Després d'unes setmanes de revifalla i bogeria informativa sobre la consulta i el procés, he volgut deixar passar uns dies abans de posar blanc sobre negre les meves impressions. Sobretot, volia esperar a sentir l'entrevista amb el president Mas de TV3 per acabar de veure quin és l'estat (en mínúscula, per no provocar malentesos) de la qüestió.
1. Ja tenim dia D i pregunta P (amb apartats a i b). La data sembla encertada, seria millor fer-ho abans però cal muntar una infraestructura i saber el camí a seguir. Després de la d'Escòcia, però la gent seguirà votant el mateix sabent el d'Escòcia que sense saber-ho. 9 de novembre de 2014, apuntat a l'agenda.
2. Tots sabem que aquest dia no es farà la consulta. Les vies per organitzar una consulta utilitzant la legislació espanyola fracassaran perquè ni hi haurà pacte amb l'Estat, ni se'ns cedirà la competència per fer referèndums ("ni quiero ni puedo"), ni la llei de consultes tirarà endavant. Mal que ens pesi, la legislació catalana segueix essent part de l'espanyola. Molt probablement, si el 9 de novembre anem a votar serà perquè s'organitzaran unes eleccions plebiscitàries. El president Mas s'ha compromès a fer-nos votar d'alguna manera el 9 de novembre.
3. Sobre la pregunta. És una pregunta estranya i no és l'esperada ni la desitjada. Malgrat tot compleix els requisits que el president s'havia marcat: és clara i inclusiva. És inclusiva perquè inclou les respostes preferides de tot l'arc parlamentari: PP i C's poden votar No; el PSC, Unió i ICV-EUiA (parcialment) poden votar Sí-No i la resta poden votar Sí-Sí. La pregunta també és clara perquè tots sabem què se'ns pregunta: al primer apartat hem de dir si volem canviar la configuració política actual i a la segona sobre si volem que la nova situació política sigui equivalent a la de països "independents" com Holanda o Finlàndia. Tots sabem què se'ns demana. Malgrat tot, la pregunta és clara però no la resposta que se'n desprèn. En una entrada anterior em posicionava en contra d'una pregunta amb 3 respostes precisament per això, perquè cal que la pregunta sigui clara però la resposta també. I en aquesta no ho és. Malgrat tot, entenc que un cop formulada i amb les concessions fetes per una i altra banda no ens queda més que defensar-la fins al final. No és la millor pregunta però ara ja és una bona pregunta. Ens toca jugar amb aquestes cartes i, com en el pòquer, no només la mà decideix el resultat de la partida.
4. Com s'han de llegir els resultats? Com molts analistes ja han posat sobre la taula la independència (Sí-Sí) ha d'obtenir més del 50% dels vots per guanyar i l'statu-quo (No) també. L'única opció que pot guanyar amb menys del 50% és el Sí-No, si es considera que els vots pel No reforcen els del Sí-No. La veritable clau de volta de la consulta, ara com ara ―i considerant que s'arribi a fer― és saber com es llegiran els resultats. Això és el que la majoria esperàvem conèixer de boca del president aquest dilluns. I no ens ho va voler (o saber) dir. Cadascun dels membres de la reunió ha dit coses diferents: ERC diu que amb 51% afirmatiu a cada pregunta i de participació ja n'hi ha prou (¡només un 26% del cens!), la CUP es queixa precisament perquè no ho sap i CiU diu que ara no és moment de parlar-ne. S'equivoquen! Els politòlegs sabem perfectament que els votants no voten només en funció de l'oferta, sinó també de les possibilitats que té aquesta oferta de fer-se realitat. Tal i com passa quan només hi ha en joc un diputat ―els tercers partits són els màxims perjudicats―, en una consulta es decideix una sola qüestió i cal deixar ben clar què implica la opció del Sí-No. Un dels requisits de qualsevol sistema electoral és que les normes s'han de conèixer per avançat i no es poden canviar enmig de la cursa. Els qui voten Sí-No han de tenir molt clar quines conseqüències implica que guanyi la seva opció per decidir si realment la volen votar o, per contra, s'estimen més engruixir els suports a eleccions més clares (No o Sí-Sí).
Sovint, quan algú em pregunta com veig el procés, hi ha molta gent favorable a la independència que em diu que dubta. És normal, després dels moments històrics de les diades, quan l'exaltació no esdevé ràpidament en actes polítics concrets hi ha un lleuger sentiment de frustració. Si a tot això hi sumem les petites nimietats que discuteixen els polítics en el dia a dia, és fàcil caure en el desànim. Malgrat tot, a mi m'agrada agafar una mica de perspectiva històrica. Fa poc més de 2 anys el govern apostava per un pacte fiscal, avui ja tenim acord ampli, data i pregunta. Com diu el meu avi: a poc a poc i bona lletra, però com deia l'avi del meu avi: sempre hem de tenir un roc a la faixa. Anem a bon ritme i anem fent via perquè ja no podem anar enrere.
