Cada vegada som més

En el seu article «Del Tribunal Constitucional a la independència. Passant pel Québec.» Jordi Pujol entén que si seguim tal i com fins ara, la història de Catalunya no tindrà un final feliç. És només quan els pobles tenen la capacitat de triar cap on volen anar que tenen possibilitats d'arribar a bon port; un poble tutelat mai acabarà la travessia perquè serà engolit per les onades que espera que el portin a destí. El dret a la llibertat només s'assoleix amb llibertat d'acció, cal prendre el timó i defensar-se de l'embestida de les onades. I això és precisament el que ens diu el President Pujol. Les coses per a Catalunya només poden anar a pitjor dins del marc espanyol. La solució, difícil i complicada, és la independència ―i ho diu un home que mai havia cregut en la independència de Catalunya―; ara bé, el que ens espera si no prenem aquest camí serà molt pitjor. L'afirmació és, a més, taxativa, assegurant que els nacionalistes catalans  ―els qui de debò s'estimen la Catalunya present i futura― ja no tenen raons per a no ser independentistes; és més, per a un nacionalista català ja ha esdevingut impossible seguir defensant l'encaix català en aquesta Espanya del café para todos (de la qual ara, per por, ja comencen a renegar des de Madrit). ¡El cafè aigualit ja se'l poden confitar!

Ja ho diuen que és en  moments de crisi quan es produeixen els grans canvis en la Història. Per sort o per desgràcia, ha calgut que fos aquesta maleïda crisi econòmica ―unida a una esclaridora sentència del TC― qui ens fes adonar de la fal·làcia en què ens han volgut fer creure que vivíem: l'Espanya plurinacional no ha existit mai, i no hi han cregut ni els que en teoritzaven. Ens ho han dit ras i curt: no hi ha lloc per a la Catalunya que voleu en la nostra Espanya. Ens han amenaçat: o canvieu o us anirem canviant a base de sentències; i com que saben del tarannà pacífic i tranquil dels catalans, estaven segurs que en un Estat de Dret acabaríem acatant les seves lleis.

Ara bé, han oblidat que als catalans una de les coses que més ens emprenya són els greuges en el terreny econòmic. L'intent de recentralització, el límit en la despesa pública, el veto a emetre deute públic i, finalment, la reconversió del nostre model tradicional de caixes en bancs. Ah, per aquí sí que no hi podem passar. Les elits polítiques i, sobretot, les econòmiques catalanes no poden veure amb bons ulls aquesta ingerència prepotent espanyola. L'economia mana, i si políticament Catalunya no va bé, econòmicament tampoc hi pot anar; i viceversa, que ja se sap que política i economia solen anar massa lligades. Senyors, la funció s'acaba. Ja n'hi ha hagut prou de fer el paperina pidolant infraestructures i aguantant el menyspreu espanyol per tot allò que és català (vegeu si no ―i a tall d'exemple― el boicot al cava). El futur de la nostra economia perilla en un marc espanyol hostil.

Cada vegada som més, i cada vegada serem més els qui picarem amb el puny damunt la taula i direm: PROU! No per odi a ningú, sinó perquè volem arribar al port on ens esperen uns nous reptes i problemes (que també hi seran) que seran nostres, però volem afrontar-los amb totes les eines i amb llibertat de moviments. Ara ja han deixat de tenir sentit les mitges tintes. La societat catalana ha madurat, a base d'hòsties (amb perdó), de travetes i de punyalades per l'esquena. Del "vull però no puc perquè em preocupa el que diran", hem de passar al "vull i, si tots volem, podem fer una societat tranquil·la, justa, que promogui el progrés per a tots els catalans, sense distincions, i sense haver de demanar permís a ningú". El fracàs de la via autonomista és cada dia més visible i la solució es presenta ―per a cada vegada més gent― cada volta més nítida a l'horitzó. El que ens ha vingut a dir el Molt Honorable ―tot parafrasejant a Torras i Bages― és que ¡Catalunya serà independent o no serà!
Així sia.

