Parlar o callar per a sempre més

Els polítics parlen i parlen molt. Des de l'època de grecs i romans s'entén que per ser un bon polític s'ha de dominar el trivium de les arts liberals clàssiques: la gramàtica ―l'ús correcte de la llengua―, la retòrica ―l'art d'embellir els mots― i la dialèctica o lògica ―l'art de pensar bé. (A aquestes tres el gran politòleg americà William H. Riker hi va afegir l'herestètica, o l'art de modificar les preferències de la gent, però d'això en parlarem un altre dia.) Sovint quan pensem en els discursos polítics tenim la impressió que la retòrica prima sobre la dialèctica. Cada discurs polític sembla més destinat a reafirmar la posició dels qui defensen la idea A sobre la idea B. L'entrada de la idea B en escena no serveix per reflexionar sobre si A és realment la posició més encertada sinó que sovint s'empra com a contrincant i rival a batre. O estàs amb mi o estàs contra mi. (Vegeu aquest article del professor Carles Boix.)

Llavors la pregunta que ens hem de fer és per a què serveixen els "debats parlamentaris". La imatge dels tres diputats catalans a Madrid parlant d'un hemicicle pràcticament ple no deixen de ser l'excepció que confirma la regla. I això no significa que els diputats no facin la seva feina, probablement alguns aprofiten per tenir reunions per discutir altres qüestions que arribaran al ple en les properes setmanes. Però la qüestió roman: quin sentit tenen aquests discursos llargs davant una audiència mínima. Probablement en les nostres democràcies parlamentàries només una: intentar colar un missatge, el del partit, als mitjans. No són debats, són soliloquis, monòlegs assajats per tal de vendre un producte, una idea. 

Tal com passa amb la disciplina de vot, només una persona pot parlar en nom del partit. És el grup parlamentari qui decideix qui pot parlar i, tot i que podria decidir que parlessin els diferents "corrents crítics" del partit, la direcció nomena un portaveu que defensarà la posició comuna del partit. En cada temàtica trobarem un representant del partit que parlarà i, ni tan sols si algú s'atreveix a votar diferent del partit exposarà quines són les raons que el porten a fer-ho. La qüestió és clara, l'important és minimitzar l'impacte mediàtic d'una defecció interna. Però això no és així a tot arreu.

Als Estats Units, per exemple, qualsevol congressista o senador pot demanar el torn de paraula per exposar les raons per les quals decideix actuar contra la decisió del partit. Per què allà sí que poden? Primer, perquè els representants polítics es deuen més al seu districte que al partit, qualsevol acció que facin serà fiscalitzada pels seus electors i han d'exposar davant els mitjans les raons per les quals actuen com ho fan. En democràcies parlamentàries és més important la lleialtat al partit que al districte, per tant, més val no actuar contra el partit. Segon, els líders parlamentaris el trien els diputats i, per tant, els líders tenen interès a tenir-hi bones relacions amb els diputats, que tornin a ser elegits i així el reelegeixin com a líder parlamentari. 

Un bon exemple d'aquest pràctica de parlar quan volen, el tenim en el filibusterisme. Aquesta curiosa institució informal existeix al Senat americà i consisteix en què els senadors poden prendre la paraula sense límit de temps per mirar de retardar al màxim l'aprovació d'una llei (i la paciència dels senadors!). El rècord el té Strom Thurmond que l'any 1957 es va voler oposar a la Civil Rights Act: el senador va parlar durant 24 hores i 17 minuts. Tot i que recentment s'ha limitat aquesta pràctica per les lleis de determinats àmbits, encara l'any passat el senador Rand Paul va fer un discurs de pràcticament 12 hores i 20 minuts. (Al final, va descobrir que hi havia necessitats vitals que limitaven la pràctica del filibusterisme!) En podeu veure un resum a sota. 

Un altre exemple més proper el trobem al Parlament Europeu on els eurodiputats estan subjectes a una doble dependència: partit nacional i grup europeu. En aquest cas, Slapin i Proksch (2010) mostren com les probabilitats d'intervenir en un debat parlamentari augmenten quan els eurodiputats voten en contra del grup per ordres de la direcció nacional. Com en el cas americà, els líders del grup al Parlament ho permeten perquè l'elecció dels diputats que els ha situat en el càrrec no depèn d'ells sinó de tercers, partits nacionals en aquest cas. De fet, intervenen per dues raons. 1) Per fer-se notar davant els líders del partit nacional i així assegurar-se la reelecció o la promoció, i 2) per fer-se perdonar pel grup, explicar les raons per les quals trenquen la disciplina de vot i així minimitzar les sancions del grup (que és qui controla l'assignació dels càrrecs dins el Parlament europeu). 

Al capdavall, veiem que el fet de parlar o no fer-ho acaba tenint més sentit per motivacions de partit i d'assegurar els futurs càrrecs que no tant per prendre millors decisions. En seu parlamentària s'escenifica una dialèctica que no deixa de ser simple retòrica ja que el que realment importa és què s'obté de parlar o no fer-ho. Com en un casament, els diputats han de triar entre parlar o callar per a sempre més!

Un diputat, quants ciutadans?

Una de les qüestions essencials en tot sistema electoral és el nombre de diputats que s'elegeixen. En primer lloc, perquè el nombre total de diputats del Parlament determina quin és el nombre mínim de representants per tenir majoria, ja sigui en solitari o per formar el que la literatura en diu minimal winning coalitions ―coalicions en què si falla un partites perd la majoria, ergo, l'estabilitat parlamentària. Una segona raó és que el nombre de diputats en cada circumscripció pot augmentar o reduir la proporcionalitat (sempre que el sistema de repartiment d'escons també ho sigui). El fet que moltes de les províncies elegeixin 5 o menys diputats al Congrés espanyol, per exemple, és la veritable causa del bipartidisme i la desproporcionalitat a Espanya. Però avui no ens centrarem en les diferències entre districtes, sinó en la ràtio entre el nombre de diputats i el de ciutadans a nivell general.

Estat	Electors/dip.
Índia	1.954.258
Estats Units	673.627
Japó	265.277
Mèxic	209.919
Espanya	155.524
Alemanya	136.691
Austràlia	132.754
Canada	105.545
França	104.721
Itàlia	92.155
Regne Unit	91.458
Bèlgica	68.989
Àustria	44.671

Una de les receptes més repetides per lluitar contra la desafecció politica és la reducció de la distància entre ciutadans i polítics. És cert que el sistema d'elecció hi influeix: els diputats que s'elegeixen nominalment ―amb un vot explícit vers aquell candidat― és lògic que busquin apropar-se als electors, però un altre element important d'aquesta distància és el nombre d'electors per diputat. el sentit comú fa pensar que com més ciutadans per diputat, més difícil serà que el diputat pugui tenir-hi una "relació directa i constant". El darrer llibre del recentment desaparegut Robert A. Dahl, On Political Equality, descrivia quina era la ràtio d'electors per representant polític arreu del món (vegeu el quadre de l'esquerra). Com és pot veure, l'Índia, la democràcia més poblada del món, encapçala el rànquing amb quasi 2 milions d'electors per cada diputat. En segon lloc trobem els EUA que, tot i tenir un sistema first-past-the-post (caracteritzat per un nombre similar d'electors per districte), té una important variació entre Estats.  Com es pot veure en la gràfica següent, mentre la ràtio en alguns Estats s'acosta al milió d'electors per diputat en d'altres se situa "només" al voltant del mig milió. 

Espanya és la democràcia europea que encapçala el rànquing, i només Alemanya, amb una població que duplica l'espanyola està en una situació propera. Aquesta situació podria modificar-se si, com la Constitució de 1978 permet, el Congrés dels diputats acollís fins als 400 diputats que es fixa com a límit. Però, si ens fixem en el nivell autonòmic, ¿hi ha diferències en aquesta ràtio? Cada Comunitat Autònoma pot fixar en el seu Estatut o llei electoral el nombre de diputats que ha de tenir el seu Parlament autonòmic. Per tant, és d'esperar que la ràtio variï. Fins a quin punt?

