exàmens molt rigorosos abans de ser acceptats com a tal, no deixen de ser "imposats" pels Estats. Li negarem al primer ministre europeu que configuri el seu gabinet? Suposo que amb el temps això canviarà, però necessitem més gestos i més símbols provinents d'Europa.
6. Catalunya. Ja ho ha vist, segons vostè, com els luxemburguesos, som gent tossuda. Disculpi'ns per fer-nos pesats amb EL TEMA però sàpiga que no és per gust. De fet, molts estem esperant el dia que puguem posar-nos a construir Europa com qualsevol ciutadà més. Però fins que no resolguem la nostra configuració política, la nostra essència (al capdavall qui som i quin lloc volem ocupar al món), ens costa pensar en res més. Nosaltres volem seguir formant part d'Europa i acceptem que la independència pot significar una sortida provisional de la UE. Ara bé, no ens demani diàleg només a nosaltres, prediqui també al nostre interlocutor que ha de seure i parlar. Estic segur que si ens convoca a Brussel·les per parlar-ne nosaltres vindríem, l'altra part no ho tinc tan clar. Jo entenc que la seva posició és complicada i està vigilada per (alguns) Estats membres, però vostè que sembla que ens entén millor que d'altres mediï d'alguna manera. Públicament ha de fer un paper, però la política de debò sabem que s'acaba fent als despatxos. Allà, doni'ns un cop de mà, que si no, no hi som quan es parla de nosaltres. La nostra manera de ser europeus és essent catalans, i no pensem demanar ni permís ni perdó per això. No entendre-ho significa que cada vegada més gent vegi Europa com quelcom contraposat a Catalunya, fet que ens fa més petits i ens perjudica a tots.
7. Per acabar, moltes, moltes gràcies. Torni aviat i porti els seus companys. Ens han quedat molts temes al tinter (el virtual) i moltes dades sobre el que fa Europa per nosaltres, el que hauria de fer o el que podem fer nosaltres per ella. Fem més debats ciutadans, parlem més sovint d'Europa. Ahir ja ho va veure, el tema interessa perquè se'n parla massa poc des del punt de vista europeu. Com deia Joan Maragall en una llengua ens han parlat massa, en l'altra massa poc. Fins que no parlem d'Europa amb prisma europeu, Europa seguirà quedant massa lluny. Tornin quan vulguin, seguirem aquí, en una de les capitals més belles d'Europa.

La vergonya de la política catalana

«Se vogliamo che tutto rimanga come è, bisogna che tutto cambi» 
Il Gattopardo (1958)

Giuseppe Tomasi di Lampedusa

La primera accepció del mot vergonya al DIEC2 la defineix així: f. [LC] Deshonor humiliant, cosa deshonorant. És una definició dura per l'ús més aviat banal que li donem qüotidianament però que s'ajusta perfectament al tema del qual vull parlar. Ho vull dir ben alt i clar: és una vergonya que no tinguem un sistema electoral català. (I probablement abans de vergonya hi afegiria un adjectiu que m'estalvio.)

Doncs sí, mal que ens pesi, no tot és culpa d'Espanya. En alguns aspectes els polítics i els partits catalans són tan deixats com els espanyols quan, per posar un exemple, han de tirar endavant el corredor mediterrani (gràcies, Europa!). S'ha explicat per activa i per passiva: som l'única Comunitat Autònoma de l'Estat espanyol que en 34 anys d'autonomia no ha estat capaç de posar-se d'acord per fer una llei electoral pròpia. De fet, actualment l'Estatut del 2006 regula aquesta qüestió amb la disposició transitòria segona, que manté en vigència la disposició transitòria quarta de l'Estatut de 1979. Es-per-pèn-tic! Però bé, els catalans som els del qui dia passa any empeny!

Ara, però, tot està a punt de canviar. El procés ens salvarà! Diuen que aquesta vegada és la bona, que hi ha una ponència al Parlament que ja ho té tot ben encaminat. I ara sí que sí, un doble sí. Però per fer el que estan a punt de fer jo crec que més val que no s'hi posin. Segurament, si s'aprova, sortiran els principals partits i diran que és un èxit. "Per fi! Ens ha costat però ja tenim llei electoral", diran. I un rave. Si tot va com sembla l'únic que deixarà de ser vigent és la disposició transitòria de la transitòria perquè del que és el contingut no canviarà gaire res. 