LOAPA econòmica

La Unió Europea pateix per Espanya. De moment, la UE ja porta dos Estats intervinguts: Grècia i Irlanda, i un altre al qual li han hagut de comprar bona part del deute públic que ha emès: Portugal. Des de Brussel·les pateixen per l'economia espanyola, veuen que ho intenten arreglar però no se'n surten, i es comencen a preocupar, lògicament. Intervenir Espanya seria la pitjor notícia per a una Unió Europea que comença a deixar enrere una crisi que en alguns Estats sembla que trigarà a desaparèixer. L'economia espanyola té un pes sobre el totoal força més considerable que la dels altres països intervinguts, i el fet d'intervenir-la comportaria una crisi de confiança dels inversors cap a l'economia espanyola, que s'estendria a la resta d'economies europees i, sobretot, cap a l'euro.

El govern espanyol del PSOE, un cop s'ha vist que ha abandonat  ―o, si més no, oblidat― la seva faceta de socialista i d'obrer, ara vol afanyar-se a remarcar la e del seu acrònim: e de español. La Comissió Europea considera que no n'hi ha prou amb les retallades en despesa social, i que l'economia espanyola s'ha d'estrènyer encara més el cinturó. I mentre en Zapatero hi donava voltes, el seu predecessor, el senyor Aznar, va reprendre amb més vehemència que mai el seu discurs centralista (passant de l'Una, Grande y Libre al España es una y no diecisiete). El discurs va arribar a la Moncloa, i com que el president no volia passar per menys espanyolista que l'expresident, va començar a afirmar que l'Estat autonòmic havia arribat al seu màxim i, a partir d'aquí, iniciaria una involució, per recuperar les excessives competències que s'havien escapat de la capital, és a dir: ¡hasta aquí hemos llegado!

Com que el context econòmic no és precisament favorable, han començat a acusar les autonomies de ser culpables del dèficit excessiu de l'Estat. Especialment se n'han assenyalat dues: Catalunya i el País Valencià. L'emissió de deute públic per part de les Generalitats les ha posat en el punt de mira. L'acusació era la més fàcil: una per ser excessivament demòcrata, pesada en la demanda de més autogovern i, no ho oblidem, perquè acusar Catalunya fa guanyar punts i vots (que és el que importa) a la meseta; l'altra perquè és la Comunitat Autònoma emblema del PP ―juntament amb Madrid. Curiosament, dues de les comunitats més solidàries amb la resta (¿cal recordar els 22.000 milions d'euros de dèficit fiscal anuals?) i catalanoparlants (ai, no, oblidava que català i valencià ja no són el mateix...). Doncs bé, ara resulta que el Gobierno de España assegura que intervindrà l'economia de les Comunitats Autònomes si aquestes no poden afrontar la despesa. A més, volen tornar a instituir uns màxims de despesa per a les administracions autonòmiques. Tot això mereix un seguit de consideracions:

1. L'endeutament total de les Comunitats Autònomes suposa 1/4 part de l'endeutament públic espanyol, pràcticament les 3/4 parts restants són del govern central. Potser seria més important reduir primer el dèficit estructural de l'administració central: les dades indiquen que allà és on hi ha la via d'aigua més gran.

2. Reduir les autonomies, limitar-ne la despesa i intervenir-les suposaria un greu error. En primer lloc perquè són les qui s'encarreguen, en molts casos, de subministrar els serveis bàsics; obligant-les a reduir la despesa augmentaria encara més la inestabilitat social. En segon lloc, perquè homogeneïtzant els serveis es desatendrien demandes locals que podrien desestabilitzar encara més el mercat, ja de per si prou malmès.

No ens deixem enganyar. Rere l'amenaça econòmica, les elits espanyoles estan aprofitant per fer recular un Estat massa descentralitzat que no els interessa. Curiosament, en aquest aspecte PSOE i PP coincideixen ―sembla que només coincideixen en el que respecta a les autonomies: País Basc, Estatut, centralització...― encara que es després es discuteixin per  nimietats. Curiosament, tot això ha començat a posar-se damunt la taula després de la famosa reunió dels empresaris amb Zapatero (27/XI/2010), en què li van entregar la «Declaración Transforma España». Allà els empresaris demanaven exactament el que pretenen tant els senyors Aznar i Zapatero, buidar les autonomies de contingut i fer que tot el poder real resideixi a Madrid. És increïble, ¿37 empresaris i un conjunt d'empreses poden regular com ha de ser la distribució territorial del poder? Una vegada més, tenim una mostra de com el poder polític s'ha deixat manipular i ha caigut en el xantatge del poder econòmic.