A partir del nombre de diputats en cada Parlament autonòmic i el nombre de ciutadans residents a la CA (dades de l'INE), n'obtenim el gràfic següent. Cada punt representa el nombre de ciutadans per diputat després de cada comici electoral des de l'estabiliment de l'autonomia. Tot i que, com és lògic en un nivell més proper al ciutadà, la ràtio és més baixa que la del Congrés podem observar diferències. Hi ha un gran grup de CCAA que es troben entre els 10.000-30.000 ciutadans i un segon amb les CCAA amb una ràtio per sobre els 40.000. Destaca el cas d'Andalusia, que presenta els valors més elevats i que s'han anat agreujant amb els anys, possiblement influït per l'arribada d'immigrants i l'estabilitat en el nombre de diputats. Aquesta tendència a l'alça també l'observem en altres comunitats perifèriques. Podem veure com les diferències entre CCAA són força pronunciades ja que Andalusia arriba a quadruplicar la ràtio d'algunes CCAA. 

D'aquest gràfic en podem afirmar que la "proximitat" entre diputats autonòmics i ciutadans divergeix molt entre la ciutadania en funció de la CA on visquin. Si això té efectes reals sobre les percepcions de la democràcia serà un tema que haurem d'abordar en un proper article.

* Article fet per al blog "El brou de la ciutadella"

És l'actitud!

Ahir em va passar una cosa molt curiosa que m'ha fet reflexionar i he sentit la necessitat d'escriure-ho. Us poso en situació: Gran Teatre del Liceu, Ferran Adrià i Clara Ponsatí debaten sobre l'emigració dels joves. El debat es desvia (una mica) del tema i es comença a parlar sobre les causes que ens porten a marxar. El debat s'acaba de desviar (gràcies a Déu!) i Ferran Adrià parla dels EUA i les seves virtuts per caçar talent. Acaba el debat. Sóc una persona renovada, il·lusionada, amb ganes de fer coses: motivació màxima! Sortint del teatre obro el mòbil perquè ha arribat un correu: no he passat el tall de preselecció de les beques de La Caixa i no em convoquen a l'entrevista presencial. (Però no diuen que hem de parlar?)

En aquell moment tot trontolla. De la il·lusió a la decepció en mig segon. I llavors recordo el que han dit en Ferran Adrià i l'Antoni Bassas: el fracàs és el gran motor del canvi, només qui ha sabut fracassar és capaç de tenir èxit algun dia. Malgrat les males notícies, ho entomo bé. Penso que, per sort, he demanat altres beques i espero que alguna sí que caigui. I llavors em ve al cap el que vaig sentir l'altre dia d'un professor de la UPF: no podem tenir només un pla perquè si aquest falla ens quedem sense res.

Al capdavall, qui ho mou tot és l'actitud. Sense actitud ni tan sols m'haurien acceptat al màster de la LSE, sense actitud no hauria fet la paperassa que requereix demanar beques, sense actitud no pots plantejar-te uns escenaris alternatius per si les coses van bé. Només l'actitud ens salvarà, i amb això no vull dir que tot depèn de nosaltres. És evident que sense unes institucions obertes, plurals, transparents, inclusives i meritocràtiques, l'actitud és només una excusa perquè callem i assumim. Però és cert que sense actitud de res serveix la resta. Amb un somriure hem d'entomar els cops i, en lloc de posar l'altra galta, hem de procurar aprendre'n per esquivar-los.

La UE i el coeficient d'ineficiència de Parkinson*

En castellà diuen que las cosas de palacio van despacio, doncs a la Unió Europea (UE) encara més. Qualsevol reforma o canvi, ja sigui en la legislació comunitària o en els tractats, requereix de molta paciència,ja que aconseguir el consens davant la presència de tants actors veto és cada vegada més complex.

Davant la percepció (realista) de manca de legitimitat democràtica de les institucions europees, el Tractat de Lisboa va introduir la possibilitat que els partits polítics presentessin el seu candidat a presidir la Comissió Europea. Tot i que els Estats segueixen retenint el poder de nomenament formal, sembla ser que s’han compromès a respectar el candidat vencedor. Qui seria, el del partit més votat o el que acordi una coalició guanyadoraal nou Parlament Europeu? Ai, els sistemes electorals i les seves normes vitals per interpretar resultats… Una mica com Santa Bàrbara, només ens en recordem quan trona!

Però més enllà de les expectatives que està despertant la presència d’aquests candidats ―positivíssima, no cal dir-ho!―, és important recordar que el poder executiu l’ostenta la Comissió Europea en el seu conjunt, juntament amb el Consell de la UE. Però centrem-nos en la Comissió. Està molt bé que els europeus sapiguem a quin candidat a president estem donant suport amb el nostre vot, ja que això fa més transparent el procés d’elecció d’aquest càrrec i l’assimila al procediment d’elecció d’un primer ministre en unes democràcies parlamentàries. Ara bé, el que no té cap mena de lògica és que el candidat vencedor hagi de formar un govern imposat pels 28 Estats membres. Aquest anacronisme, hauria de desaparèixer des del moment que els europeus sabem a qui triem com a president de la Comissió.

És lògic que la UE s’hagi de configurar d’acord amb patrons institucionals federals i, per tant, hi hagi més actors veto, un control per part dels Estats membres, una segona cambra (el Consell), etc. Fins i tot, pel seu caràcter d’ens polític construction in progress constant, podem acceptar temporalment un poder executiu dual, repartit entre la Comissió i els Estats. Però això no pot suposar que perquè els Estats no perdin quota de poder, dupliquem la seva presència en l’executiu. Hi ha d’haver comissaris de diversos dels territoris de la UE?Sí, però això no ha de voler dir un Estat un comissari, per a això ja tenim el Consell.

Molt bé, i què hi pinta el tal Parkinson del títol? Cyril Northcote Parkinson (1909-1993) fou un historiador britànic que va escriure sobre administració pública. En un d’aquests llibres, Parkinson’s Law, explicava que tot govern és un organisme viu i evoluciona amb el temps. Segons Parkinson, un govern eficient és aquell amb entre 7 i 9 membres però que tendeixen a créixer per múltiples raons (a la UE per la incorporació de nous Estats). Ara bé, el que és destacable és que a partir de 20 membres (un amunt un avall) els governs deixen de ser eficients perquè és impossible prendre-hi decisions. Llavors, alerta, es creen estructures paral·leles per gestionar eficientment el govern de la institució. Amb la Comissió sembla que anem camí d’un cert desgovern i es corre un cert perill de policy drift, que vindria a ser la manera acadèmica de dir que cada comissari es posi a fer les polítiques del seu àmbit com li sembli millor.

Escollir entre candidats a la Comissió és un gran pas endavant, però per assegurar que aquest pas no sigui en fals, el que és important és mirar de preservar l’eficiència en el funcionament de la institució. Més enllà de Schulz, Juncker, Verhofstad o Tsipras, és important que limitem el nombre de comissaris que els han d’acompanyar sense que ells puguin dir-hi res. La UE ha de millorar en transparència i mecanismes democràtics d’elecció de representants, però això s’ha de conjugar sempre amb la preservació de l’eficiència en el funcionament. Europa és sexi i cada dia ho és més, però l’hem de cuidar i vigilar entre tots perquè no perdi.

*Publicat a Sexy Europe.

#RedingBCN

Breus apunts sobre la visita de Viviane Reding a Barcelona, en el marc dels debats ciutadans de la Comissió Europea

1. Gràcies, moltes gràcies per venir. Sobretot, perquè molts li havien dit que no ho fes però ha vingut igualment. S'estima Barcelona i Catalunya, es nota.
2. Europa interessa i sobretot interessa als joves. Normalment, quan vas a xerrades sobre política no acostuma a haver-hi més de petits grups, màxim 5-10 persones de menys de 30 anys. Ahir a la Pedrera la mostra present (amb aforament completíssim) era prou significativa de la població en termes d'edat. Això ens demostra que Europa, malgrat tot, és interessant i sexy, sobretot per als joves.
3. Se'ns promet una Europa preocupada per l'economia i que creu que la base del futur només pot ser educació, educació i educació. Perfecte, hi estem d'acord, però això no arriba de la mateixa manera a tots els Estats europeus. Hi ha més diners per Erasmus, però mentre els diners i l'implementació estiguin tan supervisats pels Estats potser no avançarem unitàriament en aquesta direcció. I si Europa se'ns bifurca, costarà molt fer tornar a coincidir els camins.
4. La UE és l'economia més gran del món, està bé no deixar de repetir-nos-ho perquè sembla que només els EUA i la Xina puguin ser les primeres potències econòmiques mundials. De moment ho som nosaltres, però deixarem de ser-ho si no innovem, si no invertim en eficiència a través de la recerca, l'esforç i la millora constant. I podrem millorar l'eficiència si unim les nostres economies, si les fem menys estanques i reduim els tràmits burocràtics per fer el mateix en cadascun dels Estats membres. Unir l'economia és positiu pel que els economistes en diuen economies d'escala (100 gr. d'avellanes són més cares en bosses de 50 gr. que si en comprem 500 Kg, és evident!). Però la comissària ha oblidat que les preferències i les identitats importen en economia. I Europa, en aquest sentit, mai podrà ser tan "eficient" com els EUA pel simple fet que la seva diversitat identitària interna és la que és. I tal com ha recordat, aquest és també el gran valor d'Europa: la unió en la diversitat, e pluribus unum. El respecte i la comprensió vers aquesta diferència ha de ser el nostre valor afegit, aquell element que ens ha de compensar el cost que ens suposa per no poder maximitzar l'eficiència.
5. A Europa es prenen moltes, moltíssimes, decisions que ens afecten. M'ha semblat molt encertada i molt viscuda la seva passió a l'hora de defensar el paper del Parlament Europeu en tot el procés polític. Hem d'anar a votar el proper 25 de maig (jo mateix us animo en aquest vídeo). També és cert que hi haurà un gran pas endavant amb l'elecció com a president de la Comissió Europea del candidat del partit guanyador. Però, encara que els comissaris, hagin de passar exàmens molt rigorosos abans de ser acceptats com a tal, no deixen de ser "imposats" pels Estats. Li negarem al primer ministre europeu que configuri el seu gabinet? Suposo que amb el temps això canviarà, però necessitem més gestos i més símbols provinents d'Europa.
6. Catalunya. Ja ho ha vist, segons vostè, com els luxemburguesos, som gent tossuda. Disculpi'ns per fer-nos pesats amb EL TEMA però sàpiga que no és per gust. De fet, molts estem esperant el dia que puguem posar-nos a construir Europa com qualsevol ciutadà més. Però fins que no resolguem la nostra configuració política, la nostra essència (al capdavall qui som i quin lloc volem ocupar al món), ens costa pensar en res més. Nosaltres volem seguir formant part d'Europa i acceptem que la independència pot significar una sortida provisional de la UE. Ara bé, no ens demani diàleg només a nosaltres, prediqui també al nostre interlocutor que ha de seure i parlar. Estic segur que si ens convoca a Brussel·les per parlar-ne nosaltres vindríem, l'altra part no ho tinc tan clar. Jo entenc que la seva posició és complicada i està vigilada per (alguns) Estats membres, però vostè que sembla que ens entén millor que d'altres mediï d'alguna manera. Públicament ha de fer un paper, però la política de debò sabem que s'acaba fent als despatxos. Allà, doni'ns un cop de mà, que si no, no hi som quan es parla de nosaltres. La nostra manera de ser europeus és essent catalans, i no pensem demanar ni permís ni perdó per això. No entendre-ho significa que cada vegada més gent vegi Europa com quelcom contraposat a Catalunya, fet que ens fa més petits i ens perjudica a tots.
7. Per acabar, moltes, moltes gràcies. Torni aviat i porti els seus companys. Ens han quedat molts temes al tinter (el virtual) i moltes dades sobre el que fa Europa per nosaltres, el que hauria de fer o el que podem fer nosaltres per ella. Fem més debats ciutadans, parlem més sovint d'Europa. Ahir ja ho va veure, el tema interessa perquè se'n parla massa poc des del punt de vista europeu. Com deia Joan Maragall en una llengua ens han parlat massa, en l'altra massa poc. Fins que no parlem d'Europa amb prisma europeu, Europa seguirà quedant massa lluny. Tornin quan vulguin, seguirem aquí, en una de les capitals més belles d'Europa.

La vergonya de la política catalana

«Se vogliamo che tutto rimanga come è, bisogna che tutto cambi» 
Il Gattopardo (1958)

Giuseppe Tomasi di Lampedusa

La primera accepció del mot vergonya al DIEC2 la defineix així: f. [LC] Deshonor humiliant, cosa deshonorant. És una definició dura per l'ús més aviat banal que li donem qüotidianament però que s'ajusta perfectament al tema del qual vull parlar. Ho vull dir ben alt i clar: és una vergonya que no tinguem un sistema electoral català. (I probablement abans de vergonya hi afegiria un adjectiu que m'estalvio.)

Doncs sí, mal que ens pesi, no tot és culpa d'Espanya. En alguns aspectes els polítics i els partits catalans són tan deixats com els espanyols quan, per posar un exemple, han de tirar endavant el corredor mediterrani (gràcies, Europa!). S'ha explicat per activa i per passiva: som l'única Comunitat Autònoma de l'Estat espanyol que en 34 anys d'autonomia no ha estat capaç de posar-se d'acord per fer una llei electoral pròpia. De fet, actualment l'Estatut del 2006 regula aquesta qüestió amb la disposició transitòria segona, que manté en vigència la disposició transitòria quarta de l'Estatut de 1979. Es-per-pèn-tic! Però bé, els catalans som els del qui dia passa any empeny!

Ara, però, tot està a punt de canviar. El procés ens salvarà! Diuen que aquesta vegada és la bona, que hi ha una ponència al Parlament que ja ho té tot ben encaminat. I ara sí que sí, un doble sí. Però per fer el que estan a punt de fer jo crec que més val que no s'hi posin. Segurament, si s'aprova, sortiran els principals partits i diran que és un èxit. "Per fi! Ens ha costat però ja tenim llei electoral", diran. I un rave. Si tot va com sembla l'únic que deixarà de ser vigent és la disposició transitòria de la transitòria perquè del que és el contingut no canviarà gaire res. 

L'única pressa que hi ha per aprovar-la és per poder tenir una Junta Electoral pròpia que, arribat el moment, supervisi la consulta o les eleccions avançades del 9 de novembre. Ep, que està molt bé!, però, ja que ens hi posem per què no anar més enllà? De moment els únics avanços respecte a la situació actual són el de la Junta, el fet que la llei promouria majors nivells de participació i posaria les bases per adaptar l'acte electoral a les noves tecnologies. Totalment d'acord, però què hi ha del nucli dur de la qüestió?

Un sistema electoral és el mecanisme emprat per convertir vots en escons, és a dir, les instruccions que ens indiquen com cal llegir els resultats electorals bruts (vots a partits) per determinar la configuració de les institucions directament electes. En aquest àmbit no hi ha modificacions a la vista. Malgrat les creixents demandes d'una major representació personal al Parlament (¿qui és el nostre diputat?) no sembla que es vulgui fer cap reforma en aquest sentit. 

Sembla una burla que l'únic canvi "rellevant" sigui el fet que la província de Barcelona guanyi 2 escons més per contrarestar l'augment demogràfic dels darrers anys i reduir el malapportionment ―la desviació entre el % d'escons i el d'electors de cada circumscripció. De fet, el veritable problema de l'actual sistema no és la diferència entre el nombre de vots per escó, que hi és, sinó el fet que obtenir el primer diputat és molt més costós fora de Barcelona (vegeu aquí). Té lògica perquè a Lleida, Tarragona i Girona 1 diputat equival al 5,5-6,6% del total de diputats, mentre que a Barcelona amb el 3% legal ja se n'obtenen quasi 3. Però això no és important, igual que no se'ns vol explicar quines seran les instruccions per llegir els resultats de la hipotètica consulta del 9-N. La nostra llei electoral, diran tot ufanosos, mentre pensen que han de fer veure que ho canvien perquè tot pugui seguir igual.

Volem exercir el dret a decidir, sí. Volem poder votar sí a la independència. (El doble sí, ja ho tornem a ser.) Però sobretot, no volem votar de qualsevol manera. Volem un debat digne, públic i obert a la ciutadania sobre com s'han d'articular les nostres relacions amb els nostres representants ―i el vot és la principal manera que tenim de relacionar-nos-hi! Volem un sistema proporcional però també volem tenir una figura que ens pugui rendir comptes. Volem una configuració pròpia de l'espai polític català per tal que ens puguem sentir orgullosos de l'entitat política de Catalunya. Volem, al capdavall, que es prenguin seriosament els sistemes electorals. 

Volem deixar de passar vergonya.