Una unió de futur

La Unió Europea (UE) passa una etapa d'inestabilitat com a institució supraestatal. La percepció de la gent sobre les institucions europees és que es dediquen més a protegir els interessos macroeconòmics de determinats Estats més que de l'economia dels ciutadans d'aquells Estats. Amb la crisi hem perdut una oportunitat de construir Europa i s'ha optat per enfortir un club d'Estats de nom Unió Europea.

El futur, és evident, passa per la Unió Europea. Però no per una Unió Europea tal i com l'entenem ara. El futur és dels europeus i és per això que cal buscar mecanismes per incentivar la implicació política dels europeus en les institucions comunitàries, de tota la col·lectivitat, del demos europeu.

Danya moltíssim la imatge de la Unió Europea el fet de no tenir una sola veu davant el món i resta part de la credibilitat que poguéssim tenir. És un gran problema que els teòrics dos líders de la Unió Europea, Herman Van Rompuy (President del Consell Europeu) i Durão Barroso  (President de la Comissió), facin una roda de premsa a la qual hi hagi molts menys periodistes acreditats que a la que fan paral·lelament Merkel y Sarkozy. Què vol dir això? Francesos i alemanys tenen dret a imposar a la resta el seu criteri només perquè les seves economies funcionen millor que les de la resta d'Estats? On queda la legitimitat democràtica de la Unió Europea? De què ens serveix escollir un Parlament, si al final les decisions les pren un petit grup selecte?

Ens hem de replantejar el funcionament de la Unió Europea. Hem de tenir en compte què volem. Volem cedir més poder a Europa en conjunt, com a tot, o només a determinades parts d'Europa? Més Europa implica menys Estat. Estem disposats a fer aquest sacrifici? En poques línies ja he suscitat massa interrogants. El problema d'Europa és que té massa fronts oberts i sense resoldre, cal tenir valentia per començar a reflexionar sobre el futur que volem.

La Unió Europea és una eina que ja està en marxa, que no ens podem deixar perdre, però de nosaltres depèn que el seu desenvolupament sigui més ràpid o més lent. La globalització ens hi empeny, sense ella els nostres productes no podran ser competitius a nivell mundial. Hem d'aprofitar que les forces econòmiques ens impulsen cap a un mercat més obert per enfortir lligams polítics. Una força econòmica sense capacitat d'articular discurs polític propi mai tindrà prou força per ser escoltada en el concert internacional.

Hem de ser conscients que aquesta força política només es pot construir des de la legitimitat democràtica i, a més, aquesta ha de ser una força directa. Hem de buscar mecanismes per tal que el demos pugui controlar ―i això pot voler dir triar, ¿per què no?― els poders executius de la Unió Europea. I que siguin els poders triats per la mateixa ciutadania els qui regeixin els destins de la Unió Europea. Sense aquestes reformes veig molt difícil que la gent pugui tornar a confiar en les institucions europees.

Més Europa? Sí. Però només a partir de més democràcia.

Carta al senyor Gregorio Peces-Barba

Benvolgut senyor Peces-Barba,

Li escric en català, si no li sap greu, perquè pel que tinc entès vostè presumeix que tant la seva família com vostè han tingut una llarga relació amb Catalunya. Per això, jo presumeixo que, com a mínim serà capaç d'entendre el català. Si no, no passa res, la gent com vostè tampoc no solen estar gaire oberts a raons.

No sé ben bé per què però el seu cognom em fa pensar en la vella dita castellana que diu cuando veas las barbas del vecino recortar, pon las tuyas a remojar. Suposo que és el que està fent, després de veure com a Escòcia estan a punt d'iniciar un procés sense marxa enrere cap a l'autodeterminació. Però Espanya no és el Regne Unit, aquí només d'esmentar la possibilitat d'exercir la democràcia sorgeixen tots els mals i tornem als vells recursos de sempre: l'amenaça de l'ús de la força, per bé que en to jocós ―evidentment―, tot i que si ho malinterpreten també farà el fet.

De fet, en la primera afirmació que fa, la que diu: «¿qué hubiera pasado si en lugar de quedarnos con Cataluña nos hubieramos quedado con Portugal? [any 1640], porque igual nos habría ido mejor.» No puc estar més d'acord amb vostè, a Catalunya segurament sí que nos hubiera ido mejor, però vostès estarien igual, o pitjor.

Vostè només lamenta el fet que s'haurien perdut els derbis Barça-Madrid, però no pensa en què haurien guanyat el derbi Madrid-Sporting. Ara bé, crec que s'oblida del fet que haurien perdut un dels principals motors econòmics de l'economia, no res: nimietats; ai, perdó, oblidava que Portugal és una de les grans potències d'Europa i que per això li van haver d'injectar grans sumes de capital. Ha pensat, senyor Peces-Barba, que amb Portugal haurien continuat tenint el mateix conflicte cultural-lingüístic i sense l'al·licient econòmic per continuar lluitant-hi. Crec que la seva visió i la seva memòria són molt selectives.

M'agradaria recordar-li que, a nivell històric, podem veure que durant el segle XVII la història de Portugal i Catalunya van anar molt lligades. La nostra revolta dels segadors va permetre que els portuguesos s'alcessin en armes contra els espanyols iniciant així la seva guerra d'independència que acabaria l'any 1668, amb el duc de Bragança com el nou rei Joan IV de Portugal. Malauradament, a Catalunya vam sortir del foc per caure a les brases i ens vam entregar al rei de França; les disputes entre Espanya i França (amb els catalans emprenyant pel mig) acabarien l'any 1659 amb l'infaust Tractat dels Pirineus, que sotmetia una part del territori català al Regne de França i el Principat al Regne d'Espanya. Com diu en el seu últim llibre el meu antic professor Lluís Busquets, va ser l'època de la crucifixió de Catalunya i de la resurrecció de Portugal.

Bé, és evident que vostè, erigit com a gran salvaguarda de la nació espanyola ens va demostrar en la seva xerrada polèmica com no creu en la democràcia. Tota l'estona esmentant la impossibilitat que ni Catalunya ni el País Basc puguin assolir la plena llibertat política, ja que la sacrosanta Constitució no ho permet. Doncs jo em permeto recordar-li, modestament, que cap, CAP, Constitució ―per molt espanyola que sigui― pot passar per sobre de la voluntat popular. La Constitució no pot ser límit de l'expressió popular, ara que hem aconseguit que deixin de bombardejar-nos físicament. Sé que deu fer mal que un col·lectiu pugui decidir que la seva obra més important ja no els és vàlida, però les normes democràtiques són així i li aconsello que s'ho vagi ficant al cap.

Crec que és bo que hi hagi algú que digui les coses pel seu nom, hem d'aprendre a parlar clar des de les dues bandes perquè si no no sortirem mai de l'atzucac en què ens trobem. Vostès creuen que ens aniria bé un bombardeig, doncs nosaltres creiem que hem de marxar i lluitarem per assolir una majoria social clara. Amenaça de les armes contra paraules de democràcia. Crec que si segueix així li estarem eternament agraïts, ens ajudarà a fer més fàcil la nostra feina.

Atentament,

Pau Vall (Independentista demòcrata.)

El primer gest, el més necessari*

Peace, peace, peace! Peace in the world, peace against wars. - Pau Casals

ETA abandona definitivament la violència. Alegria generalitzada, eufòria en alguns casos. Desconfiança, incredulitat i impassibilitat en alguns altres. Una nova passa, una d'important, però encara no hem arribat a la meta tot i que ja la veiem a l'horitzó.

No es pot negar que entrem en una nova etapa per a Euskal Herria, per la seguretat a l'Estat espanyol i a Europa i, sobretot, una nova etapa per a la democràcia i la seva relació amb els moviments independentistes.

No ens podem estar de denunciar i criticar la lentitud amb què s'ha arribat a aquest punt. Més de 50 anys d'existència, 30 d'ells en democràcia, no han servit més que per provocar dolor i danys. No podem dir que no han servit a la causa basca, el conflicte armat ha internacionalitzat el conflicte però a un cost inassumible per a la societat basca. En aquest cas, el fi no pot justificar mai els mitjans quan aquests són per la via armada. Ara bé, vist amb certa perspectiva històrica ―i sense ser un expert del tema―, si bé es pot arribar a entendre l'aparició d'ETA en un context dictatorial i repressiu com el del franquisme, és inadmisissible que la seva actuació es perllongués en l'etapa democràtica, en què la llibertat per defensar qualsevol postura ―incloses les independentistes― era un fet, dèbil però existent. ETA ha existit més anys sota democràcia que sota franquisme i, malauradament, sota el beneplàcit d'un cert sector social d'Euskadi.

