Tot i que sembli mentida, les
CUP i Ciutadans comparteixen una mateixa línia vermella: tots dos partits
van supeditar (o diuen que supeditaran) la seva participació en un pacte de
govern a un canvi de lideratges. Els anticapitalistes ja van aconseguir el seu
objectiu el passat mes de gener i Artur Mas va haver de donar un pas al costat
per possibilitar un govern independentista. Aquestes últimes setmanes, n’Albert
Rivera va anunciar per activa i per passiva que “no recolzarem en Rajoy. No
volem que segueixi governant”. El rol
del lideratge polític és innegable en una era d’hiperpersonalització de la
competició política però el seu efecte
és més discutible a l’hora de governar el dia a dia d’un país.
Des dels anys 90’ hi ha hagut una tendència al que Wattennberg va
anomenar candidate-centered politics,
una política centrada en els candidats
més que en els partits. Aquest fet és fàcilment comprovable si es comparen
els cartells electorals de les darreres dècades, que han passat de ressaltar
les sigles i la ideologia del partit en qüestió a simplement mostrar els
rostres dels principals candidats. Això és especialment cert per a la majoria de nous partits que sorgeixen
i/o guanyen notorietat arran d’una creixent atenció mediàtica dels seus líders. Els casos de Pablo Iglesias i Albert Rivera a
Espanya, ho demostren, però també trobem casos a França (Le Pen), Itàlia (Beppe
Grillo) o el Regne Unit (Nigel Farage). Fins i tot, fins a un cert punt, l’ascens
meteòric de les CUP es pot relacionar amb el rol d’en David Fernàndez.
Els líders són una peça clau en la demoscòpia i no hi ha enquesta
digne de ser-ho que no incorpori alguna pregunta sobre la valoració dels líders
polítics. La ciència política ha provat en diversos estudis que la valoració
del líder és un dels determinants del vot, juntament amb la identificació
partidista, la ideologia i certs factors socioeconòmics. La influència dels líders no és un factor gens menyspreable en l’etapa
electoral de la competició política. En el supòsit que un elector dubtés
entre votar dos partits ideològicament similars, valorats de manera semblant i
igualment viables, l’elector podria fer ús d’una drecera com seria la valoració
dels diferents líders per decidir quina papereta tria. Els electors busquem una afinitat amb els nostres representants,
que sovint es materialitza en la valoració que fem dels diferents líders. El lideratge importa, sense cap mena de
dubte, a l’hora de definir qui rep més o menys suports però, ¿importa a l’hora de prendre decisions?
Imaginin que s’hagués de triar el millor candidat per a un partit
i només hi hagués dues opcions. D’una banda, una candidata (x) al final de la
seva carrera política, experimentada però esquitxada per escàndols de
corrupció, mentre que l’altra candidata (y) és una persona de mitjana edat, una
cara fresca però amb certa experiència. Posem que en un context de volatilitat
electoral la majoria opta per la candidata x ―per
minimitzar l’impacte electoral― i tot i així s’aconsegueix formar govern. Un cop al govern, a
causa d’un imponderable ―no relacionat amb la política― x ha d’abandonar el seu càrrec i és substituïda per y. ¿Canviarà el rumb d’un mateix govern en què
només canvia el lideratge? En altres paraules, ¿importen els líders a l’hora
de decidir les polítiques públiques que influeixen en el benestar de la
ciutadania?
Jones i Olken van publicar el 2005 l’article “Do leaders
matter?” (“Importen els líders?”), que
justament tracta de respondre aquesta pregunta. Per fer-ho utilitzen tots aquells casos en què hi ha hagut un canvi
de lideratge per raons totalment alienes a la política ―quan
el líder mor o té un accident―, excloent els canvis que es donen en contextos de violència
(guerres o revoltes) i després d’eleccions, ja que en aquests casos el canvi
pot estar relacionat amb les característiques del líder o del context electoral
del país. Fent ús d’aquest experiment natural, les seves dades demostren que els líders només importen quan el seu poder
està poc limitat, és a dir en autocràcies on el poder del líder no està controlat
per altres institucions. Quan hi ha altres institucions que limiten el poder
del lideratge, la influència personal en les polítiques públiques minva. En una democràcia, doncs, la presència d’un
líder polític o un altre en un mateix govern no té una influència significativa
en les decisions polítiques que es prenguin ―encara que
sí que pugui repercutir en la influència que pugui obtenir el seu partit a l’hora
de formar majories.
Aquest estudi ens assenyala que un govern del PP sense Rajoy prendria les mateixes decisions que un d’encapçalat
per l’actual president, igual que l’actual
govern de Puigdemont està prenent les mateixes decisions que hagués pres un de
liderat per n’Artur Mas. Si bé és cert que no es pot menysprear el paper
del lideratge polític, ja que influeix en les correlacions de forces, les
persones no són l’element essencial a discutir en política. No voler pactar amb
un partit o un altre és totalment legítim però no es pot justificar sobre la
base del personalisme. Un dels avantatges del funcionament de la democràcia és
que limita el poder polític personal. Els pactes s’han de basar en programes i
polítiques públiques específiques que, en cas d’incompliment, justifiquin la
retirada del suport parlamentari i una eventual caiguda del govern. Com ja s’ha
vist a Catalunya, un pacte basat en el lideratge, té els peus de fang, ja que un govern democràtic no es basa en qui
l’encapçala, sinó en qui el sosté.
Article publicat originalment en castellà a Agenda Pública i Diario Sur
