L'estat de la qüestió

Després d'unes setmanes de revifalla i bogeria informativa sobre la consulta i el procés, he volgut deixar passar uns dies abans de posar blanc sobre negre les meves impressions. Sobretot, volia esperar a sentir l'entrevista amb el president Mas de TV3 per acabar de veure quin és l'estat (en mínúscula, per no provocar malentesos) de la qüestió.

1. Ja tenim dia D i pregunta P (amb apartats a i b). La data sembla encertada, seria millor fer-ho abans però cal muntar una infraestructura i saber el camí a seguir. Després de la d'Escòcia, però la gent seguirà votant el mateix sabent el d'Escòcia que sense saber-ho. 9 de novembre de 2014, apuntat a l'agenda.

2. Tots sabem que aquest dia no es farà la consulta. Les vies per organitzar una consulta utilitzant la legislació espanyola fracassaran perquè ni hi haurà pacte amb l'Estat, ni se'ns cedirà la competència per fer referèndums ("ni quiero ni puedo"), ni la llei de consultes tirarà endavant. Mal que ens pesi, la legislació catalana segueix essent part de l'espanyola. Molt probablement, si el 9 de novembre anem a votar serà perquè s'organitzaran unes eleccions plebiscitàries. El president Mas s'ha compromès a fer-nos votar d'alguna manera el 9 de novembre.

3. Sobre la pregunta. És una pregunta estranya i no és l'esperada ni la desitjada. Malgrat tot compleix els requisits que el president s'havia marcat: és clara i inclusiva. És inclusiva perquè inclou les respostes preferides de tot l'arc parlamentari: PP i C's poden votar No; el PSC, Unió i ICV-EUiA (parcialment) poden votar Sí-No i la resta poden votar Sí-Sí. La pregunta també és clara perquè tots sabem què se'ns pregunta: al primer apartat hem de dir si volem canviar la configuració política actual i a la segona sobre si volem que la nova situació política sigui equivalent a la de països "independents" com Holanda o Finlàndia. Tots sabem què se'ns demana. Malgrat tot, la pregunta és clara però no la resposta que se'n desprèn. En una entrada anterior em posicionava en contra d'una pregunta amb 3 respostes precisament per això, perquè cal que la pregunta sigui clara però la resposta també. I en aquesta no ho és. Malgrat tot, entenc que un cop formulada i amb les concessions fetes per una i altra banda no ens queda més que defensar-la fins al final. No és la millor pregunta però ara ja és una bona pregunta. Ens toca jugar amb aquestes cartes i, com en el pòquer, no només la mà decideix el resultat de la partida.

4. Com s'han de llegir els resultats? Com molts analistes ja han posat sobre la taula la independència (Sí-Sí) ha d'obtenir més del 50% dels vots per guanyar i l'statu-quo (No) també. L'única opció que pot guanyar amb menys del 50% és el Sí-No, si es considera que els vots pel No reforcen els del Sí-No. La veritable clau de volta de la consulta, ara com ara ―i considerant que s'arribi a fer― és saber com es llegiran els resultats. Això és el que la majoria esperàvem conèixer de boca del president aquest dilluns. I no ens ho va voler (o saber) dir. Cadascun dels membres de la reunió ha dit coses diferents: ERC diu que amb 51% afirmatiu a cada pregunta i de participació ja n'hi ha prou (¡només un 26% del cens!), la CUP es queixa precisament perquè no ho sap i CiU diu que ara no és moment de parlar-ne. S'equivoquen! Els politòlegs sabem perfectament que els votants no voten només en funció de l'oferta, sinó també de les possibilitats que té aquesta oferta de fer-se realitat. Tal i com passa quan només hi ha en joc un diputat ―els tercers partits són els màxims perjudicats―, en una consulta es decideix una sola qüestió i cal deixar ben clar què implica la opció del Sí-No. Un dels requisits de qualsevol sistema electoral és que les normes s'han de conèixer per avançat i no es poden canviar enmig de la cursa. Els qui voten Sí-No han de tenir molt clar quines conseqüències implica que guanyi la seva opció per decidir si realment la volen votar o, per contra, s'estimen més engruixir els suports a eleccions més clares (No o Sí-Sí).

