Podríem parlar del federalisme com l’evolució democràtica
del feudalisme. Derivats ambdós de la mateixa arrel llatina, foedus ―pacte―, l’un representa el
passat d’Europa i l’altre n’ha de representar el futur. Parafrasejant el bisbe Torras i Bages, Europa serà federal o no serà!
L’ascens dels nous processos secessionistes en el si de
la Unió Europea hauria d’accelerar la conversió d’aquest ens en un major
paraigües comú dels pobles i nacions europeus que en vulguin formar part. La
reordenació del mapa polític hauria de desembocar en una sèrie de pactes
multilaterals entre iguals que reformulin una anquilosada concepció d’Europa.
Caldrà establir un nou i clar sistema de pesos i contrapesos ―polítics,
econòmics, judicials...― i sistemes democràtics de conformació de les institucions.
Europa hauria de ser capaç d’assumir el poder polític i econòmic cedit pels
Estats, mantenint una àmplia autonomia en la resta d’aspectes que els Estats
membres decideixin. Únicament la claredat competencial i l’autonomia pressupostària
de cada nivell administratiu pot fer gran aquest projecte. Però això només pot
sorgir del comú acord de la ciutadania europea, el nou foedus on assentarem les bases del nostre futur no pot ser mai
coaccionat.
Aquest és el projecte de futur, el full de ruta que
hauria de propugnar ―al meu entendre, i a grans trets― el catalanisme
independentista que lluita per esdevenir nou Estat dins de la UE. L’únic
federalisme veritablement útil, possible i acceptable per als catalans és
aquell que emana del dret inalienable de la ciutadania a decidir el seu futur.
Cap proposta federalitzant provinent d’Espanya serà acceptable perquè sorgirà d’una
voluntat d’imposar una federació a Catalunya, mai no serà una federació per a Catalunya.
S’han acabat els enganys. Espanya ―com és coneguda fins avui― no serà!
Catalunya serà federal, sí, però només en una federació de voluntats
democràtiques.
El discurs de la por, ja no fa tanta por. És una mica com
el conte d’en Pere i el llop. Els beneficis nets de la independència ―ja siguin
raons polítiques, culturals o econòmiques― en el millor escenari projectat possible
són coneguts i a bastament assumits i compartits. Ara cal bastir i reforçar l’engranatge
d’aquest procés, desmentir les calúmnies amb raons i treballar per descartar
progressivament tots els escenaris de futur que poden ser percebuts com a
negatius per una part de la població. Les incerteses han de deixar de ser excusa per als posicionaments negatius. Això requereix un full de ruta ben traçat
i clar, trampejant les passes en fals i assumint amb rigor els esforços
necessaris per arribar a la meta.
El federalisme europeu que desitgem requereix que acomplim serenament i voluntariosament aquesta primera tasca. Els catalans som
pactistes per naturalesa política i la nostra Ítaca va més enllà del que molts
pensen. Ser capaços de caminar tot sols és només la primera passa per poder
allargar la mà a la resta de membres del gran pacte europeu. Federals? Així sí.
