Presidir sense guanyar*

La setmana passada, el president d'ERC, Oriol Junqueras, feia unes declaracions en què assegurava que havia ofert al president Artur Mas la presidència de la Generalitat en cas que no guanyés les eleccions plebiscitàries. Segons els republicans, aquest fet seria un altre gest conciliador per facilitar que el president Mas convoqui unes eleccions anticipades de caire plebiscitari. Ara bé, fins a quin punt és habitual que el president d’un govern de coalició no sigui el del partit més votat?

Els sistemes polítics basats en la representació proporcional faciliten l’entrada al Parlament d’un elevat nombre de partits polítics i, per tant, és habitual que calgui pactar per governar. Clars exemples d’això els trobem en països com Holanda, Bèlgica, Israel o Noruega, on tots els governs són sempre de coalició. En el cas català, tal com explicava en Toni Rodon en un article anterior, el nombre efectiu de partits polítics ha augmentat clarament amb l’entrada de nous partits com C's o la CUP i la davallada de CiU i PSC, fet que empeny els partits a pactar. Aquesta atomització dels partits fa que sigui difícil pensar en alternatives a la formació d’un govern de coalició, especialment vistes les darreres enquestes. Sembla clar que qualsevol govern resultant d’unes hipotètiques eleccions plebiscitàries haurà de ser d’aquest tipus, fet que ―com recorda el Dr. Reniu en un article recent― no és intrínsecament negatiu.

La literatura sobre governs de coalició ha estudiat a bastament com es reparteixen el poder els partits quan formen una coalició. Generalment, el repartiment de les carteres es fa d’acord amb el pes polític de cada partit, és a dir, cadascun dels partits rep un nombre de ministeris/conselleries en funció de la seva aportació a l’hora de bastir la majoria parlamentària. Aquesta norma no escrita es coneix amb el nom de llei de Gamson i és, juntament amb la llei de Duverger (Districtes uninominals generen sistemes polítics bipartidistes), una de les poques "lleis científiques" que ha generat la ciència política. Seguint aquesta llei, en qualsevol govern de coalició els partits amb més escons tindran més ministres/consellers que els partits més petits. Si agafem el cas del primer govern tripartit, veiem després de les eleccions de 2003 el PSC va obtenir 42 escons, ERC 23 i ICV-EUiA 9, que representaven un 57%, un 31% i un 12% respectivament dels 74 escons de la coalició. Si ens fixem en el govern que va formar el president Maragall veiem que estava composat per 17 membres, 9 dels quals provenien del PSC (53%), 6 d’ERC (35%) i 2 d’ICV-EUiA (12%). La llei de Gamson en estat pur.

Ara bé, el que la llei de Gamson no ens indica és quins partits s’han de fer càrrec de cadascuna de les carteres. Precisament en aquesta línia és on s’han centrat els darrers estudis sobre els governs de coalició. El que s’ha anat veient és que cada partit té interessos específics i prefereix un determinat tipus de carteres. Per exemple, un partit ecologista prioritzarà sempre obtenir una cartera relacionada amb el medi ambient, o un partit d’esquerres una cartera de relacions laborals. Tot i això, en principi hi ha dues posicions que haurien de ser cobejades per tots els partits per igual: la presidència i la cartera de finances, ja que aquestes dues posicions permeten controlar la resta de departaments i, per tant, condicionar les polítiques que s’hi duen a terme.

Per això, en general, s’assumeix que el càrrec de president està reservat per al partit més votat. Tot i que aquesta és la norma, podem trobar-hi excepcions. Si prenem com a referència els 73 governs de coalició que s’han format a les comunitats autònomes espanyoles des del 1980, només trobem un únic cas d’un partit que hagi ostentat la presidència del govern sense ser el partit amb més escons de la coalició. Va ser el 2003, quan el Partit Regionalista de Cantàbria (PRC) va situar el seu mediàtic líder, Miguel Àngel Revilla, com a president després de fer coalició amb el PSOE, que havia obtingut més escons. Ara, això sí, la llei de Gamson es va seguir complint: el PSOE tenia més carteres que no el PRC.

Al capdavall, la proposta que feia dissabte ERC no és tan descabellada ni tan estranya. Atorgar la presidència a un partit que no és el més gran no és gens habitual a nivell comparat, però tampoc seria la primera vegada que passa. El més interessant del cas, però, seria veure si el president Mas acceptaria ser nomenat president sense haver guanyat les eleccions.

*Publicat a El Pati Descobert.

Les altres llengües del Parlament Europeu*

El Parlament Europeu i les institucions de la UE en general estan a bastament caracteritzades pel seu multilingüisme. El gran respecte vers la diversitat cultural i lingüística d’Europa es fa palès quan observem el funcionament de qualsevol sessió del Parlament, en què tots els diputats poden dirigir-se a la cambra en qualsevol de les 24 llengües oficials de la UE. Això comporta que molt sovint es caracteritzin les institucions comunitàries com grans torres de babel. Les xifres són espectaculars. [English Version also]

Com que tots els documents, comunicacions i intervencions han d’estar disponibles en totes les llengües oficials, es donen fins a 552 combinacions possibles (24 llengües traduïdes a les 23 altres llengües). Això implica que la plantilla de traductors i intèrprets treballant per la UE sigui molt àmplia. El Parlament té 330 intèrprets funcionaris i una cartera de més de 1.800 intèrprets per cobrir diferents actes. Per exemple, en cada sessió plenària del Parlament, s’empren entre 800 i 1.000 intèrprets. També la Comissió té 1.700 lingüistes i fins a 600 assistents per assegurar que tots els documents estan disponibles en tots els idiomes oficials. En general, és àmpliament conegut el complex sistema de gestió lingüística a les institucions comunitàries. Ara bé, el que poca gent sap és que al Parlament Europeu també hi són presents llengües no oficials de la UE. I no, no parlem ni del català ni del gaèlic ni de l’èuscar, sinó que es tracta de llengües no orals: llengües de signes.

Els responsables de l’entrada d’aquestes llengües al Parlament Europeu han estat l’eurodiputat hongarès Ádám Kósa (PPE – Fidesz) i de la belga Helga Stevens (ECR – N-VA) , curiosament ambdós pertanyents a grups conservadors. Aquests dos eurodiputats són sords i empren la llengua de signes ―l’hongaresa en el cas de Kósa i la flamenca en el cas de Stevens― per comunicar-se, per la qual cosa aquestes dues llengües també són presents al Parlament europeu encara que no siguin oficials

Helga Stevens i Ádám Kósa durant la sessió constitutiva del Parlament Europeu 2014-2019

De fet, aquesta serà la segona legislatura per a l’eurodiputat Kósa, que va ser el primer eurodiputat sord de la història a intervenir en llengua de signes a la cambra. No així per Helga Stevens, que s’estrena en aquesta legislatura, però que ja sap què implica ser diputada, ja que va formar part del parlament belga. La normalització i la visualització de la llengua de signes a les institucions ha d’ajudar a la seva normalització també en altres àmbits quotidians i és per això que celebrem la presència d’aquests eurodiputats que generen un parlament més plural i cada cop més sensible amb la diversitat, com ho és també Europa.

*Publicat a Sexy Europe.

TTIP: una amenaça per al benestar*

Sota les impronunciables sigles de TTIP s’amaga una de les iniciatives que marcaran bona part de l’agenda política de la Unió Europea (UE) en aquesta legislatura que tot just encetem. Però què és el TTIP? Si no ho sabeu no patiu, és normal perquè als mitjans pràcticament ningú en parla. TTIP són les sigles en anglès de Transatlantic Trade and Investment Partnership, que és com es coneix el tractat de lliure comerç que estan negociant actualment la UE i els Estats Units d’Amèrica (EUA).

Aquest tractat es gesta a l’ombra des dels anys 90’, quan es van crear grups de treball amb la presència d’empresaris de les dues ribes de l’Atlàntic. Ara bé, no va ser fins al 2011 que un grup d’experts d’alt nivell de la Comissió Europea i de l’Administració Obama va elaborar una sèrie d’estudis prospectius sobre el futur del comerç transatlàntic. Els resultats d’aquests informes van posar les bases de les actuals negociacions del TTIP i van permetre la iniciació de converses formals.

Quins són els objectius de la signatura d’aquest tractat? Doncs en principi són 3. 

1. El primer té a veure amb l’accés al mercat, ja que si se signés les empreses europees podrien accedir al mercat dels EUA i viceversa. Bàsicament del que es tracta és de reduir els aranzels que encara graven l’intercanvi de béns i serveis entre aquests dos territoris. 
2. El segon, i aquest és la mare dels ous, té a veure amb la convergència i harmonització de regulacions i estàndards, és a dir, que el tractat hauria de permetre que tots els productes aptes per a la comercialització als EUA també es poguessin vendre a la UE. 
3. El tercer té a veure amb el fet que un tractat d’aquesta magnitud permetria a la UE i els EUA crear precedents dins el comerç mundial, que obligarien la resta de països del món a adaptar-se a les normes que estableixin a partir del tractat. 

El punt clau, però, rau en la igualació de normes i estàndards. Per què? Perquè avui en dia les principals barreres comercials són no aranzelàries i, de fet, els aranzels per vendre productes de la UE als EUA són molt baixos i suposen un cost fàcilment assumible per a les empreses. La principal barrera comercial la trobem en l’adaptació del producte a uns estàndards o uns altres en funció del lloc de comercialització. (Estudis de la UE han equiparat la diferència en els estàndards a uns aranzels d’entre un 10 i un 20%!) La qüestió que sorgeix llavors és com s’elimina la barrera que suposa tenir diferents regulacions. Aquí és on realment comencen les diferències, ja que a banda i banda de l’Atlàntic els processos per adoptar regulacions es basen en tradicions clarament diferenciades.

Mentre els EUA voldrien que la UE adoptés el seu procés regulador, amb major transparència i deliberació durant el procés legislatiu, la UE s’estimaria més optar per mecanismes de cooperació i reconeixement bilateral d’estàndards. És a dir, per una banda, els EUA volen homogeneïtzar el procés pel qual s’adopten els estàndards i fer-los de manera paral·lela per tal que siguin iguals als dos territori. En canvi, per la seva banda, la UE en tindria prou assumint que les regulacions dels EUA que complissin uns requeriments mínims (acordats en el TTIP, se suposa) serien automàticament homologables en territori europeu. Al capdavall, la controvèrsia deriva de les diferents concepcions a l’hora de regular dels EUA i la UE. Mentre la UE tendeix a regular de manera preventiva, els EUA limiten l’ús dels productes només quan s’ha demostrat que són perjudicials. D’aquí les tensions i l’alarma per part de diverses organitzacions europees.

Com defensava en Raül Romeva en aquest article al diari Ara, hi ha una preocupació creixent sobre els efectes que pot tenir el TTIP en el dia a dia dels ciutadans europeus. Rere l’aparença d’un tractat comercial, sembla que se’ns vol colar un gol per tot l’escaire sobre els nivells de benestar i seguretat (alimentària, ambiental, de consum, etc.). És molt sospitós que les negociacions s’estiguin duent a terme de manera tan opaca, sense que es pugui saber ben bé què s’hi negocia i en quins termes. De moment, però, les pistes que tenim és que els elevats estàndards europeus, que ha costat tant aconseguir, molt probablement seran rebaixats en detriment dels drets dels usuaris i consumidors. Per què ho sospitem? Perquè en aquestes negociacions alguns sectors clau n’han quedat exclosos per por a aquestes rebaixes d’estàndards. Així, el govern dels EUA va eliminar de la taula de negociació el sector financer perquè després de la Gran Recessió la regulació d’aquest sector és molt més estricta que a Europa i no en volen perdre control. És força clar, per tant, que a Europa es corre el perill de rebaixar l’exigència en bona part dels estàndards en els sectors que formin part de la negociació del TTIP.

De ben segur que seguirem rebent notícies sobre el TTIP i caldrà estar-hi atents perquè d’aquest acord en dependran bona part de les nostres condicions de vida futures. Entre Washington i Brussel·les es decidirà en els propers mesos com serà l’entorn en què viurem en el futur. Caldrà seguir atents a les converses i mirar d’evitar d’encaixar un gol difícilment reversible.

*Publicat a Sexy Europe.

El costat fosc de la codecisió*

A segon de batxillerat vaig tenir un professor de castellà que algunes classes ens parlava de l’amor ―i no només quan fèiem literatura. De fet, era un mestre, algú que intentava transmetre als quatre adolescents que teníem l’orella mig parada les ensenyances que ell havia tret de la vida. L’amor de debò ―ens deia― és imaginar-se la roba bruta de la teva parella. Era, i encara és, un home savi perquè ens va ensenyar que tot projecte de futur té els seus peròs, i només si n’ets conscient podràs tirar-lo endavant.

En aquestes eleccions europees hem parlat més del president de la Comissió que del Parlament quan eren les primeres eleccions sota el paraigües delTractat de Lisboa. Un tractat que ha incrementat el poder real del Parlament, ja que bona part de la legislació s’aprova a través del procediment decodecisió ―rebatejat ara com a procediment legislatiu ordinari. A grans trets aquest procediment implica que el Parlament i el Consell actuen com a colegisladors amb el mateix poder. (S’explica de manera gràfica i sexy aquí.) Ara que estrenem una nova legislatura pot ser un bon moment per aprofundir en alguns aspectes d’aquest procediment.

Certament, el fet que el posicionament del Parlament ja no pugui ser ignorat ―com encara passa en aquells àmbits en què sí que s’aplica el procediment de consulta― reforça la legitimitat de la legislació que ve de Brussel·les, ja que aquesta ha passat l’escrutini i l’assentiment dels nostres representants electes. L’extensió del procediment de codecisió es va fer precisament per lluitar contra el dèficit democràtic de la UE però no tot són flors i violes. Alguns politòlegs especialitzats en temes europeus ja han posat sobre la taula els efectes indirectes que implica l’ampliació de la codecisióa la major part de la legislació.

L’expansió de la codecisió tenia com a objectiu reforçar la legitimitat democràtica del funcionament de la UE, tot fent que la postura del Parlament fos necessària sempre. Però en una entitat política no només importen les institucions formals ―el que està escrit― sinó que cal tenir també molt en compte les informals. Què entenem per institució informal? Qualsevol norma no escrita però que defineix de manera habitual la manera de fer les coses. Tota institució formal, com la codecisió, genera institucions informals que poden influir a bastament en els resultats polítics als quals s’arriba. Heu sentit a parlar mai dels triàlegs? No? Doncs són una de les institucions informals més rellevants en el funcionament de la UE.

