dilluns, 24 de setembre del 2012

Cap a un nou federalisme


Podríem parlar del federalisme com l’evolució democràtica del feudalisme. Derivats ambdós de la mateixa arrel llatina, foedus ―pacte―, l’un representa el passat d’Europa i l’altre n’ha de representar el futur. Parafrasejant el bisbe Torras i Bages, Europa serà federal o no serà!

L’ascens dels nous processos secessionistes en el si de la Unió Europea hauria d’accelerar la conversió d’aquest ens en un major paraigües comú dels pobles i nacions europeus que en vulguin formar part. La reordenació del mapa polític hauria de desembocar en una sèrie de pactes multilaterals entre iguals que reformulin una anquilosada concepció d’Europa. Caldrà establir un nou i clar sistema de pesos i contrapesos ―polítics, econòmics, judicials...― i sistemes democràtics de conformació de les institucions. Europa hauria de ser capaç d’assumir el poder polític i econòmic cedit pels Estats, mantenint una àmplia autonomia en la resta d’aspectes que els Estats membres decideixin. Únicament la claredat competencial i l’autonomia pressupostària de cada nivell administratiu pot fer gran aquest projecte. Però això només pot sorgir del comú acord de la ciutadania europea, el nou foedus on assentarem les bases del nostre futur no pot ser mai coaccionat.

Aquest és el projecte de futur, el full de ruta que hauria de propugnar ―al meu entendre, i a grans trets― el catalanisme independentista que lluita per esdevenir nou Estat dins de la UE. L’únic federalisme veritablement útil, possible i acceptable per als catalans és aquell que emana del dret inalienable de la ciutadania a decidir el seu futur. Cap proposta federalitzant provinent d’Espanya serà acceptable perquè sorgirà d’una voluntat d’imposar una federació a Catalunya, mai no serà una federació per a Catalunya. S’han acabat els enganys. Espanya ―com és coneguda fins avui― no serà! Catalunya serà federal, sí, però només en una federació de voluntats democràtiques.

El discurs de la por, ja no fa tanta por. És una mica com el conte d’en Pere i el llop. Els beneficis nets de la independència ―ja siguin raons polítiques, culturals o econòmiques― en el millor escenari projectat possible són coneguts i a bastament assumits i compartits. Ara cal bastir i reforçar l’engranatge d’aquest procés, desmentir les calúmnies amb raons i treballar per descartar progressivament tots els escenaris de futur que poden ser percebuts com a negatius per una part de la població. Les incerteses han de deixar de ser excusa per als posicionaments negatius. Això requereix un full de ruta ben traçat i clar, trampejant les passes en fals i assumint amb rigor els esforços necessaris per arribar a la meta.

El federalisme europeu que desitgem requereix que acomplim serenament i voluntariosament aquesta primera tasca. Els catalans som pactistes per naturalesa política i la nostra Ítaca va més enllà del que molts pensen. Ser capaços de caminar tot sols és només la primera passa per poder allargar la mà a la resta de membres del gran pacte europeu. Federals? Així sí.



diumenge, 16 de setembre del 2012

#11s2012 - Canvi d'estratègia

«Only when identity is coupled with interest does a 
popular  desire for independence come about. If a 
people can be  better off economically, culturally, 
and politically as the core of an  autonomous poli-
tical jurisdiction, then secession emerges.» 
J. Sorens, Secessionism

Des de fa uns dies tots els independentistes vivim en un núvol, en una mena de somni permanent després de la manifestació independentista més gran vista mai a Europa. Com em deia algú fa un parell de dies, encara som a la manifestació. Anem a pams.

En primer lloc, crec que és de justícia que ens donem les gràcies els uns als altres per haver estat capaços de formar part d'un petit gest però no per això menys important de i per a la sobirania. L'actitud de tothom va ser exemplar i vam ser capaços de despertar un corrent de simpatia arreu del món. Aquests dies fa goig passejar-se per Barcelona i observar la gran quantitat de senyeres i estelades que romanen als balcons. 

Després del poble va venir el torn dels polítics. El MH Artur Mas va exercir el seu paper institucional amb més valentia del que molts crèiem; la manifestació li ha trastocat el calendari polític per a la legislatura i estic ben segur que el seu equip treballa amb més celeritat en el pla B i, fins i tot, en el Pla I. Tot i això, i per més que hagi tingut la valentia de dir el mateix aquí que a Madrid, segueix putaramonejant una mica. Ja se sap, la gent no canvia d'un dia per l'altre. Segueix encaparrat en la seva dèria pel pacte fiscal, per més que el poble ja li hagi dit que aquesta és una assignatura optativa, innecessària per aprovar el curs polític.

Tercer, la reacció prèvia d'Europa va ser totalment influenciada per Madrit («no ciutat sinó concepte», com diria Iu Forn) amb l'advertència de quedar fora de la Unió Europea. L'endemà, van rectificar. El més positiu de tot això és que a Espanya es contempla la possibilitat de la independència com una qüestió factible, el més negatiu és que això no serveixi per iniciar una discussió amb posicionaments argumentats. Seguim com estàvem, arguments contra repressió i discursos de la por. Espanya segueix igual.

En quart lloc, sembla que el panorama a Europa s'anirà clarificant en els propers temps. La UE veu com el moment de les secessions de territoris d'Estats membres com un fet inevitable i prepara la resposta política perquè els tractats no ho preveuenper solucionar-ho. Des del meu punt de vista, si els processos es duen a terme de manera democràtica, pacífica i cívica, la UE no tindrà més remei que acceptar una ampliació automàtica del nombre d'Estats. Ho crec així en tant en quant la Convenció de Viena considera que els dos Estats resultants d'un procés de secessió conserven la implicació en els tractats internacionals subscrits per l'Estat matriu o primari. L'ampliació hauria de ser automàtica i el que s'hauria de negociar bilateralment amb la UE a ser possible amb anterioritat a la proclamació de la secessió seria la forma i les quotes de poder dels dos nous Estats resultants; també Espanya, ja que l'Estat espanyol membre de la UE no seria el mateix que ha subscrit els anteriors tractats europeus.

Ja per acabar, cada cop es fa més patent que la independència de Catalunya és una mostra del fracàs polític espanyol de la transició. El café para todos va aigualir l'objectiu real de les autonomies: dotar d'autogovern els qui realment el volien per aplacar les seves possibles ànsies secessionistes. El fi de la descentralització, sumat a la manca de mecanismes legals per exercir la secessió (paradoxalment aquests mecanismes redueixen les possibilitats de secessió!) han generat l'efecte contrari del que es pretenia i ha provocat a mitjà termini un increment dels secessionistes condicionals persones que davant la disjuntiva de statu quo vs secessió prefereixen aquesta darrera quan l'statu quo no és previsible que canviï. En definitiva, les persones que fan que la secessió esdevingui una qüestió política central o no del debat públic. Tot això és el que indica Jason Sorens en el seu magnífic llibre Secessionism.

Catalunya ha arribat a aquell punt en què la suma de la identitat i de l'interès públic col·lectiu convergeix en direcció a una única estratègia factible, la secessió. El poble ha parlat al carrer, ara cal que s'expressi a les urnes!

dissabte, 8 de setembre del 2012

In memoriam, Sepharad

Comença a ser moment d'anar escalfant motors de cara a la Diada de l'11 de setembre. Espero que la marxa per la independència de la tarda sigui massiva perquè poguem mostrar al món que volem la independència, i res més.
L'anunci de l'ANC, utilitzant uns magnífics (encara que antiquats) versos d'Espriu, m'ha recordat uns breus versos que vaig escriure (sense grans pretensions) tot revisant una mica l'univers descrit per l'arenyenc a La pell de brau. M'ha semblat convenient fer-los públics en uns temps tan assenyalats. Diu així.

Hem estimat la terra
i el nostre somni de la nova casa
alçada en el solar de la llibertat
S. Espriu
In memoriam , Sepharad
Deixa'ns marxar, vella Sepharad,
allà on puguem sentir-nos fills
de la nostra pròpia terra;
allà on no haguem de patir
per banderes ni nacions.
Perquè jo no sóc fill teu,
maleïda i vilipendiada
Sepharad.
¿Que no ho saps?
Ja ningú t'estima!

Llargues serres, vells turons,
grans altiplans:
històriques presons!
Tinc un somni: deixar
de ser mesell de la meseta.
Oblidar tota aquella gent,
de mires estretes, que dels
mots nostres en feia vent
per enfonsar ponts i estripar
velles ensenyes de brau.

Vull ser, i vull saber
com puc ser jo tot sol.
Dissortadament, fins que tu
no jaguis, inerta i gelada, damunt
aquesta pell de brau ensangonada
cap fill teu no serà feliç.
Després de tantes baralles,
i batalles ―perdudes totes—,
ja és hora de sepultar-te,
agònica Sepharad.



Bona Diada!!!