Tres dies amb la família

És dur descobrir que la realitat no és com volem fer-nos-la creure, i que hem d'aprendre a conviure amb nosaltres mateixos, tal i com som, per poder optar a la felicitat. Les aparences, en un món en que tot es basa en la imatge, la instantaneïtat, l'"ara-mateix" i el no poder respirar, prenen sovint una importància desmesurada; hem d'aprendre a combatre-les, aprendre que les formes són necessàries, però sabent que no poden trair mai el contingut.

Els Reis van fer una bona elecció quan van decidir passar-nos a casa el DVD del film Tres dies amb la família de Mar Coll (2009). Aquesta pel·lícula, guardonada en múltiples festivals ―entre ells el de Málaga― i principal vencedora dels premis Gaudí 2010 ―millor actriu (Nausicaa Bonin), millor direcció i millor pel·lícula en català―, és un retrat de les aparences, de com deixem de ser nosaltres mateixos davant dels altres, en aquest cas, davant la família; però alhora també és una mirada cap a les noves maneres d'afrontar la mort que ens depara la societat actual: la mort deixa de ser un fenomen exclusivament trist i de recolliment, també suposa un punt de retrobada, un moment idoni per viure amb intensitat.

Tot comença quan s'acaba una etapa. La mort del patriarca de la família Vich reuneix tota la família després de molt de temps. La família, amb components molt diferents, ha de fer un esforç per conviure i compartir el dolor (¿aparent o real?). La Léa, solitaria i introvertida, ha de tornar de Toulouse i retrobar-se amb uns pares que fa massa temps que actuen com el que no són. Aquest viatge de tres dies per conviure amb una família que voldria lluny i que no és com ella, acabarà per donar-li la clau per conèixer-se a si mateixa.

En un retrat vívid i plenament realista del que podria deparar una situació com aquesta, se succeeixen escenes de llargs silencis amb molt de significat i interpretacions diverses. En una pel·lícula de diàlegs curts i justos, prenen un gran protagonisme els petits detalls, els gestos, les mirades, les frases que no es diuen. Així, tots aquests elements acaben per ser el que realment dóna sentit a la història que se'ns vol explicar. Sense dir res, ho acabem entenent tot.

A més, una Nausicaa Bonin espectacular clava la interpretació amb una expressivitat i una mirada (¡quins ullassos!), a voltes reflexiva, a voltes penetrant, que donen aquella punta de perfecció ―sovint tan difícil d'assolir― i un clima idoni a aquesta petita obra mestra del cinema en català. 

Tot i ser una pel·lícula curta (71 min. aprox.), no es tracta d'un film en què es tractin els temes de pressa. El tempo és pausat, però no es fa avorrit perquè, quan te n'adones, el desenllaç ja se't tira a sobre. És una pel·lícula que convida al debat i a la reflexió sobre grans aspectes de l'existència humana.

¡Us la recomano!