Ahir em va passar una cosa molt curiosa que m'ha fet reflexionar i he sentit la necessitat d'escriure-ho. Us poso en situació: Gran Teatre del Liceu, Ferran Adrià i Clara Ponsatí debaten sobre l'emigració dels joves. El debat es desvia (una mica) del tema i es comença a parlar sobre les causes que ens porten a marxar. El debat s'acaba de desviar (gràcies a Déu!) i Ferran Adrià parla dels EUA i les seves virtuts per caçar talent. Acaba el debat. Sóc una persona renovada, il·lusionada, amb ganes de fer coses: motivació màxima! Sortint del teatre obro el mòbil perquè ha arribat un correu: no he passat el tall de preselecció de les beques de La Caixa i no em convoquen a l'entrevista presencial. (Però no diuen que hem de parlar?)
En aquell moment tot trontolla. De la il·lusió a la decepció en mig segon. I llavors recordo el que han dit en Ferran Adrià i l'Antoni Bassas: el fracàs és el gran motor del canvi, només qui ha sabut fracassar és capaç de tenir èxit algun dia. Malgrat les males notícies, ho entomo bé. Penso que, per sort, he demanat altres beques i espero que alguna sí que caigui. I llavors em ve al cap el que vaig sentir l'altre dia d'un professor de la UPF: no podem tenir només un pla perquè si aquest falla ens quedem sense res.
Al capdavall, qui ho mou tot és l'actitud. Sense actitud ni tan sols m'haurien acceptat al màster de la LSE, sense actitud no hauria fet la paperassa que requereix demanar beques, sense actitud no pots plantejar-te uns escenaris alternatius per si les coses van bé. Només l'actitud ens salvarà, i amb això no vull dir que tot depèn de nosaltres. És evident que sense unes institucions obertes, plurals, transparents, inclusives i meritocràtiques, l'actitud és només una excusa perquè callem i assumim. Però és cert que sense actitud de res serveix la resta. Amb un somriure hem d'entomar els cops i, en lloc de posar l'altra galta, hem de procurar aprendre'n per esquivar-los.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada