Des de l’any 1978 Convergència Democràtica de Catalunya (CDC) i Unió Democràtica de Catalunya (UDC) s’han presentat sempre plegades a totes les cites electorals sota la marca Convergència i Unió (CiU). Tot i que no són l’única coalició preelectoral que trobem en el panorama polític català ―ICV-EUiA en seria un altre exemple―, la majoria de partits acostumen a optar per anar sols a les eleccions i formar coalicions postelectorals per governar. Llavors, per què alguns partits opten per aliar-se abans de mesurar les seves forces a les urnes? Si entenem els elements que condicionen la coalició preelectoral entre partits, segurament podrem comprendre millor les causes de la ruptura de CiU.
Abans de res, és important definir una coalició preelectoral com un acord a través del qual dos (o més) partits es comprometen a coordinar públicament les seves estratègies electorals en lloc de competir entre ells. Per tant, aquest pacte implica que els diferents partits actuïn electoralment com un únic actor. Tot i que no semblin gaire habituals, segons Golder (2006), en pràcticament la meitat de les eleccions hi ha alguna candidatura que es pot considerar una coalició preelectoral.
Tradicionalment, es considerava que les coalicions preelectorals eren més pròpies de sistemes majoritaris, ja que permetien superar les elevades barreres electorals que aquest sistema imposa. Ara bé, la seva existència en sistemes proporcionals ―com el català― demostra que hi ha altres factors que hi influeixen. Per què, podent pactar després de les eleccions, hi ha partits que s’estimen més fer-ho abans? Ras i curt, per influir en el resultat. Segons Golder les coalicions preelectorals modifiquen el comportament electoral dels votants, mentre que la incertesa dels pactes postelectorals dificulta la captació estratègica de votants. No obstant això, els partits acostumen a analitzar els costos i beneficis que els implica la decisió de competir o cooperar amb altres partits.
En general, es considera que les aliances preelectorals impliquen una expectativa de vots/escons superior a la que s’obtindria per separat, ja sigui per les regles electorals o pel fet que la coalició és una opció més sòlida i creïble a l’hora de formar govern. És important remarcar que la solidesa de l’aliança i, per tant, la seva capacitat de multiplicar vots, rau en un elevat nivell de congruència ideològica. També cal tenir en compte la simetria en el poder dels diferents partits, ja que si un dels partits té molts més recursos que l’altre (ja sigui en militants, credibilitat o expectatives de vot), pot considerar que presentant-se sol pot obtenir uns resultats prou bons i descartar la coalició preelectoral.
Aquests diversos elements expliquen per què durant la Transició CDC i UDC, dos partits que compartien posicions en l’eix social i, en aquell moment, encara nacional, van decidir aliar-se. Aquesta congruència els va permetre erigir-se com una alternativa viable i creïble de govern a les forces d’esquerra ―que en aquell moment semblaven majoritàries a Catalunya. El posterior èxit electoral durant més de 30 anys va permetre el manteniment de la federació, atès que la possibilitat de presentar-se per separat hauria implicat una excessiva incertesa sobre els resultats de cadascun dels socis, en una coalició que estava molt acostumada a tocar poder. Ambdós partits doncs tenien incentius per mantenir la coalició.
En els darrers anys, però, el panorama polític ha fet un gir de 180º que ha canviat l’estructura d’incentius per mantenir-se units. Cal destacar, especialment, 4 factors que han causat aquest canvi. En primer lloc, l’increment de la distància ideològica entre ambdós partits en l’eix nacional. L’aposta independentista de CDC xoca amb la indeterminació d’UDC en aquesta qüestió i mina la congruència ideològica de la coalició. Segon, aquest allunyament implica que CiU ha perdut la seva capacitat de multiplicar els vots que trauria cada partit per separat ―les enquestes així ho assenyalen―, ja que ha perdut credibilitat política i els electors no acaben de saber què voten. A tot això se li ha de sumar que, tercer, en un escenari de creixent fragmentació política i a les envistes de la creació d’un possible pacte d’esquerres a imatge i semblança de Barcelona en Comú de cara al 27S, CiU ja no tindria tan assegurada la seva condició d’opció clara de govern. Aquest fet redueix la utilitat de bastir una coalició preelectoral, ja que no assegura a cap dels dos partits una elevada quota de poder. Finalment, cal tenir en compte un quart element: l’asimetria creixent entre CDC i UDC, que fa que els convergents considerin excessiu haver de renunciar a un 25% del poder en favor dels d’Unió, fet que s’ha agreujat després d’aquest cap de setmana en què s’ha fet evident que UCD no compta amb més que 4.000 militants.
Així doncs, aquest quatre elements són els que han dinamitat una coalició preelectoral de més de 35 anys d’història. En el context polític actual, els convergents consideren que la millor estratègia electoral ja no passa pels pactes preelectorals, sinó pels postelectorals. CDC considera que la manera de maximitzar vots és deixant anar el llast d’un pacte preelectoral que ja no és ni congruent, ni creïble ni opció viable de govern i que, per tant, el deixa en una posició pitjor de la que es trobaria si es presentés sola. Això, a més a més, es dóna en un escenari de fragmentació creixent, que encara dificulta més l’accés al poder per a CDC. En un escenari de poca fragmentació, CDC va poder consolidar-se com a opció de govern gràcies a una coalició preelectoral, però, en un escenari diametralment oposat, conservar el govern sembla que passa per liderar pactes postelectorals. I això implica necessàriament trencar una coalició que ja no maximitza vots.
Article publicat originalment a El Pati descobert
