Les altres llengües del Parlament Europeu*

El Parlament Europeu i les institucions de la UE en general estan a bastament caracteritzades pel seu multilingüisme. El gran respecte vers la diversitat cultural i lingüística d’Europa es fa palès quan observem el funcionament de qualsevol sessió del Parlament, en què tots els diputats poden dirigir-se a la cambra en qualsevol de les 24 llengües oficials de la UE. Això comporta que molt sovint es caracteritzin les institucions comunitàries com grans torres de babel. Les xifres són espectaculars. [English Version also]

Com que tots els documents, comunicacions i intervencions han d’estar disponibles en totes les llengües oficials, es donen fins a 552 combinacions possibles (24 llengües traduïdes a les 23 altres llengües). Això implica que la plantilla de traductors i intèrprets treballant per la UE sigui molt àmplia. El Parlament té 330 intèrprets funcionaris i una cartera de més de 1.800 intèrprets per cobrir diferents actes. Per exemple, en cada sessió plenària del Parlament, s’empren entre 800 i 1.000 intèrprets. També la Comissió té 1.700 lingüistes i fins a 600 assistents per assegurar que tots els documents estan disponibles en tots els idiomes oficials. En general, és àmpliament conegut el complex sistema de gestió lingüística a les institucions comunitàries. Ara bé, el que poca gent sap és que al Parlament Europeu també hi són presents llengües no oficials de la UE. I no, no parlem ni del català ni del gaèlic ni de l’èuscar, sinó que es tracta de llengües no orals: llengües de signes.

Els responsables de l’entrada d’aquestes llengües al Parlament Europeu han estat l’eurodiputat hongarès Ádám Kósa (PPE – Fidesz) i de la belga Helga Stevens (ECR – N-VA) , curiosament ambdós pertanyents a grups conservadors. Aquests dos eurodiputats són sords i empren la llengua de signes ―l’hongaresa en el cas de Kósa i la flamenca en el cas de Stevens― per comunicar-se, per la qual cosa aquestes dues llengües també són presents al Parlament europeu encara que no siguin oficials

Helga Stevens i Ádám Kósa durant la sessió constitutiva del Parlament Europeu 2014-2019

De fet, aquesta serà la segona legislatura per a l’eurodiputat Kósa, que va ser el primer eurodiputat sord de la història a intervenir en llengua de signes a la cambra. No així per Helga Stevens, que s’estrena en aquesta legislatura, però que ja sap què implica ser diputada, ja que va formar part del parlament belga. La normalització i la visualització de la llengua de signes a les institucions ha d’ajudar a la seva normalització també en altres àmbits quotidians i és per això que celebrem la presència d’aquests eurodiputats que generen un parlament més plural i cada cop més sensible amb la diversitat, com ho és també Europa.

*Publicat a Sexy Europe.

TTIP: una amenaça per al benestar*

Sota les impronunciables sigles de TTIP s’amaga una de les iniciatives que marcaran bona part de l’agenda política de la Unió Europea (UE) en aquesta legislatura que tot just encetem. Però què és el TTIP? Si no ho sabeu no patiu, és normal perquè als mitjans pràcticament ningú en parla. TTIP són les sigles en anglès de Transatlantic Trade and Investment Partnership, que és com es coneix el tractat de lliure comerç que estan negociant actualment la UE i els Estats Units d’Amèrica (EUA).

Aquest tractat es gesta a l’ombra des dels anys 90’, quan es van crear grups de treball amb la presència d’empresaris de les dues ribes de l’Atlàntic. Ara bé, no va ser fins al 2011 que un grup d’experts d’alt nivell de la Comissió Europea i de l’Administració Obama va elaborar una sèrie d’estudis prospectius sobre el futur del comerç transatlàntic. Els resultats d’aquests informes van posar les bases de les actuals negociacions del TTIP i van permetre la iniciació de converses formals.

Quins són els objectius de la signatura d’aquest tractat? Doncs en principi són 3. 

1. El primer té a veure amb l’accés al mercat, ja que si se signés les empreses europees podrien accedir al mercat dels EUA i viceversa. Bàsicament del que es tracta és de reduir els aranzels que encara graven l’intercanvi de béns i serveis entre aquests dos territoris. 
2. El segon, i aquest és la mare dels ous, té a veure amb la convergència i harmonització de regulacions i estàndards, és a dir, que el tractat hauria de permetre que tots els productes aptes per a la comercialització als EUA també es poguessin vendre a la UE. 
3. El tercer té a veure amb el fet que un tractat d’aquesta magnitud permetria a la UE i els EUA crear precedents dins el comerç mundial, que obligarien la resta de països del món a adaptar-se a les normes que estableixin a partir del tractat. 

El punt clau, però, rau en la igualació de normes i estàndards. Per què? Perquè avui en dia les principals barreres comercials són no aranzelàries i, de fet, els aranzels per vendre productes de la UE als EUA són molt baixos i suposen un cost fàcilment assumible per a les empreses. La principal barrera comercial la trobem en l’adaptació del producte a uns estàndards o uns altres en funció del lloc de comercialització. (Estudis de la UE han equiparat la diferència en els estàndards a uns aranzels d’entre un 10 i un 20%!) La qüestió que sorgeix llavors és com s’elimina la barrera que suposa tenir diferents regulacions. Aquí és on realment comencen les diferències, ja que a banda i banda de l’Atlàntic els processos per adoptar regulacions es basen en tradicions clarament diferenciades.

Mentre els EUA voldrien que la UE adoptés el seu procés regulador, amb major transparència i deliberació durant el procés legislatiu, la UE s’estimaria més optar per mecanismes de cooperació i reconeixement bilateral d’estàndards. És a dir, per una banda, els EUA volen homogeneïtzar el procés pel qual s’adopten els estàndards i fer-los de manera paral·lela per tal que siguin iguals als dos territori. En canvi, per la seva banda, la UE en tindria prou assumint que les regulacions dels EUA que complissin uns requeriments mínims (acordats en el TTIP, se suposa) serien automàticament homologables en territori europeu. Al capdavall, la controvèrsia deriva de les diferents concepcions a l’hora de regular dels EUA i la UE. Mentre la UE tendeix a regular de manera preventiva, els EUA limiten l’ús dels productes només quan s’ha demostrat que són perjudicials. D’aquí les tensions i l’alarma per part de diverses organitzacions europees.

Com defensava en Raül Romeva en aquest article al diari Ara, hi ha una preocupació creixent sobre els efectes que pot tenir el TTIP en el dia a dia dels ciutadans europeus. Rere l’aparença d’un tractat comercial, sembla que se’ns vol colar un gol per tot l’escaire sobre els nivells de benestar i seguretat (alimentària, ambiental, de consum, etc.). És molt sospitós que les negociacions s’estiguin duent a terme de manera tan opaca, sense que es pugui saber ben bé què s’hi negocia i en quins termes. De moment, però, les pistes que tenim és que els elevats estàndards europeus, que ha costat tant aconseguir, molt probablement seran rebaixats en detriment dels drets dels usuaris i consumidors. Per què ho sospitem? Perquè en aquestes negociacions alguns sectors clau n’han quedat exclosos per por a aquestes rebaixes d’estàndards. Així, el govern dels EUA va eliminar de la taula de negociació el sector financer perquè després de la Gran Recessió la regulació d’aquest sector és molt més estricta que a Europa i no en volen perdre control. És força clar, per tant, que a Europa es corre el perill de rebaixar l’exigència en bona part dels estàndards en els sectors que formin part de la negociació del TTIP.

De ben segur que seguirem rebent notícies sobre el TTIP i caldrà estar-hi atents perquè d’aquest acord en dependran bona part de les nostres condicions de vida futures. Entre Washington i Brussel·les es decidirà en els propers mesos com serà l’entorn en què viurem en el futur. Caldrà seguir atents a les converses i mirar d’evitar d’encaixar un gol difícilment reversible.

*Publicat a Sexy Europe.

El costat fosc de la codecisió*

A segon de batxillerat vaig tenir un professor de castellà que algunes classes ens parlava de l’amor ―i no només quan fèiem literatura. De fet, era un mestre, algú que intentava transmetre als quatre adolescents que teníem l’orella mig parada les ensenyances que ell havia tret de la vida. L’amor de debò ―ens deia― és imaginar-se la roba bruta de la teva parella. Era, i encara és, un home savi perquè ens va ensenyar que tot projecte de futur té els seus peròs, i només si n’ets conscient podràs tirar-lo endavant.

En aquestes eleccions europees hem parlat més del president de la Comissió que del Parlament quan eren les primeres eleccions sota el paraigües delTractat de Lisboa. Un tractat que ha incrementat el poder real del Parlament, ja que bona part de la legislació s’aprova a través del procediment decodecisió ―rebatejat ara com a procediment legislatiu ordinari. A grans trets aquest procediment implica que el Parlament i el Consell actuen com a colegisladors amb el mateix poder. (S’explica de manera gràfica i sexy aquí.) Ara que estrenem una nova legislatura pot ser un bon moment per aprofundir en alguns aspectes d’aquest procediment.

Certament, el fet que el posicionament del Parlament ja no pugui ser ignorat ―com encara passa en aquells àmbits en què sí que s’aplica el procediment de consulta― reforça la legitimitat de la legislació que ve de Brussel·les, ja que aquesta ha passat l’escrutini i l’assentiment dels nostres representants electes. L’extensió del procediment de codecisió es va fer precisament per lluitar contra el dèficit democràtic de la UE però no tot són flors i violes. Alguns politòlegs especialitzats en temes europeus ja han posat sobre la taula els efectes indirectes que implica l’ampliació de la codecisióa la major part de la legislació.

L’expansió de la codecisió tenia com a objectiu reforçar la legitimitat democràtica del funcionament de la UE, tot fent que la postura del Parlament fos necessària sempre. Però en una entitat política no només importen les institucions formals ―el que està escrit― sinó que cal tenir també molt en compte les informals. Què entenem per institució informal? Qualsevol norma no escrita però que defineix de manera habitual la manera de fer les coses. Tota institució formal, com la codecisió, genera institucions informals que poden influir a bastament en els resultats polítics als quals s’arriba. Heu sentit a parlar mai dels triàlegs? No? Doncs són una de les institucions informals més rellevants en el funcionament de la UE.

Els triàlegs són les reunions a tres bandes entre membres de la Comissió, el Consell i el Parlament i només es preveuen formalment abans de la tercera i última ronda d’esmenes a qualsevol text legislatiu (amb el nom de comitè de conciliació). Ara bé, a mesura que el procediment de codecisió s’ha anat fent més habitual, les parts implicades han sabut apreciar els avantatges d’aquestes reunions a tres bandes: exposar i escoltar amb més tranquil·litat les raons de les esmenes, modificar els posicionaments propis a partir de la reacció esperada de la resta d’actors, etc. Amb el temps, la utilitat que li perceben tots els actors ha fet que els triàlegs s’hagin estès de manera informal a totes les fases del procés de codecisió. Fins aquí aparentment cap problema, ja que els triàlegs permeten estalviar temps i recursos a totes les institucions perquè escurcen el nombre de rondes de negociació. A més a més, el Parlament és qui en surt més beneficiat perquè és capaç d’obtenir majors cessions del Consell en els primers estadis de la negociació. L’estudi de Reh et al. (2011) mostra com ha augmentat increïblement la legislació que s’aprova en la primera ronda després d’un acord primerenc entre la V i la VI legislatures.

Font: Reh et al. (2011: 1.118)

Ara bé, les institucions informals com els triàlegs poden desvirtuar l’objectiu inicial d’estendre el procediment de codecisió. Els triàlegs, no deixen de ser reunions entre representants de les tres institucions que s’allarguen hores i hores, sense que se sàpiga quan es reuneixen, on ho fan ni què s’hi diu (vegeu aquest article). Les comissions parlamentàries només poden saber què hi ha passat a través del seu representant ―normalment qui redacta les esmenes― i, per tant, els diferents grups parlamentaris no hi participen. Els triàlegs minen el principal valor que ha caracteritzat el Parlament Europeu: l’elevat nivell de transparència de la institució, que contrasta amb l’hermètic secretisme amb què massa sovint actua el Consell. Amb l’ús dels triàlegs, el Parlament s’enfronta a un trade-off: ha de triar entre mantenir una manera de fer basada en la transparència o aconseguir el màxim de cessions del Consell per reforçar el seu poder. I fins ara, malauradament, s’ha inclinat per la segona opció. Les institucions informals no són negatives per naturalesa, depèn de quina sigui la seva finalitat i com s’articulen. Els triàlegs, formalitzats i amb unes normes que en garantissin la transparència, podrien mantenir la seva utilitat com a catalitzadors del procediment legislatiu.

