Pla I

Nou capítol del culebrot de la Hisenda pròpia per via unilateral. Com ens agrada crear tendències i inventar solucions inversemblants per maquillar el que ja no arregla ningú.

Avui el diari Ara publicava que el govern estudia la manera d'aconseguir la Hisenda pròpia per a Catalunya en cas que fracassi —que fracassarà— la proposta de pacte fiscal. Segons el rotatiu, una possibilitat seria que l'Agència Tributària Catalana assumís la recaptació dels impostos locals, cedits per les diputacions i, posteriorment, demanar siusplau als contribuents que ingressin els seus impostos a la Hisenda catalana. 

D'acord, molt bé, imaginem que això passa i que els catalans en massa fem confiança al nostre govern i fem els tràmits corresponents. Problemes: 1) Manca personal per fer-se càrrec de tot el que això suposa, 2) els censos detallats sobre qui ha de pagar què són en mans de l'Estat, 3) no tothom pagaria els impostos a l'Agència catalana, hi hauria qui per desinterès, desinformació, indiferència o ideologia —absolutament respectable!— faria tractes amb l'Agència espanyola, i 4) Espanya ens tallaria l'aixeta de les transferències, que ens abocarien a l'asfíxia econòmica, als impagaments i a la desconfiança dels mercats. 

Pregunta: aquest és el pla B que té preparat el govern per quan Espanya digui que no al pacte fiscal?

A més, anem a una base més profunda: què vol dir crear una Hisenda pròpia de manera unilateral? Aclarim-nos. Podem arribar a comprendre —a alguns ens costa molt, però deixem-ho...— que alguns busquin l'enèsim pacte amb Espanya, és un ideal polític perfectament legítim, però el que no es pot fer és enganyar al poble. Diguem-ho clar, davant la negativa espanyola a la proposta catalana, què farem? Perquè el que no es pot fer és anunciar un acte de sobirania econòmica renunciant a la sobirania política, de la qual emana la legitimitat de qualsevol govern per fixar, recaptar i executar els seus impostos. 

Hisenda pròpia no vol dir res. Hisenda pròpia vol dir fer el ridícul i perdre el temps. O és que potser quan anem pel món explicant-ho ens aplaudiran? No. Posaran cara estranya i diran: «això què és? que encara formeu part d'Espanya, no?» I no ens quedarà més remei que abaixar el cap i canviar de tema. Hisenda pròpia vol dir malgastar recursos per preparar una eina que naixerà morta perquè no serà útil si no hi ha la valentia de fer un pas endavant políticament. Hisenda pròpia és fer-te el gallet davant un contrincant que sap que mai podràs fer-ho, que és només un gest per guardar les aparences.

Aparquem el pla B. Posem en marxa el Pla I, el Pla Independència. Treballem per posar en marxa i bastir l'Estat Català —que no pateixin que tindrà Hisenda pròpia, com tots els Estats del món—, fem sentir arreu del món les nostres ànsies de llibertat. Proposem un horitzó seriós per al nostre poble. Treballem per fer de Catalunya un nou estat d'Europa.

Yes, you could...*

La política d'un país foraster és difícilment comprensible per als qui no hi resideixen. Tot i així, és massa temptadora la possibilitat d'opinar sobre allò que fan a fora de casa. A la gent li encanta parlar de Cuba, el Regne Unit o Kuwait (per posar 3 exemples dispars) des del punt de vista que li genera la seva pròpia cultura política, sense tenir en compte que en cadascun d'aquests llocs serà completament diferent. És cert, i jo tampoc no me'n puc estar. La carn és feble... Fets els advertiments —i assumint les crítiques—, passem a la qüestió.

Que decebedora està essent la (¿pre?)campanya electoral dels EUA entre Mitt Romney i Barack Obama! Que lluny queden (i que ràpid que han passat els 4 anys) els eslògans d'esperança que venia el primer aspirant negre a la Casa Blanca. Jo encara recordo que procurava guardar els seus discursos, de fet encara són per casa. Van ser unes eleccions històriques que van mostrar la creixent normalitat de les minories i van fer néixer un nou grup d'extremistes, el Tea Party. (Què se n'ha fet de Sarah Palin?)

I després de vendre esperança, se n'ha pogut recollir molt poca; massa fum per a algú que prometia major igualtat i una nació menys dividida. Probablement no és (tot) culpa seva, es van posar més esperances de les degudes sobre la seva persona i fins i tot se li va entregar un Nobel immerescut —perquè encara no havia (ni ha) fet res per merèixer-lo. La gent va oblidar que simplement era un home, un president més dels EUA. El món va voler veure en ell un successor de F.D. Roosvelt i, amb prou feines s'han trobat un Jimmy Carter qualsevol.

Obama no es pot dir, no obstant, que no ho hagi intentat. Ha sabut redefinir la posició dels EUA en un marc multilateral en les Relacions Internacionals, renunciant a l'unilateralisme de l'era Bush Jr., i va aprovar la reforma sanitària més important dels darrers 50 anys —per més que descafeïnada, ja és més del que van aconseguir els seus antecessors.

«Mai hem estat simplement una col·lecció d'individus ni una col·lecció d'Estats vermells i Estats blaus. Som, i sempre serem, els Estats Units d'Amèrica.» El gran fracàs d'Obama rau precisament aquí, en la incapacitat de progressar en aquesta direcció. (No diré complir-ho perquè cal ser realistes!) Durant el seu mandat l'antagonisme entre Partit Republicà i Demòcrata s'ha eixamplat com feia temps que no passava. Suposo que és per això, fastiguejat i frustrat per no haver pogut complir amb un dels seus principals somnis, que ara es dedica a fer una campanya anti-republicana, en contra del que sempre havia predicat: la necessària entesa entre republicans i demòcrates per assolir una millor presa de decisions polítiques.

En definitiva, el president Obama perdrà les properes eleccions, però els republicans no seran capaços de vèncer el fantasma del personatge, del candidat Obama. Un fantasma que persegueix el president, recordant-li cada dia tot el que hauria d'haver estat i que difícilment podrà aconseguir.


*Sí, podries...