La democràcia a Europa*

La demokratia (govern del poble) nasqué a Europa uns 2.500 anys enrere i, recuperada de manera liberal al segle XIX, ha perdurat com un valor fonamental de la política europea contemporània. En un temps de crisi ―com el que forjà la democràcia a Atenes― s’ha fet més

evident que mai la complexa relació entre la Unió Europea i el sistema democràtic. No debades,sovint s’afirma que el sistema polític de la UE no compliria els requisits democràtics exigits als Estats candidats a formar-ne part. Però, és certa aquesta afirmació?

Procediment vs legitimitat

Els requisits d’accés a la UE es van fixar als criteris de Copenhaguen, l’any 1993, i es basen en els següents punts: estabilitat de les institucions, economia de mercat i assumpció de les obligacions derivades de la pertinença a la UE. Podem obviar els dos darrers punts per la seva tautologia i centrar-nos en el primer: què vol dir estabilitat de les institucions? Segons el Consell Europeu, l’existència d’un Estat de dret, respecte als drets humans i als de les minories i un funcionament democràtic. És aquest darrer punt on s’origina el conflicte, ja que depèn del que s’entén per democràcia.

Segons el professor Javier Arregui, de la Universitat Pompeu Fabra, la UE compleix amb tots els requisits procedimentals per poder ser considerada una democràcia. Totes les institucions amb poder executiu i legislatiu han estat elegides directament o indirecta ―o tenen un poder delegat― i poden ser controlades. Ara bé, els problemes hi són, sobretot pel que fa a la legitimitat democràtica de les institucions.

I és que la manca de legitimitat deriva dels febles mecanismes de rendició de comptes i de competició política de la UE. I no perquè no s’hi facin eleccions, sinó perquè els diputats es deuen als partits (nacionals o transnacionals) per ser reelegits. Les eleccions no són vistes com un procés de contraposició de programes, sinó que es vota en funció de la situació política interna de cada Estat. Aquest és un efecte de l’excés de delegació i la diversitat de conteses ―sense relació entre si― sota el paraigües de les eleccions europees.

En altres paraules, el problema rau en la concepció d’Europa, vista com una suma d’Estats i no com a una unitat política diferenciada. L’absència d’un demos europeu i d’un espai polític i mediàtic compartit és el que mina la legitimitat de la democràcia a la UE.

Una nova concepció

La crisi econòmica dels darrers anys ha exposat de manera crua el dèficit democràtic al qual s’enfronta la UE. Si bé és cert que el projecte europeu tot just és a mig fer, hi ha reformes que cal fer-les ―i ràpid― perquè d’elles en depèn la credibilitat de la UE. És per això que els politòlegs assenyalen la necessitat d’una reforma de la UE en dos àmbits essencials.

En primer lloc, canviar els mecanismes de competició política. És inaudit que només un dels representants de la UE que van recollir el Nobel de la Pau ―el President del Parlament, Martin Schulz― hagi estat directament elegit pels europeus. Caldria que la Comissió Europea, màxim exponent del poder executiu, tingués, com a mínim, un líder i un programa democràticament elegits. La concepció d’Europa prendria llavors un sentit radicalment diferent perquè Europa s’orientaria cap a un projecte dels ―i no només per als― europeus.

Segon, Europa necessita avançar cap a un federalisme propi del segle XXI. «No hay lugar para las soluciones federales dentro de la cultura nacionalista […], defiende el nosotros, la cultura federal es imposible sin el otro», diu Miquel Caminal en la seva defensa del federalisme pluralista. Cal que unitat i diversitat es conjuguin amb lleialtat i consideració, amb il·lusió i política d’alt nivell. L’última esperança europeista rau en el federalisme de l’entesa política i de l’acord en una nova concepció d’Europa.

I és que fins que no se superin les fronteres mentals que ens han imposat els estatalismes, a la democràcia a Europa li mancarà una peça fonamental, un poble. I sense demos, no hi ha democràcia.

*Article finalista al VI Concurs d'articles periodístics de la Representació de la Comissió Europea a Barcelona

Subjecte de sobirania

Un dels acords als quals van arribar ERC i CiU en el seu pacte de govern ―conegut com a pacte per la llibertat― era iniciar la legislatura amb una resolució institucional que marqués l’obertura del procés que ha de concloure amb l’exercici del dret a decidir.

Tots sabem que aquesta legislatura es caracteritzarà per la importància cabdal de tot  el que hi passi (probablement, titllat amb excessiva facilitat d’esdeveniment històric), però sobretot per la recerca del punt d’equilibri just per tirar endavant els reptes que ens hem proposat com a poble. El moment històric requereix alta política, és a dir, grans capacitats de dirimir els conflictes i d’empatia envers els adversaris polítics; i  és que la política és precisament això, la gestió de l’irresoluble conflicte permanent.

Però no tots els conflictes ni totes les situacions es poden resoldre de la mateixa manera, hi ha espais concrets per a l’entesa que no poden ser alterats. El gran problema que es beslluma per aquesta legislatura és la confusió per part dels dos principals partits del lloc on s’han de prendre les decisions rellevants. Sembla evident que qualsevol acte relacionat amb el dret a decidir haurà de passar pel Parlament, i encara més quan parlem de l’inici ―ni més ni menys!― d’un procés constituent.

No només el què, sinó també el com, serà observat minuciosament a Catalunya, a Espanya i arreu del món. I és d’una ingenuïtat impròpia de polítics d’alta volada ―com els que necessitem en aquests moments― pensar que els partits polítics dirien que sí a qualsevol proposta pactada per avançat per CiU i ERC. Pensar que l’esborrany, un cop tramès a les altres forces, no seria filtrat als mitjans era il·lús i poc professional; sobretot després d’haver menyspreat els partits que podrien recolzar la resolució. Deixar-los com a convidats de pedra d’unes negociacions de les quals és vital que se sentin part rellevant ha estat un error tàctic imperdonable i que no es pot tornar a repetir, pel bé del futur de l’Estat que hem de construir entre tots.

«El poble de Catalunya té, per raons de legitimitat democràtica, caràcter de subjecte polític i jurídic sobirà», segons l’esborrany de resolució. Ara es tracta de passar de les declaracions als fets i demostrar que existeix aquest subjecte polític sobirà. I res millor que fer-ho tot demostrant que és al Parlament ―dipositari de la sobirania nacional a través del sufragi― on es prenen les decisions que han de canviar el curs de la nostra història. 

El segrest liberal

Els nostre sistema polític és definit com una democràcia liberal. No deixa de ser un sistema pel qual tots deleguem en els nostres representants la capacitat de governar-nos, sempre que se'ns garanteixi un determinat nivell de drets i llibertats. Fins aquí tothom pot estar d'acord que és un dels sistemes menys dolents ideats per fer funcionar la cosa pública; cadascú hi introduiria diversos matisos, que si més o menys drets o llibertats, que si més o menys poder per als representants, més democràcia directa... Però en el que és bàsic i essencial podríem dir que hi trobem un acord relativament ampli.

Però, malgrat que van ser els grans pensadors liberals els qui van posar les bases dels nostres sistemes polítics moderns, sembla que el liberalisme com a corrent de pensament té cada vegada menys importància en l'esfera pública. Poques vegades el trobem a l'argumentari dels qui defensen la democràcia i  és relegat dels valors fonamentals que s'esgrimeixen en la defensa dels poders públics. I això, per què passa?

Molt probablement es deu a l'auge del neoliberalisme, una ideologia econòmica i políticament totalitzadora que promou la llibertat dels actors econòmics per sobre de tot. La similitud entre dos termes que van lligats a dues concepcions quasi antagòniques de la llibertat fa que   molts s'abstinguin de fer bandera dels valors liberals per no ser presos per neoliberals. Estem tan imbuïts pels valors que ens ha imposat el neoliberalisme des dels anys 80' del s. XX, que estem perdent l'arma més valuosa contra la tirania que lentament ha anat introduint aquest ideologia. 

L'acceptació del qui és diferent i la protecció del més dèbil davant l'abús del poderós, això és el liberalisme. I on queda això en la nostra societat actual? Cada vegada més, veiem com aquestes dues característiques se'ns diu que no són possibles en l'actual situació de crisi. L'economia se'ns presenta com a finalitat i no com a mitjà per satisfer les necessitats de les persones. La sacrosanta austeritat és el valor més important i no s'hi accepten discrepàncies polítiques. L'austeritat és democràtica, però l'hegemonia de l'austeritat és falsa i tramposa, i només pot ser definida com a autoritària.

I és aquí on hem de retornar als valors més preuats i originaris del liberalisme. Les democràcies no s'avenen amb les hegemonies i el que cal és una llibertat de debat ideològic profund, no emmascarat de política partidista o de debats entre dretes i esquerres. (Una distinció, per cert, que els partits d'esquerres estan buidant de sentit des que han decidit defensar els valors immobilistes de la dreta en relació a la distribució de poder i de la riquesa!) La llibertat ha de deixar de ser patrimoni de la dreta per formar part del discurs de tot l'espectre ideològic. El que cal és menys retòrica i més debat en profunditat sobre les idees diverses i, a poder ser, oposades que donin a llum encara més noves idees.

El liberalisme pot ser d'esquerres. És més, el liberalisme també ha de ser d'esquerres, perquè sense això no tenen sentit ni les dretes ni les esquerres. Si el neoliberalisme mata el liberalisme, la tirania haurà vençut el lliure albir i, amb ell, les idees. I llavors, ja serà massa tard.