Els triàlegs són les reunions a tres bandes entre membres de la Comissió, el Consell i el Parlament i només es preveuen formalment abans de la tercera i última ronda d’esmenes a qualsevol text legislatiu (amb el nom de comitè de conciliació). Ara bé, a mesura que el procediment de codecisió s’ha anat fent més habitual, les parts implicades han sabut apreciar els avantatges d’aquestes reunions a tres bandes: exposar i escoltar amb més tranquil·litat les raons de les esmenes, modificar els posicionaments propis a partir de la reacció esperada de la resta d’actors, etc. Amb el temps, la utilitat que li perceben tots els actors ha fet que els triàlegs s’hagin estès de manera informal a totes les fases del procés de codecisió. Fins aquí aparentment cap problema, ja que els triàlegs permeten estalviar temps i recursos a totes les institucions perquè escurcen el nombre de rondes de negociació. A més a més, el Parlament és qui en surt més beneficiat perquè és capaç d’obtenir majors cessions del Consell en els primers estadis de la negociació. L’estudi de Reh et al. (2011) mostra com ha augmentat increïblement la legislació que s’aprova en la primera ronda després d’un acord primerenc entre la V i la VI legislatures.

Font: Reh et al. (2011: 1.118)

Ara bé, les institucions informals com els triàlegs poden desvirtuar l’objectiu inicial d’estendre el procediment de codecisió. Els triàlegs, no deixen de ser reunions entre representants de les tres institucions que s’allarguen hores i hores, sense que se sàpiga quan es reuneixen, on ho fan ni què s’hi diu (vegeu aquest article). Les comissions parlamentàries només poden saber què hi ha passat a través del seu representant ―normalment qui redacta les esmenes― i, per tant, els diferents grups parlamentaris no hi participen. Els triàlegs minen el principal valor que ha caracteritzat el Parlament Europeu: l’elevat nivell de transparència de la institució, que contrasta amb l’hermètic secretisme amb què massa sovint actua el Consell. Amb l’ús dels triàlegs, el Parlament s’enfronta a un trade-off: ha de triar entre mantenir una manera de fer basada en la transparència o aconseguir el màxim de cessions del Consell per reforçar el seu poder. I fins ara, malauradament, s’ha inclinat per la segona opció. Les institucions informals no són negatives per naturalesa, depèn de quina sigui la seva finalitat i com s’articulen. Els triàlegs, formalitzats i amb unes normes que en garantissin la transparència, podrien mantenir la seva utilitat com a catalitzadors del procediment legislatiu.

Són precisament valors com la democràcia i la transparència el que atrauen d’Europa però també es diu que la UE és més sexi de lluny que de prop. Possiblement sigui cert. Tal i com ens passa als humans, sovint ens enamorem d’altres persones perquè els tenim idealitzats però només arribem a estimar quan comprenem i acceptem que l’altre no és perfecte. La UE és sexi de lluny, té un no sé què de prop i té costats foscos ―com els triàlegs― quan fa temps que hi convius. Però quan un creu en una relació no ho pot deixar córrer a la primera perquè s’ha de recordar una cosa: la roba bruta es pot rentar.

Fonts:

Reh, C. et al., 2011. The Informal Politics of Legislation: Explaining Secluded Decision Making in the European Union. Comparative Political Studies, 46(9), pp.1112–1142.

*Publicat a Sexy Europe.

Una tercera via per al socialisme

L'últim capítol de la política catalana ens ha deixat la dimissió de Pere Navarro, també dit "el federalista". No podem dir que sigui una gran pèrdua per a la política catalana. Com a diputat i líder (per dir-ho d'alguna manera) del PSC, no ha estat capaç d'aturar l'enfonsament electoral del seu partit en cap dels darrers comicis; i a nivell parlamentari no s'ha destacat per presentar alternatives a l'acció de govern de CiU ni per la concreció del seu gran tòtem: el federalisme ―si algú descobreix de què va que truqui al carrer Nicaragua. Tampoc no es pot dir que perdem un gran orador, així que humilment li podem dir #simiribonanit!

Però deixem estar les necrològiques. Un dels elements destacats de la dimissió d'en Pere Navarro ha estat que alguns destacats membres de l'opinió publicada i alts dirigents socialistes han defensat que cal implantar el PSOE a Catalunya. Així, hi ha qui defensa que s'ha de posar fi a l'anomalia històrica que ha suposat l'existència del PSC (pe-essa-ce, no pessecé, ¿o sí?) com a partit diferent del PSOE. Tot i que orgànicament el PSC no depengui directament del PSOE en els últims anys tampoc ho ha demostrat. El que realment volen els qui ho demanen és poder influir més en la composició de l'executiva del PSC. Ara bé, és necessari dividir les dues ànimes? S'ha de triar necessàriament entre conllevància o independència, no hi ha tercera via en el socialisme català? Doncs sí, podria haver-n'hi.

En sistemes polítics multinivell és fàcil que es donin efectes de contaminació entre diferents arenes electorals. L'exemple més clar el trobem en el fenomen conegut com a vot dual, que caracteritzà la política catalana entre els 80' i els 90': individus que votaven el PSOE a les generals i CiU a les autonòmiques perquè consideraven que representaven millor els interessos a defensar en cada nivell polític. Sabent que els individus ens replantegem el vot en funció del tipus de comici, per què no plantejar diferents marques electorals per als diferents tipus d'eleccions. De fet, al Canadà ho fan així, i és una manera d'evitar contradiccions i contaminació entre eleccions. 

La tercera via, per tant, es basaria en establir una branca regional del PSOE a Catalunya però que només es presentaria a les eleccions al Congrés mentre que el PSC mantindria la seva independència i idiosincràcia per poder presentar-se lliurement a les eleccions catalanes sense ingerències del PSOE. S'acabaria ràpidament el debat sobre el grup propi del PSC al Congrés, el PSC es podria alinear sense problemes al costat del dret a decidir, etc. Al Quebec tots els partits tenen dues "marques" electorals, fins i tot els independentistes: el Parti Québecois es presenta a les provincials (autonòmiques) i el Bloc Québecois a les federals (generals).

És evident que això, com totes les terceres vies que es proposen darrerament, no té gaires possibilitats de prosperar. Potser si s'hagués aplicat fa uns anys, el socialisme català no seria on és, però ara per ara l'únic futur que se li pot augurar al PSC és la residualització política. No és una qüestió de lideratges, sinó de fons, de projecte, d'idea de país. En això el socialisme català està hipotecat, i sembla difícil que trobin cap Ada Colau que els vulgui rescatar.

Qui era Joseph Fouché?

Suposo que a pràcticament ningú li sonarà el nom de Joseph Fouché. Jo tampoc el coneixia fins fa poc més d'un mes, però per Sant Jordi va caure a les meves mans una biografia que en va escriure Stefan Zweig. L'he devorat en uns pocs trajectes de bus i alguna sessió intensa de cap de setmana. Fouché és probablement el polític més important de França durant els 25 anys més intensos i convulsos de la història d'aquest antic país. Sí, no cregueu que exagero, des de 1789 fins a 1815 Fouché domina tot l'atrezzo d'un escenari en constant moviment. Cap dels grans noms amb què associem aquests convulsos anys va ser capaç d'adaptar-se i sobreviure, només Fouché. Ni el duet jacobí Robespierre/Marat, ni Paul Barras liderant el Directori, ni tan sols l'emperador Napoleó I van saber sentir la pulsió de la política francesa i tots van sucumbir. L'únic responsable que va perdurar fou Fouché, però a ell ja no el recorda ningú.

Joseph Fouché comença la seva carrera com a seminarista però el seu caràcter indòmit li impedeix lligar-se mai a res. Ràpidament s'adonarà que consagrar la seva vida a Déu no li permetrà gaudir del joc humà del poder. Quan esclata la Revolució Francesa de seguida abandona el seminari on seguia fent de professor d'àlgebra i s'uneix a la revolta. Amb prudència, sense acabar de comprometre's mai. «Una revolució, ho sap molt bé, no pertany als capdavanters, […] sinó sempre al darrer.» En uns temps tumultuosos com els que va viure, és així com mirarà de guanyar el poder sempre. Fouché, però, també comet errors de joventut i en els primers temps de la revolució s'acosta massa al foc. A Lió, on fa de virrei republicà, actua com el revolucionari més abrandat, abraça l'ateisme i el republicanisme, fa executar centenars i milers de sospitosos "contrarrevolucionaris". Però llavors, els signes dels temps comencen a canviar. Descobreix llavors que per salvar-se ha d'enganyar i mentir, refrena el seu comportament i abraça la indulgència. Aprèn allà la seva gran tècnica de supervivència: actuar d'acord amb tots els principis en conflicte i tenir prou informació sobre ambdós bàndols. És la seva tàctica, poder mostar a tots els bàndols que ell sempre els ha estat fidel (d'una manera o altra).

És així com vencerà fins al mateix Robespierre. Fouché és l'ànima de totes les trames i, veient com tothom qui s'ha exposat durant els primers anys de revolta desapareix, s'adona que només vencent Robespierre es podrà salvar. Instint polític. Fouché guanya i se salva però s'ha deixat notar massa. La seva imatge està cremada. El fan fora de la seva passió però no es rendeix. Aprèn a fer política subterrània i esdevé un mestre de tots els subterfugis bruts, de les baixes passions dels homes. Descobreix el gran valor de la informació. El coneixement el farà escalar de nou perquè Fouché ho sap tot d'aquells per a qui treballa i d'aquells a qui espia. Això el fa valuós i perillós per totes dues bandes. La seva ambició (i el temor que li té tothom) no té límits i acaba aconseguint el càrrec que el fa invencible i omnipotent: ministre de policia. Des d'allà gestiona la informació que vol fer arribar als seus superiors i la que no. «Fouché sempre sap més coses de les que els del Directori pensen que ell sap i per aquesta raó esdevé alhora perillós i imprescindible per a tothom.» Fouché té a les seves mans la balança de la justícia amb la diferència que no té cap bena als ulls, sinó tota la informació al seu cap. És Fouché qui decideix quines maquinacions arriben a bon port i quines no.

Napoleó edevé emperador per obra i gràcia de Joseph Fouché, i és que «[v]e't aquí el secret últim del poder de Joseph Fouché: que, tot i voler sempre el poder, […] en té prou, al contrari que la majoria, de saber que el té». La millor escena del llibre és probablement quan Fouché reuneix tots els qui preparen el cop d'Estat a favor de Napoleó. Fouché organitza un sopar a casa seva en què tots els conspiradors, quan seuen a taula, s'adonen que tots els implicats són a casa del ministre de Policia. Napoleó s'adona que el seu èxit depèn de Joseph Fouché, però encara falta el darrer convidat: el president del Directori. La conversa és hilarant: Fouché, preguntat pels últims esdeveniments, respon que hi ha la típica xerrameca de conspiracions. Suors fredes. De qui es riu Fouché? Dels uns o dels altres? Potser de tots dos, o potser simplement no ho sap i simplement busca un nou as per guardar-se a la màniga. Si vencen els conspiradors podrà dir que els recolzava des del principi, si fracassen podrà dir que ell els va fer caure. Com la banca, Joseph Fouché sempre guanya.

Napoleó, com els seus predecessors s'adona ràpidament que necessita Fouché tant com en desconfia, perquè Fouché només es deu a si mateix. Comença entre ells possiblement la més gran batalla interna en un gabinet polític. Es creuen espies i contraespies però Fouché domina més bé el joc de la informació. Napoleó també acaba caient perquè, quan arriba el moment, Fouché recolza la monarquia borbònica a canvi de seguir manant. I és simplement així, amb una tàctica tan simple però en què és tan complicat encaixar totes les peces, com Joseph Fouché sobreviu políticament.

El Maquiavel que va escriure El príncep estaria orgullós de Joseph Fouché, probablement la persona que més bé va saber entendre el funcionament del joc polític. Fouché sempre manà perquè per a ell «l'home no és res, la causa no és res… només el joc ho és tot». Des d'aquest punt de vista, Fouché és un home admirable i repulsiu a parts iguals: admirable perquè és un geni en la comprensió del caràcter humà, sempre sap com encarar els conflictes, però alhora repulsiu perquè les seves accions no tenen cap noblesa, cap ideal. Fouché adora més la lluita pel poder que el poder en si, és un polític de raça, només així s'explica la seva preeminència tant amb un rei borbó, com amb els més jacobí dels jacobins, amb un emperador, i en els buits de poder. A principis del XIX, dir Fouché és dir França, i tot perquè Fouché «[n]o va amb una idea, sinó amb els temps».

Què pensem sobre el Parlament Europeu?*

A mesura que s’acosten les eleccions del 25 de maig cada vegada es remarca més i més de la importància del Parlament Europeu, els candidats comencen a sortir a la televisió i els partits comencen a fer actes i vídeos de precampanya. Des de la implantació del Tractat de Lisboa, el Parlament cada vegada té un poder més gran en el procés legislatiu, ja que pràcticament tota la legislació segueix el procés de codecisió (la Comissió proposa i Parlament i Consell consensuen un text). Però, fins a quin punt coneixem l’únic poder que no elegim per delegació? Des de fa un temps, l’Eurobaròmetre elabora una onada específica per conèixer l’opinió dels ciutadans europeus sobre el seu Parlament. Com que ve de l’Eurobarometer, no s’hi van trencar gaire el cap i n’hi diuen Parlemeter. Tot esperant les dades del Parlameter del 2013, que segurament es faran públiques aviat, analitzem les dades de l’any 2012.

En primer lloc, cal destacar que els ciutadans interessats en la UE ja són majoria (51%) i, per primera vegada superen els que declaren que no hi estan interessats. Malgrat tot, les dades demostren que l’interès no és homogeni al llarg del continent. Per exemple, Espanya se situa tercera per la cua i només un 33% declaren estar interessats en els afers europeus. És interessant veure com són els països del Nord d’Europa els que demostren un interès per sobre la mitjana, mentre que els països del Sud (excepte Itàlia) i de l’Est hi estan menys interessats. És colpidor veure com a França, llavor del projecte europeu, l’interès se situa per sota que al Regne Unit (49% vs 50%). Curiosament, es pot observar certa relació d’associació (recordeu:correlation is not causation!) entre el fet que els països més interessats són també aquells on més ha augmentat darrerament l’interès per la UE. Podríem deduir que en temps de crisi, s’ha reforçat encara més l’interès dels països que ja tenien uns nivells més elevats d’interès. La Gràfica de sota mostra aquesta relació.