Sovint, quan algú em pregunta com veig el procés, hi ha molta gent favorable a la independència que em diu que dubta. És normal, després dels moments històrics de les diades, quan l'exaltació no esdevé ràpidament en actes polítics concrets hi ha un lleuger sentiment de frustració. Si a tot això hi sumem les petites nimietats que discuteixen els polítics en el dia a dia, és fàcil caure en el desànim. Malgrat tot, a mi m'agrada agafar una mica de perspectiva històrica. Fa poc més de 2 anys el govern apostava per un pacte fiscal, avui ja tenim acord ampli, data i pregunta. Com diu el meu avi: a poc a poc i bona lletra, però com deia l'avi del meu avi: sempre hem de tenir un roc a la faixa. Anem a bon ritme i anem fent via perquè ja no podem anar enrere.

Les eleccions que vénen

El 2014 votarem sí o sí. Encara sense saber si la consulta sobre la independència serà factible, el que és segur és que tots els ciutadans de la Unió Europea (UE) estem cridats a les urnes entre el 22 i el 25 de maig per exercir el nostre dret a vot. 

Els districtes electorals europeus

Encara enmig de la crisi econòmica més forta que ha assolat Europa des de la Segona Guerra Mundial, les eleccions europees són un data cada vegada més rellevant en el marc del govern multinivell a què ens duu la integració europea. Malgrat tot, els pronòstics semblen indicar que la participació en les eleccions europees (tradicionalment força més baixa) seguirà caient, pel simple fet que són vistes com unes eleccions de segon/tercer ordre. 

Contradictòriament, això passa en uns moments en què el Parlament Europeu cada vegada guanya més i més poders a través dels nous mecanismes de codecisió en el procés legislatiu. A més a més, en el punt en què ens trobem, els partits polítics europeus han decidit adoptar per primera vegada un cap de llista comú. (En el cas dels socialistes serà Martin Schulz, actual president del Parlament Europeu, i els altres partits busquen un candidat; sembla que per l'Esquerra Europea podria ser el grec Alexis Tsipras.) Aquest fet que sembla banal, té un component transcendental lligat amb la manca de legitimitat democràtica de les institucions europees. Si, finalment, el Consell Europeu ―els caps d'Estat i de govern dels 28 Estats membres― decidís nomenar com a president de la Comissió Europea el cap de llista de la força amb més escons al Parlament Europeu, per primera vegada els "europeus" hauríem elegit un president per a Europa. Tot i ser un avenç, no podem deixar de plantejar-nos quina és la legitimitat democràtica d'aquesta elecció quan els principals debats giraran entorn de temàtiques nacionals. En aquesta ocasió el context permetrà defugir menys les qüestions realment europees però segurament només hi seran a segona fila. Tant de bo no fos així.

Com dèiem, la participació a les eleccions europees s'ha desplomat amb els anys, com ens mostra el següent gràfic.

Per entendre en quin punt ens trobem respecte a les nostres relacions amb el Parlament Europeu ―i amb la UE en general― , podem observar les dades que ens presenta l'Enquesta Social Europea. Malgrat que no hi són presents tots els països del club, sí que ens permet presentar algunes dades rellevants. Especialment, sobre la confiança de la ciutadania en el Parlament, val la pena remarcar dos aspectes.

Primer, quina relació s'estableix entre la confiança entre el parlament nacional i l'europeu (Figura 1). Curiosament, veiem com la confiança en uns i altres no és massa alta, però pràcticament a tot arreu ―només exceptuant Dinamarca, Bèlgica i Finlàndia― el Parlament Europeu no aprova. Una tendència remarcable és que els països que en què més es confia en el Parlament Europeu, la confiança no supera la dipositada en el parlament nacional; per contra, la tendència és l'oposada en la majoria de països per sota de la mitjana. Una possible explicació per a això seria que el segon grup es correspongui als països amb un parlament nacional més deslegitimat degut als efectes de la crisi econòmica ―precisament les desviacions de cada grup es poden explicar per aquesta raó.

Figura 1

En segon lloc, i seguint amb l'argumentació anterior val la pena remarcar com ha evolucionat la confiança en el Parlament Europeu a Espanya (Figura 2). Una cosa queda clara, els efectes de la crisi econòmica han portat a una reducció dràstica en els nivells de confiança en la institució. Si ens fixem en la meitat esquerra de la gràfica, veiem com els valors del suspens han anat en augment, especialment el 2012, mentre que els valors d'aprovat han seguit una tendència a la baixa. Especialment remarcable és el 15% de ciutadans que posen un 0 al Parlament. Una dada, però, és positiva, cada vegada hi ha més gent que respon a aquesta pregunta, és a dir que és conscient del paper (no entrarem en quin grau) de les institucions europees en el seu dia a dia.

Figura 2

Els temps que vivim són apassionants, tant a escala catalana com a europea. I a Europa s'hi decideixen coses tan importants com les que hem de decidir a Catalunya. Per tant, és important que mai perdem de vista l'horitzó que ens espera. El Parlament Europeu està fent reformes institucionals per construir una Europa que els ciutadans es puguin sentir més seva però, malgrat tot, la ciutadania no confia més en les seves institucions. És la crisi o és la demanda de majors i més profundes reformes institucionals? Probablement és la conseqüència d'unes institucions que encara ens segueixen quedant massa llunyanes i que cada vegada decideixen més. Precisament per la seva rellevància, seguirem investigant.

Nascuts per unir, predestinats a dividir

La presentació del Procés Constituent capitanejat per la monja Teresa Forcades va ser una exhibició de múscul davant d'aquells que se'n van riure tant al principi. Sembla que han fet una gran feina de base durant els darrers mesos que els ha permès estructurar una xarxa d'associacions locals estable. El seu discurs no pot ser més vigent en els temps que corren, però no puc deixar de mirar-me'ls amb desconfiança malgrat la simpatia inicial. 

Els projectes polítics que pretenen aglutinar altres forces difícilment aconsegueixen els seus objectius. Després de l'experiència de Solidaritat Catalana, cada vegada tinc més clar que cap projecte unificador pot venir de fora. El discurs del Procés Constituent no és tan lluny de discursos que ja són presents al Parlament de Catalunya. Especialment des que la (o les) CUP va(n) entrar-hi en les darreres eleccions. Al capdavall, el paper de Procés Constituent és només el d'aglutinar aquells que se senten propers al discurs de la CUP però partint d'una confessionalitat religiosa molt sentida. En ciència sabem que posar un nom diferent per a un fenomen que ja existeix és inútil, conceptes nous han de servir per anomenar fets nous. 

És molt difícil que un partit nou sigui capaç d'aglutinar-ne d'altres sota el seu paraigües perquè només el seu naixement ja genera suspicàcies en els qui ha d'unir. La unió només pot venir de la voluntat d'unir-se de les parts implicades. Per molt que neixin noves formacions per unir, si les prèvies persisteixen en la seva negativa a unir-se, aquesta nova entitat no serveix per al que s'ha creat i més valdria que no hagués nascut. Tal com va passar amb Solidaritat, com a màxim poden aspirar a robar suports dels qui pretenen unir, fet que encara els dificultarà més ser capaços de generar aquesta unió. (Encara que, per ser sincers, SI inicialment sí que tenia una proposta diferent, que el curs dels esdeveniments va convertir en mainstream.)

En política, el naixement de noves opcions només és útil si es pot oferir alguna cosa diferent, si no, més val dedicar els esforços a acostar posicions entre els qui estan separats per petites desavinences.

Arrow i la tercera via

Últimament es parla molt de la tercera via, de la pregunta del referèndum i de les possibles respostes. No deixa de sobtar que quan encara no sabem si el podrem fer ni quan el farem, ja hi hagi gent que s'esveri pel com serà. Certament, el com és important però primer haurien d'aclarir si podrem i sobre què ens faran votar.

La proposta estrella que ha saltat a la palestra aquesta setmana és que, en lloc de consultar a la gent sobre si vol o no la independència, fem una consulta tipus test amb tres opcions possibles: a) Independència, b) Federalisme, c) Status quo. ―Potser algun partit demanarà aquesta setmana que s'hi afegeixi la opció d) "b i c són correctes".― Malgrat que el president Mas ahir va defensar que les terceres vies ja no són el camí, va obrir la porta a fer una consulta amb tres opcions. Ara bé, si el que vol ―com insisteix sovint― és una pregunta clara  i una resposta també clara del poble de Catalunya, fer la pregunta tipus test seria un error. 

El premi Nobel d'economia Kenneth Arrow va desenvolupar una teoria coneguda com la paradoxa d'Arrow. Aquesta teoria demostra que quan els votants tenen tres o més opcions per escollir, no és possible dissenyar un sistema de votació que permeti reflectir les preferències dels individus en una preferència global comuna. Arrow demostrà que només si les preferències dels individus són iguals a les d'un "dictador" el resultat global podria ser racional i coherent amb les preferències individuals. 

Posem aquesta paradoxa en l'hipotètica consulta tipus test. Imaginem 3 electors que poden votar Independència (I), Federalisme (F) o Statu Quo (SQ)

• L'independentista, prefereix I>F>SQ
• El federalista, prefereix F>SQ>I
• L'indiferent, prefereix SQ>I>F

Imaginem que aquestes opcions estan repartides equitativament en la societat. Aquesta opció no sembla tan descabellada perquè molts dels qui es declaren independentistes probablement no ho serien davant una oferta federalista real i seriosa de l'Estat. A més, el 25% dels qui declaren NS/NC en les enquestes podria perfectament ajustar-se a la postura d'indiferent en un context de bombardeig mediàtic a favor de la independència ―i fins i tot potser alguns dels votants del bloc del no.

