La confrontació democràtica està servida «nord enllà,/ on diuen que la gent és neta/ i noble, culta, rica, lliure,/ desvetllada i feliç!», com va dir el poeta. N'estic segur que, com a mínim per als qui ens interessa la política, a Escòcia vénen temps molt interessants. I serà un espectacle assistir a la contesa de legitimitats democràtiques ben enteses ―i ben exercides― per part dels governs del Regne Unit i d'Escòcia. I és que el que hi ha en joc no és pas cap minúcia.
Des que el passat mes de maig les eleccions al Parlament escocès de Holyrood van donar una victòria claríssima, aclaparadora i històrica al partit nacionalista-independentista escocès de l'SNP l'horitzó d'un referèndum d'independència ha anat prenent nitidesa. Ja després de la victòria, finalment amb majoria absoluta, el líder de l'SNP, Alex Salmond, va apressar-se a anunciar la voluntat d'organitzar un referèndum d'autodeterminació abans de finalitzar la legislatura.
Lluny de la resposta que ens podríem imaginar del govern espanyol de torn davant aital ofensa a la unitat de l'Estat, el govern de David Cameron no va oposar-se a la celebració del mateix, entenent que aquesta era la voluntat dels escocesos. (És trist celebrar una actitud demòcrata que hauria de representar una característica habitual en el comportament dels polítics.) Tot i la victòria de Salmond i l'SNP no cal oblidar l'efecte distorsionador que tenen els sistemes majoritaris en la composició de les cambres de representació. No obstant això, el resultat va ser clar i l'SNP va guanyar les eleccions en vots i escons. (Per cert, no puc estar-me de comentar la gràcia que fa que el nom de l'Estat matriu d'on volen marxar els escocesos sigui Regne Unit...)
I ara què? Tothom sap que el temps va a favor del procés d'independència i és per això que Cameron intenta apressar els terminis perquè, a dia d'avui, no està tan clar que Escòcia assolís la independència. Salmond, però sap que la crisi allunya els escocesos de la City i els acosta a l'autodeterminació si segueixen demostrant el pragmatisme amb què han sabut dirigir els assumptes públics des del poder regional que ostenten des de 2007. Les enquestes diuen que si es fes demà probablement el referèndum es perdria. Només un 35% (aprox.) dels escocesos votarien que sí, mentre que un 40-45% dirien no; la clau, com sempre, la tenen
―tindran― els indecisos.
I davant de tot això és quan jo em pregunto què carai estem esperant nosaltres a fer aquest pas. Els esocesos estan tenint la valentia i el coratge polític de creure que són capaços de tirar-ho endavant tot i tenir menys suports i raons menys potents que les nostres. Ells no pateixen un dèficit fiscal asfixiant (que, per cert, alguns nacionalistes recolzen a Madrit), no estan constantment en el punt de mira ni són la causa de tots els mals, tenen menys suport en les enquestes, etc. Què esperem? Hem de deixar que ens arruïnin, ens empobreixin i ens espoliïn en tots els sentits abans de marxar? Jo crec que no.
Necessitem valentia i orgull, creure'ns que som capaços d'aconseguir-ho, sense això no hi arribarem mai. Perquè si esperem que el suport a la independència vingui més pel desencant de la ciutadania amb Espanya que per la il·lusió de construir quelcom nou, útil i amb força, el present i futur de Catalunya és i serà mediocre. I per això necessitem líders sense por i segurs de fer el més correcte, que no pensin només en l'endemà sinó més enllà. Només amb l'energia que siguem capaços d'abocar en aquest nou projecte serem capaços d'engrescar més i més gent, a Escòcia ho saben. Si ens dediquem a esperar i esperar el moment adient, aquest no arribarà mai, perquè haurà mort a la poltrona des d'on esperava que comencés una batalla que ningú es va recordar de convocar.