Gràfic 1

Una altra qüestió rellevant i preocupant és la imatge que els europeus tenim sobre el Parlament Europeu. Com dèiem al principi, des del 2007 aquesta institució té més poders que mai però la seva imatge s’ha anat deteriorant cada cop més. Segurament l’impacte de la crisi i el fet que “tot és culpa de Brussel·les” és el causant d’aquesta davallada. Malgrat tot, com ja dèiem en aquest vídeo, moltes de les decisions econòmiques no depenen del Parlament Europeu. De fet, molt sovint és el Parlament qui obliga els Estats a repensar algunes polítiques econòmiques ―com hem vist en el cas de la Unió Bancària. El més preocupant de tot plegat és que, per primera vegada, hi ha més gent que valora negativament que positivament el Parlament (Gràfic 2).

Gràfic 2

Aquest deteriorament de la imatge del Parlament és, en bona part, deguda al desconeixement del funcionament i a la llunyania de les institucions europees. Les dades ja ens indiquen que els qui tenen més interès són els qui valoren més bé les institucions. Més enllà de l’endogeneïtat d’aquesta relació (si valores més bé el Parlament és perquè estàs interessat i si estàs més interessat és perquè creus que el Parlament és útil), és possible que un tercer factor reforci aquesta relació: el coneixement de la UE, com més t’interesses per la UE més bé coneixes el seu funcionament i ets més capaç d’atribuir a cada institució les seves responsabilitats. El Parlameter demostra que els interessats en la UE valoren positivament el Parlament quasi 3 vegades més que els qui diuen no estar interessats (un 40% respecte a un 15%).

Conèixer el funcionament de les institucions a les quals deleguem la representació de la voluntat popular és bàsic en qualsevol democràcia. Fins a quin punt coneixem el funcionament del Parlament Europeu? Els resultats mostren que encara queda camí per recórrer en aquest sentit. Per saber si coneixem el funcionament del Parlament Europeu, el Parlemeter utilitza una pregunta indirecta: els eurodiputats s’agrupen segons l’Estat d’origen o per afinitats ideològiques. Fins a un 44% respon correctament que és en funció de la ideologia però és preocupant que encara un 36% dels europeus respongui que és per la nacionalitat i un 20% declari no saber-ho. És trist que fins i tot en Estats capdavanters com Alemanya, Regne Unit o Itàlia, el percentatge de respostes correctes sigui inferior a la mitjana europea. El Parlemeter encara fa una segona pregunta sobre si les decisions del Parlament es prenen d’acord als interessos dels Estats d’on venen els eurodiputats o de la seva ideologia. Els resultats són semblants i mostren un empat al 37% per cada opció. Tot i que es veu una tendència a l’alça en les respostes correctes, és encara insuficient i un obstacle per al desenvolupament d’una veritable democràcia a nivell europeu.

El Parlament Europeu és segurament la institució més sexi de la UE, l’única elegida directament i la que representa millor els interessos de la ciutadania en qüestions com els drets dels consumidors, el medi ambient, la regulació de les telecomunicacions, etc. És precisament per això que cal saber explicar què fa, però sobretot com ho fa. Si no entenem el procés polític és impossible demanar rendició de comptes i, sense això, no podrem tenir mai una democràcia europea. El Parlament ha de ser la veu del poble, però només ho pot ser si el poble sap què diuen en boca seva. Conèixer millor el Parlament és vital per al futur d’Europa i, sobretot, per al seu sex-appeal.

Font:

Resultats del Parlameter 2012 aquí.

*Publicat a Sexy Europe.

Parlar o callar per a sempre més

Els polítics parlen i parlen molt. Des de l'època de grecs i romans s'entén que per ser un bon polític s'ha de dominar el trivium de les arts liberals clàssiques: la gramàtica ―l'ús correcte de la llengua―, la retòrica ―l'art d'embellir els mots― i la dialèctica o lògica ―l'art de pensar bé. (A aquestes tres el gran politòleg americà William H. Riker hi va afegir l'herestètica, o l'art de modificar les preferències de la gent, però d'això en parlarem un altre dia.) Sovint quan pensem en els discursos polítics tenim la impressió que la retòrica prima sobre la dialèctica. Cada discurs polític sembla més destinat a reafirmar la posició dels qui defensen la idea A sobre la idea B. L'entrada de la idea B en escena no serveix per reflexionar sobre si A és realment la posició més encertada sinó que sovint s'empra com a contrincant i rival a batre. O estàs amb mi o estàs contra mi. (Vegeu aquest article del professor Carles Boix.)

Llavors la pregunta que ens hem de fer és per a què serveixen els "debats parlamentaris". La imatge dels tres diputats catalans a Madrid parlant d'un hemicicle pràcticament ple no deixen de ser l'excepció que confirma la regla. I això no significa que els diputats no facin la seva feina, probablement alguns aprofiten per tenir reunions per discutir altres qüestions que arribaran al ple en les properes setmanes. Però la qüestió roman: quin sentit tenen aquests discursos llargs davant una audiència mínima. Probablement en les nostres democràcies parlamentàries només una: intentar colar un missatge, el del partit, als mitjans. No són debats, són soliloquis, monòlegs assajats per tal de vendre un producte, una idea. 

Tal com passa amb la disciplina de vot, només una persona pot parlar en nom del partit. És el grup parlamentari qui decideix qui pot parlar i, tot i que podria decidir que parlessin els diferents "corrents crítics" del partit, la direcció nomena un portaveu que defensarà la posició comuna del partit. En cada temàtica trobarem un representant del partit que parlarà i, ni tan sols si algú s'atreveix a votar diferent del partit exposarà quines són les raons que el porten a fer-ho. La qüestió és clara, l'important és minimitzar l'impacte mediàtic d'una defecció interna. Però això no és així a tot arreu.

Als Estats Units, per exemple, qualsevol congressista o senador pot demanar el torn de paraula per exposar les raons per les quals decideix actuar contra la decisió del partit. Per què allà sí que poden? Primer, perquè els representants polítics es deuen més al seu districte que al partit, qualsevol acció que facin serà fiscalitzada pels seus electors i han d'exposar davant els mitjans les raons per les quals actuen com ho fan. En democràcies parlamentàries és més important la lleialtat al partit que al districte, per tant, més val no actuar contra el partit. Segon, els líders parlamentaris el trien els diputats i, per tant, els líders tenen interès a tenir-hi bones relacions amb els diputats, que tornin a ser elegits i així el reelegeixin com a líder parlamentari. 