Doncs bé, en aquesta situació ens trobem que la majoria recolza I>F (independentistes+indiferents) i F>SQ (independentistes+federalistes). Per tant, si la decisió expressada a les urnes fos racional hauríem d'esperar que I>SQ però aquest no és el cas ja que tant els federalistes com els indiferents ―ja surt la "majoria silenciosa"!― preferirien l'Statu Quo a la Independència. I aquest resultat sí que és un gran cacau democràtic. Cap opció no obtindria una majoria suficient com per ser adoptada, però és que, a més a més, tampoc sabríem quin és l'ordre de preferències dels ciutadans sobre el futur de Catalunya!

Quan les eleccions busquen definir el nombre d'escons d'un Parlament, la presència de més de dues opcions a escollir és més fàcilment superada pel fet que la majoria de les preferències almenys obtindran representació (en democràcies proporcionals, esclar). Ara bé, quan el que es busca a les urnes és una resposta clara a l'opinió de la ciutadania, permetre més de dues opcions és un error i encara contribueix més a la confusió sense resoldre el problema plantejat. Els resultats de les urnes, bé que ho sabem, sempre es poden llegir de moltes maneres. Si volem una resposta clara, només hi pot haver una pregunta i dues respostes.


* Des del Cercle Gerrymandering han publicat un article que explica ben detalladament perquè el que escric en aquest article no és correcte. El Teorema d'Arrow no justifica ben bé un referèndum amb només dues respostes. Us recomano que el llegiu!

Si poguéssim fer-lo, segurament no el faríem

Federalisme socialista

Aquest cap de setmana, els socialistes catalans i espanyols han celebrat un aquelarre "federalista" (sic) en terres granadines que, segons diuen, ha acabat amb un pacte històric. Suposo que li diuen històric per repetitiu (per allò que la història es repeteix), ja que de fet no han anat pas més enllà del que deia l'Estatut de 2006 ―que no van voler defensar el 2010 i que ara usen com a estendard. 

El PSC (que s'hauria de dir pe-essa-ce, i no pe-ese-ce; ¿o potser sí?) segueix vivint en l'ambigüitat permanent i no acaba de saber quin és el seu lloc en l'actual escenari polític. Un dia s'integra a la Comissió pel Dret a decidir, un altre emula C's i compara el procés amb Kossovë, i qui dia passa any empeny. Aquesta ambigüitat acaba generant contradiccions constants com la d'aquest cap de setmana. Mentre ens venien que estaven a punt d'aconseguir el millor pacte per a Catalunya i la recepta infal·lible per solucionar l'encaix amb Espanya, s'oblidaven de comunicar-nos un petit detall. Res, una petitesa insignificant: que no inclou la possibilitat de fer un referèndum/consulta per exercir el dret a decidir. Llavors, si ni tan sols el seu pacte ho permet, com podrem fer-lo per una via pactada? De cap manera. Aquesta és la voluntat real dels socialistes, que el pacte amb l'Estat es frustri per enèsima vegada. 

Compromís federal

El federalisme, o la concepció federalista ―el nom no fa la cosa― de l'Estat requereix més que bones paraules o el criteri d'ordinalitat. Federalisme requereix de compromisos creïbles entre les parts. (Per tant, cal reconèixer que hi ha diverses parts que fan un foedus ―pacte―, i no només una norma que s'aplica a determinats objectes polítics.) Què són compromisos creïbles? Cursos d'acció que no es prendrien si unes determinades restriccions no limitessin la nostra capacitat d'elegir. Compromís creïble és emmanillar-se a un pal i donar la clau de les manilles a algú altre. 

Doncs bé, vies per al federalisme n'hi ha dues. Primer tenim el federalisme de facto quan som davant un joc de tipus win-win, tothom hi surt guanyant i, per tant, ningú té incentius a canviar les regles del joc federal. Segon, el federalisme de iure és aquell en què les normes legals ―a través de la Constitució i de difícils majories reforçades― impedeixen que les normes que estructuren una federació i protegeixen les minories siguin discrecionalment canviades per la majoria.

Doncs bé, a Espanya, ni una cosa ni l'altra. Però tot hauria tingut solució, precisament si s'hagués seguit la via contrària que han agafat el PSOE i el PSC. A través d'una eina que la minoria pogués emprar com a amenaça vers la majoria per recordar-li que es va comprometre, per tant, forçant a la credibilitat. Aquesta eina seria, és clar, la possibilitat d'un referèndum de secessió.

Diu Jason Sorens a Secessionism (2012) que «[g]roups that enjoy the prospect of controlling the central government through minority rule will see less need to secede» (p.53) Si la majoria sap que la minoria pot marxar en qualsevol moment segur que hi negociarà constantment per assegurar-ne el "bon encaix". Sense això la minoria difícilment pot esperar obtenir mesures que l'afavoreixin. I la cita de Sorens encaixa perfectament amb el cas espanyol, en què els majors avanços en descentralització s'han donat quan els governs en minoria al Congreso han necessitat de CiU o PNV per apuntalar la governabilitat. En aquest article s'explica perfectament.

Ara, possiblement, és massa tard i atorgar a Catalunya la possibilitat de fer un referèndum només faria que certificar la defunció d'un federalisme espanyol no nat. Però no deixa de ser curiós que determinades mesures que semblen enfortir les possibilitats de secessió, ben aplicades poden ser un incentiu perquè la majoria actuï a favor de la minoria i eviti així un resultat que no vol. Si des d'un bon principi la Constitució recollís el dret a la secessió molt probablement no hauríem arribat mai on som. El problema no és a Catalunya, sinó que se'ns va prometre un pacte que no han sabut complir.

Tot tancant el cercle

Avui, em perdonareu, però no escriuré de política com acostumo a fer modestament des  d'aquest blog. Aquesta és segurament una de les entrades més difícils de les que he escrit. 

No és mai fàcil acabar etapes i jo he decidit posar fi a una de les que m'han marcat més. L'any que ve no seguiré jugant a waterpolo. Els qui em coneixeu sabeu que una decisió així no l'he pres a la babalà, sinó que és una decisió reflexionada i madurada. De fet, l'he anat gestant dins meu des dels últims cinc o sis mesos. Involuntàriament, m'he adonat que no només estava cansat pel ritme frenètic dels darrers anys, sinó que havia deixat de gaudir fent l'esport que m'ha apassionat des que vaig començar a jugar-hi. Ha estat, sobretot, la pèrdua de la il·lusió i també les ganes d'emprendre nous projectes el que m'ha portat a prendre aquesta decisió vital tan complicada. 

Va ser a la piscina de baix (la municipal/santa coloma) on vaig comunicar la meva decisió. Quan hi estava anant, no podia parar de pensar que el destí té un meravellós sentit de l'oportunitat perquè va ser precisament allà on vaig fer el meu primer entrenament. Vaig recuperar el record del nerviosisme d'aquell dia mentre anàvem cap a la piscina amb en David sense tenir clar què ens hi trobaríem. Amb els anys, ha acabat essent una de les piscines més especials per a mi per tot el que hi hem viscut.

Sobretot, el que li agraeixo al waterpolo és les satisfaccions esportives (poques però intenses) i, especialment, l'oportunitat d'haver conegut gent meravellosa i especial que ja formen part de la meva vida. A tots ells: companys, entrenadors, rivals... no puc fer altra cosa que dir-los gràcies. M'agradaria poder enumerar-los tots però no voldria deixar-me ningú. 

Ara simplement em queda dir-vos MOLTES GRÀCIES a tots els qui m'heu acompanyat en aquest llarg trajecte esportiu i vital, i que tinguem sort!

El repte de construir una Europa àmplia

Sota aquest títol s'ha desenvolupat un debat a la Universitat Pompeu Fabra en la qual hi han participat tres ex ministres d'exteriors: Dominique de Villepin, Igor Ivanov i Miguel Ángel Moratinos. Un  debat que havia de servir per reflexionar i pensar el paper que juga avui en dia una Europa entesa d'una manera àmplia, «de l'Atlàntic als Urals» per dir-ho a la manera del general De Gaulle.

El debat ha començat una hora més tard de l'habitual per les protestes d'alguns estudiants que ens han privat l'accés a l'auditori de manera contundent, sense incidents però amb violència (n'hi ha de tants tipus que segur que n'exercien algun). Sincerament, comprenc molts dels motius i, fins i tot puc arribar a compartir-ne la majoria, però no la forma. Jo entenc la universitat com un espai de debat i de pensament, una àgora en què totes les opinions són benvingudes quan respecten les dels altres. El dret a protestar i reivindicar forma part de la vida universitària, però no entenc quin és el problema davant el fet que 3 personalitats de reconegut prestigi i experiència en la diplomàcia comparteixin les seves experiències i reflexions. El boicot pel boicot no és justificable i menys quan atempta contra alguns dels valors més essencials de la vida en democràcia.

Però més enllà d'aquests fets lamentables, voldria fer algunes reflexions sobre el què ha aportat de si el debat. 

Dominique de Villepin

En primer lloc, Villepin ha defensat la necessitat de reformular Europa després de destacar-ne alguns dels problemes actuals: governança, tecnocràcia, manca de partits de visió transnacional, etc.  En definitiva, que cal dotar-la de sentit i de projecte de futur si volem enfortir-la i que sigui realment un espai de diàleg per fer-hi sorgir unes preferències comunes.

Igor Ivanov

Seguidament, Igor Ivanov s'ha centrat en les relacions entre la UE i Rússia, tot destacant-ne que 22 anys després de la caiguda del mur, encara es regeixen per la desconfiança, que només es pot entendre per una manca de comprensió vers l'altre.

M. Ángel Moratinos

Finalment, M. A. Moratinos ha destacat quina és la visió que es té de Rússia com a veí però no com a aliat, en part pel recel i la suspicàcia que genera entre els Estats membres que van ser satèl·lits (o repúbliques) de la URSS. Només una reformulació de les institucions i un major diàleg intergovernamentals ens ajudarien a enfortir el lligam i poder acabar-la de veure com a aliada i superar la «síndrome de Guerra Freda».

Després d'unes intervencions tan interessants sobre les relacions UE-Rússia m'han vingut al cap algunes reflexions.

Dominique de Villepin ha afirmat que una Europa àmplia ha de ser un lloc de diàleg, però també ha de conservar les seves arrels, mirar de difondre els seus valors fundacionals de pau, llibertat i democràcia. Rússia no és precisament un model polític exemplar en aquests aspectes, ho hem vist en les repressions dels crítics amb el president Putin, en les tensions territorials amb alguns dels seus Estats fronterers i pel suport que sovint dóna a Estats autocràtics a les Nacions Unides. Des del meu punt de vista, assolir una Europa àmplia va més enllà de simplement estretir la col·laboració entre governs i empreses de determinats territoris. La singularitat d'Europa és, precisament, que és (o hauria de ser) alguna cosa més que un territori: una manera de fer i de veure al món que contribueixi a la seva civilització, pacificació i progrés  en base a uns valors de tolerància, llibertats, participació i respecte a la diversitat.

Una Europa àmplia

Un altre element que ha sorgit durant el debat és la crisi de l'Estat-nació com a forma de govern, els països grans són els qui tenen el poder en un món globalitzat i aquestes coses. Oblidant clarament l'enorme poder que encara exerceixen avui en dia aquestes institucions que conserven bona part de les polítiques de l'Estat del Benestar i que són les que lluiten per estar més ben col·locades en les institucions europees i acaparar tant poder com puguin. D'acord, però si l'Estat-nació està en crisi sobre quina base construïm l'Europa federal que tant Villepin com Moratinos han coincidit que ha de ser el futur de la UE? Si ho fem sobre aquesta base tan dolenta l'edifici ens caurà ràpid. 

Parlant amb el ministre Moratinos després del debat, li he exposat tot això i m'ha comentat que, per ell, la clau rau en la ciutadania europea. D'acord, però sobre quina base s'aconsegueix la ciutadania? Sobre la de la nacionalitat, és clar, que atorga l'Estat-nació. De fet, el problema real a Europa és com aconseguir conjugar les diverses realitats nacionals i culturals sota un mateix marc europeu. Europa federal sí, però només si es basa en un pacte entre totes les realitats europees.

Una Europa àmplia no només és possible, sinó que a la curta és cada vegada més necessària, però hem de procurar que l'objectiu de tenir més poder geoestratègic no ens faci perdre de vista que això només té sentit quan es fa sobre una base de benestar social i individual. Sense llibertats, debat, respecte i empatia cap a l'alteritat, potser les estructures d'Europa seran àmplies, però no la seva concepció. I Europa només serà àmplia si reforça i estén els valors que han sigut la seva base des de la II Guerra Mundial.

La democràcia a Europa*

La demokratia (govern del poble) nasqué a Europa uns 2.500 anys enrere i, recuperada de manera liberal al segle XIX, ha perdurat com un valor fonamental de la política europea contemporània. En un temps de crisi ―com el que forjà la democràcia a Atenes― s’ha fet més

evident que mai la complexa relació entre la Unió Europea i el sistema democràtic. No debades,sovint s’afirma que el sistema polític de la UE no compliria els requisits democràtics exigits als Estats candidats a formar-ne part. Però, és certa aquesta afirmació?

