Sota les impronunciables sigles de TTIP s’amaga una de les iniciatives que marcaran bona part de l’agenda política de la Unió Europea (UE) en aquesta legislatura que tot just encetem. Però què és el TTIP? Si no ho sabeu no patiu, és normal perquè als mitjans pràcticament ningú en parla. TTIP són les sigles en anglès de Transatlantic Trade and Investment Partnership, que és com es coneix el tractat de lliure comerç que estan negociant actualment la UE i els Estats Units d’Amèrica (EUA).
Aquest tractat es gesta a l’ombra des dels anys 90’, quan es van crear grups de treball amb la presència d’empresaris de les dues ribes de l’Atlàntic. Ara bé, no va ser fins al 2011 que un grup d’experts d’alt nivell de la Comissió Europea i de l’Administració Obama va elaborar una sèrie d’estudis prospectius sobre el futur del comerç transatlàntic. Els resultats d’aquests informes van posar les bases de les actuals negociacions del TTIP i van permetre la iniciació de converses formals.
Quins són els objectius de la signatura d’aquest tractat? Doncs en principi són 3.
- El primer té a veure amb l’accés al mercat, ja que si se signés les empreses europees podrien accedir al mercat dels EUA i viceversa. Bàsicament del que es tracta és de reduir els aranzels que encara graven l’intercanvi de béns i serveis entre aquests dos territoris.
- El segon, i aquest és la mare dels ous, té a veure amb la convergència i harmonització de regulacions i estàndards, és a dir, que el tractat hauria de permetre que tots els productes aptes per a la comercialització als EUA també es poguessin vendre a la UE.
- El tercer té a veure amb el fet que un tractat d’aquesta magnitud permetria a la UE i els EUA crear precedents dins el comerç mundial, que obligarien la resta de països del món a adaptar-se a les normes que estableixin a partir del tractat.
El punt clau, però, rau en la igualació de normes i estàndards. Per què? Perquè avui en dia les principals barreres comercials són no aranzelàries i, de fet, els aranzels per vendre productes de la UE als EUA són molt baixos i suposen un cost fàcilment assumible per a les empreses. La principal barrera comercial la trobem en l’adaptació del producte a uns estàndards o uns altres en funció del lloc de comercialització. (Estudis de la UE han equiparat la diferència en els estàndards a uns aranzels d’entre un 10 i un 20%!) La qüestió que sorgeix llavors és com s’elimina la barrera que suposa tenir diferents regulacions. Aquí és on realment comencen les diferències, ja que a banda i banda de l’Atlàntic els processos per adoptar regulacions es basen en tradicions clarament diferenciades.
Mentre els EUA voldrien que la UE adoptés el seu procés regulador, amb major transparència i deliberació durant el procés legislatiu, la UE s’estimaria més optar per mecanismes de cooperació i reconeixement bilateral d’estàndards. És a dir, per una banda, els EUA volen homogeneïtzar el procés pel qual s’adopten els estàndards i fer-los de manera paral·lela per tal que siguin iguals als dos territori. En canvi, per la seva banda, la UE en tindria prou assumint que les regulacions dels EUA que complissin uns requeriments mínims (acordats en el TTIP, se suposa) serien automàticament homologables en territori europeu. Al capdavall, la controvèrsia deriva de les diferents concepcions a l’hora de regular dels EUA i la UE. Mentre la UE tendeix a regular de manera preventiva, els EUA limiten l’ús dels productes només quan s’ha demostrat que són perjudicials. D’aquí les tensions i l’alarma per part de diverses organitzacions europees.
Com defensava en Raül Romeva en aquest article al diari Ara, hi ha una preocupació creixent sobre els efectes que pot tenir el TTIP en el dia a dia dels ciutadans europeus. Rere l’aparença d’un tractat comercial, sembla que se’ns vol colar un gol per tot l’escaire sobre els nivells de benestar i seguretat (alimentària, ambiental, de consum, etc.). És molt sospitós que les negociacions s’estiguin duent a terme de manera tan opaca, sense que es pugui saber ben bé què s’hi negocia i en quins termes. De moment, però, les pistes que tenim és que els elevats estàndards europeus, que ha costat tant aconseguir, molt probablement seran rebaixats en detriment dels drets dels usuaris i consumidors. Per què ho sospitem? Perquè en aquestes negociacions alguns sectors clau n’han quedat exclosos per por a aquestes rebaixes d’estàndards. Així, el govern dels EUA va eliminar de la taula de negociació el sector financer perquè després de la Gran Recessió la regulació d’aquest sector és molt més estricta que a Europa i no en volen perdre control. És força clar, per tant, que a Europa es corre el perill de rebaixar l’exigència en bona part dels estàndards en els sectors que formin part de la negociació del TTIP.
De ben segur que seguirem rebent notícies sobre el TTIP i caldrà estar-hi atents perquè d’aquest acord en dependran bona part de les nostres condicions de vida futures. Entre Washington i Brussel·les es decidirà en els propers mesos com serà l’entorn en què viurem en el futur. Caldrà seguir atents a les converses i mirar d’evitar d’encaixar un gol difícilment reversible.