Un bon exemple d'aquest pràctica de parlar quan volen, el tenim en el filibusterisme. Aquesta curiosa institució informal existeix al Senat americà i consisteix en què els senadors poden prendre la paraula sense límit de temps per mirar de retardar al màxim l'aprovació d'una llei (i la paciència dels senadors!). El rècord el té Strom Thurmond que l'any 1957 es va voler oposar a la Civil Rights Act: el senador va parlar durant 24 hores i 17 minuts. Tot i que recentment s'ha limitat aquesta pràctica per les lleis de determinats àmbits, encara l'any passat el senador Rand Paul va fer un discurs de pràcticament 12 hores i 20 minuts. (Al final, va descobrir que hi havia necessitats vitals que limitaven la pràctica del filibusterisme!) En podeu veure un resum a sota. 

Un altre exemple més proper el trobem al Parlament Europeu on els eurodiputats estan subjectes a una doble dependència: partit nacional i grup europeu. En aquest cas, Slapin i Proksch (2010) mostren com les probabilitats d'intervenir en un debat parlamentari augmenten quan els eurodiputats voten en contra del grup per ordres de la direcció nacional. Com en el cas americà, els líders del grup al Parlament ho permeten perquè l'elecció dels diputats que els ha situat en el càrrec no depèn d'ells sinó de tercers, partits nacionals en aquest cas. De fet, intervenen per dues raons. 1) Per fer-se notar davant els líders del partit nacional i així assegurar-se la reelecció o la promoció, i 2) per fer-se perdonar pel grup, explicar les raons per les quals trenquen la disciplina de vot i així minimitzar les sancions del grup (que és qui controla l'assignació dels càrrecs dins el Parlament europeu). 

Al capdavall, veiem que el fet de parlar o no fer-ho acaba tenint més sentit per motivacions de partit i d'assegurar els futurs càrrecs que no tant per prendre millors decisions. En seu parlamentària s'escenifica una dialèctica que no deixa de ser simple retòrica ja que el que realment importa és què s'obté de parlar o no fer-ho. Com en un casament, els diputats han de triar entre parlar o callar per a sempre més!

Un diputat, quants ciutadans?

Una de les qüestions essencials en tot sistema electoral és el nombre de diputats que s'elegeixen. En primer lloc, perquè el nombre total de diputats del Parlament determina quin és el nombre mínim de representants per tenir majoria, ja sigui en solitari o per formar el que la literatura en diu minimal winning coalitions ―coalicions en què si falla un partites perd la majoria, ergo, l'estabilitat parlamentària. Una segona raó és que el nombre de diputats en cada circumscripció pot augmentar o reduir la proporcionalitat (sempre que el sistema de repartiment d'escons també ho sigui). El fet que moltes de les províncies elegeixin 5 o menys diputats al Congrés espanyol, per exemple, és la veritable causa del bipartidisme i la desproporcionalitat a Espanya. Però avui no ens centrarem en les diferències entre districtes, sinó en la ràtio entre el nombre de diputats i el de ciutadans a nivell general.

Estat	Electors/dip.
Índia	1.954.258
Estats Units	673.627
Japó	265.277
Mèxic	209.919
Espanya	155.524
Alemanya	136.691
Austràlia	132.754
Canada	105.545
França	104.721
Itàlia	92.155
Regne Unit	91.458
Bèlgica	68.989
Àustria	44.671

Una de les receptes més repetides per lluitar contra la desafecció politica és la reducció de la distància entre ciutadans i polítics. És cert que el sistema d'elecció hi influeix: els diputats que s'elegeixen nominalment ―amb un vot explícit vers aquell candidat― és lògic que busquin apropar-se als electors, però un altre element important d'aquesta distància és el nombre d'electors per diputat. el sentit comú fa pensar que com més ciutadans per diputat, més difícil serà que el diputat pugui tenir-hi una "relació directa i constant". El darrer llibre del recentment desaparegut Robert A. Dahl, On Political Equality, descrivia quina era la ràtio d'electors per representant polític arreu del món (vegeu el quadre de l'esquerra). Com és pot veure, l'Índia, la democràcia més poblada del món, encapçala el rànquing amb quasi 2 milions d'electors per cada diputat. En segon lloc trobem els EUA que, tot i tenir un sistema first-past-the-post (caracteritzat per un nombre similar d'electors per districte), té una important variació entre Estats.  Com es pot veure en la gràfica següent, mentre la ràtio en alguns Estats s'acosta al milió d'electors per diputat en d'altres se situa "només" al voltant del mig milió. 

Espanya és la democràcia europea que encapçala el rànquing, i només Alemanya, amb una població que duplica l'espanyola està en una situació propera. Aquesta situació podria modificar-se si, com la Constitució de 1978 permet, el Congrés dels diputats acollís fins als 400 diputats que es fixa com a límit. Però, si ens fixem en el nivell autonòmic, ¿hi ha diferències en aquesta ràtio? Cada Comunitat Autònoma pot fixar en el seu Estatut o llei electoral el nombre de diputats que ha de tenir el seu Parlament autonòmic. Per tant, és d'esperar que la ràtio variï. Fins a quin punt?

A partir del nombre de diputats en cada Parlament autonòmic i el nombre de ciutadans residents a la CA (dades de l'INE), n'obtenim el gràfic següent. Cada punt representa el nombre de ciutadans per diputat després de cada comici electoral des de l'estabiliment de l'autonomia. Tot i que, com és lògic en un nivell més proper al ciutadà, la ràtio és més baixa que la del Congrés podem observar diferències. Hi ha un gran grup de CCAA que es troben entre els 10.000-30.000 ciutadans i un segon amb les CCAA amb una ràtio per sobre els 40.000. Destaca el cas d'Andalusia, que presenta els valors més elevats i que s'han anat agreujant amb els anys, possiblement influït per l'arribada d'immigrants i l'estabilitat en el nombre de diputats. Aquesta tendència a l'alça també l'observem en altres comunitats perifèriques. Podem veure com les diferències entre CCAA són força pronunciades ja que Andalusia arriba a quadruplicar la ràtio d'algunes CCAA. 

D'aquest gràfic en podem afirmar que la "proximitat" entre diputats autonòmics i ciutadans divergeix molt entre la ciutadania en funció de la CA on visquin. Si això té efectes reals sobre les percepcions de la democràcia serà un tema que haurem d'abordar en un proper article.

* Article fet per al blog "El brou de la ciutadella"

És l'actitud!

Ahir em va passar una cosa molt curiosa que m'ha fet reflexionar i he sentit la necessitat d'escriure-ho. Us poso en situació: Gran Teatre del Liceu, Ferran Adrià i Clara Ponsatí debaten sobre l'emigració dels joves. El debat es desvia (una mica) del tema i es comença a parlar sobre les causes que ens porten a marxar. El debat s'acaba de desviar (gràcies a Déu!) i Ferran Adrià parla dels EUA i les seves virtuts per caçar talent. Acaba el debat. Sóc una persona renovada, il·lusionada, amb ganes de fer coses: motivació màxima! Sortint del teatre obro el mòbil perquè ha arribat un correu: no he passat el tall de preselecció de les beques de La Caixa i no em convoquen a l'entrevista presencial. (Però no diuen que hem de parlar?)

En aquell moment tot trontolla. De la il·lusió a la decepció en mig segon. I llavors recordo el que han dit en Ferran Adrià i l'Antoni Bassas: el fracàs és el gran motor del canvi, només qui ha sabut fracassar és capaç de tenir èxit algun dia. Malgrat les males notícies, ho entomo bé. Penso que, per sort, he demanat altres beques i espero que alguna sí que caigui. I llavors em ve al cap el que vaig sentir l'altre dia d'un professor de la UPF: no podem tenir només un pla perquè si aquest falla ens quedem sense res.

