Participació política

L'altre dia ho discutia amb uns companys d'equip. Parlàvem de política, i de tots aquells defectes del sistema de partits, dels partits en si, del funcionament del sistema, de tot i de res, com ha de ser en una bona conversa informal! Però aquestes reflexions en veu alta em van servir per fer-me pensar en el tema.
Les societats occidentals vivim en un marc d'Estats de Dret, en què el sistema es basa en la democràcia i en el liberalisme. És a dir: llibertats, drets, deures i participació. I la política és l'eina que utilitzem per modificar (tant per augmentar com per  disminuir) les llibertats, els drets i els deures dels ciutadans, i exercir i/o fomentar la participació. La majoria dels elements fonamentals d'aquests aspectes es troben recollits en les nostres Constitucions, però hi ha un cert marge de maniobra a partir d'aquesta base. (Tot i que en algun Estat ―llegeixi's l'espanyol— es pretengui brandar la Carta Magna com un límit, un màxim a la voluntat popular.)

D'uns anys ençà, la política institucional provoca apatia en la ciutadania. No, en canvi, l'interès en la política, que continua situant-se per sobre de la participació. Així doncs, tenim un problema, i dels grossos. Un problema estructural, que no és culpa dels qui manen ara, ni dels d'abans ni dels d'encara més abans: és un problema de tots ells i de nosaltres. I el problema és que s'ha transmès la imatge que la política és cosa d'uns quants que es barallen entre si per poder tenir més poder. I no, la política no és això.

Política és, des del meu punt de vista, participació i implicació ciutadana. Política no és anar a votar. Política és fer que la gent senti seves les decisions que pren el govern, o que hi argumenti en contra i, per tant, recolzi legitimament l'oposició. Política és escoltar el ciutadà en el dia a dia: consultar-lo des de les institucions, però també donant-los la capacitat de ser ells qui generin el debat ciutadà. Política és que el ciutadà participi en directament de la gestió ciutadana, ordenadament, però que en tingui l'opció. Involucrar la ciutadania farà que es valorin més les dificultats de prendre determinades decisions, i facilitarà el debat, l'enriquiment de la raó, i assegurarà consensos majors, que, al seu torn, disminuiran una possible conflictivitat social.

Mot bé, molt maco.  «Parole, parole, parole...», que diu la cançó. Com podem fer-ho, en el nostre sistema. Molt fàcil i molt difícil. Les mesures a aplicar són força simples i de sentit comú, ara bé la seva posada en pràctica es dificulta pels vicis estructurals que ja ha adquirit el sistema. ¿Què cal fer?

1. Transparència. Informació rigorosa i objectiva, sense manipulació per part dels grups amb major poder.

2. Elecció directa. Representativitat directa, és vital poder conèixer i saber localitzar la persona que ha de representar els teus interessos als òrgans polítics.

3. Incentius de la participació. Començant per no posar traves a consultes ciutadanes, i seguint amb un ensenyament del sistema polític a l'educació obligatòria i, ¿per què no? rebaixant l'edat mínima per votar.

4. Sotmetre determinades decisions a referèndum popular obligatori. Per exemple els pressupostos; potser no totes les partides, però deixant un percentatge dels diners públics a repartir entre les opcions preferides per la gent.

5. ¿El vot obligatori? És un tema polèmic, però és evident que així entrarien, per fi, interessos populars als òrgans polítics, que no hi han estat presents per una manca de cultura política dels interessats. Si tots els interessos tenen representació, la implicació augmentaria. És clar que s'haurien d'establir excepcions, per a casos i col·lectius determinats.  — Debat obert

6. Altres (¿Quines més se us acudeixen?)

No hem d'oblidar mai que, encara que la situació actual del sistema polític no ens agradi, l'única manera legítima de canviar-ho  ―en el marc dels nostres Estats de Dret, liberals i democràtics― és mitjançant la política. Vèncer els vicis a través dels seus mecanismes d'autodefensa farà més forts els nostres objectius i ens legitimarà encara més per poder introduir els canvis necessaris per millorar el sistema. Només depèn de nosaltres.

País i llengua

Ara feia uns quants dies que no escrivia res per al bloc, he estat una mica enfeinat. I, per sort, en aquests dies Mubàrak ha caigut i els egipcis han començat una transició, sembla ser que cap a millor. Des de diversos sectors de Catalunya, corre un comentari a sotaveu que diu:  «Hauríem de convertir la Plaça Catalunya en la nostra plaça Tahrir.» I jo penso, ¿què hauria passat si tots els qui vam anar a la manifestació més multitudinària de la nostra història, la del 10J, ens haguessim negat a tornar a casa fins assolir la plena llibertat? Ara bé, al seny català no li agraden aquestes aventures i s'estima més assolir els seus objectius per vies menys impulsives.

¡Però és que no paren! L'última, i per desgràcia sembla que la de sempre, la persecució lingüísitica i cultural perpetrada pel senyor Camps al País Valencià. En primer lloc vaig pensar a posar-me en negre el bloc, com s'ha fet a Vilaweb i d'altres pàgines, però he pensat que seria més útil expressar la meva indignació per escrit. Totes dues accions són igualment vàlides, la primera per impactant, la segona perquè ens dota de més raons, ens reforça moralment.

Alguna cosa passa al País Valencià, perquè no és normal aquesta fixació per tractar de diferenciar-se de Catalunya. Que si el valencià i el català són llengües diferents, que si els Països Catalans no existeixen, la por a permetre la visió de la televisió catalana a València. Ja n'hi ha prou.

Alguns parlen de «genocidi lingüístic», jo no sé si es pot arribar a aquest extrem. El que sí que és cert és que el català (o valencià , pel nom no ens barallarem pas ―sempre que acceptem que és el mateix―) no rep el tracte que es mereixeria  essent la llengua pròpia d'aquella terra, on fins fa uns anys era la llengua predominant. El problema és que si des de les institucions valencianes no es promouen uns mitjans perquè la cultura i la llengua pròpies del País Valencià puguin satisfer les necessitats dels ciutadans, la gent va a buscar el que vol a fora. I aquest fora, mal que els pesi, és el Principat.

Igual que tants i tants immigrants arribats en els darrers temps a casa nostra, els valencians se sentiran estrangers a la seva terra; comminats a recórrer al satèl·lit o a Internet per poder seguir una televisió de qualitat en la seva llengua. TV3 esdevindrà per als valencians, el que és Al-Jazzera per als immigrants àrabs. ¿I d'això en diuen Estat democràtic de Dret? Atacant TV3, el govern valencià, l'únic que aconsegueix és posar-se a tot la Nació catalana en contra. És restringir drets i llibertats bàsiques. Després els separatistes som nosaltres, quan ells són els primers a separar Catalunya de la resta i assenyalar-la com a causant de tots els mals.

Doncs que sapiguen que dificultar l'accés a la llibertat d'informació és més propi d'un Estat d'aquests que comencen a caure com mosques al nord d'Àfrica. Que s'ho facin mirar...

Imagina't que...*

Quan Sant Andreu del Palomar va ser annexionada a Barcelona l'abril de 1897, poc es podien imaginar els seus habitants que al segle XXI hi arribaria el metro o que tindrien una gran biblioteca al lloc que ocupava la Fabra & Coats. Sovint em pregunto què semblarà imprescindible en el Sant Andreu del futur i que ara ens sembla inimaginable. ¿Quina serà, en definitiva, la nostra aportació? Tots hem tingut, en un moment o altre aquests dubtes existencials, i tots hem dit, també, què faríem si poguéssim dissenyar la ciutat. L'essència de la democràcia és la implicació ciutadana en la vida col·lectiva i això sembla que ho hem oblidat o ens han fet oblidar-ho en els darrers anys.

Però no per això hem deixat d'imaginar ni de somniar un país, una ciutat, un barri millor. Massa sovint, avançant-nos o diferint de les actuacions polítiques reals, s'han fet massa barris sense que els veïns hi poguessin proposar les seves alternatives. Aquesta ha estat una de les conseqüències de la desafecció política, s'ha demostrat que allunyant la política de la gent del carrer no s'ha aconseguit res positiu. És per això que crec en Solidaritat Catalana per la Independència (SI), perquè encarna l'essència dels valors cívics i democràtics per facilitar el diàleg directe entre institucions i ciutadans.

