«Amb la renovació de l’executiu, s’envia una senyal d’autoritat tant de portes endins com de portes enfora, mostrant a l’electorat que el govern camina en una sola direcció, en aquest cas cap al referèndum»
Divendres va començar el període Puigdemont II, és a dir, el segon gabinet del president Carles Puigdemont. Cal recordar que en qualsevol democràcia el cap de govern té sempre la potestat d’organitzar l’executiu de la manera que cregui més convenient. El president o primer ministre té, a nivell personal i intransferible, tant la capacitat de decidir el nombre de ministres com de designar les persones que consideri més adients per desenvolupar el càrrec. Arran de la remodelació de l’executiu català, cal preguntar-se: fins a quin punt és habitual remodelar el govern? I, encara més important, quines raons porten a prendre aquesta decisió?
Cal començar, però, definint què s’entén com una remodelació de govern? Segons Indriðason i Kam (2008), només es pot considerar una remodelació de govern (reshuffle) un canvi en l’executiu que afecti dos o més ministres i com a mínim dues carteres. Això és així per assegurar que es mesuren com a remodelacions tots aquells canvis intencionats en la direcció política del govern; d’aquesta manera, s’evita que es comptabilitzin com remodelacions les casuístiques de caire personal o fortuït. Així, per exemple, la destitució de Baiget no s’hauria considerat com una remodelació, però la substitució de Neus Munté, Jordi Jané i Meritzell Ruiz, sí. D’acord amb aquesta consideració, cal veure fins a quin punt són habituals les remodelacions a nivell comparat.
La figura 1 representa la situació a Europa i mostra que les remodelacions han estat un fet molt habitual durant la segona meitat del segle XX. Destaquen països com Itàlia o Finlàndia, on el nombre de governs remodelats ha estat superior al nombre de governs inicials. Fins i tot en països amb poques remodelacions, com Luxemburg o Irlanda, aquestes superen el 20% dels casos totals.
 |
Font: Comparative Parliamentary Data Archive
|
Si es canvia el focus i es pren com a referència tots els governs autonòmics des de l’any 1980 (Figura 2), la situació és molt similar. Es pot veure com totes les comunitats autònomes han fet remodelacions del govern en algun moment. Múrcia i Castella–La Manxa lideren el rànquing amb pràcticament un 60% del total de gabinets com a conseqüència d’una remodelació. A l’altre extrem es trobaria La Rioja, on, des de la instauració de l’autonomia, el govern només s’ha remodelat una única vegada durant la legislatura. En general, de mitjana, es pot veure que quasi un 40% dels governs són remodelacions, és a dir, que en pràcticament totes les legislatures hi hauria alguna remodelació de govern.
 |
Font: Decentralisation and regional cabinet size: the Spanish case (1979-2015)
|
Ara bé, si es desglossen aquestes dades per comunitat autònoma i legislatura, es pot veure com en totes les legislatures no hi ha la mateixa probabilitat d’observar remodelacions. Per exemple, Galícia va tenir unes primeres legislatures amb més remodelacions i, a posteriori, pràcticament no n’hi ha hagut. En canvi, a Múrcia pràcticament en totes les legislatures hi ha hagut alguna remodelació.
 |
| Font: Decentralisation and regional cabinet size: the Spanish case (1979-2015) |
La recerca de Kam i Indriðason (aquí i aquí) ens mostra que hi ha dues raons principals que porten qualsevol cap de l’executiu a remodelar el seu govern. Per una banda, el cessament i substitució d’un ministre es produeix quan les preferències del ministre en qüestió i el president divergeixen. Posem per cas que un ministre d’Educació s’entestés a implementar una reforma que va contra l’opinió del president. Davant d’aquest fet, el president probablement el cessaria i posaria en el seu càrrec algú més afí als seus plantejaments polítics. Qualsevol cap de l’executiu busca, essencialment, evitar la deriva política (policy drift) del govern. En governs de coalició aquests cessaments no són tan simples perquè el president ha de valorar les conseqüències que tindrà el cessament d’un ministre d’un altre partit sobre l’acord de govern. El més habitual en aquests casos serà consensuar un substitut del mateix partit amb qui el president se senti més afí.
Lligat al factor anterior, Indriðason i Kam exposen que la segona causa per la qual es fan remodelacions de govern són les finalitats polítiques que comporta aquesta decisió. Si un govern no es veu cohesionat (amb deriva política i faccions enfrontades) el govern es debilita, el president perd popularitat –ja que mostra feblesa– i això afecta les seves perspectives electorals. Per tant, qualsevol cap de l’executiu remodelarà el seu govern quan s’enfronti amb conflictes intrapartidistes (o interpartidistes en governs de coalició) o desafiaments al seu lideratge. Amb la renovació de l’executiu, s’envia una senyal d’autoritat tant de portes endins (els altres ministres que estiguin temptats d’allunyar-se de la posició del cap de l’executiu segurament s’ho repensaran) com de portes enfora, mostrant a l’electorat que el govern camina en una sola direcció.
Hem d’entendre, per tant, la remodelació del Govern que ha realitzat el president Puigdemont com un fet habitual i comú en qualsevol democràcia europea, amb una clara voluntat de reforçar el lideratge del seu gabinet. Amb el cop d’autoritat que suposa un govern remodelat, Puigdemont ha volgut assenyalar que el rumb del procés és un i que no hi haurà més dissensions internes; tot el govern haurà de remar en la mateixa direcció. El president segurament ha estat encertat, des d’un punt de vista estratègic, a remodelar el govern però potser no prou a l’hora de mesurar els tempos de la decisió. Per capitanejar un projecte polític calen decisions concretes i contundents, però si a cada moment apareixen dissensions i crítiques no n’hi haurà prou amb una remodelació de govern per reforçar el pla de govern. Si s’ha d’estar tot el temps reiterant la unitat, la ciutadania acaba per desconfiar-ne. En principi, però, cal esperar que aquesta remodelació contribuirà a reforçar el lideratge del Govern i del president Puigdemont en els dos mesos i mig que resten fins arribar al referèndum.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada