Compte enrere

Del diumenge 13 de setembre de 2009 al diumenge 10 d'Abril de 2011. Aquestes dues dates seran recordades llargament per tots els catalans, els d'avui i sobretot els que vindran, que les hauran d'estudiar a història. Una perquè va trencar un tabú, i mai podrem agrair mai prou a Arenys de Munt el favor que va fer a l'independentisme, l'altra perquè culmina un procés de mobilització ciutadana sense precedents. Mobilitzar 70.000 persones, voluntàries totes elles, no és fàcil, és pràcticament una proesa.

I diumenge s'acaba tot, tot i que diuen que sempre comença alguna cosa després d'un final. Esperem que així sigui. És cert que la Consulta del 10A no és vinculant, no hi haurà una causa-efecte clara i evident. Però una àmplia participació pot suposar dues coses: primera, que s'encengui l'espurna política real per iniciar el procés cap a la independència, i segona, que es faci un toc d'atenció a la classe política apoltronada: els ciutadans, si volen es poden organitzar i fer la feina molt millor que ells (en un duel Hereu vs Alfred Bosch sempre guanyaria el segon, com a organitzadors de consultes parlo). Així, referent al primer aspecte, serà curiós veure com expliquen els dirigents un vot afirmatiu en la consulta i el negatiu en un tràmit parlamentari. ¿Com ho justificarà el Molt Honorable?

Diumenge serà una festa de la democràcia, la real, la participativa. Una democràcia de base pura i dura, que sembla que molesta a alguns partits perquè és un tipus de democràcia que escapa del seu control. Així, PP, PSC-PSOE (¿existeix un PSC?) i C's criden a l'abstenció. Això no es pot votar. La meva pregunta és ¿això atempta contra algun principi humà bàsic?, ¿oi que no? Doncs endavant, tornem-hi amb les esquizofrènies del polítics. ¿Com justificaran aquests partits la seva crida a votar a les properes eleccions municipals? Ells sols es desacrediten. Tot per al poble però sense el poble (¿us sona?); el poble només quan els interessa. N'hi ha ben bé per llogar-hi cadires...

Però bé, no ens fem mala sang, aquest diumenge sorim tots al carrer per expressar la nostra opinió: Sí, No o en Blanc. Perquè el que és vital és que demostrem la nostra força com a poble, com a ciutadania oberta i respectuosa, però alhora plural. Sense fractures, es pot votar sí a la Independència i té el mateix valor que un No. I si la majoria ho vol, doncs endavant. Potser és això el que els fa por, que parlem alt i clar.

Jo seré en una taula, recollint vots per traduir-los en un missatge clar i concís, allò que massa sovint no aconsegueixen les urnes oficials.