Què pensem sobre el Parlament Europeu?*

A mesura que s’acosten les eleccions del 25 de maig cada vegada es remarca més i més de la importància del Parlament Europeu, els candidats comencen a sortir a la televisió i els partits comencen a fer actes i vídeos de precampanya. Des de la implantació del Tractat de Lisboa, el Parlament cada vegada té un poder més gran en el procés legislatiu, ja que pràcticament tota la legislació segueix el procés de codecisió (la Comissió proposa i Parlament i Consell consensuen un text). Però, fins a quin punt coneixem l’únic poder que no elegim per delegació? Des de fa un temps, l’Eurobaròmetre elabora una onada específica per conèixer l’opinió dels ciutadans europeus sobre el seu Parlament. Com que ve de l’Eurobarometer, no s’hi van trencar gaire el cap i n’hi diuen Parlemeter. Tot esperant les dades del Parlameter del 2013, que segurament es faran públiques aviat, analitzem les dades de l’any 2012.

En primer lloc, cal destacar que els ciutadans interessats en la UE ja són majoria (51%) i, per primera vegada superen els que declaren que no hi estan interessats. Malgrat tot, les dades demostren que l’interès no és homogeni al llarg del continent. Per exemple, Espanya se situa tercera per la cua i només un 33% declaren estar interessats en els afers europeus. És interessant veure com són els països del Nord d’Europa els que demostren un interès per sobre la mitjana, mentre que els països del Sud (excepte Itàlia) i de l’Est hi estan menys interessats. És colpidor veure com a França, llavor del projecte europeu, l’interès se situa per sota que al Regne Unit (49% vs 50%). Curiosament, es pot observar certa relació d’associació (recordeu:correlation is not causation!) entre el fet que els països més interessats són també aquells on més ha augmentat darrerament l’interès per la UE. Podríem deduir que en temps de crisi, s’ha reforçat encara més l’interès dels països que ja tenien uns nivells més elevats d’interès. La Gràfica de sota mostra aquesta relació.

Gràfic 1

Una altra qüestió rellevant i preocupant és la imatge que els europeus tenim sobre el Parlament Europeu. Com dèiem al principi, des del 2007 aquesta institució té més poders que mai però la seva imatge s’ha anat deteriorant cada cop més. Segurament l’impacte de la crisi i el fet que “tot és culpa de Brussel·les” és el causant d’aquesta davallada. Malgrat tot, com ja dèiem en aquest vídeo, moltes de les decisions econòmiques no depenen del Parlament Europeu. De fet, molt sovint és el Parlament qui obliga els Estats a repensar algunes polítiques econòmiques ―com hem vist en el cas de la Unió Bancària. El més preocupant de tot plegat és que, per primera vegada, hi ha més gent que valora negativament que positivament el Parlament (Gràfic 2).

Gràfic 2

Aquest deteriorament de la imatge del Parlament és, en bona part, deguda al desconeixement del funcionament i a la llunyania de les institucions europees. Les dades ja ens indiquen que els qui tenen més interès són els qui valoren més bé les institucions. Més enllà de l’endogeneïtat d’aquesta relació (si valores més bé el Parlament és perquè estàs interessat i si estàs més interessat és perquè creus que el Parlament és útil), és possible que un tercer factor reforci aquesta relació: el coneixement de la UE, com més t’interesses per la UE més bé coneixes el seu funcionament i ets més capaç d’atribuir a cada institució les seves responsabilitats. El Parlameter demostra que els interessats en la UE valoren positivament el Parlament quasi 3 vegades més que els qui diuen no estar interessats (un 40% respecte a un 15%).

Conèixer el funcionament de les institucions a les quals deleguem la representació de la voluntat popular és bàsic en qualsevol democràcia. Fins a quin punt coneixem el funcionament del Parlament Europeu? Els resultats mostren que encara queda camí per recórrer en aquest sentit. Per saber si coneixem el funcionament del Parlament Europeu, el Parlemeter utilitza una pregunta indirecta: els eurodiputats s’agrupen segons l’Estat d’origen o per afinitats ideològiques. Fins a un 44% respon correctament que és en funció de la ideologia però és preocupant que encara un 36% dels europeus respongui que és per la nacionalitat i un 20% declari no saber-ho. És trist que fins i tot en Estats capdavanters com Alemanya, Regne Unit o Itàlia, el percentatge de respostes correctes sigui inferior a la mitjana europea. El Parlemeter encara fa una segona pregunta sobre si les decisions del Parlament es prenen d’acord als interessos dels Estats d’on venen els eurodiputats o de la seva ideologia. Els resultats són semblants i mostren un empat al 37% per cada opció. Tot i que es veu una tendència a l’alça en les respostes correctes, és encara insuficient i un obstacle per al desenvolupament d’una veritable democràcia a nivell europeu.

