En castellà diuen que las cosas de palacio van despacio, doncs a la Unió Europea (UE) encara més. Qualsevol reforma o canvi, ja sigui en la legislació comunitària o en els tractats, requereix de molta paciència,ja que aconseguir el consens davant la presència de tants actors veto és cada vegada més complex.
Davant la percepció (realista) de manca de legitimitat democràtica de les institucions europees, el Tractat de Lisboa va introduir la possibilitat que els partits polítics presentessin el seu candidat a presidir la Comissió Europea. Tot i que els Estats segueixen retenint el poder de nomenament formal, sembla ser que s’han compromès a respectar el candidat vencedor. Qui seria, el del partit més votat o el que acordi una coalició guanyadoraal nou Parlament Europeu? Ai, els sistemes electorals i les seves normes vitals per interpretar resultats… Una mica com Santa Bàrbara, només ens en recordem quan trona!
Però més enllà de les expectatives que està despertant la presència d’aquests candidats ―positivíssima, no cal dir-ho!―, és important recordar que el poder executiu l’ostenta la Comissió Europea en el seu conjunt, juntament amb el Consell de la UE. Però centrem-nos en la Comissió. Està molt bé que els europeus sapiguem a quin candidat a president estem donant suport amb el nostre vot, ja que això fa més transparent el procés d’elecció d’aquest càrrec i l’assimila al procediment d’elecció d’un primer ministre en unes democràcies parlamentàries. Ara bé, el que no té cap mena de lògica és que el candidat vencedor hagi de formar un govern imposat pels 28 Estats membres. Aquest anacronisme, hauria de desaparèixer des del moment que els europeus sabem a qui triem com a president de la Comissió.
És lògic que la UE s’hagi de configurar d’acord amb patrons institucionals federals i, per tant, hi hagi més actors veto, un control per part dels Estats membres, una segona cambra (el Consell), etc. Fins i tot, pel seu caràcter d’ens polític construction in progress constant, podem acceptar temporalment un poder executiu dual, repartit entre la Comissió i els Estats. Però això no pot suposar que perquè els Estats no perdin quota de poder, dupliquem la seva presència en l’executiu. Hi ha d’haver comissaris de diversos dels territoris de la UE?Sí, però això no ha de voler dir un Estat un comissari, per a això ja tenim el Consell.
Molt bé, i què hi pinta el tal Parkinson del títol? Cyril Northcote Parkinson (1909-1993) fou un historiador britànic que va escriure sobre administració pública. En un d’aquests llibres, Parkinson’s Law, explicava que tot govern és un organisme viu i evoluciona amb el temps. Segons Parkinson, un govern eficient és aquell amb entre 7 i 9 membres però que tendeixen a créixer per múltiples raons (a la UE per la incorporació de nous Estats). Ara bé, el que és destacable és que a partir de 20 membres (un amunt un avall) els governs deixen de ser eficients perquè és impossible prendre-hi decisions. Llavors, alerta, es creen estructures paral·leles per gestionar eficientment el govern de la institució. Amb la Comissió sembla que anem camí d’un cert desgovern i es corre un cert perill de policy drift, que vindria a ser la manera acadèmica de dir que cada comissari es posi a fer les polítiques del seu àmbit com li sembli millor.
Escollir entre candidats a la Comissió és un gran pas endavant, però per assegurar que aquest pas no sigui en fals, el que és important és mirar de preservar l’eficiència en el funcionament de la institució. Més enllà de Schulz, Juncker, Verhofstad o Tsipras, és important que limitem el nombre de comissaris que els han d’acompanyar sense que ells puguin dir-hi res. La UE ha de millorar en transparència i mecanismes democràtics d’elecció de representants, però això s’ha de conjugar sempre amb la preservació de l’eficiència en el funcionament. Europa és sexi i cada dia ho és més, però l’hem de cuidar i vigilar entre tots perquè no perdi.
*Publicat a Sexy Europe.