L'única pressa que hi ha per aprovar-la és per poder tenir una Junta Electoral pròpia que, arribat el moment, supervisi la consulta o les eleccions avançades del 9 de novembre. Ep, que està molt bé!, però, ja que ens hi posem per què no anar més enllà? De moment els únics avanços respecte a la situació actual són el de la Junta, el fet que la llei promouria majors nivells de participació i posaria les bases per adaptar l'acte electoral a les noves tecnologies. Totalment d'acord, però què hi ha del nucli dur de la qüestió?

Un sistema electoral és el mecanisme emprat per convertir vots en escons, és a dir, les instruccions que ens indiquen com cal llegir els resultats electorals bruts (vots a partits) per determinar la configuració de les institucions directament electes. En aquest àmbit no hi ha modificacions a la vista. Malgrat les creixents demandes d'una major representació personal al Parlament (¿qui és el nostre diputat?) no sembla que es vulgui fer cap reforma en aquest sentit. 

Sembla una burla que l'únic canvi "rellevant" sigui el fet que la província de Barcelona guanyi 2 escons més per contrarestar l'augment demogràfic dels darrers anys i reduir el malapportionment ―la desviació entre el % d'escons i el d'electors de cada circumscripció. De fet, el veritable problema de l'actual sistema no és la diferència entre el nombre de vots per escó, que hi és, sinó el fet que obtenir el primer diputat és molt més costós fora de Barcelona (vegeu aquí). Té lògica perquè a Lleida, Tarragona i Girona 1 diputat equival al 5,5-6,6% del total de diputats, mentre que a Barcelona amb el 3% legal ja se n'obtenen quasi 3. Però això no és important, igual que no se'ns vol explicar quines seran les instruccions per llegir els resultats de la hipotètica consulta del 9-N. La nostra llei electoral, diran tot ufanosos, mentre pensen que han de fer veure que ho canvien perquè tot pugui seguir igual.

Volem exercir el dret a decidir, sí. Volem poder votar sí a la independència. (El doble sí, ja ho tornem a ser.) Però sobretot, no volem votar de qualsevol manera. Volem un debat digne, públic i obert a la ciutadania sobre com s'han d'articular les nostres relacions amb els nostres representants ―i el vot és la principal manera que tenim de relacionar-nos-hi! Volem un sistema proporcional però també volem tenir una figura que ens pugui rendir comptes. Volem una configuració pròpia de l'espai polític català per tal que ens puguem sentir orgullosos de l'entitat política de Catalunya. Volem, al capdavall, que es prenguin seriosament els sistemes electorals. 

Volem deixar de passar vergonya.

L'estat de la qüestió

Després d'unes setmanes de revifalla i bogeria informativa sobre la consulta i el procés, he volgut deixar passar uns dies abans de posar blanc sobre negre les meves impressions. Sobretot, volia esperar a sentir l'entrevista amb el president Mas de TV3 per acabar de veure quin és l'estat (en mínúscula, per no provocar malentesos) de la qüestió.

1. Ja tenim dia D i pregunta P (amb apartats a i b). La data sembla encertada, seria millor fer-ho abans però cal muntar una infraestructura i saber el camí a seguir. Després de la d'Escòcia, però la gent seguirà votant el mateix sabent el d'Escòcia que sense saber-ho. 9 de novembre de 2014, apuntat a l'agenda.

2. Tots sabem que aquest dia no es farà la consulta. Les vies per organitzar una consulta utilitzant la legislació espanyola fracassaran perquè ni hi haurà pacte amb l'Estat, ni se'ns cedirà la competència per fer referèndums ("ni quiero ni puedo"), ni la llei de consultes tirarà endavant. Mal que ens pesi, la legislació catalana segueix essent part de l'espanyola. Molt probablement, si el 9 de novembre anem a votar serà perquè s'organitzaran unes eleccions plebiscitàries. El president Mas s'ha compromès a fer-nos votar d'alguna manera el 9 de novembre.

3. Sobre la pregunta. És una pregunta estranya i no és l'esperada ni la desitjada. Malgrat tot compleix els requisits que el president s'havia marcat: és clara i inclusiva. És inclusiva perquè inclou les respostes preferides de tot l'arc parlamentari: PP i C's poden votar No; el PSC, Unió i ICV-EUiA (parcialment) poden votar Sí-No i la resta poden votar Sí-Sí. La pregunta també és clara perquè tots sabem què se'ns pregunta: al primer apartat hem de dir si volem canviar la configuració política actual i a la segona sobre si volem que la nova situació política sigui equivalent a la de països "independents" com Holanda o Finlàndia. Tots sabem què se'ns demana. Malgrat tot, la pregunta és clara però no la resposta que se'n desprèn. En una entrada anterior em posicionava en contra d'una pregunta amb 3 respostes precisament per això, perquè cal que la pregunta sigui clara però la resposta també. I en aquesta no ho és. Malgrat tot, entenc que un cop formulada i amb les concessions fetes per una i altra banda no ens queda més que defensar-la fins al final. No és la millor pregunta però ara ja és una bona pregunta. Ens toca jugar amb aquestes cartes i, com en el pòquer, no només la mà decideix el resultat de la partida.

4. Com s'han de llegir els resultats? Com molts analistes ja han posat sobre la taula la independència (Sí-Sí) ha d'obtenir més del 50% dels vots per guanyar i l'statu-quo (No) també. L'única opció que pot guanyar amb menys del 50% és el Sí-No, si es considera que els vots pel No reforcen els del Sí-No. La veritable clau de volta de la consulta, ara com ara ―i considerant que s'arribi a fer― és saber com es llegiran els resultats. Això és el que la majoria esperàvem conèixer de boca del president aquest dilluns. I no ens ho va voler (o saber) dir. Cadascun dels membres de la reunió ha dit coses diferents: ERC diu que amb 51% afirmatiu a cada pregunta i de participació ja n'hi ha prou (¡només un 26% del cens!), la CUP es queixa precisament perquè no ho sap i CiU diu que ara no és moment de parlar-ne. S'equivoquen! Els politòlegs sabem perfectament que els votants no voten només en funció de l'oferta, sinó també de les possibilitats que té aquesta oferta de fer-se realitat. Tal i com passa quan només hi ha en joc un diputat ―els tercers partits són els màxims perjudicats―, en una consulta es decideix una sola qüestió i cal deixar ben clar què implica la opció del Sí-No. Un dels requisits de qualsevol sistema electoral és que les normes s'han de conèixer per avançat i no es poden canviar enmig de la cursa. Els qui voten Sí-No han de tenir molt clar quines conseqüències implica que guanyi la seva opció per decidir si realment la volen votar o, per contra, s'estimen més engruixir els suports a eleccions més clares (No o Sí-Sí).

Sovint, quan algú em pregunta com veig el procés, hi ha molta gent favorable a la independència que em diu que dubta. És normal, després dels moments històrics de les diades, quan l'exaltació no esdevé ràpidament en actes polítics concrets hi ha un lleuger sentiment de frustració. Si a tot això hi sumem les petites nimietats que discuteixen els polítics en el dia a dia, és fàcil caure en el desànim. Malgrat tot, a mi m'agrada agafar una mica de perspectiva històrica. Fa poc més de 2 anys el govern apostava per un pacte fiscal, avui ja tenim acord ampli, data i pregunta. Com diu el meu avi: a poc a poc i bona lletra, però com deia l'avi del meu avi: sempre hem de tenir un roc a la faixa. Anem a bon ritme i anem fent via perquè ja no podem anar enrere.

Les eleccions que vénen

El 2014 votarem sí o sí. Encara sense saber si la consulta sobre la independència serà factible, el que és segur és que tots els ciutadans de la Unió Europea (UE) estem cridats a les urnes entre el 22 i el 25 de maig per exercir el nostre dret a vot. 

Els districtes electorals europeus

Encara enmig de la crisi econòmica més forta que ha assolat Europa des de la Segona Guerra Mundial, les eleccions europees són un data cada vegada més rellevant en el marc del govern multinivell a què ens duu la integració europea. Malgrat tot, els pronòstics semblen indicar que la participació en les eleccions europees (tradicionalment força més baixa) seguirà caient, pel simple fet que són vistes com unes eleccions de segon/tercer ordre. 

Contradictòriament, això passa en uns moments en què el Parlament Europeu cada vegada guanya més i més poders a través dels nous mecanismes de codecisió en el procés legislatiu. A més a més, en el punt en què ens trobem, els partits polítics europeus han decidit adoptar per primera vegada un cap de llista comú. (En el cas dels socialistes serà Martin Schulz, actual president del Parlament Europeu, i els altres partits busquen un candidat; sembla que per l'Esquerra Europea podria ser el grec Alexis Tsipras.) Aquest fet que sembla banal, té un component transcendental lligat amb la manca de legitimitat democràtica de les institucions europees. Si, finalment, el Consell Europeu ―els caps d'Estat i de govern dels 28 Estats membres― decidís nomenar com a president de la Comissió Europea el cap de llista de la força amb més escons al Parlament Europeu, per primera vegada els "europeus" hauríem elegit un president per a Europa. Tot i ser un avenç, no podem deixar de plantejar-nos quina és la legitimitat democràtica d'aquesta elecció quan els principals debats giraran entorn de temàtiques nacionals. En aquesta ocasió el context permetrà defugir menys les qüestions realment europees però segurament només hi seran a segona fila. Tant de bo no fos així.

Com dèiem, la participació a les eleccions europees s'ha desplomat amb els anys, com ens mostra el següent gràfic.

Per entendre en quin punt ens trobem respecte a les nostres relacions amb el Parlament Europeu ―i amb la UE en general― , podem observar les dades que ens presenta l'Enquesta Social Europea. Malgrat que no hi són presents tots els països del club, sí que ens permet presentar algunes dades rellevants. Especialment, sobre la confiança de la ciutadania en el Parlament, val la pena remarcar dos aspectes.

Primer, quina relació s'estableix entre la confiança entre el parlament nacional i l'europeu (Figura 1). Curiosament, veiem com la confiança en uns i altres no és massa alta, però pràcticament a tot arreu ―només exceptuant Dinamarca, Bèlgica i Finlàndia― el Parlament Europeu no aprova. Una tendència remarcable és que els països que en què més es confia en el Parlament Europeu, la confiança no supera la dipositada en el parlament nacional; per contra, la tendència és l'oposada en la majoria de països per sota de la mitjana. Una possible explicació per a això seria que el segon grup es correspongui als països amb un parlament nacional més deslegitimat degut als efectes de la crisi econòmica ―precisament les desviacions de cada grup es poden explicar per aquesta raó.

Figura 1

En segon lloc, i seguint amb l'argumentació anterior val la pena remarcar com ha evolucionat la confiança en el Parlament Europeu a Espanya (Figura 2). Una cosa queda clara, els efectes de la crisi econòmica han portat a una reducció dràstica en els nivells de confiança en la institució. Si ens fixem en la meitat esquerra de la gràfica, veiem com els valors del suspens han anat en augment, especialment el 2012, mentre que els valors d'aprovat han seguit una tendència a la baixa. Especialment remarcable és el 15% de ciutadans que posen un 0 al Parlament. Una dada, però, és positiva, cada vegada hi ha més gent que respon a aquesta pregunta, és a dir que és conscient del paper (no entrarem en quin grau) de les institucions europees en el seu dia a dia.

Figura 2

Els temps que vivim són apassionants, tant a escala catalana com a europea. I a Europa s'hi decideixen coses tan importants com les que hem de decidir a Catalunya. Per tant, és important que mai perdem de vista l'horitzó que ens espera. El Parlament Europeu està fent reformes institucionals per construir una Europa que els ciutadans es puguin sentir més seva però, malgrat tot, la ciutadania no confia més en les seves institucions. És la crisi o és la demanda de majors i més profundes reformes institucionals? Probablement és la conseqüència d'unes institucions que encara ens segueixen quedant massa llunyanes i que cada vegada decideixen més. Precisament per la seva rellevància, seguirem investigant.

Nascuts per unir, predestinats a dividir

La presentació del Procés Constituent capitanejat per la monja Teresa Forcades va ser una exhibició de múscul davant d'aquells que se'n van riure tant al principi. Sembla que han fet una gran feina de base durant els darrers mesos que els ha permès estructurar una xarxa d'associacions locals estable. El seu discurs no pot ser més vigent en els temps que corren, però no puc deixar de mirar-me'ls amb desconfiança malgrat la simpatia inicial. 

Els projectes polítics que pretenen aglutinar altres forces difícilment aconsegueixen els seus objectius. Després de l'experiència de Solidaritat Catalana, cada vegada tinc més clar que cap projecte unificador pot venir de fora. El discurs del Procés Constituent no és tan lluny de discursos que ja són presents al Parlament de Catalunya. Especialment des que la (o les) CUP va(n) entrar-hi en les darreres eleccions. Al capdavall, el paper de Procés Constituent és només el d'aglutinar aquells que se senten propers al discurs de la CUP però partint d'una confessionalitat religiosa molt sentida. En ciència sabem que posar un nom diferent per a un fenomen que ja existeix és inútil, conceptes nous han de servir per anomenar fets nous. 

És molt difícil que un partit nou sigui capaç d'aglutinar-ne d'altres sota el seu paraigües perquè només el seu naixement ja genera suspicàcies en els qui ha d'unir. La unió només pot venir de la voluntat d'unir-se de les parts implicades. Per molt que neixin noves formacions per unir, si les prèvies persisteixen en la seva negativa a unir-se, aquesta nova entitat no serveix per al que s'ha creat i més valdria que no hagués nascut. Tal com va passar amb Solidaritat, com a màxim poden aspirar a robar suports dels qui pretenen unir, fet que encara els dificultarà més ser capaços de generar aquesta unió. (Encara que, per ser sincers, SI inicialment sí que tenia una proposta diferent, que el curs dels esdeveniments va convertir en mainstream.)

En política, el naixement de noves opcions només és útil si es pot oferir alguna cosa diferent, si no, més val dedicar els esforços a acostar posicions entre els qui estan separats per petites desavinences.

Arrow i la tercera via

Últimament es parla molt de la tercera via, de la pregunta del referèndum i de les possibles respostes. No deixa de sobtar que quan encara no sabem si el podrem fer ni quan el farem, ja hi hagi gent que s'esveri pel com serà. Certament, el com és important però primer haurien d'aclarir si podrem i sobre què ens faran votar.

La proposta estrella que ha saltat a la palestra aquesta setmana és que, en lloc de consultar a la gent sobre si vol o no la independència, fem una consulta tipus test amb tres opcions possibles: a) Independència, b) Federalisme, c) Status quo. ―Potser algun partit demanarà aquesta setmana que s'hi afegeixi la opció d) "b i c són correctes".― Malgrat que el president Mas ahir va defensar que les terceres vies ja no són el camí, va obrir la porta a fer una consulta amb tres opcions. Ara bé, si el que vol ―com insisteix sovint― és una pregunta clara  i una resposta també clara del poble de Catalunya, fer la pregunta tipus test seria un error. 

El premi Nobel d'economia Kenneth Arrow va desenvolupar una teoria coneguda com la paradoxa d'Arrow. Aquesta teoria demostra que quan els votants tenen tres o més opcions per escollir, no és possible dissenyar un sistema de votació que permeti reflectir les preferències dels individus en una preferència global comuna. Arrow demostrà que només si les preferències dels individus són iguals a les d'un "dictador" el resultat global podria ser racional i coherent amb les preferències individuals. 

Posem aquesta paradoxa en l'hipotètica consulta tipus test. Imaginem 3 electors que poden votar Independència (I), Federalisme (F) o Statu Quo (SQ)

• L'independentista, prefereix I>F>SQ
• El federalista, prefereix F>SQ>I
• L'indiferent, prefereix SQ>I>F

Imaginem que aquestes opcions estan repartides equitativament en la societat. Aquesta opció no sembla tan descabellada perquè molts dels qui es declaren independentistes probablement no ho serien davant una oferta federalista real i seriosa de l'Estat. A més, el 25% dels qui declaren NS/NC en les enquestes podria perfectament ajustar-se a la postura d'indiferent en un context de bombardeig mediàtic a favor de la independència ―i fins i tot potser alguns dels votants del bloc del no.

Doncs bé, en aquesta situació ens trobem que la majoria recolza I>F (independentistes+indiferents) i F>SQ (independentistes+federalistes). Per tant, si la decisió expressada a les urnes fos racional hauríem d'esperar que I>SQ però aquest no és el cas ja que tant els federalistes com els indiferents ―ja surt la "majoria silenciosa"!― preferirien l'Statu Quo a la Independència. I aquest resultat sí que és un gran cacau democràtic. Cap opció no obtindria una majoria suficient com per ser adoptada, però és que, a més a més, tampoc sabríem quin és l'ordre de preferències dels ciutadans sobre el futur de Catalunya!

Quan les eleccions busquen definir el nombre d'escons d'un Parlament, la presència de més de dues opcions a escollir és més fàcilment superada pel fet que la majoria de les preferències almenys obtindran representació (en democràcies proporcionals, esclar). Ara bé, quan el que es busca a les urnes és una resposta clara a l'opinió de la ciutadania, permetre més de dues opcions és un error i encara contribueix més a la confusió sense resoldre el problema plantejat. Els resultats de les urnes, bé que ho sabem, sempre es poden llegir de moltes maneres. Si volem una resposta clara, només hi pot haver una pregunta i dues respostes.


* Des del Cercle Gerrymandering han publicat un article que explica ben detalladament perquè el que escric en aquest article no és correcte. El Teorema d'Arrow no justifica ben bé un referèndum amb només dues respostes. Us recomano que el llegiu!