Carta al senyor Gregorio Peces-Barba

Benvolgut senyor Peces-Barba,

Li escric en català, si no li sap greu, perquè pel que tinc entès vostè presumeix que tant la seva família com vostè han tingut una llarga relació amb Catalunya. Per això, jo presumeixo que, com a mínim serà capaç d'entendre el català. Si no, no passa res, la gent com vostè tampoc no solen estar gaire oberts a raons.

No sé ben bé per què però el seu cognom em fa pensar en la vella dita castellana que diu cuando veas las barbas del vecino recortar, pon las tuyas a remojar. Suposo que és el que està fent, després de veure com a Escòcia estan a punt d'iniciar un procés sense marxa enrere cap a l'autodeterminació. Però Espanya no és el Regne Unit, aquí només d'esmentar la possibilitat d'exercir la democràcia sorgeixen tots els mals i tornem als vells recursos de sempre: l'amenaça de l'ús de la força, per bé que en to jocós ―evidentment―, tot i que si ho malinterpreten també farà el fet.

De fet, en la primera afirmació que fa, la que diu: «¿qué hubiera pasado si en lugar de quedarnos con Cataluña nos hubieramos quedado con Portugal? [any 1640], porque igual nos habría ido mejor.» No puc estar més d'acord amb vostè, a Catalunya segurament sí que nos hubiera ido mejor, però vostès estarien igual, o pitjor.

Vostè només lamenta el fet que s'haurien perdut els derbis Barça-Madrid, però no pensa en què haurien guanyat el derbi Madrid-Sporting. Ara bé, crec que s'oblida del fet que haurien perdut un dels principals motors econòmics de l'economia, no res: nimietats; ai, perdó, oblidava que Portugal és una de les grans potències d'Europa i que per això li van haver d'injectar grans sumes de capital. Ha pensat, senyor Peces-Barba, que amb Portugal haurien continuat tenint el mateix conflicte cultural-lingüístic i sense l'al·licient econòmic per continuar lluitant-hi. Crec que la seva visió i la seva memòria són molt selectives.

M'agradaria recordar-li que, a nivell històric, podem veure que durant el segle XVII la història de Portugal i Catalunya van anar molt lligades. La nostra revolta dels segadors va permetre que els portuguesos s'alcessin en armes contra els espanyols iniciant així la seva guerra d'independència que acabaria l'any 1668, amb el duc de Bragança com el nou rei Joan IV de Portugal. Malauradament, a Catalunya vam sortir del foc per caure a les brases i ens vam entregar al rei de França; les disputes entre Espanya i França (amb els catalans emprenyant pel mig) acabarien l'any 1659 amb l'infaust Tractat dels Pirineus, que sotmetia una part del territori català al Regne de França i el Principat al Regne d'Espanya. Com diu en el seu últim llibre el meu antic professor Lluís Busquets, va ser l'època de la crucifixió de Catalunya i de la resurrecció de Portugal.

Bé, és evident que vostè, erigit com a gran salvaguarda de la nació espanyola ens va demostrar en la seva xerrada polèmica com no creu en la democràcia. Tota l'estona esmentant la impossibilitat que ni Catalunya ni el País Basc puguin assolir la plena llibertat política, ja que la sacrosanta Constitució no ho permet. Doncs jo em permeto recordar-li, modestament, que cap, CAP, Constitució ―per molt espanyola que sigui― pot passar per sobre de la voluntat popular. La Constitució no pot ser límit de l'expressió popular, ara que hem aconseguit que deixin de bombardejar-nos físicament. Sé que deu fer mal que un col·lectiu pugui decidir que la seva obra més important ja no els és vàlida, però les normes democràtiques són així i li aconsello que s'ho vagi ficant al cap.

Crec que és bo que hi hagi algú que digui les coses pel seu nom, hem d'aprendre a parlar clar des de les dues bandes perquè si no no sortirem mai de l'atzucac en què ens trobem. Vostès creuen que ens aniria bé un bombardeig, doncs nosaltres creiem que hem de marxar i lluitarem per assolir una majoria social clara. Amenaça de les armes contra paraules de democràcia. Crec que si segueix així li estarem eternament agraïts, ens ajudarà a fer més fàcil la nostra feina.

Atentament,

Pau Vall (Independentista demòcrata.)

El primer gest, el més necessari*

Peace, peace, peace! Peace in the world, peace against wars. - Pau Casals

ETA abandona definitivament la violència. Alegria generalitzada, eufòria en alguns casos. Desconfiança, incredulitat i impassibilitat en alguns altres. Una nova passa, una d'important, però encara no hem arribat a la meta tot i que ja la veiem a l'horitzó.

No es pot negar que entrem en una nova etapa per a Euskal Herria, per la seguretat a l'Estat espanyol i a Europa i, sobretot, una nova etapa per a la democràcia i la seva relació amb els moviments independentistes.