El Parlament Europeu és segurament la institució més sexi de la UE, l’única elegida directament i la que representa millor els interessos de la ciutadania en qüestions com els drets dels consumidors, el medi ambient, la regulació de les telecomunicacions, etc. És precisament per això que cal saber explicar què fa, però sobretot com ho fa. Si no entenem el procés polític és impossible demanar rendició de comptes i, sense això, no podrem tenir mai una democràcia europea. El Parlament ha de ser la veu del poble, però només ho pot ser si el poble sap què diuen en boca seva. Conèixer millor el Parlament és vital per al futur d’Europa i, sobretot, per al seu sex-appeal.

Font:

Resultats del Parlameter 2012 aquí.

*Publicat a Sexy Europe.

Parlar o callar per a sempre més

Els polítics parlen i parlen molt. Des de l'època de grecs i romans s'entén que per ser un bon polític s'ha de dominar el trivium de les arts liberals clàssiques: la gramàtica ―l'ús correcte de la llengua―, la retòrica ―l'art d'embellir els mots― i la dialèctica o lògica ―l'art de pensar bé. (A aquestes tres el gran politòleg americà William H. Riker hi va afegir l'herestètica, o l'art de modificar les preferències de la gent, però d'això en parlarem un altre dia.) Sovint quan pensem en els discursos polítics tenim la impressió que la retòrica prima sobre la dialèctica. Cada discurs polític sembla més destinat a reafirmar la posició dels qui defensen la idea A sobre la idea B. L'entrada de la idea B en escena no serveix per reflexionar sobre si A és realment la posició més encertada sinó que sovint s'empra com a contrincant i rival a batre. O estàs amb mi o estàs contra mi. (Vegeu aquest article del professor Carles Boix.)

Llavors la pregunta que ens hem de fer és per a què serveixen els "debats parlamentaris". La imatge dels tres diputats catalans a Madrid parlant d'un hemicicle pràcticament ple no deixen de ser l'excepció que confirma la regla. I això no significa que els diputats no facin la seva feina, probablement alguns aprofiten per tenir reunions per discutir altres qüestions que arribaran al ple en les properes setmanes. Però la qüestió roman: quin sentit tenen aquests discursos llargs davant una audiència mínima. Probablement en les nostres democràcies parlamentàries només una: intentar colar un missatge, el del partit, als mitjans. No són debats, són soliloquis, monòlegs assajats per tal de vendre un producte, una idea. 

Tal com passa amb la disciplina de vot, només una persona pot parlar en nom del partit. És el grup parlamentari qui decideix qui pot parlar i, tot i que podria decidir que parlessin els diferents "corrents crítics" del partit, la direcció nomena un portaveu que defensarà la posició comuna del partit. En cada temàtica trobarem un representant del partit que parlarà i, ni tan sols si algú s'atreveix a votar diferent del partit exposarà quines són les raons que el porten a fer-ho. La qüestió és clara, l'important és minimitzar l'impacte mediàtic d'una defecció interna. Però això no és així a tot arreu.

Als Estats Units, per exemple, qualsevol congressista o senador pot demanar el torn de paraula per exposar les raons per les quals decideix actuar contra la decisió del partit. Per què allà sí que poden? Primer, perquè els representants polítics es deuen més al seu districte que al partit, qualsevol acció que facin serà fiscalitzada pels seus electors i han d'exposar davant els mitjans les raons per les quals actuen com ho fan. En democràcies parlamentàries és més important la lleialtat al partit que al districte, per tant, més val no actuar contra el partit. Segon, els líders parlamentaris el trien els diputats i, per tant, els líders tenen interès a tenir-hi bones relacions amb els diputats, que tornin a ser elegits i així el reelegeixin com a líder parlamentari. 