Així ho volen. La involució ha començat, van començar a fer-la per vies judicials, afectant l'autogovern i la llengua; ara passem a una segona fase, la involució econòmica en què ens trepitjaran més les competències que ens són pròpies i quan ens vulguem queixar ens ensenyaran la clau de la caixa, que la tenen ells. No saben utilitzar els diners, però com que saben que tenen 22.000 milions d'euros que no cal que tornin a Catalunya, poden malgastar-los com volen i, després, encara tenen la indecència d'escanyar-nos encara més, amb la prepotència de qui se sap amb poder. ¿Aquests ens han de concedir el concert?

Hem arribat a un punt de no retorn, i encara diran que és culpa nostra...

Redreçant el camí

ETA ha anunciat un alto al foc "permanent, general i verificable internacionalment". ¿Això què vol dir? Vol dir que ETA ha passat d'una semitreva en què només va renunciar a les activitats armades ofensives (llegiu: no als atemptats, però sí a l'impost revolucionari i a l'extorsió dels empresaris, és a dir, al terrorisme econòmic) per posar-se en stand by. Cal celebrar-ho. Qualsevol demòcrata se n'hauria d'alegrar i considerar-ho un gran pas endavant en la llarga senda d'esbarzers que acabarà portant a la desaparició total de la violència abertzale.

¿Per què es dóna ara? Evidentment per molts factors diversos i complexos, però sobretot crec que els més rellevants són tres. Primer, l'assetjament a què està sotmesa la banda i la debilitat de l'organització. (Hem de tenir present que en els darrers temps s'han produït un gran nombre de detencions i, endemés, de pesos pesants de l'organigrama.) Segon, la pressió de l'esquerra abertzale per tal que ETA deixi les armes perquè veuen que, si no ho fa, perdran la oportunitat de concórrer a les eleccions i fer pressió per al canvi des de dins. L'esquerra abertzale necessita poder concórrer per demostrar que els independentistes no són tots terroristes, que hi ha qui busca la via pacífica i democràtica. Tercer, un canvi de plantejament; la violència etarra no ha suposat ―en els últims temps― un benefici per a la causa independentista basca, ans al contrari: actualment són l'excepció en els processos secessionistes dins un marc europeu. Cada vegada més, s'adonen que els partidaris de la independència augmenten quan s'explica raonadament i a partir d'un debat entre totes les capes de la societat; la violència impedeix l'adhesió i la implicació total a la causa independentista de moltíssimes persones, que recolzen la idea però no poden recolzar els mètodes. Euskal-Herria no serà mai independent mentre arrossegui el llast d'ETA.

Els exemples català, flamenc i escocès són una bona mostra de processos pacífics de conscienciació de la ciutadania sobre els beneficis de la independència de les nacions oprimides, i la societat basca se n'ha adonat. Els independentistes bascos han vist que les consultes que s'han fet a Catalunya han ajudat moltíssim més a la causa independentista catalana del que ho hagin pogut fer tots els atemptats d'ETA. L'independentisme català ha crescut més quan s'ha sabut explicar un veritable projecte de país, de manera seriosa i democràtica. La democràcia i l'expressió popular és el camí a seguir, igual que a Escòcia han plantejat la possibilitat de fer un referèndum d'autodeterminació, o que el partit vencedor de les eleccions belgues fos un partit independentista flamenc. La societat basca n'està farta de violència i assassinats, i així ho va fer saber en la darrera manifestació massiva a favor del retorn dels presos, per avançar cal deixar de matar i asseure's en una taula per parlar, allà trobaran el camí a emprendre els propers anys.

Per mitjà de la força potser venceran alguna batalla puntual, però només es pot convèncer per mitjà de la raó, de la persistència i del respecte al joc democràtic; sembla que, mica en mica, ETA ho ha anat entenent. Esperem que continuï així.

Responsabilitats polítiques

La política no és un joc sense regles on val tot per destronar el contrincant i/o esgarrapar uns quants vots. En els últims temps sembla que això s'està oblidant. I no parlo només a nivell català o estatal, els efectes s'han fet notar arreu. L'últim cas l'hem conegut aquests dies arran de l'intent d'assassinat de la congressista Gabrielle Giffords, congressista demòcrata dels EUA, que va acabar en una massacre.

Aquest succés ha commocionat l'opinió pública nord-americana, que ha vist com el tens cos a cos polític entre demòcrates i republicans (sobretot amb l'extremista i polèmic Tea Party) ha desembocat en una tragedia. Tot i això, aquesta és la visió més fàcil i simplista que podríem extreure del fet. No obstant això, cal dir que, presumptament, l'autor dels fets és un home inestable i que s'havia obsessionat amb la congressista després que ella no li contestés una pregunta uns anys enrere. Aquesta massacre no ha estat un crim polític en tota regla, cal tenir-hi en compte moltes altres variables (les polítiques també, evidentment).