Per sort, en els darrers temps aquest suport s'ha vist reduït a favor d'opcions abertzales que han virat cap a un sobiranisme cívic i plenament democràtic. L'aparell polític ha entès que no podia ser només una part del moviment d'alliberació nacional, sinó que era l'única part amb possibilitats reals d'assolir l'objectiu desitjat. Aquest viratge de plantejament ha estat àmpliament recolzat per la societat civil basca, mostra d'això n'ha estat l'èxit de la plataforma Bildu en les darreres eleccions municipals i que probablement es repetirà amb Amaiur. Tot això sumat a un debilitament econòmic, personal i de recursos al si de l'organització etarra, degut a l'ofegament a què ha estat sotmesa per les forces de seguretat espanyoles i basques. El fet que ja no només els de fora els combatin, sinó que els qui abans els donaven suport ara els girin l'esquena ha acabat provocant el fi de la violència.

L'únic problema és que la pau s'haurà d'establir amb l'únic partit polític que en els darrers temps de voluntat conciliadora per la banda abertzale s'ha negat a parlar, el Partit Popular. Ho ha demostrat fins i tot en una conferència internacional amb personatges de talla mundial, fet que mostra o bé poca talla democràtica o bé un tacticisme electoralista (execrable); esperem, pel bé de tots i del País Basc, que sigui això darrer.

Un fi de la violència que es produeix sense haver assolit els objectius que en van provocar la fundació, però que allisa el camí i assenta unes bases per facilitar aquest objectiu i que sigui possible en un termini no gaire llunyà.

Avui, per fi, es pot dir Gora Euskal Herria Askatuta dins un marc democràtic desvinculat a qualsevol reminiscència terrorista. Això farà créixer els adeptes a la causa abertzale, alegrem-nos-en perquè la democràcia cada vegada tingui més alternatives i més fortes!

^* En cap moment es parla de pau, perquè aquesta no consisteix únicament en l'absència de conflicte armat.

Democratisme cínic

Fa poc, a classe, parlàvem dels valors democràtics, de la cultura política espanyola, del descontentament amb el sistema, etcètera. En un moment donat va sorgir el terme “democratisme cínic” per referir-se a la visió sobre la política dels espanyols. “Democratisme cínic”…, em va fer pensar.

És curiós veure com, amb dades d’enquesta del CIS, els espanyols mostren un clar suport al sistema democràtic com a sistema d’organització política (75-80%) mentre que estan descontents amb el funcionament de la política. Fins aquí res que no se sàpiga ―és una de les raons del moviment indignat―, fins i tot aquestes mateixes idees podrien ser perfectament extrapolables a la societat catalana.

Ara bé, realment els espanyols són tan demòcrates com afirmen? És molt fàcil afirmar sobre el paper o en una entrevista telefònica que la democràcia és el sistema més preferible, però què hi diuen els fets? I aquí m’encaixava a la perfecció el “democratisme cínic”: demòcrates que menyspreen els valors morals que comporta la democràcia.

Democràcia? Sí, però fins a quin punt? Els independentistes sabem bé que la democràcia, per als espanyols, només es pot aplicar en determinats supòsits, que són els que vénen configurats de sèrie. Hi ha temes democràtics i d’altres que no accepten discussió ni debat possible. Davant els moviments secessionistes la democràcia s’oblida i passa a imperar la mentalitat militar, garant de la sagrada unitat de la pàtria. Com un pòsit caciquista, ara ja no controlen què votem sinó sobre què votem (o què no votem), i no sé què és pitjor.

Jo no demano que els espanyols donin suport a la independència de Catalunya, com si que fan la majoria de britànics, és lògic i comprensible que els espanyols no vulguin perdre part del seu territori. Només demano respecte i valors democràtics, que en democràcia tot s’ha de poder debatre. No han sabut entendre que amb aquest cinisme democràtic han allunyat més la política dels ciutadans i encara han donat més raons als independentistes.

El que separa Catalunya d’Espanya no són només projectes nacionals diferenciats, sinó diferents concepcions democràtiques; i, en els temps que corren, aquest abisme és molt més profund que el primer.

*Article publicat al bloc d'Opinió Jove

Constitucions i dèficit democràtic

Fins ara vivia enganyat. Sempre havia sentit que la Constitució espanyola de 1978 era quelcom sagrat i intocable. (Sense acabar d'entendre-ho ni compartir-ho.) Després vaig entendre el perquè, quan vaig comprovar quins eren els mecanismes per reformar-la. Les majories reforçades de 3/5 parts tant a Congrés i Senat feien complicadíssima qualsevol reforma, vist el bipartidisme clar que domina la política espanyola. Només un acord entre PP i PSOE ho feia possible, i això semblava força improbable vista la forta divergència ideològica entre ambdós i per electoralisme, ja que un acord amb el partit de l'oposició perjudicaria el partit que governés en aquell moment.

Avui, però, sembla que ja s'ha superat. Avui hem pogut comprovar que l'entesa entre PP i PSOE és més fàcil que mai. Hem vist com, a l'hora d'obeir dels dictats dels pilars de la UE o a l'hora d'enfrontar-se als "nacionalismes perifèrics", l'entesa és ben fàcil. Molt bé, les regles de joc són aquestes: els dos partits sumen més de 3/5 parts i poden reformar la Constitució al seu gust.

On queda, però, la democràcia? Algun d'aquests partits duia aquesta reforma al seu programa polític? No, evidentment. I en quina posició quedaria una Constitució que —en teoria— representa la voluntat popular de la ciutadania. Pels terres, qualsevol persona que no sigui un economista o que representi els interessos dels mercats, entendrà que aquesta reforma exprés és totalment antidemocràtica; no en la forma (legalment...) però sí en el fons. Per poder assolir un consens entre la població cal un debat pausat i temps. Justament el que no volen els mercats.

Això és precisament el que no es vol, obrir debats, perquè aboquen a l'esclat de la caixa de Pandora dels grans defectes que ens han llegat una Constitució postfranquista i 30 anys de democràcia. Però és que precisament la força de la democràcia resideix en el fet que sempre és millorable. I cada vegada hi ha més gent que ho demana, que es mobilitza, que clama per un sistema més just i més proper al de les seves expectatives.

El gran problema és que a les Espanyes no es creu ni en la democràcia, ni en el debat, ni en l'entesa. Només es creu en la imposició —en els darrers anys una imposició tenyida de democràcia, això sí—, i només cal saber una mica d'història per comprovar que Espanya deu ser un dels Estats amb més cops d'Estat en la seva història... I per això cada volta som més els desencantats.

«El dèficit democràtic genera independència», diu Jaume López en aquesta entrevista. I té raó. L'independentisme avança per diverses raons, però de les dues principals ja n'he parlat. En primer lloc, l'econòmica; no oblidem que la reforma constitucional escanyarà més els pobres recursos migrats d'una Catalunya espoliada. En segon lloc, el dèficit democràtic; una raó que porta a creure que segurament en molts aspectes un nou Estat Català seria capaç d'afrontar millor segons quines situacions, pel major bagatge democràtic que ha acreditat Catalunya.

Ah, sí. I una tercera: la identitària. Ja se sap que qui té una llengua té una identitat. I mentre aprofiten que tothom està pendent de la reforma constitucional aprofiten per colar-nos un altre gol per l'esquadra: el castellà serà llengua vehicular a Catalunya.

Qui continua pensant que encara no toca?

Mercats atroços

PIGS. Porcs, en anglès. Però més recentment ha estat conegut per ser l'acrònim ―en anglès, també― de 4 dels països europeus més castigats per la crisi: Portugal, Grècia, Irlanda i Espanya. I podríem afegir la Itàlia de Berlusconi, i no passaria res ―excepte que ja no ens serviria el nom PIGS que dóna tant de joc. Castigats per la crisi perquè es van veure esquitxats per l’efecte global de la crisi de les subprime (hipoteques concedides a qui no les podia pagar i venudes als mercats com a valors segurs), però agreujades per una economia interna massa basada en mercats especulatius i no productius.

Doncs bé, és evident que aquests Estats no van saber encarar la situació de bonança econòmica com tocava. Això, no obstant, no treu que sigui una vergonya el que està passant amb el finançament del deute d’aquests Estats. L’ésser humà tendeix a oblidar ràpid, massa ràpid des que vivim en aquesta era de la tecnologia. Sembla que ja no recordem qui va ser un dels principals culpables de facilitar el clima propici perquè es donés l’especulació que va acabar provocant la crisi. En diuen agències de qualificació, però darrerament sembla que hagin agafat gust per desqualificar.

Moody’s, Fitch i Standard & Poors formen part ja del vocabulari quotidià dels nostres informatius i diaris. No passa un sol dia que no en sentim a parlar. 3 grans empreses que es dediquen al tràfic d’opinions, valoracions i percepcions. Sense cap control governamental ―ni, per tant, democràtic― es dediquen a jugar amb el diner públic: a portar a l’alça o a la baixa ―segons el seu interès― els tipus d’interès dels préstecs demanats pel govern. En poques paraules, si invertirem més o menys diners d’impostos públics a enriquir els rics.

Hem oblidat ràpid, deia abans. Són aquestes mateixes tres agències les que no van saber veure que es venien parts de deute hipotecari escombraries. Si més no, les tres agències van continuar qualificant-ho com a un producte triple A, de màxima confiança per invertir-hi. (Així ens ha anat…)

Sí, són ells els mateixos que un dia es lleven i decideixen que el deute de la principal potència mundial ja no és fiable al cent per cent. I així provoquen que les borses de tot el món es desplomin agreujant les conseqüències de la crisi. Quin fonament tenen les seves sospites? Potser hauríem de preguntar-nos d’on treuen la informació per dictaminar que per molts brots verds, en alguns casos ja plantes, no ho són i se’ls carreguin amb tanta facilitat.

És perillós i preocupant veure com seguim sense aprendre la lliçó i permetem que els mercats,
aquest monstre sense rostre, segueixi dominant la política. I fins quan hi posem rostre i nom als culpables seguim deixant-nos portar com simples marionetes. No pot ser que els països europeus tremolin quan senten a parlar de les mateixes agències que van agreujar la crisi. Cal ser valents i buscar maneres de mesurar de manera fidedigna el grau de solvència dels Estats. En aquests temes tan fonamentals no podem continuar confiant en empreses privades. Tots els Estats necessiten tenir un deute qualificat d’acord amb la seva realitat perquè ningú pugui especular amb els diners dels seus ciutadans; és tan vital com l’accés a una sanitat pública per a qualsevol persona.

Davant els perills de la globalització econòmica no podem permetre que els localismes polítics perdin la força que tenen en el recolzament de la voluntat popular. Potser seria moment que l’ONU prengués cartes en l’assumpte i vetllés d’una vegada per totes per un funcionament de l’economia que estigués al servei de les necessitats socials. Posem fi a aquestes atrocitats.

El dret ―i el deure― a la indignació

El món canvia molt de pressa, potser massa. I sembla que la política i, sobretot, els polítics no són capaços de seguir-li el ritme. Indignats de totes les edats han sortit de casa les darreres setmanes per demostrar (i demostrar-se) que no estan pas sols. No m'equivoco gaire si dic que una gran part dels nostres conciutadans estan descontents amb la gestió dels seus polítics.

Jo estic indignat, i la indignació s'ha de fer córrer. Aportant solucions, el que ens cal és una indignació constructiva. Els inicis del moviment 15M van ser esperançadors i, fins i tot, il·lusionants: una petita revolta de la nostra època. Un moviment totalment assembleari, amb decisions preses per acord comú. La voluntat de proposar unes noves regles per al joc democràtic, expressades en termes 2.0 per acostar la política al món. Fins aquí pràcticament tots podem coincidir que els anhels d'aquests canvis són compartits per molta gent. Ara bé, no podem oblidar que el sistema actual, mal que els pesi a alguns, és democràtic. Segurament no democràtic a la manera que voldríem, però democratic al cap i a la fi.

En la democràcia actual les coses es canvien és canvien a la manera democràtica que, a dia d'avui, és mitjançant el vot. Entendria que en un sistema no democràtic les revoltes es fessin per altres vies, en no tenir la possibilitat del vot, però aquest no és el cas. És totalment lògic, lícit i, evidentment, necessari que el poble es revolti i reclami millores; és per això que existeixen els drets de reunió i manifestació! I s'ha de combatre qualsevol intent de retallar aquests drets. Però també cal saber respectar les institucions democràtiques. Hem d'entendre que en una societat democràtica els canvis els inicia la societat: la gent, tots nosaltres; però no podem oblidar que els canvis es materialitzen a les seus parlamentàries, que representen a qui les ha triat ―i podem estar d'acord en què els mecanismes actuals no són els que ens representen―, el poble, i que tenen el poder legítim per estructurar la societat. Un moviment de 20 persones no pot aprovar una llei, com tampoc ho pot fer un de 200.000, però ambdós han de tenir la capacitat d'impulsar-la. L'important és crear debat, tenir la capacitat de posar damunt la taula els temes que realment ens interessen, no només els que els interessen a ells. Reclamem això, fem-ho amb força perquè ens farà més lliures com a societat.

Els ideals es defensen amb la paraula, els gestos i els fets i s'expressen en el vot. La meva militància independentista no és res més que una resposta a la indignació del tracte donat a Catalunya per part d'Espanya. El poble inicia el debat, es mobilitza i crea el moviment de les consultes populars dins de la legalitat (o aprofitant buits legals, que és també vàlid); però aquesta acció pren un veritable efecte polític quan, en conseqüència, som els ciutadans els qui votem SÍ o NO a la independència.

Tots coincidim en què manquen canvis, i recolzaré el moviment 15M quan es tracti d'impulsar aquests canvis a favor d'una democràcia més justa, representativa i participativa; però mai quan tracti de coartar la potestat lícita i legal que aquests canvis no es tirin endavant. Si la voluntat real és de canvi no n'hi ha prou amb manifestar-se, també cal votar en conseqüència, cal votar regeneració democràtica! Cridem, protestem, reflexionem, debatem, però sobretot: votem!

Terroristes que ho són i d'altres que ja no

Dilluns, a les notícies, apareixien centenars d'estatunidencs anònims cridant embogits U-S-A, U-S-A! Per què? Doncs perquè les forces militars havien matat Obama..., dic, Ossama Bin Laden. El terrorista més buscat durant tota una dècada va morir en unes condicions poc clares, partint de la base que les versions que ha anat donant la Casa Blanca han estat contradictòries.

Doncs bé, aquest episodi m'ha fet reflexionar sobre alguns temes. En primer lloc, ¿quina havia de ser la meva reacció davant aital notícia? ¿Me n'havia d'alegrar, ho havia de celebrar? Vist l'ambient que regnava a tot el món, em vaig quedar sorprès que tantíssima gent celebrés l'assassinat d'un home. Aquest home era un criminal, un gran criminal. Però potser per això no mereixia més ser jutjat i condemnat per un jurat tal i com es va fer amb els criminals nazis? Particularment no me'n vaig alegrar pas que l'haguessin matat. Vaig celebrar que el criminal no pogués ordir més plans contra la seguretat de la resta d'humans, però em va fer molta ràbia que només hagués pagat la seva trajectòria amb la mort.

En segon lloc, crec que s'ha sobredimensionat la notícia. El setmanari Times va arribar a comparar la mort de Bin Laden amb la mort de Hitler. Si us plau, algú creu que mort el gos, morta la ràbia? La mort de Bin Laden no suposa la mort del terrorisme islamista, si més no, no a curt termini. Els mitjans han tractat la notícia com si el gran i últim objectiu de la lluita contra Al-Qaeda hagi estat la fita d'assassinar-ne el cap més visible. Replantegem-nos-ho; la principal manera de lluitar contra el terrorisme no és a través de les armes, el terrorisme es combat amb democràcia i transparència.

Parlant de democràcia i terrorisme, per desgràcia, a l'Estat on vivim en tenim una certa experiència. Les relacions entre aquests dos conceptes són un dur combat on el terrorisme sap que té les de perdre. A ETA li ha costat força temps, massa temps, i massa víctimes entremig reconèixer que els seus ideals els ha de defensar a les urnes, i deixar les armes per sempre. La banda, debilitada i pressionada per cada vegada més sectors socials, sembla que ha pres la determinació total de desaparèixer.

Bildu, la coalició de partits abertzales que condemnen la violència, recull la lluita dels ideals de la banda i els canalitza de manera democràtica i respectuosa. Com ha de ser! Però sembla que a una bona part de la societat espanyola no li sembla bé que els grups amb idees diferents a les seves es pugui presentar a les eleccions. Condemnant la violència aquestes idees tenen la mateixa legitimitat de presentar-se a les eleccions que qualsevol altra. El que no pot ser és deixar un percentatge prou elevat de la població basca sense la possibilitat que un partit els representi políticament.

¡Democràcia!, per davant de tot. Celebro que el TC a vegades sigui capaç de prendre decisions que facin la nostra democràcia més propera a Europa que a Costa de Marfil. La independència es construeix, si hi ha consens, des de les urnes, i re ni ningú pot tallar les ales dels pobles que volen ser, si volen ser en pau amb la resta.

Parlarem al camp

3 de 4

Tres duels ―i a sobre tan rellevants!― en tan pocs dies ens han fet embogir una mica a tots. Quin meravellós espectacle que dóna el futbol, perquè, com diu el tòpic, el futbol és com la vida. Diria més, l'esport recull en un temps limitat les pressions i les decisions que després hem d'acabar prenent a la vida; és el petit teatre de la vida. I, al final, acaba guanyant qui més treballa, qui més s'ho mereix. Hi ha una certa justícia poètica en l'esport, suposo que això ens meravella una mica a tots. (Alguns, fins i tot, s'ho acaben prenent tot una mica massa a pit.)

Barça

Em sento orgullós de formar part de la immensa munió de seguidors blaugrana que cada dia hem sortit de casa amb el cap ben alt, orgullosos del nostre equip, perdi, guanyi o empati. Ser del Barça és admirar un equip que no es rendeix mai, que té un estil de joc propi, que surt a guanyar, que juga bé i fa meravellar la gernació de seguidors que els segueixen per la televisió, per la ràdio o, els més afortunats, en directe des del camp. Admirem a en Pep Guardiola (quina roda de premsa més magistral!!), perquè el que ha fet és, fins un cert punt, fàcil amb la gran qualitat de la plantilla que tenia; ara bé, no oblidem que, en l'esport, no només cal ser bo, cal demostrar-ho en el dia a dia. En Josep Guardiola ha sabut transmetre la cultura de l'esforç, la humilitat, la companyonia, l'orgull de lluir una samarreta blaugrana a unes estrelles que podrien haver pensat que no els calia. Sóc del Barça, ara més que mai.

Madrid

El Madrid és un dels grans, i ho ha estat durant molts anys. Així ho testimonien els centenars de títols que llueixen a les seves vitrines (i no penso parlar de les circumstàncies en què els van guanyar, perquè és simplificar massa el tema). I la seva ―milionària― plantilla actual està plena de grandíssims futbolistes. Tenen un entrenador que ha demostrat que, quan vol, és capaç de fer bons plantejaments tàctics. Per això crec que és un insult a l'espectacle la manera com han jugat aquests últims enfrontaments. Són capaços de jugar millor del que han demostrat fins ara, exceptuant potser la 1a part de la final de Copa. Jugar a tallar el joc del rival és fins a cert punt acceptable (encara que no ho considero adequat); ara bé, el que és inacceptable és la duresa i la ràbia amb què es produeixen les accions per tallar el joc. I alguns encara es pregunten el perquè de les coses. En el teatre del futbol, alguns no saben acceptar el paper de secundaris i s'emborratxen de faltes i entrades criminals que els acaben destruint; d'altres, s'hi senten a la seva salsa... teatro del bueno. Diuen que el Madrid havia tingut una cosa que en diuen señorío, més els valdria recuperar-ho si volen deixar de fer el ridícul.

D'altres fets

No m'agrada barrejar política i futbol, però us voldria recomanar que llegíssiu aquest article de la CNN, en què fan un paral·lelisme entre les relacions Madrid-Barça i les relacions Espanya-Catalunya. El futbol esdevé una bona eina per explicar Catalunya al món, i si és el Barça qui representa Catalunya, jo ja estic tranquil.

Visca el Barça i visca el futbol!

Compte enrere

Del diumenge 13 de setembre de 2009 al diumenge 10 d'Abril de 2011. Aquestes dues dates seran recordades llargament per tots els catalans, els d'avui i sobretot els que vindran, que les hauran d'estudiar a història. Una perquè va trencar un tabú, i mai podrem agrair mai prou a Arenys de Munt el favor que va fer a l'independentisme, l'altra perquè culmina un procés de mobilització ciutadana sense precedents. Mobilitzar 70.000 persones, voluntàries totes elles, no és fàcil, és pràcticament una proesa.

I diumenge s'acaba tot, tot i que diuen que sempre comença alguna cosa després d'un final. Esperem que així sigui. És cert que la Consulta del 10A no és vinculant, no hi haurà una causa-efecte clara i evident. Però una àmplia participació pot suposar dues coses: primera, que s'encengui l'espurna política real per iniciar el procés cap a la independència, i segona, que es faci un toc d'atenció a la classe política apoltronada: els ciutadans, si volen es poden organitzar i fer la feina molt millor que ells (en un duel Hereu vs Alfred Bosch sempre guanyaria el segon, com a organitzadors de consultes parlo). Així, referent al primer aspecte, serà curiós veure com expliquen els dirigents un vot afirmatiu en la consulta i el negatiu en un tràmit parlamentari. ¿Com ho justificarà el Molt Honorable?

Diumenge serà una festa de la democràcia, la real, la participativa. Una democràcia de base pura i dura, que sembla que molesta a alguns partits perquè és un tipus de democràcia que escapa del seu control. Així, PP, PSC-PSOE (¿existeix un PSC?) i C's criden a l'abstenció. Això no es pot votar. La meva pregunta és ¿això atempta contra algun principi humà bàsic?, ¿oi que no? Doncs endavant, tornem-hi amb les esquizofrènies del polítics. ¿Com justificaran aquests partits la seva crida a votar a les properes eleccions municipals? Ells sols es desacrediten. Tot per al poble però sense el poble (¿us sona?); el poble només quan els interessa. N'hi ha ben bé per llogar-hi cadires...

Però bé, no ens fem mala sang, aquest diumenge sorim tots al carrer per expressar la nostra opinió: Sí, No o en Blanc. Perquè el que és vital és que demostrem la nostra força com a poble, com a ciutadania oberta i respectuosa, però alhora plural. Sense fractures, es pot votar sí a la Independència i té el mateix valor que un No. I si la majoria ho vol, doncs endavant. Potser és això el que els fa por, que parlem alt i clar.

Jo seré en una taula, recollint vots per traduir-los en un missatge clar i concís, allò que massa sovint no aconsegueixen les urnes oficials.

¡Fem córrer la indignació! *

Diu Stéphane Hessel, en el seu petit assaig Indignez-vous, que ―textualment― «le motif de la résistance c’est l’indignation». La indignació porta a la resistència, a la lluita contra la injustícia. Suposo que és el que ens ha portat a tots els que escrivim en aquest bloc, i a molts d’altres, a considerar-nos independentistes. Per què? Cadascú tindrà les seves pròpies raons: culturals, sentimentals, econòmiques, pràctiques… Tant li fa, totes les raons ens han dut a rebel·lar-nos contra la injustícia, a indignar-nos i a compartir un horitzó comú, una meta que volem atrapar. I, si algú té la culpa de l’auge de l’independentisme, és qui ha alimentat aquesta situació en què cada vegada més catalans ens sentim indignats. Perquè vivim en un Estat que no només no ens aprecia, sinó que a sobre ens menysprea (a la nostra identitat, que ja se sap que Barcelona és bona si la bossa sona).

Hessel entén que les raons per indignar-se són cada volta menys clares, en un món molt més complex. Per sort, a Catalunya cada vegada hi ha més joves que veuen que la injustícia de ser català en un Estat intolerant com l’espanyol és insostenible, i això els indigna. Perquè només cal buscar una mica al nostre voltant per trobar aspectes a millorar. Vivim envoltat de motius d’indignació i, darrerament, és sorprenent com cada vegada ens arriben més notícies que aconsegueixen augmentar la nostra indignació, fins i tot quan semblava que això ja no era possible. Només cal que sapiguem obrir els ulls i veure que hi ha aspectes pels quals val la pena lluitar. Com diu Hessel, «cherchez un peu, vous allez trouver».

Cada generació ha tingut la seva pròpia lluita, els seus motius per enfrontar-se a determinades realitats. Sembla que la globalització ha adormit els instints d’indignació. Abans era fàcil saber qui eren els enemics: la distinció entre bons i dolents era molt més precisa. Avui, aquesta distinció ja no és tan clara. Molt sovint hi ha aspectes que ens indignen, però ens costa canalitzar la nostra lluita cap a persones, ideals o institucions concretes. Podríem dir que els dolents han aprofitat la globalització per difuminar-se. Per sort, nosaltres encara sabem a qui hem de dirigir la nostra indignació.

Els nostres avis van defensar la República, els nostres pares clamaren per la Transició a la democràcia, ara ens toca a nosaltres demostrar que volem la Independència. Sabem on ens dirigim, i sabem perquè ho fem. Ara l’únic que ens cal és combatre la indiferència dels nostres conciutadans, amb bones raons. Amb la millor manera de resistència no violenta: apel·lant a la democràcia. A la capacitat lliure i sobirana del poble de Catalunya de decidir el seu futur. La millor manera de fer progressar el nostre projecte és fent córrer la indignació. Aquesta és la nostra raó de ser.

Catalans, apel·lem a la indignació!

*Article publicat originalment al bloc de Joves de SI

Participació política

L'altre dia ho discutia amb uns companys d'equip. Parlàvem de política, i de tots aquells defectes del sistema de partits, dels partits en si, del funcionament del sistema, de tot i de res, com ha de ser en una bona conversa informal! Però aquestes reflexions en veu alta em van servir per fer-me pensar en el tema.
Les societats occidentals vivim en un marc d'Estats de Dret, en què el sistema es basa en la democràcia i en el liberalisme. És a dir: llibertats, drets, deures i participació. I la política és l'eina que utilitzem per modificar (tant per augmentar com per  disminuir) les llibertats, els drets i els deures dels ciutadans, i exercir i/o fomentar la participació. La majoria dels elements fonamentals d'aquests aspectes es troben recollits en les nostres Constitucions, però hi ha un cert marge de maniobra a partir d'aquesta base. (Tot i que en algun Estat ―llegeixi's l'espanyol— es pretengui brandar la Carta Magna com un límit, un màxim a la voluntat popular.)

D'uns anys ençà, la política institucional provoca apatia en la ciutadania. No, en canvi, l'interès en la política, que continua situant-se per sobre de la participació. Així doncs, tenim un problema, i dels grossos. Un problema estructural, que no és culpa dels qui manen ara, ni dels d'abans ni dels d'encara més abans: és un problema de tots ells i de nosaltres. I el problema és que s'ha transmès la imatge que la política és cosa d'uns quants que es barallen entre si per poder tenir més poder. I no, la política no és això.

Política és, des del meu punt de vista, participació i implicació ciutadana. Política no és anar a votar. Política és fer que la gent senti seves les decisions que pren el govern, o que hi argumenti en contra i, per tant, recolzi legitimament l'oposició. Política és escoltar el ciutadà en el dia a dia: consultar-lo des de les institucions, però també donant-los la capacitat de ser ells qui generin el debat ciutadà. Política és que el ciutadà participi en directament de la gestió ciutadana, ordenadament, però que en tingui l'opció. Involucrar la ciutadania farà que es valorin més les dificultats de prendre determinades decisions, i facilitarà el debat, l'enriquiment de la raó, i assegurarà consensos majors, que, al seu torn, disminuiran una possible conflictivitat social.

Mot bé, molt maco.  «Parole, parole, parole...», que diu la cançó. Com podem fer-ho, en el nostre sistema. Molt fàcil i molt difícil. Les mesures a aplicar són força simples i de sentit comú, ara bé la seva posada en pràctica es dificulta pels vicis estructurals que ja ha adquirit el sistema. ¿Què cal fer?

1. Transparència. Informació rigorosa i objectiva, sense manipulació per part dels grups amb major poder.

2. Elecció directa. Representativitat directa, és vital poder conèixer i saber localitzar la persona que ha de representar els teus interessos als òrgans polítics.

3. Incentius de la participació. Començant per no posar traves a consultes ciutadanes, i seguint amb un ensenyament del sistema polític a l'educació obligatòria i, ¿per què no? rebaixant l'edat mínima per votar.

4. Sotmetre determinades decisions a referèndum popular obligatori. Per exemple els pressupostos; potser no totes les partides, però deixant un percentatge dels diners públics a repartir entre les opcions preferides per la gent.

5. ¿El vot obligatori? És un tema polèmic, però és evident que així entrarien, per fi, interessos populars als òrgans polítics, que no hi han estat presents per una manca de cultura política dels interessats. Si tots els interessos tenen representació, la implicació augmentaria. És clar que s'haurien d'establir excepcions, per a casos i col·lectius determinats.  — Debat obert

6. Altres (¿Quines més se us acudeixen?)

No hem d'oblidar mai que, encara que la situació actual del sistema polític no ens agradi, l'única manera legítima de canviar-ho  ―en el marc dels nostres Estats de Dret, liberals i democràtics― és mitjançant la política. Vèncer els vicis a través dels seus mecanismes d'autodefensa farà més forts els nostres objectius i ens legitimarà encara més per poder introduir els canvis necessaris per millorar el sistema. Només depèn de nosaltres.

País i llengua

Ara feia uns quants dies que no escrivia res per al bloc, he estat una mica enfeinat. I, per sort, en aquests dies Mubàrak ha caigut i els egipcis han començat una transició, sembla ser que cap a millor. Des de diversos sectors de Catalunya, corre un comentari a sotaveu que diu:  «Hauríem de convertir la Plaça Catalunya en la nostra plaça Tahrir.» I jo penso, ¿què hauria passat si tots els qui vam anar a la manifestació més multitudinària de la nostra història, la del 10J, ens haguessim negat a tornar a casa fins assolir la plena llibertat? Ara bé, al seny català no li agraden aquestes aventures i s'estima més assolir els seus objectius per vies menys impulsives.

¡Però és que no paren! L'última, i per desgràcia sembla que la de sempre, la persecució lingüísitica i cultural perpetrada pel senyor Camps al País Valencià. En primer lloc vaig pensar a posar-me en negre el bloc, com s'ha fet a Vilaweb i d'altres pàgines, però he pensat que seria més útil expressar la meva indignació per escrit. Totes dues accions són igualment vàlides, la primera per impactant, la segona perquè ens dota de més raons, ens reforça moralment.

Alguna cosa passa al País Valencià, perquè no és normal aquesta fixació per tractar de diferenciar-se de Catalunya. Que si el valencià i el català són llengües diferents, que si els Països Catalans no existeixen, la por a permetre la visió de la televisió catalana a València. Ja n'hi ha prou.

Alguns parlen de «genocidi lingüístic», jo no sé si es pot arribar a aquest extrem. El que sí que és cert és que el català (o valencià , pel nom no ens barallarem pas ―sempre que acceptem que és el mateix―) no rep el tracte que es mereixeria  essent la llengua pròpia d'aquella terra, on fins fa uns anys era la llengua predominant. El problema és que si des de les institucions valencianes no es promouen uns mitjans perquè la cultura i la llengua pròpies del País Valencià puguin satisfer les necessitats dels ciutadans, la gent va a buscar el que vol a fora. I aquest fora, mal que els pesi, és el Principat.

Igual que tants i tants immigrants arribats en els darrers temps a casa nostra, els valencians se sentiran estrangers a la seva terra; comminats a recórrer al satèl·lit o a Internet per poder seguir una televisió de qualitat en la seva llengua. TV3 esdevindrà per als valencians, el que és Al-Jazzera per als immigrants àrabs. ¿I d'això en diuen Estat democràtic de Dret? Atacant TV3, el govern valencià, l'únic que aconsegueix és posar-se a tot la Nació catalana en contra. És restringir drets i llibertats bàsiques. Després els separatistes som nosaltres, quan ells són els primers a separar Catalunya de la resta i assenyalar-la com a causant de tots els mals.

Doncs que sapiguen que dificultar l'accés a la llibertat d'informació és més propi d'un Estat d'aquests que comencen a caure com mosques al nord d'Àfrica. Que s'ho facin mirar...

Imagina't que...*

Quan Sant Andreu del Palomar va ser annexionada a Barcelona l'abril de 1897, poc es podien imaginar els seus habitants que al segle XXI hi arribaria el metro o que tindrien una gran biblioteca al lloc que ocupava la Fabra & Coats. Sovint em pregunto què semblarà imprescindible en el Sant Andreu del futur i que ara ens sembla inimaginable. ¿Quina serà, en definitiva, la nostra aportació? Tots hem tingut, en un moment o altre aquests dubtes existencials, i tots hem dit, també, què faríem si poguéssim dissenyar la ciutat. L'essència de la democràcia és la implicació ciutadana en la vida col·lectiva i això sembla que ho hem oblidat o ens han fet oblidar-ho en els darrers anys.

Però no per això hem deixat d'imaginar ni de somniar un país, una ciutat, un barri millor. Massa sovint, avançant-nos o diferint de les actuacions polítiques reals, s'han fet massa barris sense que els veïns hi poguessin proposar les seves alternatives. Aquesta ha estat una de les conseqüències de la desafecció política, s'ha demostrat que allunyant la política de la gent del carrer no s'ha aconseguit res positiu. És per això que crec en Solidaritat Catalana per la Independència (SI), perquè encarna l'essència dels valors cívics i democràtics per facilitar el diàleg directe entre institucions i ciutadans.

La campanya «Imagina» només n'és el primer pas. La gent que diu que no li interessa la política bé que li interessa l'estat dels carrers on viu, si té un hospital, una guarderia, una presó o un casal d'avis a prop de casa seva. La política necessita a tothom, els que s'hi interessen més i els qui no s'hi interessen tant, perquè tots ells tenen idees sobre com volen que sigui el seu entorn vital més immediat.

