#RedingBCN

Breus apunts sobre la visita de Viviane Reding a Barcelona, en el marc dels debats ciutadans de la Comissió Europea

1. Gràcies, moltes gràcies per venir. Sobretot, perquè molts li havien dit que no ho fes però ha vingut igualment. S'estima Barcelona i Catalunya, es nota.
2. Europa interessa i sobretot interessa als joves. Normalment, quan vas a xerrades sobre política no acostuma a haver-hi més de petits grups, màxim 5-10 persones de menys de 30 anys. Ahir a la Pedrera la mostra present (amb aforament completíssim) era prou significativa de la població en termes d'edat. Això ens demostra que Europa, malgrat tot, és interessant i sexy, sobretot per als joves.
3. Se'ns promet una Europa preocupada per l'economia i que creu que la base del futur només pot ser educació, educació i educació. Perfecte, hi estem d'acord, però això no arriba de la mateixa manera a tots els Estats europeus. Hi ha més diners per Erasmus, però mentre els diners i l'implementació estiguin tan supervisats pels Estats potser no avançarem unitàriament en aquesta direcció. I si Europa se'ns bifurca, costarà molt fer tornar a coincidir els camins.
4. La UE és l'economia més gran del món, està bé no deixar de repetir-nos-ho perquè sembla que només els EUA i la Xina puguin ser les primeres potències econòmiques mundials. De moment ho som nosaltres, però deixarem de ser-ho si no innovem, si no invertim en eficiència a través de la recerca, l'esforç i la millora constant. I podrem millorar l'eficiència si unim les nostres economies, si les fem menys estanques i reduim els tràmits burocràtics per fer el mateix en cadascun dels Estats membres. Unir l'economia és positiu pel que els economistes en diuen economies d'escala (100 gr. d'avellanes són més cares en bosses de 50 gr. que si en comprem 500 Kg, és evident!). Però la comissària ha oblidat que les preferències i les identitats importen en economia. I Europa, en aquest sentit, mai podrà ser tan "eficient" com els EUA pel simple fet que la seva diversitat identitària interna és la que és. I tal com ha recordat, aquest és també el gran valor d'Europa: la unió en la diversitat, e pluribus unum. El respecte i la comprensió vers aquesta diferència ha de ser el nostre valor afegit, aquell element que ens ha de compensar el cost que ens suposa per no poder maximitzar l'eficiència.
5. A Europa es prenen moltes, moltíssimes, decisions que ens afecten. M'ha semblat molt encertada i molt viscuda la seva passió a l'hora de defensar el paper del Parlament Europeu en tot el procés polític. Hem d'anar a votar el proper 25 de maig (jo mateix us animo en aquest vídeo). També és cert que hi haurà un gran pas endavant amb l'elecció com a president de la Comissió Europea del candidat del partit guanyador. Però, encara que els comissaris, hagin de passar exàmens molt rigorosos abans de ser acceptats com a tal, no deixen de ser "imposats" pels Estats. Li negarem al primer ministre europeu que configuri el seu gabinet? Suposo que amb el temps això canviarà, però necessitem més gestos i més símbols provinents d'Europa.
6. Catalunya. Ja ho ha vist, segons vostè, com els luxemburguesos, som gent tossuda. Disculpi'ns per fer-nos pesats amb EL TEMA però sàpiga que no és per gust. De fet, molts estem esperant el dia que puguem posar-nos a construir Europa com qualsevol ciutadà més. Però fins que no resolguem la nostra configuració política, la nostra essència (al capdavall qui som i quin lloc volem ocupar al món), ens costa pensar en res més. Nosaltres volem seguir formant part d'Europa i acceptem que la independència pot significar una sortida provisional de la UE. Ara bé, no ens demani diàleg només a nosaltres, prediqui també al nostre interlocutor que ha de seure i parlar. Estic segur que si ens convoca a Brussel·les per parlar-ne nosaltres vindríem, l'altra part no ho tinc tan clar. Jo entenc que la seva posició és complicada i està vigilada per (alguns) Estats membres, però vostè que sembla que ens entén millor que d'altres mediï d'alguna manera. Públicament ha de fer un paper, però la política de debò sabem que s'acaba fent als despatxos. Allà, doni'ns un cop de mà, que si no, no hi som quan es parla de nosaltres. La nostra manera de ser europeus és essent catalans, i no pensem demanar ni permís ni perdó per això. No entendre-ho significa que cada vegada més gent vegi Europa com quelcom contraposat a Catalunya, fet que ens fa més petits i ens perjudica a tots.
7. Per acabar, moltes, moltes gràcies. Torni aviat i porti els seus companys. Ens han quedat molts temes al tinter (el virtual) i moltes dades sobre el que fa Europa per nosaltres, el que hauria de fer o el que podem fer nosaltres per ella. Fem més debats ciutadans, parlem més sovint d'Europa. Ahir ja ho va veure, el tema interessa perquè se'n parla massa poc des del punt de vista europeu. Com deia Joan Maragall en una llengua ens han parlat massa, en l'altra massa poc. Fins que no parlem d'Europa amb prisma europeu, Europa seguirà quedant massa lluny. Tornin quan vulguin, seguirem aquí, en una de les capitals més belles d'Europa.