Són precisament valors com la democràcia i la transparència el que atrauen d’Europa però també es diu que la UE és més sexi de lluny que de prop. Possiblement sigui cert. Tal i com ens passa als humans, sovint ens enamorem d’altres persones perquè els tenim idealitzats però només arribem a estimar quan comprenem i acceptem que l’altre no és perfecte. La UE és sexi de lluny, té un no sé què de prop i té costats foscos ―com els triàlegs― quan fa temps que hi convius. Però quan un creu en una relació no ho pot deixar córrer a la primera perquè s’ha de recordar una cosa: la roba bruta es pot rentar.

Fonts:

Reh, C. et al., 2011. The Informal Politics of Legislation: Explaining Secluded Decision Making in the European Union. Comparative Political Studies, 46(9), pp.1112–1142.

*Publicat a Sexy Europe.

Una tercera via per al socialisme

L'últim capítol de la política catalana ens ha deixat la dimissió de Pere Navarro, també dit "el federalista". No podem dir que sigui una gran pèrdua per a la política catalana. Com a diputat i líder (per dir-ho d'alguna manera) del PSC, no ha estat capaç d'aturar l'enfonsament electoral del seu partit en cap dels darrers comicis; i a nivell parlamentari no s'ha destacat per presentar alternatives a l'acció de govern de CiU ni per la concreció del seu gran tòtem: el federalisme ―si algú descobreix de què va que truqui al carrer Nicaragua. Tampoc no es pot dir que perdem un gran orador, així que humilment li podem dir #simiribonanit!

Però deixem estar les necrològiques. Un dels elements destacats de la dimissió d'en Pere Navarro ha estat que alguns destacats membres de l'opinió publicada i alts dirigents socialistes han defensat que cal implantar el PSOE a Catalunya. Així, hi ha qui defensa que s'ha de posar fi a l'anomalia històrica que ha suposat l'existència del PSC (pe-essa-ce, no pessecé, ¿o sí?) com a partit diferent del PSOE. Tot i que orgànicament el PSC no depengui directament del PSOE en els últims anys tampoc ho ha demostrat. El que realment volen els qui ho demanen és poder influir més en la composició de l'executiva del PSC. Ara bé, és necessari dividir les dues ànimes? S'ha de triar necessàriament entre conllevància o independència, no hi ha tercera via en el socialisme català? Doncs sí, podria haver-n'hi.

En sistemes polítics multinivell és fàcil que es donin efectes de contaminació entre diferents arenes electorals. L'exemple més clar el trobem en el fenomen conegut com a vot dual, que caracteritzà la política catalana entre els 80' i els 90': individus que votaven el PSOE a les generals i CiU a les autonòmiques perquè consideraven que representaven millor els interessos a defensar en cada nivell polític. Sabent que els individus ens replantegem el vot en funció del tipus de comici, per què no plantejar diferents marques electorals per als diferents tipus d'eleccions. De fet, al Canadà ho fan així, i és una manera d'evitar contradiccions i contaminació entre eleccions. 

La tercera via, per tant, es basaria en establir una branca regional del PSOE a Catalunya però que només es presentaria a les eleccions al Congrés mentre que el PSC mantindria la seva independència i idiosincràcia per poder presentar-se lliurement a les eleccions catalanes sense ingerències del PSOE. S'acabaria ràpidament el debat sobre el grup propi del PSC al Congrés, el PSC es podria alinear sense problemes al costat del dret a decidir, etc. Al Quebec tots els partits tenen dues "marques" electorals, fins i tot els independentistes: el Parti Québecois es presenta a les provincials (autonòmiques) i el Bloc Québecois a les federals (generals).

