La immersió que ens espera

El preludi

Ens trobem immersos en un bon sarau. La situació política de Catalunya dels darrers temps és ben curiosa. Un Estatut retallat, vilipendiat i trepitjat va ser el resultat de la pitjor ofensiva espanyolista dels últims temps. Un Tribunal Constitucional amb una legitimitat indiscutiblement dubtosa va decidir passar el ribot, l'escarpra i el paper de vidre sobre la voluntat dels catalans expressada a les urnes. Una multitud enutjadíssima, 1 milió i mig de catalans emprenyats passejant-se pels carrers de Barcelona als crits d'In-Inde-Independència. (No va ser una manifestació de caràcter marcadament independentista, però tampoc va ser l'expressió de la voluntat de recuperar la integritat de l'Estatut: va ser una manifestació en contra del funcionament de l'aparell polític de l'Estat espanyol, un clam de canvi ―«Som una nació. Nosaltres decidim».) Unes eleccions en què guanya l'eix nacional català envers l'eix nacional espanyol. Un descens dels vots cap a partits independentistes, però amb l'entrada d'un partit que, per primer cop, pretén proclamar la independència durant la legislatura. (Tot i això, al Parlament hi podem trobar ―com a mínim― 58 diputats que han expressat obertament que són partidaris de la independència de Catalunya, com informava la revista El Temps en el núm. 1.384)

El primer repte del President Mas

S'inicia la IX Legislatura amb la certesa per part de tothom que, finalment, Artur Mas serà investit President de la Generalitat. Tot funciona segons el guió previst: discurs d'investidura, vot contrari majoritari en la primera ronda, investidura per majoria simple en segona ronda gràcies a l'abstenció del PSC-PSOE.

Casualment (¿o potser no?), el dia abans de ser investit el Tribunal Suprem del Regne d'Espanya diu prou. A partir de les denúncies de tres ―sí, sí, només tres― pares, i emparant-se en la sentència del TC sobre l'Estatut, ha establert que, a partir d'ara, el castellà també haurà de ser llengua vehicular a les escoles de Catalunya.

La gran majoria de la societat civil catalana ―amb el recolzament dels mitjans de comunicació, d'organitzacions culturals (Òmnium, p.ex.) i de la Plataforma per la Llengua― expressa indignada el contingut de la sentència. Tal i com molt sàviament diu Màrius Serra a la seva columna de La Vanguardia (28-XII-2010): «El contexto es la doctrina neonacionalista española que tiene la desvergüenza de esconder la E y autodefinirse como nonacionalista.» Podem entendre que la reacció del PP i de Ciutadans-Partido de la Ciudadanía fos d'alegria: ells són qui ha originat, i posteriorment maximitzat, el conflicte lingüístic a casa nostra. Aquesta era la reacció esperada.

La reacció d'ERC, ICV-EUiA i SI va en concordança amb el que va expressar la majoria de la població catalana: cal oposar-se a aquest atac flagrant a la voluntat i la dignitat del poble de Catalunya.

¿Què van fer, no obstant, els dos partits més votats: CiU i PSC-PSOE?  Amagar el cap sota l'ala i negar l'abast de la sentència, minimitzar el valor i el caràcter dispositiu que té una resolució en ferm emesa pel màxim òrgan judicial (juntament amb el TC) del Regne d'Espanya. Dir que aquesta sentència no obliga a replantejar el sistema educatiu és una fal·làcia, una burla als ciutadans que confien en la immersió lingüística en català i que els van votar. Per molt que ens desagradi, les sentències són en ferm i cada vegada aniran a més. No podem fer com qui res perquè ataquen el moll de l'os del nostre sistema social. La gran majoria de ciutadans esperem més dels grups que ostenten dos terços dels escons de la cambra catalana; no ens podem permetre tenir pa a l'ull.

Una consellera de justícia

Les sentències no s'aturaran. La sentència 31/2010 del TC sobre l'Estatut ha creat jurisprudència i ara en començarem a veure les conseqüències. La nova consellera de justícia, Pilar Fernández Bozal, ho sap prou bé, ja que va treballar com a cap de l'advocacia del govern central a Catalunya. Precisament va ser ella qui va encarregar que fos un fiscal ex-militant de la Falange qui interposés un recurs contra la celebració de la Consulta per la Independència d'Arenys de Munt. ¿Podem esperar que aquesta dona encapçali les reaccions a les ofenses que sobrevindran a la dignitat nacional de Catalunya per part dels tribunals espanyols? No és això una burla als catalans per part del M.H. Pr. Mas. El temps dirà si aquesta elecció ha estat correcta. Ara per ara, aquesta "independent" sembla que serà una trava més en el llarguíssim camí ―¿o n'hauríem de dir cursa d'obtacles?― de la «transició nacional».

El que ens espera

Hem de ser conscients que vivim en un Estat Democràtic i de Dret, en el qual les lleis i les sentències hi són per complir-les ―com s'encarreguen de recordar-nos els ciudadanos sempre que poden, i tenen raó. Les sentències són en ferm i s'hauran d'acatar, el nou govern no pot fer com qui res perquè, si es nega a complir-les, s'exposa a penes de presó. Cal ser conscients que tenim tres vies: acatar (i sotmetre'ns a) la voluntat dels tribunals espanyols, reformar les lleis en el marc espanyol (fet que suposaria haver de buscar el beneplàcit del PP i PSOE) o establir una nova legalitat constituint-nos en un Estat independent.

Mal que ens pesi, en aquest cas cal decidir entre reafirmar la nostra voluntat i conservar el nostre model educatiu exitós actual, o assumir que ens obligaran a modificar-lo perquè, no ens enganyem, les lleis que hem de complir les han fet ells, a la seva mida. Ells són més que nosaltres, i sempre que puguin, s'encarregaran de recordar-nos-ho.

I això no s'aturarà, han començat per la llengua però les sentències aniran a més. Hem de començar a preguntar-nos si és aquesta la legalitat que volem. ¿Volem una legalitat que vagi, sistemàticament, en contra dels nostres interessos?

Desenganyem-nos, aquesta sentència no busca una millora per a la salut (excel·lent, a dia d'avui) de la llengua espanyola a Catalunya. No, és una manera de treure pit, de recordar-nos que manen ells. No hi ha cap justifiació sociològica en tot això. Cal recordar que a Catalunya els únics monolingües que hi ha són castellanoparlants; tots els catalanoparlants són també castellanoparlants, amb el mateix grau de coneixement de la llengua que els de la resta de l'Estat.  L'únic que volem és poder viure i gaudir de la nostra llengua i cultura en llibertat i plenitud; fer-la accessible a quanta més gent millor, i això només pot passar per una immersió lingüística en català.

No tenim temps per perdre en transicions nacionals. (¡La nació ja hi és!) Si no volem perdre el rumb del nostre vaixell ni que s'hi obrin noves ―i cada vegada més nombroses― vies d'aigua, cal actuar amb celeritat!