Al capdavall, qui ho mou tot és l'actitud. Sense actitud ni tan sols m'haurien acceptat al màster de la LSE, sense actitud no hauria fet la paperassa que requereix demanar beques, sense actitud no pots plantejar-te uns escenaris alternatius per si les coses van bé. Només l'actitud ens salvarà, i amb això no vull dir que tot depèn de nosaltres. És evident que sense unes institucions obertes, plurals, transparents, inclusives i meritocràtiques, l'actitud és només una excusa perquè callem i assumim. Però és cert que sense actitud de res serveix la resta. Amb un somriure hem d'entomar els cops i, en lloc de posar l'altra galta, hem de procurar aprendre'n per esquivar-los.

La UE i el coeficient d'ineficiència de Parkinson*

En castellà diuen que las cosas de palacio van despacio, doncs a la Unió Europea (UE) encara més. Qualsevol reforma o canvi, ja sigui en la legislació comunitària o en els tractats, requereix de molta paciència,ja que aconseguir el consens davant la presència de tants actors veto és cada vegada més complex.

Davant la percepció (realista) de manca de legitimitat democràtica de les institucions europees, el Tractat de Lisboa va introduir la possibilitat que els partits polítics presentessin el seu candidat a presidir la Comissió Europea. Tot i que els Estats segueixen retenint el poder de nomenament formal, sembla ser que s’han compromès a respectar el candidat vencedor. Qui seria, el del partit més votat o el que acordi una coalició guanyadoraal nou Parlament Europeu? Ai, els sistemes electorals i les seves normes vitals per interpretar resultats… Una mica com Santa Bàrbara, només ens en recordem quan trona!

Però més enllà de les expectatives que està despertant la presència d’aquests candidats ―positivíssima, no cal dir-ho!―, és important recordar que el poder executiu l’ostenta la Comissió Europea en el seu conjunt, juntament amb el Consell de la UE. Però centrem-nos en la Comissió. Està molt bé que els europeus sapiguem a quin candidat a president estem donant suport amb el nostre vot, ja que això fa més transparent el procés d’elecció d’aquest càrrec i l’assimila al procediment d’elecció d’un primer ministre en unes democràcies parlamentàries. Ara bé, el que no té cap mena de lògica és que el candidat vencedor hagi de formar un govern imposat pels 28 Estats membres. Aquest anacronisme, hauria de desaparèixer des del moment que els europeus sabem a qui triem com a president de la Comissió.

És lògic que la UE s’hagi de configurar d’acord amb patrons institucionals federals i, per tant, hi hagi més actors veto, un control per part dels Estats membres, una segona cambra (el Consell), etc. Fins i tot, pel seu caràcter d’ens polític construction in progress constant, podem acceptar temporalment un poder executiu dual, repartit entre la Comissió i els Estats. Però això no pot suposar que perquè els Estats no perdin quota de poder, dupliquem la seva presència en l’executiu. Hi ha d’haver comissaris de diversos dels territoris de la UE?Sí, però això no ha de voler dir un Estat un comissari, per a això ja tenim el Consell.

Molt bé, i què hi pinta el tal Parkinson del títol? Cyril Northcote Parkinson (1909-1993) fou un historiador britànic que va escriure sobre administració pública. En un d’aquests llibres, Parkinson’s Law, explicava que tot govern és un organisme viu i evoluciona amb el temps. Segons Parkinson, un govern eficient és aquell amb entre 7 i 9 membres però que tendeixen a créixer per múltiples raons (a la UE per la incorporació de nous Estats). Ara bé, el que és destacable és que a partir de 20 membres (un amunt un avall) els governs deixen de ser eficients perquè és impossible prendre-hi decisions. Llavors, alerta, es creen estructures paral·leles per gestionar eficientment el govern de la institució. Amb la Comissió sembla que anem camí d’un cert desgovern i es corre un cert perill de policy drift, que vindria a ser la manera acadèmica de dir que cada comissari es posi a fer les polítiques del seu àmbit com li sembli millor.

Escollir entre candidats a la Comissió és un gran pas endavant, però per assegurar que aquest pas no sigui en fals, el que és important és mirar de preservar l’eficiència en el funcionament de la institució. Més enllà de Schulz, Juncker, Verhofstad o Tsipras, és important que limitem el nombre de comissaris que els han d’acompanyar sense que ells puguin dir-hi res. La UE ha de millorar en transparència i mecanismes democràtics d’elecció de representants, però això s’ha de conjugar sempre amb la preservació de l’eficiència en el funcionament. Europa és sexi i cada dia ho és més, però l’hem de cuidar i vigilar entre tots perquè no perdi.

*Publicat a Sexy Europe.

#RedingBCN

Breus apunts sobre la visita de Viviane Reding a Barcelona, en el marc dels debats ciutadans de la Comissió Europea

