Qui treballa més al Parlament?

Una imatge habitual al Parlament de Catalunya els dies de Ple és la dels portaveus de grup marcant amb els dits el sentit del vot dels seus diputats: un dit, a favor; dos dits, en contra; tres dits, abstenció. Tots els diputats ocupen el seu escó a l’hora de votar i voten igual que els seus companys de grup parlamentari, però tots ells treballen per igual?

Tot i que el vot és una les àrees més profuses en la ciència política, des de fa més de 40 anys alguns politòlegs es dediquen a estudiar les dinàmiques de vot, no dels ciutadans, sinó dels diputats. En aquest sentit, és comprensible que fos als Estats Units on es concentressin bona part d’aquests estudis, ja que la manca de disciplina de partit afavoreix que els diferents diputats votin diferent en funció del tema a debat. Així, per exemple, s’han pogut verificar que els diputats americans intercanvien el vot favorables a les lleis d’un company a canvi que aquest voti a favor de les seves (un exemple aquí). Aquestes dinàmiques de vot diferenciat són difícilment imaginables a Europa degut a la disciplina de partit que impera en bona part dels seus parlaments.

Ara bé, l’aparició del Parlament Europeu i les peculiaritats del seu sistema d’elecció va permetre l’aplicació d’alguns d’aquests estudis a nivell europeu. Hix, Noury i Roland (2006) van ser els primers a investigar-ho i van descobrir que els vots emesos pels eurodiputats no només responien a una oposició en l’escala esquerra-dreta, sinó que pels eurodiputats el fet d’estar a l’oposició a nivell domèstic o la ideologia pro/anti-europea també importava. Per tant, veiem que la manera de votar dels diputats és una variable clau a l’hora d’estudiar les cambres legislatives. Això vol dir que sota disciplina de partit els politòlegs no tenim res a estudiar? No ben bé. De fet, gràcies a les dades recollides per El teu Parlament podem veure que l’activitat parlamentària quan hi ha disciplina de vot també pot ser igualment interessant. 

Al Parlament de Catalunya els diputats no es poden fer notar amb el seu vot però disposen d’altres mecanismes. Un d’aquests és la presentació de mocions, que són mandats de la cambra que el Govern ha de respectar en les seves actuacions. Tots els partits presenten el mateix nombre de mocions? Tenen el mateix èxit a l’hora d’aprovar-les? La gràfica següent ens indica clarament que no.

D’entrada, cal destacar que el partit de govern (CiU) ha presentat moltes menys mocions ―bàsicament perquè no li cal orientar la política del govern, ¡és el govern!― i que entre els partits d’oposició el nombre de mocions està molt relacionat amb el nombre de diputats de què disposen. Tot i així, en termes relatius, els diputats de la CUP han presentat més mocions (4,33) que no els d’ERC (2,62), però aquest fet no vol dir que tinguin més iniciativa, sinó que s’han de repartir un volum de feina similar entre un menor nombre de diputats. 

El gràfic anterior també ens informa de la capacitat d’arribar a acords que tenen els diferents grups parlamentaris. El pacte d’estabilitat signat entre CiU i ERC s’exemplifica clarament, ja que ambdues formacions han aprovat la pràctica totalitat de les mocions que han presentat. Però entre els altres grups d’oposició val la pena destacar que el PSC, ICV-EUiA i la CUP també han aprovat gran part de les seves mocions, gràcies al fet que el govern està en minoria i són capaços de teixir aliances amb ERC en l’eix esquerra-dreta. En canvi, PP i C’s no són capaços de bastir coalicions de dretes perquè es concentren a presentar mocions en l’eix nacional, on la coalició a favor del dret a decidir sempre és majoritària i les refusa. 

És important, però, recordar que són els diputats els qui presenten les mocions. D’entre els 135 diputats, qui són els que n’han presentat més? El gràfic següent mostra els 12 diputats que han presentat 6 o més mocions durant la X legislatura.*

Podem veure que entre els 12 diputats “més treballadors” en relació al nombre de mocions presentades hi ha una gran divergència ideològica; entre ells hi trobem representants de tots els partits de l’oposició. És important destacar que aquests 12 diputats (8% total) han realitzat 83 de les 273 mocions realitzades (30,4% del total) i que l’aprovació o no de les seves mocions va molt lligada a la dinàmica del seu grup parlamentari. 

Així doncs, veiem que més enllà de votar tots igual, la resposta a la pregunta que ens fèiem inicialment sembla clara: no tots els diputats treballen per igual. N’hi ha alguns que ho fan més que d’altres i l’exemple de les mocions ens ho demostra clarament. Arrel de tot això sorgeixen algunes preguntes que serien interessants de respondre: per què alguns diputats treballen més que d’altres? O, què determina que es presenti una moció sense possibilitat d’aprovar-la?

Aquestes són preguntes que la ciència política encara no pot respondre, principalment perquè li manquen dades. Iniciatives com El teu Parlament són necessàries per tenir sistemes polítics més transparents i amb una major rendició de comptes, però també per entendre més bé el funcionament de les nostres democràcies. Per això, si aquest article us ha semblat interessant us demanaria una petita col·laboració per ajudar-nos a fer possible El teu Parlament. Sense aquestes dades aquest article no hauria estat possible.

*Nota. Cal destacar que totes les mocions les signen sempre els portaveus dels grups, acompanyats del diputat que les ha treballat en profunditat. Eliminant de la base de dades els portaveus, excepte quan les signen sols, obtenim aquest rànquing.

Article publicat originalment a El Pati descobert

Presidir sense guanyar*

La setmana passada, el president d'ERC, Oriol Junqueras, feia unes declaracions en què assegurava que havia ofert al president Artur Mas la presidència de la Generalitat en cas que no guanyés les eleccions plebiscitàries. Segons els republicans, aquest fet seria un altre gest conciliador per facilitar que el president Mas convoqui unes eleccions anticipades de caire plebiscitari. Ara bé, fins a quin punt és habitual que el president d’un govern de coalició no sigui el del partit més votat?

Els sistemes polítics basats en la representació proporcional faciliten l’entrada al Parlament d’un elevat nombre de partits polítics i, per tant, és habitual que calgui pactar per governar. Clars exemples d’això els trobem en països com Holanda, Bèlgica, Israel o Noruega, on tots els governs són sempre de coalició. En el cas català, tal com explicava en Toni Rodon en un article anterior, el nombre efectiu de partits polítics ha augmentat clarament amb l’entrada de nous partits com C's o la CUP i la davallada de CiU i PSC, fet que empeny els partits a pactar. Aquesta atomització dels partits fa que sigui difícil pensar en alternatives a la formació d’un govern de coalició, especialment vistes les darreres enquestes. Sembla clar que qualsevol govern resultant d’unes hipotètiques eleccions plebiscitàries haurà de ser d’aquest tipus, fet que ―com recorda el Dr. Reniu en un article recent― no és intrínsecament negatiu.

La literatura sobre governs de coalició ha estudiat a bastament com es reparteixen el poder els partits quan formen una coalició. Generalment, el repartiment de les carteres es fa d’acord amb el pes polític de cada partit, és a dir, cadascun dels partits rep un nombre de ministeris/conselleries en funció de la seva aportació a l’hora de bastir la majoria parlamentària. Aquesta norma no escrita es coneix amb el nom de llei de Gamson i és, juntament amb la llei de Duverger (Districtes uninominals generen sistemes polítics bipartidistes), una de les poques "lleis científiques" que ha generat la ciència política. Seguint aquesta llei, en qualsevol govern de coalició els partits amb més escons tindran més ministres/consellers que els partits més petits. Si agafem el cas del primer govern tripartit, veiem després de les eleccions de 2003 el PSC va obtenir 42 escons, ERC 23 i ICV-EUiA 9, que representaven un 57%, un 31% i un 12% respectivament dels 74 escons de la coalició. Si ens fixem en el govern que va formar el president Maragall veiem que estava composat per 17 membres, 9 dels quals provenien del PSC (53%), 6 d’ERC (35%) i 2 d’ICV-EUiA (12%). La llei de Gamson en estat pur.

Ara bé, el que la llei de Gamson no ens indica és quins partits s’han de fer càrrec de cadascuna de les carteres. Precisament en aquesta línia és on s’han centrat els darrers estudis sobre els governs de coalició. El que s’ha anat veient és que cada partit té interessos específics i prefereix un determinat tipus de carteres. Per exemple, un partit ecologista prioritzarà sempre obtenir una cartera relacionada amb el medi ambient, o un partit d’esquerres una cartera de relacions laborals. Tot i això, en principi hi ha dues posicions que haurien de ser cobejades per tots els partits per igual: la presidència i la cartera de finances, ja que aquestes dues posicions permeten controlar la resta de departaments i, per tant, condicionar les polítiques que s’hi duen a terme.

Per això, en general, s’assumeix que el càrrec de president està reservat per al partit més votat. Tot i que aquesta és la norma, podem trobar-hi excepcions. Si prenem com a referència els 73 governs de coalició que s’han format a les comunitats autònomes espanyoles des del 1980, només trobem un únic cas d’un partit que hagi ostentat la presidència del govern sense ser el partit amb més escons de la coalició. Va ser el 2003, quan el Partit Regionalista de Cantàbria (PRC) va situar el seu mediàtic líder, Miguel Àngel Revilla, com a president després de fer coalició amb el PSOE, que havia obtingut més escons. Ara, això sí, la llei de Gamson es va seguir complint: el PSOE tenia més carteres que no el PRC.

Al capdavall, la proposta que feia dissabte ERC no és tan descabellada ni tan estranya. Atorgar la presidència a un partit que no és el més gran no és gens habitual a nivell comparat, però tampoc seria la primera vegada que passa. El més interessant del cas, però, seria veure si el president Mas acceptaria ser nomenat president sense haver guanyat les eleccions.

*Publicat a El Pati Descobert.

Les altres llengües del Parlament Europeu*

El Parlament Europeu i les institucions de la UE en general estan a bastament caracteritzades pel seu multilingüisme. El gran respecte vers la diversitat cultural i lingüística d’Europa es fa palès quan observem el funcionament de qualsevol sessió del Parlament, en què tots els diputats poden dirigir-se a la cambra en qualsevol de les 24 llengües oficials de la UE. Això comporta que molt sovint es caracteritzin les institucions comunitàries com grans torres de babel. Les xifres són espectaculars. [English Version also]

Com que tots els documents, comunicacions i intervencions han d’estar disponibles en totes les llengües oficials, es donen fins a 552 combinacions possibles (24 llengües traduïdes a les 23 altres llengües). Això implica que la plantilla de traductors i intèrprets treballant per la UE sigui molt àmplia. El Parlament té 330 intèrprets funcionaris i una cartera de més de 1.800 intèrprets per cobrir diferents actes. Per exemple, en cada sessió plenària del Parlament, s’empren entre 800 i 1.000 intèrprets. També la Comissió té 1.700 lingüistes i fins a 600 assistents per assegurar que tots els documents estan disponibles en tots els idiomes oficials. En general, és àmpliament conegut el complex sistema de gestió lingüística a les institucions comunitàries. Ara bé, el que poca gent sap és que al Parlament Europeu també hi són presents llengües no oficials de la UE. I no, no parlem ni del català ni del gaèlic ni de l’èuscar, sinó que es tracta de llengües no orals: llengües de signes.

Els responsables de l’entrada d’aquestes llengües al Parlament Europeu han estat l’eurodiputat hongarès Ádám Kósa (PPE – Fidesz) i de la belga Helga Stevens (ECR – N-VA) , curiosament ambdós pertanyents a grups conservadors. Aquests dos eurodiputats són sords i empren la llengua de signes ―l’hongaresa en el cas de Kósa i la flamenca en el cas de Stevens― per comunicar-se, per la qual cosa aquestes dues llengües també són presents al Parlament europeu encara que no siguin oficials

Helga Stevens i Ádám Kósa durant la sessió constitutiva del Parlament Europeu 2014-2019

De fet, aquesta serà la segona legislatura per a l’eurodiputat Kósa, que va ser el primer eurodiputat sord de la història a intervenir en llengua de signes a la cambra. No així per Helga Stevens, que s’estrena en aquesta legislatura, però que ja sap què implica ser diputada, ja que va formar part del parlament belga. La normalització i la visualització de la llengua de signes a les institucions ha d’ajudar a la seva normalització també en altres àmbits quotidians i és per això que celebrem la presència d’aquests eurodiputats que generen un parlament més plural i cada cop més sensible amb la diversitat, com ho és també Europa.

*Publicat a Sexy Europe.

TTIP: una amenaça per al benestar*

Sota les impronunciables sigles de TTIP s’amaga una de les iniciatives que marcaran bona part de l’agenda política de la Unió Europea (UE) en aquesta legislatura que tot just encetem. Però què és el TTIP? Si no ho sabeu no patiu, és normal perquè als mitjans pràcticament ningú en parla. TTIP són les sigles en anglès de Transatlantic Trade and Investment Partnership, que és com es coneix el tractat de lliure comerç que estan negociant actualment la UE i els Estats Units d’Amèrica (EUA).

Aquest tractat es gesta a l’ombra des dels anys 90’, quan es van crear grups de treball amb la presència d’empresaris de les dues ribes de l’Atlàntic. Ara bé, no va ser fins al 2011 que un grup d’experts d’alt nivell de la Comissió Europea i de l’Administració Obama va elaborar una sèrie d’estudis prospectius sobre el futur del comerç transatlàntic. Els resultats d’aquests informes van posar les bases de les actuals negociacions del TTIP i van permetre la iniciació de converses formals.

Quins són els objectius de la signatura d’aquest tractat? Doncs en principi són 3. 

1. El primer té a veure amb l’accés al mercat, ja que si se signés les empreses europees podrien accedir al mercat dels EUA i viceversa. Bàsicament del que es tracta és de reduir els aranzels que encara graven l’intercanvi de béns i serveis entre aquests dos territoris. 
2. El segon, i aquest és la mare dels ous, té a veure amb la convergència i harmonització de regulacions i estàndards, és a dir, que el tractat hauria de permetre que tots els productes aptes per a la comercialització als EUA també es poguessin vendre a la UE. 
3. El tercer té a veure amb el fet que un tractat d’aquesta magnitud permetria a la UE i els EUA crear precedents dins el comerç mundial, que obligarien la resta de països del món a adaptar-se a les normes que estableixin a partir del tractat. 

El punt clau, però, rau en la igualació de normes i estàndards. Per què? Perquè avui en dia les principals barreres comercials són no aranzelàries i, de fet, els aranzels per vendre productes de la UE als EUA són molt baixos i suposen un cost fàcilment assumible per a les empreses. La principal barrera comercial la trobem en l’adaptació del producte a uns estàndards o uns altres en funció del lloc de comercialització. (Estudis de la UE han equiparat la diferència en els estàndards a uns aranzels d’entre un 10 i un 20%!) La qüestió que sorgeix llavors és com s’elimina la barrera que suposa tenir diferents regulacions. Aquí és on realment comencen les diferències, ja que a banda i banda de l’Atlàntic els processos per adoptar regulacions es basen en tradicions clarament diferenciades.

Mentre els EUA voldrien que la UE adoptés el seu procés regulador, amb major transparència i deliberació durant el procés legislatiu, la UE s’estimaria més optar per mecanismes de cooperació i reconeixement bilateral d’estàndards. És a dir, per una banda, els EUA volen homogeneïtzar el procés pel qual s’adopten els estàndards i fer-los de manera paral·lela per tal que siguin iguals als dos territori. En canvi, per la seva banda, la UE en tindria prou assumint que les regulacions dels EUA que complissin uns requeriments mínims (acordats en el TTIP, se suposa) serien automàticament homologables en territori europeu. Al capdavall, la controvèrsia deriva de les diferents concepcions a l’hora de regular dels EUA i la UE. Mentre la UE tendeix a regular de manera preventiva, els EUA limiten l’ús dels productes només quan s’ha demostrat que són perjudicials. D’aquí les tensions i l’alarma per part de diverses organitzacions europees.

Com defensava en Raül Romeva en aquest article al diari Ara, hi ha una preocupació creixent sobre els efectes que pot tenir el TTIP en el dia a dia dels ciutadans europeus. Rere l’aparença d’un tractat comercial, sembla que se’ns vol colar un gol per tot l’escaire sobre els nivells de benestar i seguretat (alimentària, ambiental, de consum, etc.). És molt sospitós que les negociacions s’estiguin duent a terme de manera tan opaca, sense que es pugui saber ben bé què s’hi negocia i en quins termes. De moment, però, les pistes que tenim és que els elevats estàndards europeus, que ha costat tant aconseguir, molt probablement seran rebaixats en detriment dels drets dels usuaris i consumidors. Per què ho sospitem? Perquè en aquestes negociacions alguns sectors clau n’han quedat exclosos per por a aquestes rebaixes d’estàndards. Així, el govern dels EUA va eliminar de la taula de negociació el sector financer perquè després de la Gran Recessió la regulació d’aquest sector és molt més estricta que a Europa i no en volen perdre control. És força clar, per tant, que a Europa es corre el perill de rebaixar l’exigència en bona part dels estàndards en els sectors que formin part de la negociació del TTIP.

De ben segur que seguirem rebent notícies sobre el TTIP i caldrà estar-hi atents perquè d’aquest acord en dependran bona part de les nostres condicions de vida futures. Entre Washington i Brussel·les es decidirà en els propers mesos com serà l’entorn en què viurem en el futur. Caldrà seguir atents a les converses i mirar d’evitar d’encaixar un gol difícilment reversible.

*Publicat a Sexy Europe.

El costat fosc de la codecisió*

A segon de batxillerat vaig tenir un professor de castellà que algunes classes ens parlava de l’amor ―i no només quan fèiem literatura. De fet, era un mestre, algú que intentava transmetre als quatre adolescents que teníem l’orella mig parada les ensenyances que ell havia tret de la vida. L’amor de debò ―ens deia― és imaginar-se la roba bruta de la teva parella. Era, i encara és, un home savi perquè ens va ensenyar que tot projecte de futur té els seus peròs, i només si n’ets conscient podràs tirar-lo endavant.

En aquestes eleccions europees hem parlat més del president de la Comissió que del Parlament quan eren les primeres eleccions sota el paraigües delTractat de Lisboa. Un tractat que ha incrementat el poder real del Parlament, ja que bona part de la legislació s’aprova a través del procediment decodecisió ―rebatejat ara com a procediment legislatiu ordinari. A grans trets aquest procediment implica que el Parlament i el Consell actuen com a colegisladors amb el mateix poder. (S’explica de manera gràfica i sexy aquí.) Ara que estrenem una nova legislatura pot ser un bon moment per aprofundir en alguns aspectes d’aquest procediment.

Certament, el fet que el posicionament del Parlament ja no pugui ser ignorat ―com encara passa en aquells àmbits en què sí que s’aplica el procediment de consulta― reforça la legitimitat de la legislació que ve de Brussel·les, ja que aquesta ha passat l’escrutini i l’assentiment dels nostres representants electes. L’extensió del procediment de codecisió es va fer precisament per lluitar contra el dèficit democràtic de la UE però no tot són flors i violes. Alguns politòlegs especialitzats en temes europeus ja han posat sobre la taula els efectes indirectes que implica l’ampliació de la codecisióa la major part de la legislació.

L’expansió de la codecisió tenia com a objectiu reforçar la legitimitat democràtica del funcionament de la UE, tot fent que la postura del Parlament fos necessària sempre. Però en una entitat política no només importen les institucions formals ―el que està escrit― sinó que cal tenir també molt en compte les informals. Què entenem per institució informal? Qualsevol norma no escrita però que defineix de manera habitual la manera de fer les coses. Tota institució formal, com la codecisió, genera institucions informals que poden influir a bastament en els resultats polítics als quals s’arriba. Heu sentit a parlar mai dels triàlegs? No? Doncs són una de les institucions informals més rellevants en el funcionament de la UE.

Els triàlegs són les reunions a tres bandes entre membres de la Comissió, el Consell i el Parlament i només es preveuen formalment abans de la tercera i última ronda d’esmenes a qualsevol text legislatiu (amb el nom de comitè de conciliació). Ara bé, a mesura que el procediment de codecisió s’ha anat fent més habitual, les parts implicades han sabut apreciar els avantatges d’aquestes reunions a tres bandes: exposar i escoltar amb més tranquil·litat les raons de les esmenes, modificar els posicionaments propis a partir de la reacció esperada de la resta d’actors, etc. Amb el temps, la utilitat que li perceben tots els actors ha fet que els triàlegs s’hagin estès de manera informal a totes les fases del procés de codecisió. Fins aquí aparentment cap problema, ja que els triàlegs permeten estalviar temps i recursos a totes les institucions perquè escurcen el nombre de rondes de negociació. A més a més, el Parlament és qui en surt més beneficiat perquè és capaç d’obtenir majors cessions del Consell en els primers estadis de la negociació. L’estudi de Reh et al. (2011) mostra com ha augmentat increïblement la legislació que s’aprova en la primera ronda després d’un acord primerenc entre la V i la VI legislatures.

Font: Reh et al. (2011: 1.118)

Ara bé, les institucions informals com els triàlegs poden desvirtuar l’objectiu inicial d’estendre el procediment de codecisió. Els triàlegs, no deixen de ser reunions entre representants de les tres institucions que s’allarguen hores i hores, sense que se sàpiga quan es reuneixen, on ho fan ni què s’hi diu (vegeu aquest article). Les comissions parlamentàries només poden saber què hi ha passat a través del seu representant ―normalment qui redacta les esmenes― i, per tant, els diferents grups parlamentaris no hi participen. Els triàlegs minen el principal valor que ha caracteritzat el Parlament Europeu: l’elevat nivell de transparència de la institució, que contrasta amb l’hermètic secretisme amb què massa sovint actua el Consell. Amb l’ús dels triàlegs, el Parlament s’enfronta a un trade-off: ha de triar entre mantenir una manera de fer basada en la transparència o aconseguir el màxim de cessions del Consell per reforçar el seu poder. I fins ara, malauradament, s’ha inclinat per la segona opció. Les institucions informals no són negatives per naturalesa, depèn de quina sigui la seva finalitat i com s’articulen. Els triàlegs, formalitzats i amb unes normes que en garantissin la transparència, podrien mantenir la seva utilitat com a catalitzadors del procediment legislatiu.

Són precisament valors com la democràcia i la transparència el que atrauen d’Europa però també es diu que la UE és més sexi de lluny que de prop. Possiblement sigui cert. Tal i com ens passa als humans, sovint ens enamorem d’altres persones perquè els tenim idealitzats però només arribem a estimar quan comprenem i acceptem que l’altre no és perfecte. La UE és sexi de lluny, té un no sé què de prop i té costats foscos ―com els triàlegs― quan fa temps que hi convius. Però quan un creu en una relació no ho pot deixar córrer a la primera perquè s’ha de recordar una cosa: la roba bruta es pot rentar.

Fonts:

Reh, C. et al., 2011. The Informal Politics of Legislation: Explaining Secluded Decision Making in the European Union. Comparative Political Studies, 46(9), pp.1112–1142.

*Publicat a Sexy Europe.

Una tercera via per al socialisme

L'últim capítol de la política catalana ens ha deixat la dimissió de Pere Navarro, també dit "el federalista". No podem dir que sigui una gran pèrdua per a la política catalana. Com a diputat i líder (per dir-ho d'alguna manera) del PSC, no ha estat capaç d'aturar l'enfonsament electoral del seu partit en cap dels darrers comicis; i a nivell parlamentari no s'ha destacat per presentar alternatives a l'acció de govern de CiU ni per la concreció del seu gran tòtem: el federalisme ―si algú descobreix de què va que truqui al carrer Nicaragua. Tampoc no es pot dir que perdem un gran orador, així que humilment li podem dir #simiribonanit!

Però deixem estar les necrològiques. Un dels elements destacats de la dimissió d'en Pere Navarro ha estat que alguns destacats membres de l'opinió publicada i alts dirigents socialistes han defensat que cal implantar el PSOE a Catalunya. Així, hi ha qui defensa que s'ha de posar fi a l'anomalia històrica que ha suposat l'existència del PSC (pe-essa-ce, no pessecé, ¿o sí?) com a partit diferent del PSOE. Tot i que orgànicament el PSC no depengui directament del PSOE en els últims anys tampoc ho ha demostrat. El que realment volen els qui ho demanen és poder influir més en la composició de l'executiva del PSC. Ara bé, és necessari dividir les dues ànimes? S'ha de triar necessàriament entre conllevància o independència, no hi ha tercera via en el socialisme català? Doncs sí, podria haver-n'hi.

En sistemes polítics multinivell és fàcil que es donin efectes de contaminació entre diferents arenes electorals. L'exemple més clar el trobem en el fenomen conegut com a vot dual, que caracteritzà la política catalana entre els 80' i els 90': individus que votaven el PSOE a les generals i CiU a les autonòmiques perquè consideraven que representaven millor els interessos a defensar en cada nivell polític. Sabent que els individus ens replantegem el vot en funció del tipus de comici, per què no plantejar diferents marques electorals per als diferents tipus d'eleccions. De fet, al Canadà ho fan així, i és una manera d'evitar contradiccions i contaminació entre eleccions. 

La tercera via, per tant, es basaria en establir una branca regional del PSOE a Catalunya però que només es presentaria a les eleccions al Congrés mentre que el PSC mantindria la seva independència i idiosincràcia per poder presentar-se lliurement a les eleccions catalanes sense ingerències del PSOE. S'acabaria ràpidament el debat sobre el grup propi del PSC al Congrés, el PSC es podria alinear sense problemes al costat del dret a decidir, etc. Al Quebec tots els partits tenen dues "marques" electorals, fins i tot els independentistes: el Parti Québecois es presenta a les provincials (autonòmiques) i el Bloc Québecois a les federals (generals).

És evident que això, com totes les terceres vies que es proposen darrerament, no té gaires possibilitats de prosperar. Potser si s'hagués aplicat fa uns anys, el socialisme català no seria on és, però ara per ara l'únic futur que se li pot augurar al PSC és la residualització política. No és una qüestió de lideratges, sinó de fons, de projecte, d'idea de país. En això el socialisme català està hipotecat, i sembla difícil que trobin cap Ada Colau que els vulgui rescatar.