Si poguéssim fer-lo, segurament no el faríem

Federalisme socialista

Aquest cap de setmana, els socialistes catalans i espanyols han celebrat un aquelarre "federalista" (sic) en terres granadines que, segons diuen, ha acabat amb un pacte històric. Suposo que li diuen històric per repetitiu (per allò que la història es repeteix), ja que de fet no han anat pas més enllà del que deia l'Estatut de 2006 ―que no van voler defensar el 2010 i que ara usen com a estendard. 

El PSC (que s'hauria de dir pe-essa-ce, i no pe-ese-ce; ¿o potser sí?) segueix vivint en l'ambigüitat permanent i no acaba de saber quin és el seu lloc en l'actual escenari polític. Un dia s'integra a la Comissió pel Dret a decidir, un altre emula C's i compara el procés amb Kossovë, i qui dia passa any empeny. Aquesta ambigüitat acaba generant contradiccions constants com la d'aquest cap de setmana. Mentre ens venien que estaven a punt d'aconseguir el millor pacte per a Catalunya i la recepta infal·lible per solucionar l'encaix amb Espanya, s'oblidaven de comunicar-nos un petit detall. Res, una petitesa insignificant: que no inclou la possibilitat de fer un referèndum/consulta per exercir el dret a decidir. Llavors, si ni tan sols el seu pacte ho permet, com podrem fer-lo per una via pactada? De cap manera. Aquesta és la voluntat real dels socialistes, que el pacte amb l'Estat es frustri per enèsima vegada. 

Compromís federal

El federalisme, o la concepció federalista ―el nom no fa la cosa― de l'Estat requereix més que bones paraules o el criteri d'ordinalitat. Federalisme requereix de compromisos creïbles entre les parts. (Per tant, cal reconèixer que hi ha diverses parts que fan un foedus ―pacte―, i no només una norma que s'aplica a determinats objectes polítics.) Què són compromisos creïbles? Cursos d'acció que no es prendrien si unes determinades restriccions no limitessin la nostra capacitat d'elegir. Compromís creïble és emmanillar-se a un pal i donar la clau de les manilles a algú altre. 

Doncs bé, vies per al federalisme n'hi ha dues. Primer tenim el federalisme de facto quan som davant un joc de tipus win-win, tothom hi surt guanyant i, per tant, ningú té incentius a canviar les regles del joc federal. Segon, el federalisme de iure és aquell en què les normes legals ―a través de la Constitució i de difícils majories reforçades― impedeixen que les normes que estructuren una federació i protegeixen les minories siguin discrecionalment canviades per la majoria.

Doncs bé, a Espanya, ni una cosa ni l'altra. Però tot hauria tingut solució, precisament si s'hagués seguit la via contrària que han agafat el PSOE i el PSC. A través d'una eina que la minoria pogués emprar com a amenaça vers la majoria per recordar-li que es va comprometre, per tant, forçant a la credibilitat. Aquesta eina seria, és clar, la possibilitat d'un referèndum de secessió.

Diu Jason Sorens a Secessionism (2012) que «[g]roups that enjoy the prospect of controlling the central government through minority rule will see less need to secede» (p.53) Si la majoria sap que la minoria pot marxar en qualsevol moment segur que hi negociarà constantment per assegurar-ne el "bon encaix". Sense això la minoria difícilment pot esperar obtenir mesures que l'afavoreixin. I la cita de Sorens encaixa perfectament amb el cas espanyol, en què els majors avanços en descentralització s'han donat quan els governs en minoria al Congreso han necessitat de CiU o PNV per apuntalar la governabilitat. En aquest article s'explica perfectament.

Ara, possiblement, és massa tard i atorgar a Catalunya la possibilitat de fer un referèndum només faria que certificar la defunció d'un federalisme espanyol no nat. Però no deixa de ser curiós que determinades mesures que semblen enfortir les possibilitats de secessió, ben aplicades poden ser un incentiu perquè la majoria actuï a favor de la minoria i eviti així un resultat que no vol. Si des d'un bon principi la Constitució recollís el dret a la secessió molt probablement no hauríem arribat mai on som. El problema no és a Catalunya, sinó que se'ns va prometre un pacte que no han sabut complir.