Mercats atroços

PIGS. Porcs, en anglès. Però més recentment ha estat conegut per ser l'acrònim ―en anglès, també― de 4 dels països europeus més castigats per la crisi: Portugal, Grècia, Irlanda i Espanya. I podríem afegir la Itàlia de Berlusconi, i no passaria res ―excepte que ja no ens serviria el nom PIGS que dóna tant de joc. Castigats per la crisi perquè es van veure esquitxats per l’efecte global de la crisi de les subprime (hipoteques concedides a qui no les podia pagar i venudes als mercats com a valors segurs), però agreujades per una economia interna massa basada en mercats especulatius i no productius.

Doncs bé, és evident que aquests Estats no van saber encarar la situació de bonança econòmica com tocava. Això, no obstant, no treu que sigui una vergonya el que està passant amb el finançament del deute d’aquests Estats. L’ésser humà tendeix a oblidar ràpid, massa ràpid des que vivim en aquesta era de la tecnologia. Sembla que ja no recordem qui va ser un dels principals culpables de facilitar el clima propici perquè es donés l’especulació que va acabar provocant la crisi. En diuen agències de qualificació, però darrerament sembla que hagin agafat gust per desqualificar.

Moody’s, Fitch i Standard & Poors formen part ja del vocabulari quotidià dels nostres informatius i diaris. No passa un sol dia que no en sentim a parlar. 3 grans empreses que es dediquen al tràfic d’opinions, valoracions i percepcions. Sense cap control governamental ―ni, per tant, democràtic― es dediquen a jugar amb el diner públic: a portar a l’alça o a la baixa ―segons el seu interès― els tipus d’interès dels préstecs demanats pel govern. En poques paraules, si invertirem més o menys diners d’impostos públics a enriquir els rics.

Hem oblidat ràpid, deia abans. Són aquestes mateixes tres agències les que no van saber veure que es venien parts de deute hipotecari escombraries. Si més no, les tres agències van continuar qualificant-ho com a un producte triple A, de màxima confiança per invertir-hi. (Així ens ha anat…)

Sí, són ells els mateixos que un dia es lleven i decideixen que el deute de la principal potència mundial ja no és fiable al cent per cent. I així provoquen que les borses de tot el món es desplomin agreujant les conseqüències de la crisi. Quin fonament tenen les seves sospites? Potser hauríem de preguntar-nos d’on treuen la informació per dictaminar que per molts brots verds, en alguns casos ja plantes, no ho són i se’ls carreguin amb tanta facilitat.

És perillós i preocupant veure com seguim sense aprendre la lliçó i permetem que els mercats,
aquest monstre sense rostre, segueixi dominant la política. I fins quan hi posem rostre i nom als culpables seguim deixant-nos portar com simples marionetes. No pot ser que els països europeus tremolin quan senten a parlar de les mateixes agències que van agreujar la crisi. Cal ser valents i buscar maneres de mesurar de manera fidedigna el grau de solvència dels Estats. En aquests temes tan fonamentals no podem continuar confiant en empreses privades. Tots els Estats necessiten tenir un deute qualificat d’acord amb la seva realitat perquè ningú pugui especular amb els diners dels seus ciutadans; és tan vital com l’accés a una sanitat pública per a qualsevol persona.

Davant els perills de la globalització econòmica no podem permetre que els localismes polítics perdin la força que tenen en el recolzament de la voluntat popular. Potser seria moment que l’ONU prengués cartes en l’assumpte i vetllés d’una vegada per totes per un funcionament de l’economia que estigués al servei de les necessitats socials. Posem fi a aquestes atrocitats.