Remodelar el govern, una qüestió de lideratge

«Amb la renovació de l’executiu, s’envia una senyal d’autoritat tant de portes endins com de portes enfora, mostrant a l’electorat que el govern camina en una sola direcció, en aquest cas cap al referèndum»

Divendres va començar el període Puigdemont II, és a dir, el segon gabinet del president Carles Puigdemont. Cal recordar que en qualsevol democràcia el cap de govern té sempre la potestat d’organitzar l’executiu de la manera que cregui més convenient. El president o primer ministre té, a nivell personal i intransferible, tant la capacitat de decidir el nombre de ministres com de designar les persones que consideri més adients per desenvolupar el càrrec. Arran de la remodelació de l’executiu català, cal preguntar-se: fins a quin punt és habitual remodelar el govern? I, encara més important, quines raons porten a prendre aquesta decisió?

Cal començar, però, definint què s’entén com una remodelació de govern? Segons Indriðason i Kam (2008), només es pot considerar una remodelació de govern (reshuffle) un canvi en l’executiu que afecti dos o més ministres i com a mínim dues carteres. Això és així per assegurar que es mesuren com a remodelacions tots aquells canvis intencionats en la direcció política del govern; d’aquesta manera, s’evita que es comptabilitzin com remodelacions les casuístiques de caire personal o fortuït. Així, per exemple, la destitució de Baiget no s’hauria considerat com una remodelació, però la substitució de Neus Munté, Jordi Jané i Meritzell Ruiz, sí. D’acord amb aquesta consideració, cal veure fins a quin punt són habituals les remodelacions a nivell comparat.

La figura 1 representa la situació a Europa i mostra que les remodelacions han estat un fet molt habitual durant la segona meitat del segle XX. Destaquen països com Itàlia o Finlàndia, on el nombre de governs remodelats ha estat superior al nombre de governs inicials. Fins i tot en països amb poques remodelacions, com Luxemburg o Irlanda, aquestes superen el 20% dels casos totals.

Font: Comparative Parliamentary Data Archive

Si es canvia el focus i es pren com a referència tots els governs autonòmics des de l’any 1980 (Figura 2), la situació és molt similar. Es pot veure com totes les comunitats autònomes han fet remodelacions del govern en algun moment. Múrcia i Castella–La Manxa lideren el rànquing amb pràcticament un 60% del total de gabinets com a conseqüència d’una remodelació. A l’altre extrem es trobaria La Rioja, on, des de la instauració de l’autonomia, el govern només s’ha remodelat una única vegada durant la legislatura. En general, de mitjana, es pot veure que quasi un 40% dels governs són remodelacions, és a dir, que en pràcticament totes les legislatures hi hauria alguna remodelació de govern.

Font: Decentralisation and regional cabinet size: the Spanish case (1979-2015)

Ara bé, si es desglossen aquestes dades per comunitat autònoma i legislatura, es pot veure com en totes les legislatures no hi ha la mateixa probabilitat d’observar remodelacions. Per exemple, Galícia va tenir unes primeres legislatures amb més remodelacions i, a posteriori, pràcticament no n’hi ha hagut. En canvi, a Múrcia pràcticament en totes les legislatures hi ha hagut alguna remodelació.

Font: Decentralisation and regional cabinet size: the Spanish case (1979-2015)

La recerca de Kam i Indriðason (aquí i aquí) ens mostra que hi ha dues raons principals que porten qualsevol cap de l’executiu a remodelar el seu govern. Per una banda, el cessament i substitució d’un ministre es produeix quan les preferències del ministre en qüestió i el president divergeixen. Posem per cas que un ministre d’Educació s’entestés a implementar una reforma que va contra l’opinió del president. Davant d’aquest fet, el president probablement el cessaria i posaria en el seu càrrec algú més afí als seus plantejaments polítics. Qualsevol cap de l’executiu busca, essencialment, evitar la deriva política (policy drift) del govern. En governs de coalició aquests cessaments no són tan simples perquè el president ha de valorar les conseqüències que tindrà el cessament d’un ministre d’un altre partit sobre l’acord de govern. El més habitual en aquests casos serà consensuar un substitut del mateix partit amb qui el president se senti més afí.

Lligat al factor anterior, Indriðason i Kam exposen que la segona causa per la qual es fan remodelacions de govern són les finalitats polítiques que comporta aquesta decisió. Si un govern no es veu cohesionat (amb deriva política i faccions enfrontades) el govern es debilita, el president perd popularitat –ja que mostra feblesa– i això afecta les seves perspectives electorals. Per tant, qualsevol cap de l’executiu remodelarà el seu govern quan s’enfronti amb conflictes intrapartidistes (o interpartidistes en governs de coalició) o desafiaments al seu lideratge. Amb la renovació de l’executiu, s’envia una senyal d’autoritat tant de portes endins (els altres ministres que estiguin temptats d’allunyar-se de la posició del cap de l’executiu segurament s’ho repensaran) com de portes enfora, mostrant a l’electorat que el govern camina en una sola direcció.

