Últimament no fem més que sentir parlar a través dels mitjans de dos grans conceptes: corrupció i desigualtat. Arran dels afers Matas, Camps, Millet, Pretòria, etcètera s'ha vist com augmentava la concepció tan arrelada que vivim en una societat corrupta i moguda pels interessos dels més poderosos. I és a partir dels processos judicials en què han desembocat quan s'ha començat a parlar de la desigualtat ciutadana, el famós «no tots som iguals davant la llei».
La corrupció és inherent a la naturalesa humana, en totes les societats en trobem casos i exemples perquè serveixen per satisfer la necessitat insaciable d'algunes persones. Això, però, no la justifica. L'objectiu racional de l'espècie humana organitzada en societat ha de ser posar límits racionals a l'actuació humana, la famosa sentència de «la meva llibertat acaba on comença la d'altri».
El gran problema és que aquesta corrupció comporta una erosió continuada al sistema democràtic i desemboca en el populista «tots són iguals». Com podem acabar amb aquesta corrupció? Control, control i més control; directe, indirecte; popular, parlamentari i legal. Com deia avui mateix a twitter el cantautor Feliu Ventura «Quan m'envaeix la desafecció política pense en la desinfecció política.»
Hem de diferenciar, no obstant, dues vessants diferenciades. Per una banda, el desfalc de diners públics per part de persones i societats privades només es pot fer amb legislacions dures i amb una bona supervisió del compliment d'aquestes. Per altra banda, la corrupció dels càrrecs públics també té un component de control públic, més enllà del control legal ―que també hi és―; a nivell politològic ens hem de fer la pregunta següent: ¿hi ha algun sistema que redueixi les probabilitats de corrupció política?
Des del bloc del Pati descobert llegeixo una síntesi d'un article de Nicholas Charron que puntualitza l'afirmació per la qual els sistemes majoritaris són menys propensos a la corrupció, i afirma que això només és cert quan el nombre de partits amb possibilitats reals d'accedir al poder només són dos. Això implica que el ciutadà ha de triar entre la disjuntiva de bipartidisme o corrupció? Què passaria amb la corrupció amb un sistema mixt pluripartidista? Podria ser que la pressió entre partits fos a diverses bandes per intentar arrabassar l'escó d'algun altre partit en cada determinat districte electoral? Aquest sistema de pressions creuades podria ser més efectiu per combatre la corrupció (ja que es donaria tots contra tots) i podria combinar-lo amb un sistema electoral pluripartidista? Són elements a tenir en compte i que serien dignes d'estudi. De moment, sembla ser que la lluita contra la corrupció encara té un llarg i costerut camí per davant.
I desigualtat. Hem vist com la desigualtat ha saltat a primera pàgina dels diaris arran de privilegis que han rebut determinades persones que havien de tenir tractes amb la justícia. El que m'indigna és que es faci el comentari de no som tots iguals. Evidentment que no. La pròpia Constitució del Regne d'Espanya és contradictòria en aquest aspecte. En l'article 14 diu, literalment: «Los españoles son iguales ante la Ley, sin que pueda prevalecer discriminación alguna por razón de nacimiento, raza, sexo, religión, opinión o cualquier otra condición o circunstancia personal o social.» Ara bé, després existeix un Títol II anomenat: «La Corona», on se'n va a l'aigua tota l'argumentació anterior. No érem tots iguals? Llavors per què hi ha una determinada família amb privilegis que no pot tenir cap altra família? Com s'ha dit alguna vegada, la pròpia Constitució té aspectes anticonstitucionals! La pròpia Constitució ja ho diu que no tots som iguals, així doncs, de què s'estranyen?
Desiguals i corruptes, radiografia de l'Estat a què estem sotmesos. N'hi ha per posar-se a córrer i marxar ben lluny!
