Diu Stéphane Hessel, en el seu petit assaig Indignez-vous, que ―textualment― «le motif de la résistance c’est l’indignation». La indignació porta a la resistència, a la lluita contra la injustícia. Suposo que és el que ens ha portat a tots els que escrivim en aquest bloc, i a molts d’altres, a considerar-nos independentistes. Per què? Cadascú tindrà les seves pròpies raons: culturals, sentimentals, econòmiques, pràctiques… Tant li fa, totes les raons ens han dut a rebel·lar-nos contra la injustícia, a indignar-nos i a compartir un horitzó comú, una meta que volem atrapar. I, si algú té la culpa de l’auge de l’independentisme, és qui ha alimentat aquesta situació en què cada vegada més catalans ens sentim indignats. Perquè vivim en un Estat que no només no ens aprecia, sinó que a sobre ens menysprea (a la nostra identitat, que ja se sap que Barcelona és bona si la bossa sona).
Hessel entén que les raons per indignar-se són cada volta menys clares, en un món molt més complex. Per sort, a Catalunya cada vegada hi ha més joves que veuen que la injustícia de ser català en un Estat intolerant com l’espanyol és insostenible, i això els indigna. Perquè només cal buscar una mica al nostre voltant per trobar aspectes a millorar. Vivim envoltat de motius d’indignació i, darrerament, és sorprenent com cada vegada ens arriben més notícies que aconsegueixen augmentar la nostra indignació, fins i tot quan semblava que això ja no era possible. Només cal que sapiguem obrir els ulls i veure que hi ha aspectes pels quals val la pena lluitar. Com diu Hessel, «cherchez un peu, vous allez trouver».
Cada generació ha tingut la seva pròpia lluita, els seus motius per enfrontar-se a determinades realitats. Sembla que la globalització ha adormit els instints d’indignació. Abans era fàcil saber qui eren els enemics: la distinció entre bons i dolents era molt més precisa. Avui, aquesta distinció ja no és tan clara. Molt sovint hi ha aspectes que ens indignen, però ens costa canalitzar la nostra lluita cap a persones, ideals o institucions concretes. Podríem dir que els dolents han aprofitat la globalització per difuminar-se. Per sort, nosaltres encara sabem a qui hem de dirigir la nostra indignació.
Els nostres avis van defensar la República, els nostres pares clamaren per la Transició a la democràcia, ara ens toca a nosaltres demostrar que volem la Independència. Sabem on ens dirigim, i sabem perquè ho fem. Ara l’únic que ens cal és combatre la indiferència dels nostres conciutadans, amb bones raons. Amb la millor manera de resistència no violenta: apel·lant a la democràcia. A la capacitat lliure i sobirana del poble de Catalunya de decidir el seu futur. La millor manera de fer progressar el nostre projecte és fent córrer la indignació. Aquesta és la nostra raó de ser.
Catalans, apel·lem a la indignació!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada