diumenge, 19 de juny del 2011

El dret ―i el deure― a la indignació

El món canvia molt de pressa, potser massa. I sembla que la política i, sobretot, els polítics no són capaços de seguir-li el ritme. Indignats de totes les edats han sortit de casa les darreres setmanes per demostrar (i demostrar-se) que no estan pas sols. No m'equivoco gaire si dic que una gran part dels nostres conciutadans estan descontents amb la gestió dels seus polítics.

Jo estic indignat, i la indignació s'ha de fer córrer. Aportant solucions, el que ens cal és una indignació constructiva. Els inicis del moviment 15M van ser esperançadors i, fins i tot, il·lusionants: una petita revolta de la nostra època. Un moviment totalment assembleari, amb decisions preses per acord comú. La voluntat de proposar unes noves regles per al joc democràtic, expressades en termes 2.0 per acostar la política al món. Fins aquí pràcticament tots podem coincidir que els anhels d'aquests canvis són compartits per molta gent. Ara bé, no podem oblidar que el sistema actual, mal que els pesi a alguns, és democràtic. Segurament no democràtic a la manera que voldríem, però democratic al cap i a la fi.

En la democràcia actual les coses es canvien és canvien a la manera democràtica que, a dia d'avui, és mitjançant el vot. Entendria que en un sistema no democràtic les revoltes es fessin per altres vies, en no tenir la possibilitat del vot, però aquest no és el cas. És totalment lògic, lícit i, evidentment, necessari que el poble es revolti i reclami millores; és per això que existeixen els drets de reunió i manifestació! I s'ha de combatre qualsevol intent de retallar aquests drets. Però també cal saber respectar les institucions democràtiques. Hem d'entendre que en una societat democràtica els canvis els inicia la societat: la gent, tots nosaltres; però no podem oblidar que els canvis es materialitzen a les seus parlamentàries, que representen a qui les ha triat ―i podem estar d'acord en què els mecanismes actuals no són els que ens representen―, el poble, i que tenen el poder legítim per estructurar la societat. Un moviment de 20 persones no pot aprovar una llei, com tampoc ho pot fer un de 200.000, però ambdós han de tenir la capacitat d'impulsar-la. L'important és crear debat, tenir la capacitat de posar damunt la taula els temes que realment ens interessen, no només els que els interessen a ells. Reclamem això, fem-ho amb força perquè ens farà més lliures com a societat.

Els ideals es defensen amb la paraula, els gestos i els fets i s'expressen en el vot. La meva militància independentista no és res més que una resposta a la indignació del tracte donat a Catalunya per part d'Espanya. El poble inicia el debat, es mobilitza i crea el moviment de les consultes populars dins de la legalitat (o aprofitant buits legals, que és també vàlid); però aquesta acció pren un veritable efecte polític quan, en conseqüència, som els ciutadans els qui votem SÍ o NO a la independència.

Tots coincidim en què manquen canvis, i recolzaré el moviment 15M quan es tracti d'impulsar aquests canvis a favor d'una democràcia més justa, representativa i participativa; però mai quan tracti de coartar la potestat lícita i legal que aquests canvis no es tirin endavant. Si la voluntat real és de canvi no n'hi ha prou amb manifestar-se, també cal votar en conseqüència, cal votar regeneració democràtica! Cridem, protestem, reflexionem, debatem, però sobretot: votem!