I encara que potser sense la imatge de les dianes que va difondre Sarah Palin, el crim s'hagués comès igualment, no podem deixar de preguntar-nos sobre l'efecte que ha pogut tenir sobre l'acció. Ho sento, però no puc deixar d'expressar la meva indignació davant unes actuacions més pròpies d'estaments militars que de la classe política. Els polítics no haurien de promoure la confrontació entre els seus ciutadans i, encara menys, l'odi cap als representants legítims d'una part de la població. Cal recordar que aquests diputats assumeixen el compromís d'establir el millor escenari possible per a tots els seus compatriotes. És immoral i completament rebutjable tot el que està fent el Tea Party. Encara que totes les opcions polítiques són respectables, quan aquestes es dediquen únicament i exclusiva a atacar els seus oponents, la democràcia perd la seva essència: el diàleg, la recerca de punts d'arribada comuns. Hem de fomentar la democràcia en base al diàleg, no en l'acusació desenfrenada i en l'atiament de l'odi envers als qui són diferents. Cal tenir en compte la imprevisibilitat de les conseqüències que poden derivar dels nostres actes. L'odi només comporta situacions negatives que fan anar enrere la societat; en canvi, la democràcia,  basada en el diàleg i la recerca de punts de confluència, és l'únic que pot fer avançar harmònicament les societats.

A Europa, per sort, els partits d'ultradreta, xenòfobs i intransigents continuen essent una minoria, pràcticament invisibles però, tot i així, latents i en auge. I si no, recordem els casos de Plataforma per Catalunya de les eleccions del 28-N, del Front Nacional de Jean-Marie Le Pen a França, o dels "Demòcrates de Suècia". És molt preocupant l'ascens de grups que no veuen el diàleg com la via (és l'única que existeix) per al progrés de la seva nació, i opten pel que és més fàcil: acusar amb el dit aquells que són diferents, que pensen diferent, que resen diferent, etc. Cal anar amb molt de compte amb aquests missatges fàcils, que connecten amb la població més desafavorida ―i sovint la més desorientada― en una època incerta. Amb la proliferació de sistemes de comunicació instantanis (Facebook, Twitter...) tothom es veu capaç de llançar les seves idees a l'aire, sense parar a pensar en les conseqüències que poden comportar. Que la informació sigui tan fàcil de circular ens ha de fer més desconfiats que mai, cal estar molt atents, no podem deixar-nos dur per les primeres impressions. No tot és tan simple com ens ho plantegen.

És tasca dels governants i polítics en general dur a terme un diàleg responsable i, per mitjà d'aquest, refutar sistemàticament les idees d'aquests grups; condemnar l'odi i impulsar el diàleg, evitar els enfrontaments personals i estimular la feina conjunta, oblidar diferències i centrar-se en els acords. No els ho posem més fàcil, d'aquesta només en sortirem si remem tots en direcció al mateix port, la ruta a seguir no és tan important.

En política, les victòries mai són fruit de la derrota dels rivals, sinó de la capacitat de convéncer i d'establir acords, precisament, amb els qui pensen diferent.

Tres dies amb la família

És dur descobrir que la realitat no és com volem fer-nos-la creure, i que hem d'aprendre a conviure amb nosaltres mateixos, tal i com som, per poder optar a la felicitat. Les aparences, en un món en que tot es basa en la imatge, la instantaneïtat, l'"ara-mateix" i el no poder respirar, prenen sovint una importància desmesurada; hem d'aprendre a combatre-les, aprendre que les formes són necessàries, però sabent que no poden trair mai el contingut.

Els Reis van fer una bona elecció quan van decidir passar-nos a casa el DVD del film Tres dies amb la família de Mar Coll (2009). Aquesta pel·lícula, guardonada en múltiples festivals ―entre ells el de Málaga― i principal vencedora dels premis Gaudí 2010 ―millor actriu (Nausicaa Bonin), millor direcció i millor pel·lícula en català―, és un retrat de les aparences, de com deixem de ser nosaltres mateixos davant dels altres, en aquest cas, davant la família; però alhora també és una mirada cap a les noves maneres d'afrontar la mort que ens depara la societat actual: la mort deixa de ser un fenomen exclusivament trist i de recolliment, també suposa un punt de retrobada, un moment idoni per viure amb intensitat.

Tot comença quan s'acaba una etapa. La mort del patriarca de la família Vich reuneix tota la família després de molt de temps. La família, amb components molt diferents, ha de fer un esforç per conviure i compartir el dolor (¿aparent o real?). La Léa, solitaria i introvertida, ha de tornar de Toulouse i retrobar-se amb uns pares que fa massa temps que actuen com el que no són. Aquest viatge de tres dies per conviure amb una família que voldria lluny i que no és com ella, acabarà per donar-li la clau per conèixer-se a si mateixa.

En un retrat vívid i plenament realista del que podria deparar una situació com aquesta, se succeeixen escenes de llargs silencis amb molt de significat i interpretacions diverses. En una pel·lícula de diàlegs curts i justos, prenen un gran protagonisme els petits detalls, els gestos, les mirades, les frases que no es diuen. Així, tots aquests elements acaben per ser el que realment dóna sentit a la història que se'ns vol explicar. Sense dir res, ho acabem entenent tot.

A més, una Nausicaa Bonin espectacular clava la interpretació amb una expressivitat i una mirada (¡quins ullassos!), a voltes reflexiva, a voltes penetrant, que donen aquella punta de perfecció ―sovint tan difícil d'assolir― i un clima idoni a aquesta petita obra mestra del cinema en català. 

Tot i ser una pel·lícula curta (71 min. aprox.), no es tracta d'un film en què es tractin els temes de pressa. El tempo és pausat, però no es fa avorrit perquè, quan te n'adones, el desenllaç ja se't tira a sobre. És una pel·lícula que convida al debat i a la reflexió sobre grans aspectes de l'existència humana.

¡Us la recomano!

La immersió que ens espera

El preludi

Ens trobem immersos en un bon sarau. La situació política de Catalunya dels darrers temps és ben curiosa. Un Estatut retallat, vilipendiat i trepitjat va ser el resultat de la pitjor ofensiva espanyolista dels últims temps. Un Tribunal Constitucional amb una legitimitat indiscutiblement dubtosa va decidir passar el ribot, l'escarpra i el paper de vidre sobre la voluntat dels catalans expressada a les urnes. Una multitud enutjadíssima, 1 milió i mig de catalans emprenyats passejant-se pels carrers de Barcelona als crits d'In-Inde-Independència. (No va ser una manifestació de caràcter marcadament independentista, però tampoc va ser l'expressió de la voluntat de recuperar la integritat de l'Estatut: va ser una manifestació en contra del funcionament de l'aparell polític de l'Estat espanyol, un clam de canvi ―«Som una nació. Nosaltres decidim».) Unes eleccions en què guanya l'eix nacional català envers l'eix nacional espanyol. Un descens dels vots cap a partits independentistes, però amb l'entrada d'un partit que, per primer cop, pretén proclamar la independència durant la legislatura. (Tot i això, al Parlament hi podem trobar ―com a mínim― 58 diputats que han expressat obertament que són partidaris de la independència de Catalunya, com informava la revista El Temps en el núm. 1.384)

El primer repte del President Mas

S'inicia la IX Legislatura amb la certesa per part de tothom que, finalment, Artur Mas serà investit President de la Generalitat. Tot funciona segons el guió previst: discurs d'investidura, vot contrari majoritari en la primera ronda, investidura per majoria simple en segona ronda gràcies a l'abstenció del PSC-PSOE.

Casualment (¿o potser no?), el dia abans de ser investit el Tribunal Suprem del Regne d'Espanya diu prou. A partir de les denúncies de tres ―sí, sí, només tres― pares, i emparant-se en la sentència del TC sobre l'Estatut, ha establert que, a partir d'ara, el castellà també haurà de ser llengua vehicular a les escoles de Catalunya.

La gran majoria de la societat civil catalana ―amb el recolzament dels mitjans de comunicació, d'organitzacions culturals (Òmnium, p.ex.) i de la Plataforma per la Llengua― expressa indignada el contingut de la sentència. Tal i com molt sàviament diu Màrius Serra a la seva columna de La Vanguardia (28-XII-2010): «El contexto es la doctrina neonacionalista española que tiene la desvergüenza de esconder la E y autodefinirse como nonacionalista.» Podem entendre que la reacció del PP i de Ciutadans-Partido de la Ciudadanía fos d'alegria: ells són qui ha originat, i posteriorment maximitzat, el conflicte lingüístic a casa nostra. Aquesta era la reacció esperada.