Un bon exemple d'aquest pràctica de parlar quan volen, el tenim en el filibusterisme. Aquesta curiosa institució informal existeix al Senat americà i consisteix en què els senadors poden prendre la paraula sense límit de temps per mirar de retardar al màxim l'aprovació d'una llei (i la paciència dels senadors!). El rècord el té Strom Thurmond que l'any 1957 es va voler oposar a la Civil Rights Act: el senador va parlar durant 24 hores i 17 minuts. Tot i que recentment s'ha limitat aquesta pràctica per les lleis de determinats àmbits, encara l'any passat el senador Rand Paul va fer un discurs de pràcticament 12 hores i 20 minuts. (Al final, va descobrir que hi havia necessitats vitals que limitaven la pràctica del filibusterisme!) En podeu veure un resum a sota. 

Un altre exemple més proper el trobem al Parlament Europeu on els eurodiputats estan subjectes a una doble dependència: partit nacional i grup europeu. En aquest cas, Slapin i Proksch (2010) mostren com les probabilitats d'intervenir en un debat parlamentari augmenten quan els eurodiputats voten en contra del grup per ordres de la direcció nacional. Com en el cas americà, els líders del grup al Parlament ho permeten perquè l'elecció dels diputats que els ha situat en el càrrec no depèn d'ells sinó de tercers, partits nacionals en aquest cas. De fet, intervenen per dues raons. 1) Per fer-se notar davant els líders del partit nacional i així assegurar-se la reelecció o la promoció, i 2) per fer-se perdonar pel grup, explicar les raons per les quals trenquen la disciplina de vot i així minimitzar les sancions del grup (que és qui controla l'assignació dels càrrecs dins el Parlament europeu). 

Al capdavall, veiem que el fet de parlar o no fer-ho acaba tenint més sentit per motivacions de partit i d'assegurar els futurs càrrecs que no tant per prendre millors decisions. En seu parlamentària s'escenifica una dialèctica que no deixa de ser simple retòrica ja que el que realment importa és què s'obté de parlar o no fer-ho. Com en un casament, els diputats han de triar entre parlar o callar per a sempre més!

Un diputat, quants ciutadans?

Una de les qüestions essencials en tot sistema electoral és el nombre de diputats que s'elegeixen. En primer lloc, perquè el nombre total de diputats del Parlament determina quin és el nombre mínim de representants per tenir majoria, ja sigui en solitari o per formar el que la literatura en diu minimal winning coalitions ―coalicions en què si falla un partites perd la majoria, ergo, l'estabilitat parlamentària. Una segona raó és que el nombre de diputats en cada circumscripció pot augmentar o reduir la proporcionalitat (sempre que el sistema de repartiment d'escons també ho sigui). El fet que moltes de les províncies elegeixin 5 o menys diputats al Congrés espanyol, per exemple, és la veritable causa del bipartidisme i la desproporcionalitat a Espanya. Però avui no ens centrarem en les diferències entre districtes, sinó en la ràtio entre el nombre de diputats i el de ciutadans a nivell general.

Estat	Electors/dip.
Índia	1.954.258
Estats Units	673.627
Japó	265.277
Mèxic	209.919
Espanya	155.524
Alemanya	136.691
Austràlia	132.754
Canada	105.545
França	104.721
Itàlia	92.155
Regne Unit	91.458
Bèlgica	68.989
Àustria	44.671

Una de les receptes més repetides per lluitar contra la desafecció politica és la reducció de la distància entre ciutadans i polítics. És cert que el sistema d'elecció hi influeix: els diputats que s'elegeixen nominalment ―amb un vot explícit vers aquell candidat― és lògic que busquin apropar-se als electors, però un altre element important d'aquesta distància és el nombre d'electors per diputat. el sentit comú fa pensar que com més ciutadans per diputat, més difícil serà que el diputat pugui tenir-hi una "relació directa i constant". El darrer llibre del recentment desaparegut Robert A. Dahl, On Political Equality, descrivia quina era la ràtio d'electors per representant polític arreu del món (vegeu el quadre de l'esquerra). Com és pot veure, l'Índia, la democràcia més poblada del món, encapçala el rànquing amb quasi 2 milions d'electors per cada diputat. En segon lloc trobem els EUA que, tot i tenir un sistema first-past-the-post (caracteritzat per un nombre similar d'electors per districte), té una important variació entre Estats.  Com es pot veure en la gràfica següent, mentre la ràtio en alguns Estats s'acosta al milió d'electors per diputat en d'altres se situa "només" al voltant del mig milió. 