La campanya «Imagina» només n'és el primer pas. La gent que diu que no li interessa la política bé que li interessa l'estat dels carrers on viu, si té un hospital, una guarderia, una presó o un casal d'avis a prop de casa seva. La política necessita a tothom, els que s'hi interessen més i els qui no s'hi interessen tant, perquè tots ells tenen idees sobre com volen que sigui el seu entorn vital més immediat.

Aquesta és la gràcia de la campanya «Imagina», que està oberta a tothom: adherits, simpatitzants o, simplement, ciutadans. Des de SI volem conèixer les necessitats reals de la gent, perquè no tenim res a perdre-hi: ara no som als consistoris. Ara bé, quan hi arribem volem poder construir un entorn millor a partir de l'experiència de qui ho viu i ho pateix. Conèixer de primera mà els anhels i inquietuds dels nostres veïns és el que ens mou a participar políticament, per fer-los ―i fer-nos― la vida més fàcil. Però per això necessitem una petita col·laboració de tothom, perquè volem lluitar junts per assolir aquelles necessitats que queden per cobrir. Amb les noves tecnologies cada vegada és més fàcil, i ja no hi ha excuses per no participar; només cal entrar a la web http://www.solidaritatmunicipal.cat/ i posar-se a imaginar.

Imagina't tot allò que podem aconseguir quan ens ho proposem...

*Article publicat a La Veu Solidària, núm. 4

Revoltes islàmiques

Durant les últimes setmanes s'han anat estenent a alguns països islàmics ―sobretot de la ribera mediterrània― unes revoltes populars en contra dels governs tirànics que els oprimien. Tunísia va obrir la llauna i va aconseguir derrocar el govern de Ben Alí, tot començant una transició cap a una democràcia de debò. Egipte vol seguir el mateix camí, però els està costant molt més, perquè els EUA temen que un canvi brusc de règim pugui desestabilitzar tota la regió. Tot i això, Mubàrak caurà tard o d'hora.

L'altre dia, en un text que havíem de llegir per una assignatura llegia: «La democràcia no és només un procediment de govern, també és intrínsecament un sistema de drets.» Acostumem a associar més la paraula democràcia amb eleccions periòdiques, quan el que és realment important d'aquestes són els drets i llibertats, individuals i col·lectives, que ens haurien de conferir. En aquests països islàmics ho saben prou bé, i el seu clam per la democràcia va més en aquest sentit. Els centenars de milers de persones que han sortit cada dia a El Caire volen que caigui Mubàrak, però ho volen perquè desitgen ser lliures: per votar, per parlar i criticar, per decidir de quines lleis es doten, per ser ciutadans del segle XXI.

 

Hi ha veus occidentals que alerten del perill que aquestes proclames a favor de la llibertat esdevinguin consignes favorables a l'islamisme radical. No ens posem la bena abans de la ferida. Esperem esdeveniments. És cert que hem de vigilar que els moviments més radicals no puguin manipular un procés alliberador, però hem de deixar de desconfiar dels islamistes. No tots ells són favorables a la jihad (guerra santa) ni donen suport als mitjans violents. L'islamisme moderat serà qui portarà els avenços democràtics més importants a aquestes regions, on la religió islàmica encara té tant de pes.

 

Hem de facilitar que l'islamisme moderat s'acosti més al model de democràcia cristiana occidental ―podríem dir-ne democràcia islàmica―, que no pas als models més ultraconservadors. Però facilitar no vol dir tutelar, Occident s'ha immiscit massa vegades en els sistemes polítics dels altres; només un sistema polític que tingui les seves arrels en la pròpia societat serà efectiu, estable i durador.

Deixem que Mubàrak i tota la resta caiguin pel seu propi pes, deixem-los les mans lliures per viure d'acord amb la seva voluntat i ajudem-los quan ens ho demanin. A la llarga en podrem recollir els fruits; nosaltres, però, el que és més important, sobretot ells se'n veuran beneficiats.