La reacció d'ERC, ICV-EUiA i SI va en concordança amb el que va expressar la majoria de la població catalana: cal oposar-se a aquest atac flagrant a la voluntat i la dignitat del poble de Catalunya.

¿Què van fer, no obstant, els dos partits més votats: CiU i PSC-PSOE?  Amagar el cap sota l'ala i negar l'abast de la sentència, minimitzar el valor i el caràcter dispositiu que té una resolució en ferm emesa pel màxim òrgan judicial (juntament amb el TC) del Regne d'Espanya. Dir que aquesta sentència no obliga a replantejar el sistema educatiu és una fal·làcia, una burla als ciutadans que confien en la immersió lingüística en català i que els van votar. Per molt que ens desagradi, les sentències són en ferm i cada vegada aniran a més. No podem fer com qui res perquè ataquen el moll de l'os del nostre sistema social. La gran majoria de ciutadans esperem més dels grups que ostenten dos terços dels escons de la cambra catalana; no ens podem permetre tenir pa a l'ull.

Una consellera de justícia

Les sentències no s'aturaran. La sentència 31/2010 del TC sobre l'Estatut ha creat jurisprudència i ara en començarem a veure les conseqüències. La nova consellera de justícia, Pilar Fernández Bozal, ho sap prou bé, ja que va treballar com a cap de l'advocacia del govern central a Catalunya. Precisament va ser ella qui va encarregar que fos un fiscal ex-militant de la Falange qui interposés un recurs contra la celebració de la Consulta per la Independència d'Arenys de Munt. ¿Podem esperar que aquesta dona encapçali les reaccions a les ofenses que sobrevindran a la dignitat nacional de Catalunya per part dels tribunals espanyols? No és això una burla als catalans per part del M.H. Pr. Mas. El temps dirà si aquesta elecció ha estat correcta. Ara per ara, aquesta "independent" sembla que serà una trava més en el llarguíssim camí ―¿o n'hauríem de dir cursa d'obtacles?― de la «transició nacional».

El que ens espera

Hem de ser conscients que vivim en un Estat Democràtic i de Dret, en el qual les lleis i les sentències hi són per complir-les ―com s'encarreguen de recordar-nos els ciudadanos sempre que poden, i tenen raó. Les sentències són en ferm i s'hauran d'acatar, el nou govern no pot fer com qui res perquè, si es nega a complir-les, s'exposa a penes de presó. Cal ser conscients que tenim tres vies: acatar (i sotmetre'ns a) la voluntat dels tribunals espanyols, reformar les lleis en el marc espanyol (fet que suposaria haver de buscar el beneplàcit del PP i PSOE) o establir una nova legalitat constituint-nos en un Estat independent.

Mal que ens pesi, en aquest cas cal decidir entre reafirmar la nostra voluntat i conservar el nostre model educatiu exitós actual, o assumir que ens obligaran a modificar-lo perquè, no ens enganyem, les lleis que hem de complir les han fet ells, a la seva mida. Ells són més que nosaltres, i sempre que puguin, s'encarregaran de recordar-nos-ho.

I això no s'aturarà, han començat per la llengua però les sentències aniran a més. Hem de començar a preguntar-nos si és aquesta la legalitat que volem. ¿Volem una legalitat que vagi, sistemàticament, en contra dels nostres interessos?

Desenganyem-nos, aquesta sentència no busca una millora per a la salut (excel·lent, a dia d'avui) de la llengua espanyola a Catalunya. No, és una manera de treure pit, de recordar-nos que manen ells. No hi ha cap justifiació sociològica en tot això. Cal recordar que a Catalunya els únics monolingües que hi ha són castellanoparlants; tots els catalanoparlants són també castellanoparlants, amb el mateix grau de coneixement de la llengua que els de la resta de l'Estat.  L'únic que volem és poder viure i gaudir de la nostra llengua i cultura en llibertat i plenitud; fer-la accessible a quanta més gent millor, i això només pot passar per una immersió lingüística en català.

No tenim temps per perdre en transicions nacionals. (¡La nació ja hi és!) Si no volem perdre el rumb del nostre vaixell ni que s'hi obrin noves ―i cada vegada més nombroses― vies d'aigua, cal actuar amb celeritat!