La vergonya de la política catalana

«Se vogliamo che tutto rimanga come è, bisogna che tutto cambi» 
Il Gattopardo (1958)

Giuseppe Tomasi di Lampedusa

La primera accepció del mot vergonya al DIEC2 la defineix així: f. [LC] Deshonor humiliant, cosa deshonorant. És una definició dura per l'ús més aviat banal que li donem qüotidianament però que s'ajusta perfectament al tema del qual vull parlar. Ho vull dir ben alt i clar: és una vergonya que no tinguem un sistema electoral català. (I probablement abans de vergonya hi afegiria un adjectiu que m'estalvio.)

Doncs sí, mal que ens pesi, no tot és culpa d'Espanya. En alguns aspectes els polítics i els partits catalans són tan deixats com els espanyols quan, per posar un exemple, han de tirar endavant el corredor mediterrani (gràcies, Europa!). S'ha explicat per activa i per passiva: som l'única Comunitat Autònoma de l'Estat espanyol que en 34 anys d'autonomia no ha estat capaç de posar-se d'acord per fer una llei electoral pròpia. De fet, actualment l'Estatut del 2006 regula aquesta qüestió amb la disposició transitòria segona, que manté en vigència la disposició transitòria quarta de l'Estatut de 1979. Es-per-pèn-tic! Però bé, els catalans som els del qui dia passa any empeny!

Ara, però, tot està a punt de canviar. El procés ens salvarà! Diuen que aquesta vegada és la bona, que hi ha una ponència al Parlament que ja ho té tot ben encaminat. I ara sí que sí, un doble sí. Però per fer el que estan a punt de fer jo crec que més val que no s'hi posin. Segurament, si s'aprova, sortiran els principals partits i diran que és un èxit. "Per fi! Ens ha costat però ja tenim llei electoral", diran. I un rave. Si tot va com sembla l'únic que deixarà de ser vigent és la disposició transitòria de la transitòria perquè del que és el contingut no canviarà gaire res. 

L'única pressa que hi ha per aprovar-la és per poder tenir una Junta Electoral pròpia que, arribat el moment, supervisi la consulta o les eleccions avançades del 9 de novembre. Ep, que està molt bé!, però, ja que ens hi posem per què no anar més enllà? De moment els únics avanços respecte a la situació actual són el de la Junta, el fet que la llei promouria majors nivells de participació i posaria les bases per adaptar l'acte electoral a les noves tecnologies. Totalment d'acord, però què hi ha del nucli dur de la qüestió?

Un sistema electoral és el mecanisme emprat per convertir vots en escons, és a dir, les instruccions que ens indiquen com cal llegir els resultats electorals bruts (vots a partits) per determinar la configuració de les institucions directament electes. En aquest àmbit no hi ha modificacions a la vista. Malgrat les creixents demandes d'una major representació personal al Parlament (¿qui és el nostre diputat?) no sembla que es vulgui fer cap reforma en aquest sentit. 

Sembla una burla que l'únic canvi "rellevant" sigui el fet que la província de Barcelona guanyi 2 escons més per contrarestar l'augment demogràfic dels darrers anys i reduir el malapportionment ―la desviació entre el % d'escons i el d'electors de cada circumscripció. De fet, el veritable problema de l'actual sistema no és la diferència entre el nombre de vots per escó, que hi és, sinó el fet que obtenir el primer diputat és molt més costós fora de Barcelona (vegeu aquí). Té lògica perquè a Lleida, Tarragona i Girona 1 diputat equival al 5,5-6,6% del total de diputats, mentre que a Barcelona amb el 3% legal ja se n'obtenen quasi 3. Però això no és important, igual que no se'ns vol explicar quines seran les instruccions per llegir els resultats de la hipotètica consulta del 9-N. La nostra llei electoral, diran tot ufanosos, mentre pensen que han de fer veure que ho canvien perquè tot pugui seguir igual.

Volem exercir el dret a decidir, sí. Volem poder votar sí a la independència. (El doble sí, ja ho tornem a ser.) Però sobretot, no volem votar de qualsevol manera. Volem un debat digne, públic i obert a la ciutadania sobre com s'han d'articular les nostres relacions amb els nostres representants ―i el vot és la principal manera que tenim de relacionar-nos-hi! Volem un sistema proporcional però també volem tenir una figura que ens pugui rendir comptes. Volem una configuració pròpia de l'espai polític català per tal que ens puguem sentir orgullosos de l'entitat política de Catalunya. Volem, al capdavall, que es prenguin seriosament els sistemes electorals. 

Volem deixar de passar vergonya.