1. Gràcies, moltes gràcies per venir. Sobretot, perquè molts li havien dit que no ho fes però ha vingut igualment. S'estima Barcelona i Catalunya, es nota.
2. Europa interessa i sobretot interessa als joves. Normalment, quan vas a xerrades sobre política no acostuma a haver-hi més de petits grups, màxim 5-10 persones de menys de 30 anys. Ahir a la Pedrera la mostra present (amb aforament completíssim) era prou significativa de la població en termes d'edat. Això ens demostra que Europa, malgrat tot, és interessant i sexy, sobretot per als joves.
3. Se'ns promet una Europa preocupada per l'economia i que creu que la base del futur només pot ser educació, educació i educació. Perfecte, hi estem d'acord, però això no arriba de la mateixa manera a tots els Estats europeus. Hi ha més diners per Erasmus, però mentre els diners i l'implementació estiguin tan supervisats pels Estats potser no avançarem unitàriament en aquesta direcció. I si Europa se'ns bifurca, costarà molt fer tornar a coincidir els camins.
4. La UE és l'economia més gran del món, està bé no deixar de repetir-nos-ho perquè sembla que només els EUA i la Xina puguin ser les primeres potències econòmiques mundials. De moment ho som nosaltres, però deixarem de ser-ho si no innovem, si no invertim en eficiència a través de la recerca, l'esforç i la millora constant. I podrem millorar l'eficiència si unim les nostres economies, si les fem menys estanques i reduim els tràmits burocràtics per fer el mateix en cadascun dels Estats membres. Unir l'economia és positiu pel que els economistes en diuen economies d'escala (100 gr. d'avellanes són més cares en bosses de 50 gr. que si en comprem 500 Kg, és evident!). Però la comissària ha oblidat que les preferències i les identitats importen en economia. I Europa, en aquest sentit, mai podrà ser tan "eficient" com els EUA pel simple fet que la seva diversitat identitària interna és la que és. I tal com ha recordat, aquest és també el gran valor d'Europa: la unió en la diversitat, e pluribus unum. El respecte i la comprensió vers aquesta diferència ha de ser el nostre valor afegit, aquell element que ens ha de compensar el cost que ens suposa per no poder maximitzar l'eficiència.
5. A Europa es prenen moltes, moltíssimes, decisions que ens afecten. M'ha semblat molt encertada i molt viscuda la seva passió a l'hora de defensar el paper del Parlament Europeu en tot el procés polític. Hem d'anar a votar el proper 25 de maig (jo mateix us animo en aquest vídeo). També és cert que hi haurà un gran pas endavant amb l'elecció com a president de la Comissió Europea del candidat del partit guanyador. Però, encara que els comissaris, hagin de passar exàmens molt rigorosos abans de ser acceptats com a tal, no deixen de ser "imposats" pels Estats. Li negarem al primer ministre europeu que configuri el seu gabinet? Suposo que amb el temps això canviarà, però necessitem més gestos i més símbols provinents d'Europa.
6. Catalunya. Ja ho ha vist, segons vostè, com els luxemburguesos, som gent tossuda. Disculpi'ns per fer-nos pesats amb EL TEMA però sàpiga que no és per gust. De fet, molts estem esperant el dia que puguem posar-nos a construir Europa com qualsevol ciutadà més. Però fins que no resolguem la nostra configuració política, la nostra essència (al capdavall qui som i quin lloc volem ocupar al món), ens costa pensar en res més. Nosaltres volem seguir formant part d'Europa i acceptem que la independència pot significar una sortida provisional de la UE. Ara bé, no ens demani diàleg només a nosaltres, prediqui també al nostre interlocutor que ha de seure i parlar. Estic segur que si ens convoca a Brussel·les per parlar-ne nosaltres vindríem, l'altra part no ho tinc tan clar. Jo entenc que la seva posició és complicada i està vigilada per (alguns) Estats membres, però vostè que sembla que ens entén millor que d'altres mediï d'alguna manera. Públicament ha de fer un paper, però la política de debò sabem que s'acaba fent als despatxos. Allà, doni'ns un cop de mà, que si no, no hi som quan es parla de nosaltres. La nostra manera de ser europeus és essent catalans, i no pensem demanar ni permís ni perdó per això. No entendre-ho significa que cada vegada més gent vegi Europa com quelcom contraposat a Catalunya, fet que ens fa més petits i ens perjudica a tots.
7. Per acabar, moltes, moltes gràcies. Torni aviat i porti els seus companys. Ens han quedat molts temes al tinter (el virtual) i moltes dades sobre el que fa Europa per nosaltres, el que hauria de fer o el que podem fer nosaltres per ella. Fem més debats ciutadans, parlem més sovint d'Europa. Ahir ja ho va veure, el tema interessa perquè se'n parla massa poc des del punt de vista europeu. Com deia Joan Maragall en una llengua ens han parlat massa, en l'altra massa poc. Fins que no parlem d'Europa amb prisma europeu, Europa seguirà quedant massa lluny. Tornin quan vulguin, seguirem aquí, en una de les capitals més belles d'Europa.

La vergonya de la política catalana

«Se vogliamo che tutto rimanga come è, bisogna che tutto cambi» 
Il Gattopardo (1958)

Giuseppe Tomasi di Lampedusa

La primera accepció del mot vergonya al DIEC2 la defineix així: f. [LC] Deshonor humiliant, cosa deshonorant. És una definició dura per l'ús més aviat banal que li donem qüotidianament però que s'ajusta perfectament al tema del qual vull parlar. Ho vull dir ben alt i clar: és una vergonya que no tinguem un sistema electoral català. (I probablement abans de vergonya hi afegiria un adjectiu que m'estalvio.)

Doncs sí, mal que ens pesi, no tot és culpa d'Espanya. En alguns aspectes els polítics i els partits catalans són tan deixats com els espanyols quan, per posar un exemple, han de tirar endavant el corredor mediterrani (gràcies, Europa!). S'ha explicat per activa i per passiva: som l'única Comunitat Autònoma de l'Estat espanyol que en 34 anys d'autonomia no ha estat capaç de posar-se d'acord per fer una llei electoral pròpia. De fet, actualment l'Estatut del 2006 regula aquesta qüestió amb la disposició transitòria segona, que manté en vigència la disposició transitòria quarta de l'Estatut de 1979. Es-per-pèn-tic! Però bé, els catalans som els del qui dia passa any empeny!

Ara, però, tot està a punt de canviar. El procés ens salvarà! Diuen que aquesta vegada és la bona, que hi ha una ponència al Parlament que ja ho té tot ben encaminat. I ara sí que sí, un doble sí. Però per fer el que estan a punt de fer jo crec que més val que no s'hi posin. Segurament, si s'aprova, sortiran els principals partits i diran que és un èxit. "Per fi! Ens ha costat però ja tenim llei electoral", diran. I un rave. Si tot va com sembla l'únic que deixarà de ser vigent és la disposició transitòria de la transitòria perquè del que és el contingut no canviarà gaire res. 

L'única pressa que hi ha per aprovar-la és per poder tenir una Junta Electoral pròpia que, arribat el moment, supervisi la consulta o les eleccions avançades del 9 de novembre. Ep, que està molt bé!, però, ja que ens hi posem per què no anar més enllà? De moment els únics avanços respecte a la situació actual són el de la Junta, el fet que la llei promouria majors nivells de participació i posaria les bases per adaptar l'acte electoral a les noves tecnologies. Totalment d'acord, però què hi ha del nucli dur de la qüestió?

Un sistema electoral és el mecanisme emprat per convertir vots en escons, és a dir, les instruccions que ens indiquen com cal llegir els resultats electorals bruts (vots a partits) per determinar la configuració de les institucions directament electes. En aquest àmbit no hi ha modificacions a la vista. Malgrat les creixents demandes d'una major representació personal al Parlament (¿qui és el nostre diputat?) no sembla que es vulgui fer cap reforma en aquest sentit. 

Sembla una burla que l'únic canvi "rellevant" sigui el fet que la província de Barcelona guanyi 2 escons més per contrarestar l'augment demogràfic dels darrers anys i reduir el malapportionment ―la desviació entre el % d'escons i el d'electors de cada circumscripció. De fet, el veritable problema de l'actual sistema no és la diferència entre el nombre de vots per escó, que hi és, sinó el fet que obtenir el primer diputat és molt més costós fora de Barcelona (vegeu aquí). Té lògica perquè a Lleida, Tarragona i Girona 1 diputat equival al 5,5-6,6% del total de diputats, mentre que a Barcelona amb el 3% legal ja se n'obtenen quasi 3. Però això no és important, igual que no se'ns vol explicar quines seran les instruccions per llegir els resultats de la hipotètica consulta del 9-N. La nostra llei electoral, diran tot ufanosos, mentre pensen que han de fer veure que ho canvien perquè tot pugui seguir igual.

Volem exercir el dret a decidir, sí. Volem poder votar sí a la independència. (El doble sí, ja ho tornem a ser.) Però sobretot, no volem votar de qualsevol manera. Volem un debat digne, públic i obert a la ciutadania sobre com s'han d'articular les nostres relacions amb els nostres representants ―i el vot és la principal manera que tenim de relacionar-nos-hi! Volem un sistema proporcional però també volem tenir una figura que ens pugui rendir comptes. Volem una configuració pròpia de l'espai polític català per tal que ens puguem sentir orgullosos de l'entitat política de Catalunya. Volem, al capdavall, que es prenguin seriosament els sistemes electorals. 

Volem deixar de passar vergonya.