No ens podem estar de denunciar i criticar la lentitud amb què s'ha arribat a aquest punt. Més de 50 anys d'existència, 30 d'ells en democràcia, no han servit més que per provocar dolor i danys. No podem dir que no han servit a la causa basca, el conflicte armat ha internacionalitzat el conflicte però a un cost inassumible per a la societat basca. En aquest cas, el fi no pot justificar mai els mitjans quan aquests són per la via armada. Ara bé, vist amb certa perspectiva històrica ―i sense ser un expert del tema―, si bé es pot arribar a entendre l'aparició d'ETA en un context dictatorial i repressiu com el del franquisme, és inadmisissible que la seva actuació es perllongués en l'etapa democràtica, en què la llibertat per defensar qualsevol postura ―incloses les independentistes― era un fet, dèbil però existent. ETA ha existit més anys sota democràcia que sota franquisme i, malauradament, sota el beneplàcit d'un cert sector social d'Euskadi.

Per sort, en els darrers temps aquest suport s'ha vist reduït a favor d'opcions abertzales que han virat cap a un sobiranisme cívic i plenament democràtic. L'aparell polític ha entès que no podia ser només una part del moviment d'alliberació nacional, sinó que era l'única part amb possibilitats reals d'assolir l'objectiu desitjat. Aquest viratge de plantejament ha estat àmpliament recolzat per la societat civil basca, mostra d'això n'ha estat l'èxit de la plataforma Bildu en les darreres eleccions municipals i que probablement es repetirà amb Amaiur. Tot això sumat a un debilitament econòmic, personal i de recursos al si de l'organització etarra, degut a l'ofegament a què ha estat sotmesa per les forces de seguretat espanyoles i basques. El fet que ja no només els de fora els combatin, sinó que els qui abans els donaven suport ara els girin l'esquena ha acabat provocant el fi de la violència.

L'únic problema és que la pau s'haurà d'establir amb l'únic partit polític que en els darrers temps de voluntat conciliadora per la banda abertzale s'ha negat a parlar, el Partit Popular. Ho ha demostrat fins i tot en una conferència internacional amb personatges de talla mundial, fet que mostra o bé poca talla democràtica o bé un tacticisme electoralista (execrable); esperem, pel bé de tots i del País Basc, que sigui això darrer.

Un fi de la violència que es produeix sense haver assolit els objectius que en van provocar la fundació, però que allisa el camí i assenta unes bases per facilitar aquest objectiu i que sigui possible en un termini no gaire llunyà.

Avui, per fi, es pot dir Gora Euskal Herria Askatuta dins un marc democràtic desvinculat a qualsevol reminiscència terrorista. Això farà créixer els adeptes a la causa abertzale, alegrem-nos-en perquè la democràcia cada vegada tingui més alternatives i més fortes!

^* En cap moment es parla de pau, perquè aquesta no consisteix únicament en l'absència de conflicte armat.

Democratisme cínic

Fa poc, a classe, parlàvem dels valors democràtics, de la cultura política espanyola, del descontentament amb el sistema, etcètera. En un moment donat va sorgir el terme “democratisme cínic” per referir-se a la visió sobre la política dels espanyols. “Democratisme cínic”…, em va fer pensar.

És curiós veure com, amb dades d’enquesta del CIS, els espanyols mostren un clar suport al sistema democràtic com a sistema d’organització política (75-80%) mentre que estan descontents amb el funcionament de la política. Fins aquí res que no se sàpiga ―és una de les raons del moviment indignat―, fins i tot aquestes mateixes idees podrien ser perfectament extrapolables a la societat catalana.

Ara bé, realment els espanyols són tan demòcrates com afirmen? És molt fàcil afirmar sobre el paper o en una entrevista telefònica que la democràcia és el sistema més preferible, però què hi diuen els fets? I aquí m’encaixava a la perfecció el “democratisme cínic”: demòcrates que menyspreen els valors morals que comporta la democràcia.

Democràcia? Sí, però fins a quin punt? Els independentistes sabem bé que la democràcia, per als espanyols, només es pot aplicar en determinats supòsits, que són els que vénen configurats de sèrie. Hi ha temes democràtics i d’altres que no accepten discussió ni debat possible. Davant els moviments secessionistes la democràcia s’oblida i passa a imperar la mentalitat militar, garant de la sagrada unitat de la pàtria. Com un pòsit caciquista, ara ja no controlen què votem sinó sobre què votem (o què no votem), i no sé què és pitjor.

Jo no demano que els espanyols donin suport a la independència de Catalunya, com si que fan la majoria de britànics, és lògic i comprensible que els espanyols no vulguin perdre part del seu territori. Només demano respecte i valors democràtics, que en democràcia tot s’ha de poder debatre. No han sabut entendre que amb aquest cinisme democràtic han allunyat més la política dels ciutadans i encara han donat més raons als independentistes.

El que separa Catalunya d’Espanya no són només projectes nacionals diferenciats, sinó diferents concepcions democràtiques; i, en els temps que corren, aquest abisme és molt més profund que el primer.

*Article publicat al bloc d'Opinió Jove