Aquesta és la gràcia de la campanya «Imagina», que està oberta a tothom: adherits, simpatitzants o, simplement, ciutadans. Des de SI volem conèixer les necessitats reals de la gent, perquè no tenim res a perdre-hi: ara no som als consistoris. Ara bé, quan hi arribem volem poder construir un entorn millor a partir de l'experiència de qui ho viu i ho pateix. Conèixer de primera mà els anhels i inquietuds dels nostres veïns és el que ens mou a participar políticament, per fer-los ―i fer-nos― la vida més fàcil. Però per això necessitem una petita col·laboració de tothom, perquè volem lluitar junts per assolir aquelles necessitats que queden per cobrir. Amb les noves tecnologies cada vegada és més fàcil, i ja no hi ha excuses per no participar; només cal entrar a la web http://www.solidaritatmunicipal.cat/ i posar-se a imaginar.

Imagina't tot allò que podem aconseguir quan ens ho proposem...

*Article publicat a La Veu Solidària, núm. 4

Revoltes islàmiques

Durant les últimes setmanes s'han anat estenent a alguns països islàmics ―sobretot de la ribera mediterrània― unes revoltes populars en contra dels governs tirànics que els oprimien. Tunísia va obrir la llauna i va aconseguir derrocar el govern de Ben Alí, tot començant una transició cap a una democràcia de debò. Egipte vol seguir el mateix camí, però els està costant molt més, perquè els EUA temen que un canvi brusc de règim pugui desestabilitzar tota la regió. Tot i això, Mubàrak caurà tard o d'hora.

L'altre dia, en un text que havíem de llegir per una assignatura llegia: «La democràcia no és només un procediment de govern, també és intrínsecament un sistema de drets.» Acostumem a associar més la paraula democràcia amb eleccions periòdiques, quan el que és realment important d'aquestes són els drets i llibertats, individuals i col·lectives, que ens haurien de conferir. En aquests països islàmics ho saben prou bé, i el seu clam per la democràcia va més en aquest sentit. Els centenars de milers de persones que han sortit cada dia a El Caire volen que caigui Mubàrak, però ho volen perquè desitgen ser lliures: per votar, per parlar i criticar, per decidir de quines lleis es doten, per ser ciutadans del segle XXI.

 

Hi ha veus occidentals que alerten del perill que aquestes proclames a favor de la llibertat esdevinguin consignes favorables a l'islamisme radical. No ens posem la bena abans de la ferida. Esperem esdeveniments. És cert que hem de vigilar que els moviments més radicals no puguin manipular un procés alliberador, però hem de deixar de desconfiar dels islamistes. No tots ells són favorables a la jihad (guerra santa) ni donen suport als mitjans violents. L'islamisme moderat serà qui portarà els avenços democràtics més importants a aquestes regions, on la religió islàmica encara té tant de pes.

 

Hem de facilitar que l'islamisme moderat s'acosti més al model de democràcia cristiana occidental ―podríem dir-ne democràcia islàmica―, que no pas als models més ultraconservadors. Però facilitar no vol dir tutelar, Occident s'ha immiscit massa vegades en els sistemes polítics dels altres; només un sistema polític que tingui les seves arrels en la pròpia societat serà efectiu, estable i durador.

Deixem que Mubàrak i tota la resta caiguin pel seu propi pes, deixem-los les mans lliures per viure d'acord amb la seva voluntat i ajudem-los quan ens ho demanin. A la llarga en podrem recollir els fruits; nosaltres, però, el que és més important, sobretot ells se'n veuran beneficiats.

¡Endavant les atxes!*

Solidaritat Catalana per la Independència batega cada cop amb més força. Després d'irrompre al Parlament només quatre mesos després de néixer, ara ens ha tocat encarar el procés que calia per bastir la nostra estructura interna, el nostre esquelet. Ara sí, un cop recuperats de la feina dura d'aquests mesos, ens anem estructurant internament.

El proppassat 28 de gener vam celebrar el 1r Congrés Comarcal de SI a Sant Andreu on vam poder escollir la nostra executiva comarcal. La candidatura guanyadora del procés va ser l'equip «Sant Andreu en Acció», encapçalat per la Marga Sellarès juntament amb Xavi Bastos, David Fernàndez, Francesc Jordi, Xavi Gonzàlez i Jordi Senserrich. Un cop escollida la nova executiva, finalitzat el recompte de vots per part de la mesa, la nova coordinadora va pronunciar un discurs ple d’energia i sentiment, que podríem dividir en tres eixos principals. En primer lloc, va dedicar unes paraules d’agraïment als que van dipositar la seva confiança en l’equip “Sant Andreu en Acció” i als qui des de la formació de SI-Sant Andreu han aportat el seu granet de sorra a la gran tasca de SI. En segon lloc, va parlar de les motivacions que l'havien portat a formar part d’aquest projecte, on va deixar molt clara la meta a assolir, la independència, i la forma d'assolir-la, mitjançant el treball i la il·lusió. Finalment, va fer un incís en la transparència que caracteritza l’equip humà de Sant Andreu i va presentar l’equip que acompanyarà a la nova coordinadora durant els següents dos anys amb el programa de cada secretaria i de la coordinació. En tot moment es va deixar molt clar l’objectiu de mantenir el sistema plenament assembleari, on totes les persones simpatitzants i adherides tinguin veu i vot per prendre les decisions oportunes en cada moment. Estem segurs que el nou equip, que, per cert, va ser el primer escollit de tota Barcelona, durà a terme una gran tasca amb la col·laboració de tot el seu equip i de totes les persones que formen SI-Sant Andreu.

En un article al diari Ara (30-I-2011) Salvador Cardús diu que «els catalans ben informats ja saben que la independència és necessària i desitjable. Però el principal obstacle que té per esdevenir l'objectiu de la gran majoria de catalans és que sigui vista com a assolible.» Creiem que aquest ha de ser el nostre repte, fer de la independència una fita assolible i assumida per una gran majoria social. SI-Sant Andreu vol contribuir a la causa independentista acostant als nostres conveïns el missatge que esdevenir un Estat dins la Unió Europea seria altament beneficiós per a Catalunya. Volem estendre al màxim aquest missatge, que no vol ser de confrontació sinó d'expansió de les llibertats.

Concretament, volem ser presents al barri; conèixer les necessitats de la gent, contribuir a millorar-les en la mesura de les nostres possibilitats ―per això estem en política―; contribuir a una regeneració democràtica d'un sistema a la deriva; engrescar políticament a totes aquelles persones desencantades d’una (mala) praxis política... I tot això, sense oblidar mai quin és el nostre veritable objectiu: assolir la plenitud nacional catalana. Sovint se'ns ha criticat no tenir discurs més enllà de la independència, el que passa és que nosaltres tenim ben present quin és el nostre objectiu principal, mentre que d'altres organitzacions prefereixen dissimular-lo o amagar-lo enmig d'altres finalitats; el que realment critiquen és la nostra transparència perquè ells no la tenen.

Des de la nostra perspectiva, SI-Sant Andreu vol aportar, des d'una visió del districte de Sant Andreu, un de tants grans de sorra que calen per fer de Catalunya un país més digne. És per això que vam començar a treballar ara farà sis mesos, i és per això que ens comprometem a seguir treballant. La nova etapa que ara encetem serà dura, però per sort suplirem la duresa amb la il·lusió que ens desperta aquest nou projecte. Així doncs, ¡endavant les atxes!

Article conjunt: Emmanuel Oliveras i Pau Vall

*Article inaugural de La Veu Solidària, el blog de SI-Sant Andreu

Cada vegada som més

En el seu article «Del Tribunal Constitucional a la independència. Passant pel Québec.» Jordi Pujol entén que si seguim tal i com fins ara, la història de Catalunya no tindrà un final feliç. És només quan els pobles tenen la capacitat de triar cap on volen anar que tenen possibilitats d'arribar a bon port; un poble tutelat mai acabarà la travessia perquè serà engolit per les onades que espera que el portin a destí. El dret a la llibertat només s'assoleix amb llibertat d'acció, cal prendre el timó i defensar-se de l'embestida de les onades. I això és precisament el que ens diu el President Pujol. Les coses per a Catalunya només poden anar a pitjor dins del marc espanyol. La solució, difícil i complicada, és la independència ―i ho diu un home que mai havia cregut en la independència de Catalunya―; ara bé, el que ens espera si no prenem aquest camí serà molt pitjor. L'afirmació és, a més, taxativa, assegurant que els nacionalistes catalans  ―els qui de debò s'estimen la Catalunya present i futura― ja no tenen raons per a no ser independentistes; és més, per a un nacionalista català ja ha esdevingut impossible seguir defensant l'encaix català en aquesta Espanya del café para todos (de la qual ara, per por, ja comencen a renegar des de Madrit). ¡El cafè aigualit ja se'l poden confitar!

Ja ho diuen que és en  moments de crisi quan es produeixen els grans canvis en la Història. Per sort o per desgràcia, ha calgut que fos aquesta maleïda crisi econòmica ―unida a una esclaridora sentència del TC― qui ens fes adonar de la fal·làcia en què ens han volgut fer creure que vivíem: l'Espanya plurinacional no ha existit mai, i no hi han cregut ni els que en teoritzaven. Ens ho han dit ras i curt: no hi ha lloc per a la Catalunya que voleu en la nostra Espanya. Ens han amenaçat: o canvieu o us anirem canviant a base de sentències; i com que saben del tarannà pacífic i tranquil dels catalans, estaven segurs que en un Estat de Dret acabaríem acatant les seves lleis.

Ara bé, han oblidat que als catalans una de les coses que més ens emprenya són els greuges en el terreny econòmic. L'intent de recentralització, el límit en la despesa pública, el veto a emetre deute públic i, finalment, la reconversió del nostre model tradicional de caixes en bancs. Ah, per aquí sí que no hi podem passar. Les elits polítiques i, sobretot, les econòmiques catalanes no poden veure amb bons ulls aquesta ingerència prepotent espanyola. L'economia mana, i si políticament Catalunya no va bé, econòmicament tampoc hi pot anar; i viceversa, que ja se sap que política i economia solen anar massa lligades. Senyors, la funció s'acaba. Ja n'hi ha hagut prou de fer el paperina pidolant infraestructures i aguantant el menyspreu espanyol per tot allò que és català (vegeu si no ―i a tall d'exemple― el boicot al cava). El futur de la nostra economia perilla en un marc espanyol hostil.

Cada vegada som més, i cada vegada serem més els qui picarem amb el puny damunt la taula i direm: PROU! No per odi a ningú, sinó perquè volem arribar al port on ens esperen uns nous reptes i problemes (que també hi seran) que seran nostres, però volem afrontar-los amb totes les eines i amb llibertat de moviments. Ara ja han deixat de tenir sentit les mitges tintes. La societat catalana ha madurat, a base d'hòsties (amb perdó), de travetes i de punyalades per l'esquena. Del "vull però no puc perquè em preocupa el que diran", hem de passar al "vull i, si tots volem, podem fer una societat tranquil·la, justa, que promogui el progrés per a tots els catalans, sense distincions, i sense haver de demanar permís a ningú". El fracàs de la via autonomista és cada dia més visible i la solució es presenta ―per a cada vegada més gent― cada volta més nítida a l'horitzó. El que ens ha vingut a dir el Molt Honorable ―tot parafrasejant a Torras i Bages― és que ¡Catalunya serà independent o no serà!
Així sia.

LOAPA econòmica

La Unió Europea pateix per Espanya. De moment, la UE ja porta dos Estats intervinguts: Grècia i Irlanda, i un altre al qual li han hagut de comprar bona part del deute públic que ha emès: Portugal. Des de Brussel·les pateixen per l'economia espanyola, veuen que ho intenten arreglar però no se'n surten, i es comencen a preocupar, lògicament. Intervenir Espanya seria la pitjor notícia per a una Unió Europea que comença a deixar enrere una crisi que en alguns Estats sembla que trigarà a desaparèixer. L'economia espanyola té un pes sobre el totoal força més considerable que la dels altres països intervinguts, i el fet d'intervenir-la comportaria una crisi de confiança dels inversors cap a l'economia espanyola, que s'estendria a la resta d'economies europees i, sobretot, cap a l'euro.

El govern espanyol del PSOE, un cop s'ha vist que ha abandonat  ―o, si més no, oblidat― la seva faceta de socialista i d'obrer, ara vol afanyar-se a remarcar la e del seu acrònim: e de español. La Comissió Europea considera que no n'hi ha prou amb les retallades en despesa social, i que l'economia espanyola s'ha d'estrènyer encara més el cinturó. I mentre en Zapatero hi donava voltes, el seu predecessor, el senyor Aznar, va reprendre amb més vehemència que mai el seu discurs centralista (passant de l'Una, Grande y Libre al España es una y no diecisiete). El discurs va arribar a la Moncloa, i com que el president no volia passar per menys espanyolista que l'expresident, va començar a afirmar que l'Estat autonòmic havia arribat al seu màxim i, a partir d'aquí, iniciaria una involució, per recuperar les excessives competències que s'havien escapat de la capital, és a dir: ¡hasta aquí hemos llegado!

Com que el context econòmic no és precisament favorable, han començat a acusar les autonomies de ser culpables del dèficit excessiu de l'Estat. Especialment se n'han assenyalat dues: Catalunya i el País Valencià. L'emissió de deute públic per part de les Generalitats les ha posat en el punt de mira. L'acusació era la més fàcil: una per ser excessivament demòcrata, pesada en la demanda de més autogovern i, no ho oblidem, perquè acusar Catalunya fa guanyar punts i vots (que és el que importa) a la meseta; l'altra perquè és la Comunitat Autònoma emblema del PP ―juntament amb Madrid. Curiosament, dues de les comunitats més solidàries amb la resta (¿cal recordar els 22.000 milions d'euros de dèficit fiscal anuals?) i catalanoparlants (ai, no, oblidava que català i valencià ja no són el mateix...). Doncs bé, ara resulta que el Gobierno de España assegura que intervindrà l'economia de les Comunitats Autònomes si aquestes no poden afrontar la despesa. A més, volen tornar a instituir uns màxims de despesa per a les administracions autonòmiques. Tot això mereix un seguit de consideracions:

1. L'endeutament total de les Comunitats Autònomes suposa 1/4 part de l'endeutament públic espanyol, pràcticament les 3/4 parts restants són del govern central. Potser seria més important reduir primer el dèficit estructural de l'administració central: les dades indiquen que allà és on hi ha la via d'aigua més gran.

2. Reduir les autonomies, limitar-ne la despesa i intervenir-les suposaria un greu error. En primer lloc perquè són les qui s'encarreguen, en molts casos, de subministrar els serveis bàsics; obligant-les a reduir la despesa augmentaria encara més la inestabilitat social. En segon lloc, perquè homogeneïtzant els serveis es desatendrien demandes locals que podrien desestabilitzar encara més el mercat, ja de per si prou malmès.

No ens deixem enganyar. Rere l'amenaça econòmica, les elits espanyoles estan aprofitant per fer recular un Estat massa descentralitzat que no els interessa. Curiosament, en aquest aspecte PSOE i PP coincideixen ―sembla que només coincideixen en el que respecta a les autonomies: País Basc, Estatut, centralització...― encara que es després es discuteixin per  nimietats. Curiosament, tot això ha començat a posar-se damunt la taula després de la famosa reunió dels empresaris amb Zapatero (27/XI/2010), en què li van entregar la «Declaración Transforma España». Allà els empresaris demanaven exactament el que pretenen tant els senyors Aznar i Zapatero, buidar les autonomies de contingut i fer que tot el poder real resideixi a Madrid. És increïble, ¿37 empresaris i un conjunt d'empreses poden regular com ha de ser la distribució territorial del poder? Una vegada més, tenim una mostra de com el poder polític s'ha deixat manipular i ha caigut en el xantatge del poder econòmic.

Així ho volen. La involució ha començat, van començar a fer-la per vies judicials, afectant l'autogovern i la llengua; ara passem a una segona fase, la involució econòmica en què ens trepitjaran més les competències que ens són pròpies i quan ens vulguem queixar ens ensenyaran la clau de la caixa, que la tenen ells. No saben utilitzar els diners, però com que saben que tenen 22.000 milions d'euros que no cal que tornin a Catalunya, poden malgastar-los com volen i, després, encara tenen la indecència d'escanyar-nos encara més, amb la prepotència de qui se sap amb poder. ¿Aquests ens han de concedir el concert?

Hem arribat a un punt de no retorn, i encara diran que és culpa nostra...

Redreçant el camí

ETA ha anunciat un alto al foc "permanent, general i verificable internacionalment". ¿Això què vol dir? Vol dir que ETA ha passat d'una semitreva en què només va renunciar a les activitats armades ofensives (llegiu: no als atemptats, però sí a l'impost revolucionari i a l'extorsió dels empresaris, és a dir, al terrorisme econòmic) per posar-se en stand by. Cal celebrar-ho. Qualsevol demòcrata se n'hauria d'alegrar i considerar-ho un gran pas endavant en la llarga senda d'esbarzers que acabarà portant a la desaparició total de la violència abertzale.

¿Per què es dóna ara? Evidentment per molts factors diversos i complexos, però sobretot crec que els més rellevants són tres. Primer, l'assetjament a què està sotmesa la banda i la debilitat de l'organització. (Hem de tenir present que en els darrers temps s'han produït un gran nombre de detencions i, endemés, de pesos pesants de l'organigrama.) Segon, la pressió de l'esquerra abertzale per tal que ETA deixi les armes perquè veuen que, si no ho fa, perdran la oportunitat de concórrer a les eleccions i fer pressió per al canvi des de dins. L'esquerra abertzale necessita poder concórrer per demostrar que els independentistes no són tots terroristes, que hi ha qui busca la via pacífica i democràtica. Tercer, un canvi de plantejament; la violència etarra no ha suposat ―en els últims temps― un benefici per a la causa independentista basca, ans al contrari: actualment són l'excepció en els processos secessionistes dins un marc europeu. Cada vegada més, s'adonen que els partidaris de la independència augmenten quan s'explica raonadament i a partir d'un debat entre totes les capes de la societat; la violència impedeix l'adhesió i la implicació total a la causa independentista de moltíssimes persones, que recolzen la idea però no poden recolzar els mètodes. Euskal-Herria no serà mai independent mentre arrossegui el llast d'ETA.

Els exemples català, flamenc i escocès són una bona mostra de processos pacífics de conscienciació de la ciutadania sobre els beneficis de la independència de les nacions oprimides, i la societat basca se n'ha adonat. Els independentistes bascos han vist que les consultes que s'han fet a Catalunya han ajudat moltíssim més a la causa independentista catalana del que ho hagin pogut fer tots els atemptats d'ETA. L'independentisme català ha crescut més quan s'ha sabut explicar un veritable projecte de país, de manera seriosa i democràtica. La democràcia i l'expressió popular és el camí a seguir, igual que a Escòcia han plantejat la possibilitat de fer un referèndum d'autodeterminació, o que el partit vencedor de les eleccions belgues fos un partit independentista flamenc. La societat basca n'està farta de violència i assassinats, i així ho va fer saber en la darrera manifestació massiva a favor del retorn dels presos, per avançar cal deixar de matar i asseure's en una taula per parlar, allà trobaran el camí a emprendre els propers anys.

Per mitjà de la força potser venceran alguna batalla puntual, però només es pot convèncer per mitjà de la raó, de la persistència i del respecte al joc democràtic; sembla que, mica en mica, ETA ho ha anat entenent. Esperem que continuï així.

Responsabilitats polítiques

La política no és un joc sense regles on val tot per destronar el contrincant i/o esgarrapar uns quants vots. En els últims temps sembla que això s'està oblidant. I no parlo només a nivell català o estatal, els efectes s'han fet notar arreu. L'últim cas l'hem conegut aquests dies arran de l'intent d'assassinat de la congressista Gabrielle Giffords, congressista demòcrata dels EUA, que va acabar en una massacre.

Aquest succés ha commocionat l'opinió pública nord-americana, que ha vist com el tens cos a cos polític entre demòcrates i republicans (sobretot amb l'extremista i polèmic Tea Party) ha desembocat en una tragedia. Tot i això, aquesta és la visió més fàcil i simplista que podríem extreure del fet. No obstant això, cal dir que, presumptament, l'autor dels fets és un home inestable i que s'havia obsessionat amb la congressista després que ella no li contestés una pregunta uns anys enrere. Aquesta massacre no ha estat un crim polític en tota regla, cal tenir-hi en compte moltes altres variables (les polítiques també, evidentment).

I encara que potser sense la imatge de les dianes que va difondre Sarah Palin, el crim s'hagués comès igualment, no podem deixar de preguntar-nos sobre l'efecte que ha pogut tenir sobre l'acció. Ho sento, però no puc deixar d'expressar la meva indignació davant unes actuacions més pròpies d'estaments militars que de la classe política. Els polítics no haurien de promoure la confrontació entre els seus ciutadans i, encara menys, l'odi cap als representants legítims d'una part de la població. Cal recordar que aquests diputats assumeixen el compromís d'establir el millor escenari possible per a tots els seus compatriotes. És immoral i completament rebutjable tot el que està fent el Tea Party. Encara que totes les opcions polítiques són respectables, quan aquestes es dediquen únicament i exclusiva a atacar els seus oponents, la democràcia perd la seva essència: el diàleg, la recerca de punts d'arribada comuns. Hem de fomentar la democràcia en base al diàleg, no en l'acusació desenfrenada i en l'atiament de l'odi envers als qui són diferents. Cal tenir en compte la imprevisibilitat de les conseqüències que poden derivar dels nostres actes. L'odi només comporta situacions negatives que fan anar enrere la societat; en canvi, la democràcia,  basada en el diàleg i la recerca de punts de confluència, és l'únic que pot fer avançar harmònicament les societats.

A Europa, per sort, els partits d'ultradreta, xenòfobs i intransigents continuen essent una minoria, pràcticament invisibles però, tot i així, latents i en auge. I si no, recordem els casos de Plataforma per Catalunya de les eleccions del 28-N, del Front Nacional de Jean-Marie Le Pen a França, o dels "Demòcrates de Suècia". És molt preocupant l'ascens de grups que no veuen el diàleg com la via (és l'única que existeix) per al progrés de la seva nació, i opten pel que és més fàcil: acusar amb el dit aquells que són diferents, que pensen diferent, que resen diferent, etc. Cal anar amb molt de compte amb aquests missatges fàcils, que connecten amb la població més desafavorida ―i sovint la més desorientada― en una època incerta. Amb la proliferació de sistemes de comunicació instantanis (Facebook, Twitter...) tothom es veu capaç de llançar les seves idees a l'aire, sense parar a pensar en les conseqüències que poden comportar. Que la informació sigui tan fàcil de circular ens ha de fer més desconfiats que mai, cal estar molt atents, no podem deixar-nos dur per les primeres impressions. No tot és tan simple com ens ho plantegen.

És tasca dels governants i polítics en general dur a terme un diàleg responsable i, per mitjà d'aquest, refutar sistemàticament les idees d'aquests grups; condemnar l'odi i impulsar el diàleg, evitar els enfrontaments personals i estimular la feina conjunta, oblidar diferències i centrar-se en els acords. No els ho posem més fàcil, d'aquesta només en sortirem si remem tots en direcció al mateix port, la ruta a seguir no és tan important.

En política, les victòries mai són fruit de la derrota dels rivals, sinó de la capacitat de convéncer i d'establir acords, precisament, amb els qui pensen diferent.

Tres dies amb la família

És dur descobrir que la realitat no és com volem fer-nos-la creure, i que hem d'aprendre a conviure amb nosaltres mateixos, tal i com som, per poder optar a la felicitat. Les aparences, en un món en que tot es basa en la imatge, la instantaneïtat, l'"ara-mateix" i el no poder respirar, prenen sovint una importància desmesurada; hem d'aprendre a combatre-les, aprendre que les formes són necessàries, però sabent que no poden trair mai el contingut.

Els Reis van fer una bona elecció quan van decidir passar-nos a casa el DVD del film Tres dies amb la família de Mar Coll (2009). Aquesta pel·lícula, guardonada en múltiples festivals ―entre ells el de Málaga― i principal vencedora dels premis Gaudí 2010 ―millor actriu (Nausicaa Bonin), millor direcció i millor pel·lícula en català―, és un retrat de les aparences, de com deixem de ser nosaltres mateixos davant dels altres, en aquest cas, davant la família; però alhora també és una mirada cap a les noves maneres d'afrontar la mort que ens depara la societat actual: la mort deixa de ser un fenomen exclusivament trist i de recolliment, també suposa un punt de retrobada, un moment idoni per viure amb intensitat.

Tot comença quan s'acaba una etapa. La mort del patriarca de la família Vich reuneix tota la família després de molt de temps. La família, amb components molt diferents, ha de fer un esforç per conviure i compartir el dolor (¿aparent o real?). La Léa, solitaria i introvertida, ha de tornar de Toulouse i retrobar-se amb uns pares que fa massa temps que actuen com el que no són. Aquest viatge de tres dies per conviure amb una família que voldria lluny i que no és com ella, acabarà per donar-li la clau per conèixer-se a si mateixa.

En un retrat vívid i plenament realista del que podria deparar una situació com aquesta, se succeeixen escenes de llargs silencis amb molt de significat i interpretacions diverses. En una pel·lícula de diàlegs curts i justos, prenen un gran protagonisme els petits detalls, els gestos, les mirades, les frases que no es diuen. Així, tots aquests elements acaben per ser el que realment dóna sentit a la història que se'ns vol explicar. Sense dir res, ho acabem entenent tot.

A més, una Nausicaa Bonin espectacular clava la interpretació amb una expressivitat i una mirada (¡quins ullassos!), a voltes reflexiva, a voltes penetrant, que donen aquella punta de perfecció ―sovint tan difícil d'assolir― i un clima idoni a aquesta petita obra mestra del cinema en català. 

Tot i ser una pel·lícula curta (71 min. aprox.), no es tracta d'un film en què es tractin els temes de pressa. El tempo és pausat, però no es fa avorrit perquè, quan te n'adones, el desenllaç ja se't tira a sobre. És una pel·lícula que convida al debat i a la reflexió sobre grans aspectes de l'existència humana.

¡Us la recomano!