Un conte i un poema per al 2011

ada any, quan s'acosta la fi del mes de desembre, tothom corre a desitjar-se un bon/feliç any nou 20xx. Jo, com que no vull ser menys, voldria fer el mateix des d'aquí amb totes aquelles persones a qui no tindré el plaer de poder-los-hi dir en primera persona. I, a mode de felicitatció, permeteu-me la llicència de deixar-vos un petit conte meu i un poema preciós d'en Joan Vinyoli, que em porta records del darrer Nadal que vam celebrar a l'Escola Pia. Així, ¡us desitjo un molt bon any 2011 per tal que tots els vostres esforços es vegin degudament recompensats!

***

Campanes i una copa de cava

Quan els Nadals eren Nadals érem nens encara. I a fora nevava, i el petit estany de vora l'església quedava tot glaçat. Eren Nadals de llars de foc enceses dia i nit, observades a tothora, tractant de mesurar el veritable sentit a la vida. I les vacances passaven veloces després dels joguets que portava el tió màgic. Però hi havia un dia amb un tempo especial, en què buscàvem pels carrers un indici qualsevol que ens permetés desemmascarar el temut home dels nassos. Mai el vam trobar, però. Suposo que s'amagava en el nostre interior. I les hores passaven i renunciàvem a trobar-lo perquè el fred glaçava el nostre únic nas. (Ell rai, que l'endemà en tindria per donar i per vendre.) Tornàvem vora l'escalf del braser que l'àvia mantenia sempre encès sota la taula i que l'avi sempre deia que no era prou calent. Passàvem les tardes empaitant-nos, corrent amunt i avall. Tots: germans, cosins i veïns, ens anàvem engrescant fins que la fressa despertava la tieta i ens obligava a seure i jugàvem a cartes, a vegades al dòmino. I la nit s'acostava i havíem d'encendre els llums d'oli, ignorant l'existència dels interruptors. Els grans treien les tovalles fines i paraven la taula, llarga com era, i arribaven els convidats. Portaven bones mudes, no les millors, que ja s'havien posat per Nadal, i traginaven ampolles de cava, torrons i coques de pa. I quan sèiem a taula l'àvia ens feia resar un parenostre per beneir la taula, mentre els menuts rosegàvem les menges que preníem quan tothom tancava els ulls. I endrapàvem com lladres fins que les parpelles ens començaven a caure, tot i que, sorprenentment, els grans ens despertaven perquè no volien que ens perdéssim el millor de la nit. S'acostaven les dotze i tothom s'arremolinava al voltant del gran finestral per veure com el rellotge de l'església ens donava la benvinguda al nou any acompanyat pel so de les campanes que multiplicava l'eco de la vall.

―¿En què penses? ―van xiuxiuejar-me a l'orella.

―Res, res. Foteses.

―Vine, que s'acosten les dotze. Ja tens el raïm a punt.

I vaig engolir els dotze grans de raïm, apressadament per complir amb aquella tradició absurda que provoca menys morts des que venen el raïm sense llavors. I mentre acabava d'empassar-me aquella bola de raïm amb una copa de cava em vaig acostar a fer-li un petó a la meva filla adormida vora la llar de foc. No havia resistit, pobreta. Estava arraulida al sofà ignorant tot el que passava al seu voltant. Mentre li besava el front vaig sentir les darreres campanades de l'església del poble.
Vaig alçar la copa de cava fent un brindis amb la vida, mentre pensava que, per sort, hi ha coses que no canvien amb el pas del temps.

Pau Vall i Prat, desembre de 2010

***



Primer d'any

He sortit a voltar pels carrers

de la matinada, he mirat els horts

de la nit freda

que finalment ha deixat entrellucar el nou dia.

He pensat que faríem alguna cosa junts:

Inventarem un núvol

de foc? Desviarem un riu?

Abaixarem muntanyes? Aturarem el mar?

Les mudes flors d'un altre

jardí, potser,

se'm tornaran paraules.

Aquest és el primer

dia de l'any:

et donaré dos llibres

que t'he comprat.

En un cafè

t'hi posaré minuciosament

endreces.

Beurem després alguna copa junts.

Joan Vinyoli

BON ANY 2011!