Espanya és la democràcia europea que encapçala el rànquing, i només Alemanya, amb una població que duplica l'espanyola està en una situació propera. Aquesta situació podria modificar-se si, com la Constitució de 1978 permet, el Congrés dels diputats acollís fins als 400 diputats que es fixa com a límit. Però, si ens fixem en el nivell autonòmic, ¿hi ha diferències en aquesta ràtio? Cada Comunitat Autònoma pot fixar en el seu Estatut o llei electoral el nombre de diputats que ha de tenir el seu Parlament autonòmic. Per tant, és d'esperar que la ràtio variï. Fins a quin punt?

A partir del nombre de diputats en cada Parlament autonòmic i el nombre de ciutadans residents a la CA (dades de l'INE), n'obtenim el gràfic següent. Cada punt representa el nombre de ciutadans per diputat després de cada comici electoral des de l'estabiliment de l'autonomia. Tot i que, com és lògic en un nivell més proper al ciutadà, la ràtio és més baixa que la del Congrés podem observar diferències. Hi ha un gran grup de CCAA que es troben entre els 10.000-30.000 ciutadans i un segon amb les CCAA amb una ràtio per sobre els 40.000. Destaca el cas d'Andalusia, que presenta els valors més elevats i que s'han anat agreujant amb els anys, possiblement influït per l'arribada d'immigrants i l'estabilitat en el nombre de diputats. Aquesta tendència a l'alça també l'observem en altres comunitats perifèriques. Podem veure com les diferències entre CCAA són força pronunciades ja que Andalusia arriba a quadruplicar la ràtio d'algunes CCAA. 

D'aquest gràfic en podem afirmar que la "proximitat" entre diputats autonòmics i ciutadans divergeix molt entre la ciutadania en funció de la CA on visquin. Si això té efectes reals sobre les percepcions de la democràcia serà un tema que haurem d'abordar en un proper article.

* Article fet per al blog "El brou de la ciutadella"

És l'actitud!

Ahir em va passar una cosa molt curiosa que m'ha fet reflexionar i he sentit la necessitat d'escriure-ho. Us poso en situació: Gran Teatre del Liceu, Ferran Adrià i Clara Ponsatí debaten sobre l'emigració dels joves. El debat es desvia (una mica) del tema i es comença a parlar sobre les causes que ens porten a marxar. El debat s'acaba de desviar (gràcies a Déu!) i Ferran Adrià parla dels EUA i les seves virtuts per caçar talent. Acaba el debat. Sóc una persona renovada, il·lusionada, amb ganes de fer coses: motivació màxima! Sortint del teatre obro el mòbil perquè ha arribat un correu: no he passat el tall de preselecció de les beques de La Caixa i no em convoquen a l'entrevista presencial. (Però no diuen que hem de parlar?)

En aquell moment tot trontolla. De la il·lusió a la decepció en mig segon. I llavors recordo el que han dit en Ferran Adrià i l'Antoni Bassas: el fracàs és el gran motor del canvi, només qui ha sabut fracassar és capaç de tenir èxit algun dia. Malgrat les males notícies, ho entomo bé. Penso que, per sort, he demanat altres beques i espero que alguna sí que caigui. I llavors em ve al cap el que vaig sentir l'altre dia d'un professor de la UPF: no podem tenir només un pla perquè si aquest falla ens quedem sense res.

Al capdavall, qui ho mou tot és l'actitud. Sense actitud ni tan sols m'haurien acceptat al màster de la LSE, sense actitud no hauria fet la paperassa que requereix demanar beques, sense actitud no pots plantejar-te uns escenaris alternatius per si les coses van bé. Només l'actitud ens salvarà, i amb això no vull dir que tot depèn de nosaltres. És evident que sense unes institucions obertes, plurals, transparents, inclusives i meritocràtiques, l'actitud és només una excusa perquè callem i assumim. Però és cert que sense actitud de res serveix la resta. Amb un somriure hem d'entomar els cops i, en lloc de posar l'altra galta, hem de procurar aprendre'n per esquivar-los.