La setmana passada, el president d'ERC, Oriol Junqueras, feia unes declaracions en què assegurava que havia ofert al president Artur Mas la presidència de la Generalitat en cas que no guanyés les eleccions plebiscitàries. Segons els republicans, aquest fet seria un altre gest conciliador per facilitar que el president Mas convoqui unes eleccions anticipades de caire plebiscitari. Ara bé, fins a quin punt és habitual que el president d’un govern de coalició no sigui el del partit més votat?
Els sistemes polítics basats en la representació proporcional faciliten l’entrada al Parlament d’un elevat nombre de partits polítics i, per tant, és habitual que calgui pactar per governar. Clars exemples d’això els trobem en països com Holanda, Bèlgica, Israel o Noruega, on tots els governs són sempre de coalició. En el cas català, tal com explicava en Toni Rodon en un article anterior, el nombre efectiu de partits polítics ha augmentat clarament amb l’entrada de nous partits com C's o la CUP i la davallada de CiU i PSC, fet que empeny els partits a pactar. Aquesta atomització dels partits fa que sigui difícil pensar en alternatives a la formació d’un govern de coalició, especialment vistes les darreres enquestes. Sembla clar que qualsevol govern resultant d’unes hipotètiques eleccions plebiscitàries haurà de ser d’aquest tipus, fet que ―com recorda el Dr. Reniu en un article recent― no és intrínsecament negatiu.
La literatura sobre governs de coalició ha estudiat a bastament com es reparteixen el poder els partits quan formen una coalició. Generalment, el repartiment de les carteres es fa d’acord amb el pes polític de cada partit, és a dir, cadascun dels partits rep un nombre de ministeris/conselleries en funció de la seva aportació a l’hora de bastir la majoria parlamentària. Aquesta norma no escrita es coneix amb el nom de llei de Gamson i és, juntament amb la llei de Duverger (Districtes uninominals generen sistemes polítics bipartidistes), una de les poques "lleis científiques" que ha generat la ciència política. Seguint aquesta llei, en qualsevol govern de coalició els partits amb més escons tindran més ministres/consellers que els partits més petits. Si agafem el cas del primer govern tripartit, veiem després de les eleccions de 2003 el PSC va obtenir 42 escons, ERC 23 i ICV-EUiA 9, que representaven un 57%, un 31% i un 12% respectivament dels 74 escons de la coalició. Si ens fixem en el govern que va formar el president Maragall veiem que estava composat per 17 membres, 9 dels quals provenien del PSC (53%), 6 d’ERC (35%) i 2 d’ICV-EUiA (12%). La llei de Gamson en estat pur.
Ara bé, el que la llei de Gamson no ens indica és quins partits s’han de fer càrrec de cadascuna de les carteres. Precisament en aquesta línia és on s’han centrat els darrers estudis sobre els governs de coalició. El que s’ha anat veient és que cada partit té interessos específics i prefereix un determinat tipus de carteres. Per exemple, un partit ecologista prioritzarà sempre obtenir una cartera relacionada amb el medi ambient, o un partit d’esquerres una cartera de relacions laborals. Tot i això, en principi hi ha dues posicions que haurien de ser cobejades per tots els partits per igual: la presidència i la cartera de finances, ja que aquestes dues posicions permeten controlar la resta de departaments i, per tant, condicionar les polítiques que s’hi duen a terme.
Per això, en general, s’assumeix que el càrrec de president està reservat per al partit més votat. Tot i que aquesta és la norma, podem trobar-hi excepcions. Si prenem com a referència els 73 governs de coalició que s’han format a les comunitats autònomes espanyoles des del 1980, només trobem un únic cas d’un partit que hagi ostentat la presidència del govern sense ser el partit amb més escons de la coalició. Va ser el 2003, quan el Partit Regionalista de Cantàbria (PRC) va situar el seu mediàtic líder, Miguel Àngel Revilla, com a president després de fer coalició amb el PSOE, que havia obtingut més escons. Ara, això sí, la llei de Gamson es va seguir complint: el PSOE tenia més carteres que no el PRC.
Al capdavall, la proposta que feia dissabte ERC no és tan descabellada ni tan estranya. Atorgar la presidència a un partit que no és el més gran no és gens habitual a nivell comparat, però tampoc seria la primera vegada que passa. El més interessant del cas, però, seria veure si el president Mas acceptaria ser nomenat president sense haver guanyat les eleccions.