Hem d’entendre, per tant, la remodelació del Govern que ha realitzat el president Puigdemont com un fet habitual i comú en qualsevol democràcia europea, amb una clara voluntat de reforçar el lideratge del seu gabinet. Amb el cop d’autoritat que suposa un govern remodelat, Puigdemont ha volgut assenyalar que el rumb del procés és un i que no hi haurà més dissensions internes; tot el govern haurà de remar en la mateixa direcció. El president segurament ha estat encertat, des d’un punt de vista estratègic, a remodelar el govern però potser no prou a l’hora de mesurar els tempos de la decisió. Per capitanejar un projecte polític calen decisions concretes i contundents, però si a cada moment apareixen dissensions i crítiques no n’hi haurà prou amb una remodelació de govern per reforçar el pla de govern. Si s’ha d’estar tot el temps reiterant la unitat, la ciutadania acaba per desconfiar-ne. En principi, però, cal esperar que aquesta remodelació contribuirà a reforçar el lideratge del Govern i del president Puigdemont en els dos mesos i mig que resten fins arribar al referèndum.

Article publicat originalment al diari Nació Digital

El binomi Rússia-Trump, una intervenció electoral amb precedents

L'acció per incidir en votacions d'altres països no és un fenomen nou, i els EUA i Rússia ho han fet 117 vegades entre 1946 i 2000

Els informes de les agències d’intel·ligència nord-americanes assenyalen que Rússia va intervenir en les darreres eleccions presidencials als EUA per tal d’afavorir l’elecció de Donald Trump. Malgrat que el president electe hagi mirat de minimitzar-ho, a hores d’ara sembla clar que la intervenció es va produir, tot i que és difícil determinar si l’efecte va ser decisiu en el resultat final. Aquest episodi ha generat un gran rebuig des d’una perspectiva democràtica, però la intervenció de països estrangers en eleccions democràtiques no és un fenomen nou ni excepcional, i encara menys per als EUA. En un estudi recent titulat “When the Great Power Gets a Vote” ["Quan els grans poders voten"], el professor Dov H. Levin estudia el fenomen de les intervencions estrangeres en eleccions democràtiques. D’acord amb les dades que presenta, tant els EUA com la URSS/Rússia haurien intervingut en eleccions d’altres països en 117 ocasions entre l’any 1946 i el 2000 (un 11% de totes les eleccions d’aquest període). Vora un 70% de les intervencions les han dut a terme els americans i un 30% els russos. 

El professor Levin ha definit aquestes intervencions com qualsevol actuació feta per un país per tal d’influir en els resultats electorals d’un altre país, ja sigui a través d’amenaces, promeses, finançament d’un dels candidats, publicitat o sabotatges als candidats rivals. Totes aquestes accions tenen com a objectiu incrementar els suports del candidat que es vol promocionar, però no sempre és possible dur-les a terme. Els estats només trien intervenir quan la victòria d’un o altre candidat tindrà implicacions importants en les seves relacions i quan aquestes eleccions són molt competides, és a dir, que tots els candidats tenen possibilitats serioses de ser elegits.

Es busquen intervencions que minimitzin riscos i maximitzin guanys. Per tant, a l’hora d’intervenir es busca el millor tipus d’intervenció. Aquestes, per exemple, poden ser públiques –quan bona part de l’electorat és conscient de l’existència de la intervenció- o privada –quan el suport a determinat candidat s’amaga a l’electorat-. Cadascuna d’elles té diferents implicacions, així una intervenció pública pot generar major rebuig popular, però assegura el compromís futur del candidat.

D’acord amb les dades de què es disposa, sembla que les intervencions estrangeres en les eleccions incrementen en un 3% els suports rebuts per part del candidat a qui es dóna suport. A més a més, les intervencions públiques augmenten en major mesura el nombre de vots, tot i ser un tipus d’intervenció més arriscada. Per tant, en general, quan un país decideix intervenir en les eleccions d’un altre ho fa perquè té la certesa que contribuirà a millorar les possibilitats del candidat a qui es dóna suport.

Els EUA han emprat regularment les intervencions electorals com una eina més de les seves relacions internacionals. Així, els nord-americans van intervenir de manera pública en les eleccions de la RFA de l’any 1953 en favor de Konrad Adenauer, que finalment va ser elegit canceller, perquè el propi candidat considerava que això l’afavoriria. En canvi, van intervenir de manera secreta en les eleccions tailandeses de 1969. Els EUA tenen una llarga història en intervencions electorals però a les eleccions nord-americanes han estat menys usuals. Fins ara només es tenia constància de tres intervencions, per part de França el 1796 i de l’URSS el 1948 i 1984, totes elles fracassades.

Malgrat l’enrenou que ha causat la intervenció de Rússia en l’elecció de Donald Trump, no és un fenomen nou ni possiblement a la baixa. Amb l’aparició de noves tecnologies que faciliten la difusió de notícies i la transferència de recursos, les possibilitats d’intervenir electoralment se simplifiquen i es multipliquen. A més a més, les intervencions electorals són un mecanisme molt més barat i efectiu d’influir en el comandament de països estrangers que no les intervencions militars. En un context d’expansió de les institucions democràtiques arreu del món, no seria d’estranyar que les principals potències optin cada vegada més per aquest instrument per tal de mantenir la seva influència política. Ara bé, la intervenció russa de 2016 en les eleccions nord-americanes suposa un punt d’inflexió en la història de les intervencions electorals, ja que obre la possibilitat a intromissions en les eleccions de les principals potències mundials.

Article publicat originalment al Nació Digital