¡Endavant les atxes!*

Solidaritat Catalana per la Independència batega cada cop amb més força. Després d'irrompre al Parlament només quatre mesos després de néixer, ara ens ha tocat encarar el procés que calia per bastir la nostra estructura interna, el nostre esquelet. Ara sí, un cop recuperats de la feina dura d'aquests mesos, ens anem estructurant internament.

El proppassat 28 de gener vam celebrar el 1r Congrés Comarcal de SI a Sant Andreu on vam poder escollir la nostra executiva comarcal. La candidatura guanyadora del procés va ser l'equip «Sant Andreu en Acció», encapçalat per la Marga Sellarès juntament amb Xavi Bastos, David Fernàndez, Francesc Jordi, Xavi Gonzàlez i Jordi Senserrich. Un cop escollida la nova executiva, finalitzat el recompte de vots per part de la mesa, la nova coordinadora va pronunciar un discurs ple d’energia i sentiment, que podríem dividir en tres eixos principals. En primer lloc, va dedicar unes paraules d’agraïment als que van dipositar la seva confiança en l’equip “Sant Andreu en Acció” i als qui des de la formació de SI-Sant Andreu han aportat el seu granet de sorra a la gran tasca de SI. En segon lloc, va parlar de les motivacions que l'havien portat a formar part d’aquest projecte, on va deixar molt clara la meta a assolir, la independència, i la forma d'assolir-la, mitjançant el treball i la il·lusió. Finalment, va fer un incís en la transparència que caracteritza l’equip humà de Sant Andreu i va presentar l’equip que acompanyarà a la nova coordinadora durant els següents dos anys amb el programa de cada secretaria i de la coordinació. En tot moment es va deixar molt clar l’objectiu de mantenir el sistema plenament assembleari, on totes les persones simpatitzants i adherides tinguin veu i vot per prendre les decisions oportunes en cada moment. Estem segurs que el nou equip, que, per cert, va ser el primer escollit de tota Barcelona, durà a terme una gran tasca amb la col·laboració de tot el seu equip i de totes les persones que formen SI-Sant Andreu.

En un article al diari Ara (30-I-2011) Salvador Cardús diu que «els catalans ben informats ja saben que la independència és necessària i desitjable. Però el principal obstacle que té per esdevenir l'objectiu de la gran majoria de catalans és que sigui vista com a assolible.» Creiem que aquest ha de ser el nostre repte, fer de la independència una fita assolible i assumida per una gran majoria social. SI-Sant Andreu vol contribuir a la causa independentista acostant als nostres conveïns el missatge que esdevenir un Estat dins la Unió Europea seria altament beneficiós per a Catalunya. Volem estendre al màxim aquest missatge, que no vol ser de confrontació sinó d'expansió de les llibertats.

Concretament, volem ser presents al barri; conèixer les necessitats de la gent, contribuir a millorar-les en la mesura de les nostres possibilitats ―per això estem en política―; contribuir a una regeneració democràtica d'un sistema a la deriva; engrescar políticament a totes aquelles persones desencantades d’una (mala) praxis política... I tot això, sense oblidar mai quin és el nostre veritable objectiu: assolir la plenitud nacional catalana. Sovint se'ns ha criticat no tenir discurs més enllà de la independència, el que passa és que nosaltres tenim ben present quin és el nostre objectiu principal, mentre que d'altres organitzacions prefereixen dissimular-lo o amagar-lo enmig d'altres finalitats; el que realment critiquen és la nostra transparència perquè ells no la tenen.

Des de la nostra perspectiva, SI-Sant Andreu vol aportar, des d'una visió del districte de Sant Andreu, un de tants grans de sorra que calen per fer de Catalunya un país més digne. És per això que vam començar a treballar ara farà sis mesos, i és per això que ens comprometem a seguir treballant. La nova etapa que ara encetem serà dura, però per sort suplirem la duresa amb la il·lusió que ens desperta aquest nou projecte. Així doncs, ¡endavant les atxes!

Article conjunt: Emmanuel Oliveras i Pau Vall

*Article inaugural de La Veu Solidària, el blog de SI-Sant Andreu