És evident que això, com totes les terceres vies que es proposen darrerament, no té gaires possibilitats de prosperar. Potser si s'hagués aplicat fa uns anys, el socialisme català no seria on és, però ara per ara l'únic futur que se li pot augurar al PSC és la residualització política. No és una qüestió de lideratges, sinó de fons, de projecte, d'idea de país. En això el socialisme català està hipotecat, i sembla difícil que trobin cap Ada Colau que els vulgui rescatar.

Qui era Joseph Fouché?

Suposo que a pràcticament ningú li sonarà el nom de Joseph Fouché. Jo tampoc el coneixia fins fa poc més d'un mes, però per Sant Jordi va caure a les meves mans una biografia que en va escriure Stefan Zweig. L'he devorat en uns pocs trajectes de bus i alguna sessió intensa de cap de setmana. Fouché és probablement el polític més important de França durant els 25 anys més intensos i convulsos de la història d'aquest antic país. Sí, no cregueu que exagero, des de 1789 fins a 1815 Fouché domina tot l'atrezzo d'un escenari en constant moviment. Cap dels grans noms amb què associem aquests convulsos anys va ser capaç d'adaptar-se i sobreviure, només Fouché. Ni el duet jacobí Robespierre/Marat, ni Paul Barras liderant el Directori, ni tan sols l'emperador Napoleó I van saber sentir la pulsió de la política francesa i tots van sucumbir. L'únic responsable que va perdurar fou Fouché, però a ell ja no el recorda ningú.

Joseph Fouché comença la seva carrera com a seminarista però el seu caràcter indòmit li impedeix lligar-se mai a res. Ràpidament s'adonarà que consagrar la seva vida a Déu no li permetrà gaudir del joc humà del poder. Quan esclata la Revolució Francesa de seguida abandona el seminari on seguia fent de professor d'àlgebra i s'uneix a la revolta. Amb prudència, sense acabar de comprometre's mai. «Una revolució, ho sap molt bé, no pertany als capdavanters, […] sinó sempre al darrer.» En uns temps tumultuosos com els que va viure, és així com mirarà de guanyar el poder sempre. Fouché, però, també comet errors de joventut i en els primers temps de la revolució s'acosta massa al foc. A Lió, on fa de virrei republicà, actua com el revolucionari més abrandat, abraça l'ateisme i el republicanisme, fa executar centenars i milers de sospitosos "contrarrevolucionaris". Però llavors, els signes dels temps comencen a canviar. Descobreix llavors que per salvar-se ha d'enganyar i mentir, refrena el seu comportament i abraça la indulgència. Aprèn allà la seva gran tècnica de supervivència: actuar d'acord amb tots els principis en conflicte i tenir prou informació sobre ambdós bàndols. És la seva tàctica, poder mostar a tots els bàndols que ell sempre els ha estat fidel (d'una manera o altra).

És així com vencerà fins al mateix Robespierre. Fouché és l'ànima de totes les trames i, veient com tothom qui s'ha exposat durant els primers anys de revolta desapareix, s'adona que només vencent Robespierre es podrà salvar. Instint polític. Fouché guanya i se salva però s'ha deixat notar massa. La seva imatge està cremada. El fan fora de la seva passió però no es rendeix. Aprèn a fer política subterrània i esdevé un mestre de tots els subterfugis bruts, de les baixes passions dels homes. Descobreix el gran valor de la informació. El coneixement el farà escalar de nou perquè Fouché ho sap tot d'aquells per a qui treballa i d'aquells a qui espia. Això el fa valuós i perillós per totes dues bandes. La seva ambició (i el temor que li té tothom) no té límits i acaba aconseguint el càrrec que el fa invencible i omnipotent: ministre de policia. Des d'allà gestiona la informació que vol fer arribar als seus superiors i la que no. «Fouché sempre sap més coses de les que els del Directori pensen que ell sap i per aquesta raó esdevé alhora perillós i imprescindible per a tothom.» Fouché té a les seves mans la balança de la justícia amb la diferència que no té cap bena als ulls, sinó tota la informació al seu cap. És Fouché qui decideix quines maquinacions arriben a bon port i quines no.

