Avui, em perdonareu, però no escriuré de política com acostumo a fer modestament des d'aquest blog. Aquesta és segurament una de les entrades més difícils de les que he escrit.
No és mai fàcil acabar etapes i jo he decidit posar fi a una de les que m'han marcat més. L'any que ve no seguiré jugant a waterpolo. Els qui em coneixeu sabeu que una decisió així no l'he pres a la babalà, sinó que és una decisió reflexionada i madurada. De fet, l'he anat gestant dins meu des dels últims cinc o sis mesos. Involuntàriament, m'he adonat que no només estava cansat pel ritme frenètic dels darrers anys, sinó que havia deixat de gaudir fent l'esport que m'ha apassionat des que vaig començar a jugar-hi. Ha estat, sobretot, la pèrdua de la il·lusió i també les ganes d'emprendre nous projectes el que m'ha portat a prendre aquesta decisió vital tan complicada.
Va ser a la piscina de baix (la municipal/santa coloma) on vaig comunicar la meva decisió. Quan hi estava anant, no podia parar de pensar que el destí té un meravellós sentit de l'oportunitat perquè va ser precisament allà on vaig fer el meu primer entrenament. Vaig recuperar el record del nerviosisme d'aquell dia mentre anàvem cap a la piscina amb en David sense tenir clar què ens hi trobaríem. Amb els anys, ha acabat essent una de les piscines més especials per a mi per tot el que hi hem viscut.
Sobretot, el que li agraeixo al waterpolo és les satisfaccions esportives (poques però intenses) i, especialment, l'oportunitat d'haver conegut gent meravellosa i especial que ja formen part de la meva vida. A tots ells: companys, entrenadors, rivals... no puc fer altra cosa que dir-los gràcies. M'agradaria poder enumerar-los tots però no voldria deixar-me ningú.
Ara simplement em queda dir-vos MOLTES GRÀCIES a tots els qui m'heu acompanyat en aquest llarg trajecte esportiu i vital, i que tinguem sort!