Procediment vs legitimitat

Els requisits d’accés a la UE es van fixar als criteris de Copenhaguen, l’any 1993, i es basen en els següents punts: estabilitat de les institucions, economia de mercat i assumpció de les obligacions derivades de la pertinença a la UE. Podem obviar els dos darrers punts per la seva tautologia i centrar-nos en el primer: què vol dir estabilitat de les institucions? Segons el Consell Europeu, l’existència d’un Estat de dret, respecte als drets humans i als de les minories i un funcionament democràtic. És aquest darrer punt on s’origina el conflicte, ja que depèn del que s’entén per democràcia.

Segons el professor Javier Arregui, de la Universitat Pompeu Fabra, la UE compleix amb tots els requisits procedimentals per poder ser considerada una democràcia. Totes les institucions amb poder executiu i legislatiu han estat elegides directament o indirecta ―o tenen un poder delegat― i poden ser controlades. Ara bé, els problemes hi són, sobretot pel que fa a la legitimitat democràtica de les institucions.

I és que la manca de legitimitat deriva dels febles mecanismes de rendició de comptes i de competició política de la UE. I no perquè no s’hi facin eleccions, sinó perquè els diputats es deuen als partits (nacionals o transnacionals) per ser reelegits. Les eleccions no són vistes com un procés de contraposició de programes, sinó que es vota en funció de la situació política interna de cada Estat. Aquest és un efecte de l’excés de delegació i la diversitat de conteses ―sense relació entre si― sota el paraigües de les eleccions europees.

En altres paraules, el problema rau en la concepció d’Europa, vista com una suma d’Estats i no com a una unitat política diferenciada. L’absència d’un demos europeu i d’un espai polític i mediàtic compartit és el que mina la legitimitat de la democràcia a la UE.

Una nova concepció

La crisi econòmica dels darrers anys ha exposat de manera crua el dèficit democràtic al qual s’enfronta la UE. Si bé és cert que el projecte europeu tot just és a mig fer, hi ha reformes que cal fer-les ―i ràpid― perquè d’elles en depèn la credibilitat de la UE. És per això que els politòlegs assenyalen la necessitat d’una reforma de la UE en dos àmbits essencials.

En primer lloc, canviar els mecanismes de competició política. És inaudit que només un dels representants de la UE que van recollir el Nobel de la Pau ―el President del Parlament, Martin Schulz― hagi estat directament elegit pels europeus. Caldria que la Comissió Europea, màxim exponent del poder executiu, tingués, com a mínim, un líder i un programa democràticament elegits. La concepció d’Europa prendria llavors un sentit radicalment diferent perquè Europa s’orientaria cap a un projecte dels ―i no només per als― europeus.

Segon, Europa necessita avançar cap a un federalisme propi del segle XXI. «No hay lugar para las soluciones federales dentro de la cultura nacionalista […], defiende el nosotros, la cultura federal es imposible sin el otro», diu Miquel Caminal en la seva defensa del federalisme pluralista. Cal que unitat i diversitat es conjuguin amb lleialtat i consideració, amb il·lusió i política d’alt nivell. L’última esperança europeista rau en el federalisme de l’entesa política i de l’acord en una nova concepció d’Europa.

I és que fins que no se superin les fronteres mentals que ens han imposat els estatalismes, a la democràcia a Europa li mancarà una peça fonamental, un poble. I sense demos, no hi ha democràcia.

*Article finalista al VI Concurs d'articles periodístics de la Representació de la Comissió Europea a Barcelona

Subjecte de sobirania

Un dels acords als quals van arribar ERC i CiU en el seu pacte de govern ―conegut com a pacte per la llibertat― era iniciar la legislatura amb una resolució institucional que marqués l’obertura del procés que ha de concloure amb l’exercici del dret a decidir.

Tots sabem que aquesta legislatura es caracteritzarà per la importància cabdal de tot  el que hi passi (probablement, titllat amb excessiva facilitat d’esdeveniment històric), però sobretot per la recerca del punt d’equilibri just per tirar endavant els reptes que ens hem proposat com a poble. El moment històric requereix alta política, és a dir, grans capacitats de dirimir els conflictes i d’empatia envers els adversaris polítics; i  és que la política és precisament això, la gestió de l’irresoluble conflicte permanent.

Però no tots els conflictes ni totes les situacions es poden resoldre de la mateixa manera, hi ha espais concrets per a l’entesa que no poden ser alterats. El gran problema que es beslluma per aquesta legislatura és la confusió per part dels dos principals partits del lloc on s’han de prendre les decisions rellevants. Sembla evident que qualsevol acte relacionat amb el dret a decidir haurà de passar pel Parlament, i encara més quan parlem de l’inici ―ni més ni menys!― d’un procés constituent.

No només el què, sinó també el com, serà observat minuciosament a Catalunya, a Espanya i arreu del món. I és d’una ingenuïtat impròpia de polítics d’alta volada ―com els que necessitem en aquests moments― pensar que els partits polítics dirien que sí a qualsevol proposta pactada per avançat per CiU i ERC. Pensar que l’esborrany, un cop tramès a les altres forces, no seria filtrat als mitjans era il·lús i poc professional; sobretot després d’haver menyspreat els partits que podrien recolzar la resolució. Deixar-los com a convidats de pedra d’unes negociacions de les quals és vital que se sentin part rellevant ha estat un error tàctic imperdonable i que no es pot tornar a repetir, pel bé del futur de l’Estat que hem de construir entre tots.

«El poble de Catalunya té, per raons de legitimitat democràtica, caràcter de subjecte polític i jurídic sobirà», segons l’esborrany de resolució. Ara es tracta de passar de les declaracions als fets i demostrar que existeix aquest subjecte polític sobirà. I res millor que fer-ho tot demostrant que és al Parlament ―dipositari de la sobirania nacional a través del sufragi― on es prenen les decisions que han de canviar el curs de la nostra història. 

El segrest liberal

Els nostre sistema polític és definit com una democràcia liberal. No deixa de ser un sistema pel qual tots deleguem en els nostres representants la capacitat de governar-nos, sempre que se'ns garanteixi un determinat nivell de drets i llibertats. Fins aquí tothom pot estar d'acord que és un dels sistemes menys dolents ideats per fer funcionar la cosa pública; cadascú hi introduiria diversos matisos, que si més o menys drets o llibertats, que si més o menys poder per als representants, més democràcia directa... Però en el que és bàsic i essencial podríem dir que hi trobem un acord relativament ampli.

Però, malgrat que van ser els grans pensadors liberals els qui van posar les bases dels nostres sistemes polítics moderns, sembla que el liberalisme com a corrent de pensament té cada vegada menys importància en l'esfera pública. Poques vegades el trobem a l'argumentari dels qui defensen la democràcia i  és relegat dels valors fonamentals que s'esgrimeixen en la defensa dels poders públics. I això, per què passa?

Molt probablement es deu a l'auge del neoliberalisme, una ideologia econòmica i políticament totalitzadora que promou la llibertat dels actors econòmics per sobre de tot. La similitud entre dos termes que van lligats a dues concepcions quasi antagòniques de la llibertat fa que   molts s'abstinguin de fer bandera dels valors liberals per no ser presos per neoliberals. Estem tan imbuïts pels valors que ens ha imposat el neoliberalisme des dels anys 80' del s. XX, que estem perdent l'arma més valuosa contra la tirania que lentament ha anat introduint aquest ideologia. 

L'acceptació del qui és diferent i la protecció del més dèbil davant l'abús del poderós, això és el liberalisme. I on queda això en la nostra societat actual? Cada vegada més, veiem com aquestes dues característiques se'ns diu que no són possibles en l'actual situació de crisi. L'economia se'ns presenta com a finalitat i no com a mitjà per satisfer les necessitats de les persones. La sacrosanta austeritat és el valor més important i no s'hi accepten discrepàncies polítiques. L'austeritat és democràtica, però l'hegemonia de l'austeritat és falsa i tramposa, i només pot ser definida com a autoritària.

I és aquí on hem de retornar als valors més preuats i originaris del liberalisme. Les democràcies no s'avenen amb les hegemonies i el que cal és una llibertat de debat ideològic profund, no emmascarat de política partidista o de debats entre dretes i esquerres. (Una distinció, per cert, que els partits d'esquerres estan buidant de sentit des que han decidit defensar els valors immobilistes de la dreta en relació a la distribució de poder i de la riquesa!) La llibertat ha de deixar de ser patrimoni de la dreta per formar part del discurs de tot l'espectre ideològic. El que cal és menys retòrica i més debat en profunditat sobre les idees diverses i, a poder ser, oposades que donin a llum encara més noves idees.

El liberalisme pot ser d'esquerres. És més, el liberalisme també ha de ser d'esquerres, perquè sense això no tenen sentit ni les dretes ni les esquerres. Si el neoliberalisme mata el liberalisme, la tirania haurà vençut el lliure albir i, amb ell, les idees. I llavors, ja serà massa tard.