Napoleó edevé emperador per obra i gràcia de Joseph Fouché, i és que «[v]e't aquí el secret últim del poder de Joseph Fouché: que, tot i voler sempre el poder, […] en té prou, al contrari que la majoria, de saber que el té». La millor escena del llibre és probablement quan Fouché reuneix tots els qui preparen el cop d'Estat a favor de Napoleó. Fouché organitza un sopar a casa seva en què tots els conspiradors, quan seuen a taula, s'adonen que tots els implicats són a casa del ministre de Policia. Napoleó s'adona que el seu èxit depèn de Joseph Fouché, però encara falta el darrer convidat: el president del Directori. La conversa és hilarant: Fouché, preguntat pels últims esdeveniments, respon que hi ha la típica xerrameca de conspiracions. Suors fredes. De qui es riu Fouché? Dels uns o dels altres? Potser de tots dos, o potser simplement no ho sap i simplement busca un nou as per guardar-se a la màniga. Si vencen els conspiradors podrà dir que els recolzava des del principi, si fracassen podrà dir que ell els va fer caure. Com la banca, Joseph Fouché sempre guanya.

Napoleó, com els seus predecessors s'adona ràpidament que necessita Fouché tant com en desconfia, perquè Fouché només es deu a si mateix. Comença entre ells possiblement la més gran batalla interna en un gabinet polític. Es creuen espies i contraespies però Fouché domina més bé el joc de la informació. Napoleó també acaba caient perquè, quan arriba el moment, Fouché recolza la monarquia borbònica a canvi de seguir manant. I és simplement així, amb una tàctica tan simple però en què és tan complicat encaixar totes les peces, com Joseph Fouché sobreviu políticament.

El Maquiavel que va escriure El príncep estaria orgullós de Joseph Fouché, probablement la persona que més bé va saber entendre el funcionament del joc polític. Fouché sempre manà perquè per a ell «l'home no és res, la causa no és res… només el joc ho és tot». Des d'aquest punt de vista, Fouché és un home admirable i repulsiu a parts iguals: admirable perquè és un geni en la comprensió del caràcter humà, sempre sap com encarar els conflictes, però alhora repulsiu perquè les seves accions no tenen cap noblesa, cap ideal. Fouché adora més la lluita pel poder que el poder en si, és un polític de raça, només així s'explica la seva preeminència tant amb un rei borbó, com amb els més jacobí dels jacobins, amb un emperador, i en els buits de poder. A principis del XIX, dir Fouché és dir França, i tot perquè Fouché «[n]o va amb una idea, sinó amb els temps».

Què pensem sobre el Parlament Europeu?*

A mesura que s’acosten les eleccions del 25 de maig cada vegada es remarca més i més de la importància del Parlament Europeu, els candidats comencen a sortir a la televisió i els partits comencen a fer actes i vídeos de precampanya. Des de la implantació del Tractat de Lisboa, el Parlament cada vegada té un poder més gran en el procés legislatiu, ja que pràcticament tota la legislació segueix el procés de codecisió (la Comissió proposa i Parlament i Consell consensuen un text). Però, fins a quin punt coneixem l’únic poder que no elegim per delegació? Des de fa un temps, l’Eurobaròmetre elabora una onada específica per conèixer l’opinió dels ciutadans europeus sobre el seu Parlament. Com que ve de l’Eurobarometer, no s’hi van trencar gaire el cap i n’hi diuen Parlemeter. Tot esperant les dades del Parlameter del 2013, que segurament es faran públiques aviat, analitzem les dades de l’any 2012.

En primer lloc, cal destacar que els ciutadans interessats en la UE ja són majoria (51%) i, per primera vegada superen els que declaren que no hi estan interessats. Malgrat tot, les dades demostren que l’interès no és homogeni al llarg del continent. Per exemple, Espanya se situa tercera per la cua i només un 33% declaren estar interessats en els afers europeus. És interessant veure com són els països del Nord d’Europa els que demostren un interès per sobre la mitjana, mentre que els països del Sud (excepte Itàlia) i de l’Est hi estan menys interessats. És colpidor veure com a França, llavor del projecte europeu, l’interès se situa per sota que al Regne Unit (49% vs 50%). Curiosament, es pot observar certa relació d’associació (recordeu:correlation is not causation!) entre el fet que els països més interessats són també aquells on més ha augmentat darrerament l’interès per la UE. Podríem deduir que en temps de crisi, s’ha reforçat encara més l’interès dels països que ja tenien uns nivells més elevats d’interès. La Gràfica de sota mostra aquesta relació.

Gràfic 1

Una altra qüestió rellevant i preocupant és la imatge que els europeus tenim sobre el Parlament Europeu. Com dèiem al principi, des del 2007 aquesta institució té més poders que mai però la seva imatge s’ha anat deteriorant cada cop més. Segurament l’impacte de la crisi i el fet que “tot és culpa de Brussel·les” és el causant d’aquesta davallada. Malgrat tot, com ja dèiem en aquest vídeo, moltes de les decisions econòmiques no depenen del Parlament Europeu. De fet, molt sovint és el Parlament qui obliga els Estats a repensar algunes polítiques econòmiques ―com hem vist en el cas de la Unió Bancària. El més preocupant de tot plegat és que, per primera vegada, hi ha més gent que valora negativament que positivament el Parlament (Gràfic 2).

Gràfic 2

Aquest deteriorament de la imatge del Parlament és, en bona part, deguda al desconeixement del funcionament i a la llunyania de les institucions europees. Les dades ja ens indiquen que els qui tenen més interès són els qui valoren més bé les institucions. Més enllà de l’endogeneïtat d’aquesta relació (si valores més bé el Parlament és perquè estàs interessat i si estàs més interessat és perquè creus que el Parlament és útil), és possible que un tercer factor reforci aquesta relació: el coneixement de la UE, com més t’interesses per la UE més bé coneixes el seu funcionament i ets més capaç d’atribuir a cada institució les seves responsabilitats. El Parlameter demostra que els interessats en la UE valoren positivament el Parlament quasi 3 vegades més que els qui diuen no estar interessats (un 40% respecte a un 15%).

Conèixer el funcionament de les institucions a les quals deleguem la representació de la voluntat popular és bàsic en qualsevol democràcia. Fins a quin punt coneixem el funcionament del Parlament Europeu? Els resultats mostren que encara queda camí per recórrer en aquest sentit. Per saber si coneixem el funcionament del Parlament Europeu, el Parlemeter utilitza una pregunta indirecta: els eurodiputats s’agrupen segons l’Estat d’origen o per afinitats ideològiques. Fins a un 44% respon correctament que és en funció de la ideologia però és preocupant que encara un 36% dels europeus respongui que és per la nacionalitat i un 20% declari no saber-ho. És trist que fins i tot en Estats capdavanters com Alemanya, Regne Unit o Itàlia, el percentatge de respostes correctes sigui inferior a la mitjana europea. El Parlemeter encara fa una segona pregunta sobre si les decisions del Parlament es prenen d’acord als interessos dels Estats d’on venen els eurodiputats o de la seva ideologia. Els resultats són semblants i mostren un empat al 37% per cada opció. Tot i que es veu una tendència a l’alça en les respostes correctes, és encara insuficient i un obstacle per al desenvolupament d’una veritable democràcia a nivell europeu.

El Parlament Europeu és segurament la institució més sexi de la UE, l’única elegida directament i la que representa millor els interessos de la ciutadania en qüestions com els drets dels consumidors, el medi ambient, la regulació de les telecomunicacions, etc. És precisament per això que cal saber explicar què fa, però sobretot com ho fa. Si no entenem el procés polític és impossible demanar rendició de comptes i, sense això, no podrem tenir mai una democràcia europea. El Parlament ha de ser la veu del poble, però només ho pot ser si el poble sap què diuen en boca seva. Conèixer millor el Parlament és vital per al futur d’Europa i, sobretot, per al seu sex-appeal.

Font:

Resultats del Parlameter 2012 aquí.

*Publicat a Sexy Europe.